Josep Maria Quintana

Enmig d’una situació ben complicada a causa del futur incert de la política en aquest país, els polítics aprofiten totes les ocasions per dur l’aigua al seu molí, o el sac a la pastera, pensant -intuïtius ells- que “totes les deixades són perdudes”, com diu el refrany. Però no sempre són un encert, les polítiques de peix al cove, perquè la tàctica a curt termini sovint es veu farcida d’errors que el temps corregeix, encara que quan es duu a terme la correcció, molt sovint l’interessat es fa el sord i actua com no se n’adoni de l’error comès.

Amb prou feines havia acabat el partit del Sevilla amb el Liverpool quan el president Mariano Rajoy (madridista declarat), aprofitant per fer la bona a l’equip triomfador que dirigeix Unai Emery, digué en un twit del seu compte: “Enhorabuena al @Sevilla y a su afición por el título. Orgulloso de su gesta”. I afegia com si res: “Creo que la clave la ha tenido Mariano”.

Una setmana més tard, a la final de la Copa del Rei, la sort no afavorí al Sevilla, ni tampoc a Mariano (el futbolista, és clar) que va ser substituït, segons em diuen, perquè jo no vaig veure el partit, que es produïa mentre el meu avió volava de Maó a València, però el president del govern (que està en funcions i no se sotmet a cap mena de control parlamentari) aquella nit va restar mut i a la gàbia. No sols es va abstenir de felicitar el campió, sinó que va evitar fins i tot d’acudir a l’estadi, suposo que per defugir una siulada monumental de la bancada barcelonista, que no li hauria perdonat l’acció que, indirectament, va dur a terme per mitjà de la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dancausa, la qual, uns dies abans, havia fet el ridícul amb la decisió de prohibir la presència de l’estelada a l’estadi, una bandera que a mi no em provoca cap simpatia (jo sempre he apostat per la quadribarrada sense cap additament, que abasta tota la Corona d’Aragó), però que defineix avui la reivindicació d’aquell ample sector de la societat catalana que reclama i exigeix la independència.

Concepción Dancausa, que tampoc va assistir al partit de futbol -segurament amb bon criteri- havia comès la bestiesa més gran que es pot cometre en política: voler transformar les seves fòbies personals (o de partit) en prohibició legal, tot forçant la interpretació de la norma en benefici de la seva manera de veure el món. Dancausa, per tant, es va equivocar en creure que el seu càrrec li donava autoritat per prohibir allò que no li agradava, oblidant que un dels principis fonamentals dels Drets de l’Home i del Ciutadà estableix que “Res que no estigui prohibit per la llei pot ser impedir” (article 5).

Aquest és, precisament, el principi que assumí el jutge en acceptar un recurs contra la decisió de la delegada del Govern: “No s’entén –va dir a la resolució- (…) que l’exhibició de banderes que manifesten un sentiment o ideologia pugui, en principi, constituir o generar ‘violència, racisme, xenofòbia, intolerància en l’esport’, sent mera manifestació de la llibertat ideològica i del dret a difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció (art. 20.1 CE) “. Com era previsible, el jutge va fonamentar, doncs, el seu acte en la llibertat d’expressió, d’opinió i d’ideologia que salvaguarda la Constitució (article 20.1), i també en el valor del pluralisme polític que empara la Carta Magna (article 1.1).

Per poc que hi reflexionem i per contraris que puguem mostrar-nos a l’exhibició de signes o de banderes que no sempre tenen un reconeixement legal, hem d’admetre que, d’entrada, la simple manifestació d’aquests elements distintius no comporta cap perill, ni tampoc incita a l’odi. De fet, el dia abans del partit, la senyora Dancausa havia autoritzat dues manifestacions contradictòries tant o més ideologitzades: una en favor d’admetre refugiats estrangers, i una altra filo nazi (on, per cert, s’hi mostraren estendards i banderes força provocadors). I se suposa que la delegada del govern les havia autoritzat pensant en el principi superior de caràcter constitucional que defensa la llibertat d’expressió.

Dancausa, per tant, va cometre un acte arbitrari, sectari, partidista i il·legal, que diu molt poc en favor seu, i diu encara menys en favor del Govern, que ni s’ha immutat per l’esllavissada, tot i que la senyora portaveu, Sáenz de Santamaría, a la compareixença del divendres després del Consell de Ministres, havia fet una gran apologia de la decisió presa per la seva fidel delegada a Madrid. Però no ens hem de sorprendre: ni del suport anterior, ni del silenci posterior del govern, com tampoc de l’absència de Dancausa i de Mariano Rajoy a la final de la Copa, que, per cert, no guanyà l’equip de Mariano (el sevillista, és clar!), sinó l’altre equip: aquell que Mariano (el del Govern) no va felicitar.

Seria, però, sectari per part meva si acabés aquest article aquí sense reconèixer que la decisió judicial -sens dubte encertada- reposava l’estat de dret que una decisió politicoadministrativa errònia havia malmès, i això és, potser, el més interessant de tot: que a pesar de nosaltres mateixos, que a pesar dels polítics, que a pesar dels errors que tots cometem, el país viu subjecte a un estat de dret presidit per l’imperi de la llei.

Potser, doncs, hauríem de recordar això al president Puigdemont (que tant ha lloat la decisió judicial presa contra l’arbitrària resolució de la senyora Dancausa), perquè és, en efecte, l’imperi de la llei el que ens defensa a tots de viure en l’arbitrarietat i, per tant, en plena selva. I això val per a tothom. Sens dubte per al Govern del senyor Rajoy, que passa de sotmetre’s al control parlamentari amb una decisió que ell revesteix de legalitat però que és arbitrària, com espero que digui un dia -ja massa tard- el Tribunal Constitucional. Però val també per als partidaris de la independència unilateral, per als defensors de la DUI (Declaració unilateral d’independència), o de la RUI, com en diuen ara (Referèndum unilateral per a la independència), d’acord amb una teoria que defensa la convocatòria simultània d’un referèndum a Escòcia i a Catalunya sense pactar amb Londres ni amb Madrid. Una proposta, per cert, que la CUP -aquests demòcrates de tota la vida que han decidit que o bé Puigdemont fa el que ells volen o el llençaran als peus dels elefants- ha posat sobre la taula amb l’esmena que va aprovar a l’assemblea general de diumenge passat, que fins i tot situava la data de la convocatòria pel gener de 2017.

En definitiva, que no podem actuar com si la llei no existís. I si acceptem que l’Estat de dret és la garantia contra l’arbitrarietat i, doncs, per a una sana convivència, aleshores haurem d’acceptar que ens pertoca a tots defensar-lo, amb independència de quina sigui la nostra pertinença territorial i el nostre credo polític.

Juan Cotino ho ha estat gairebé tot en política: diputat, president de les Corts valencianes, conseller, director general de la policia en època de José María Aznar…, també l’home que, juntament amb Francisco Camps, va intervenir més directament en l’organització de la visita que el papa Benet XVI va fer a València, una visita que produí, sembla, substanciosos beneficis als encausats per la Gürtel (aquell cas de corrupció que Aznar desvià cap a la Comunitat valenciana, que ha fet perdre al PP gran part de l’hegemonia que hi havia tingut durant 25 anys i amenaça alhora el futur d’aquest partit pel que fa al govern de l’Estat).

Avui, Cotino és un home perseguit per la justícia, està imputat per la peça separada del cas Gürtel sobre els contractes que es van fer per a la visita del papa i el ministeri fiscal li demana onze anys de presó. A més, la policia el considera l’ “element nuclear” d’aquella trama, que va desviar sis milions d’euros. Se l’acusa, en definitiva, dels delictes de prevaricació, malversació de cabals públics, frau, suborn passiu i delictes contra la hisenda pública.

El cert és que la meva estada a València em permet seguir de més prop l’esdevenir de la política d’aquestes terres i seguir el declivi que afecta el totpoderós PP, al qual, tanmateix, la dreta -aquesta gent que es conceptua ella mateixa com a “la gent d’ordre”- seguirà votant. “Hem de votar el PP ni que sigui amb el nas tapat”, em deia fa uns dies un seguidor d’aquest partit, a pesar que no sabia com desembarassar-se de personatges com Cotino, com Camps, com Rita Barberà, que tant havien encimbellat i que ara voldrien veure desapareguts per sempre, però són conscients alhora que difícilment els pot reemplaçar –si més no per ara- la senyora Isabel Bonig, la política de La Vall d’Uixó que no els acaba de fer el pes de cara a la renovació de la dreta.

Observo també que una de les coses que motiven més a aquesta gent d’ordre és la reacció visceral que els provoca la líder de Compromís, Mònica Oltra, vicepresidenta avui del govern que dirigeix el socialista Ximo Puig (un home pacífic, moderat, gens proper a l’exageració i, segurament, el més federalista dels socialistes del PSOE).

Oltra, que havia estat, sens dubte, la política que havia exercit la crítica més dura contra els populars en els governs anteriors del PP, ha sofert durant tots aquests anys el menyspreu de la dreta valenciana, que se’n reia i la caricaturitzava, però que no aconseguí mai fer-la callar. Potser per això aquesta dona té avui una forta presència mediàtica a València i és –continua essent- la política més criticada per la gent propera a Rajoy, que vol fer veure que Puig és un home sense carisma i ella l’encarnació de tots els mals: és frontista, diuen, radical d’esquerres, pancatalanista, independentista, etc. etc. A més, la dreta no s’està de dir que és ella qui realment comanda en el govern valencià, aquest que Podemos ha posat com a exemple del que hauria de ser un futur govern d’Espanya, però que no serà possible perquè el PSOE de Pedro Sánchez ha dit que no el vol, a pesar que Ximo Puig -precisament Ximo Puig-, ha intentat fins al darrer moment d’organitzar candidatures conjuntes al Senat amb la resta de partits d’esquerra per evitar que el PP, amb menys del 30 per cent dels vots, pogués renovar una majoria absoluta a la cambra alta, que pot fer fracassar qualsevol reforma constitucional.

Comprenc Pedro Sánchez i la seva manera d’actuar, conscient que l’objectiu principal de Podemos és fagocitar el PSOE. És lògic, doncs, que es mostri reticent a fer qualsevol mena de pacte amb Pablo Iglesias –sens dubte el polític més sagaç del moment-, el qual, en un dels seus rampells d’astúcia (en això ningú no el guanya), va llançar al PSOE l’oferta d’anar junts al Senat a totes les províncies, conscient que Pedro Sánchez no acceptaria el plantejament.

És cert que Ximo Puig volia aquest acord (que probablement agradava a la presidenta balear, Francina Armengol i al president aragonès, Javier Lambán, encara que aquests no van forçar les coses com el valencià). També el volia Mònica Oltra, la política valenciana més partidària d’una aproximació a Podemos; però tot i així, no hauríem de confondre Compromís amb Podemos, com tampoc a les Balears podem confondre Més amb el partit morat, que, en la seva estratègia de menjar-se el PSOE, ha pactat amb Izquierda Unida signant un acord que trenca molts dels principis que sempre havia defensat la gent de Pablo Iglesias, ja que, en el fons, el que més s’ha discutit a l’hora de tancar el pacte ha estat la selecció dels candidats i l’ordre que aquests ocuparien a les llistes. I a sobre hem vist com Iglesias no ha tingut cap mena d’inconvenient a l’hora d’enviar un general de quatre estrelles a encapçalar la llista d’Almería (sense primàries ni res que se li assembli). Com al segle XIX ho feien els polítics més conspicus de la Restauració.

Sigui com vulgui, el 26 de juny serà una fita cabdal per al futur del país. Veurem si Rajoy aconsegueix parar la davallada del seu partit; veurem què obté Iglesias amb aquest pacte amb Izquierda Unida; sabrem si C’s manté el número de diputats i com decideix actuar si els seus vots són indispensables per a un possible govern amb la dreta; i resoldrem a la fi la gran incògnita de Pedro Sánchez, l’únic polític espanyol que defensa la socialdemocràcia al nostre país.

I hem de reconèixer que ho tindrà molt difícil davant els embats que rebrà ben segur, tant de la dreta com de l’esquerra, a pesar que Europa deu molt a aquesta ideologia, que, a pesar d’això, es troba avui en clar declivi a tot el continent. Però no hauríem d’oblidar la seva contribució a l’Estat de benestar, fent de mitjancera entre el món empresarial i la classe treballadora per aconseguir una societat més justa i equilibrada.

Avui, però, la crisi que el món ha viscut aquests darrers anys ha deixat la socialdemocràcia en una posició de debilitat, atès que se l’ha situada al costat dels causants del desastre, per les concessions que va fer al capitalisme. De fet, a la socialdemocràcia li costa connectar amb els ciutadans, sobretot quan les forces emergents li han arrabassat la bandera i el llenguatge del canvi.

Potser per això, si Pero Sánchez no opta finament per una obertura al federalisme (vull dir al federalisme real, no al que durant anys i panys el PSOE ha predicat amb la boca petita), el PSOE tindrà molt difícil fer-se un lloc com el que, al meu entendre, es mereix. Per tant, no hem de deixar de banda que, empès per les circumstàncies (si no pel convenciment), en un dia no llunyà, el PSOE haurà d’assumir tesis com les que Ximo Puig, Francina Armengol i Javier Lambán (no sé si puc citar entre aquests Miquel Iceta) representen.

Observant la situació actual, al meu darrer article deixava entreveure la poca capacitat dels polítics espanyols per mirar per sobre dels seus interessos personals i partidistes. Diguem que Rajoy n’és, d’això, un exemple paradigmàtic, ja que, davant la impossibilitat d’aconseguir un acord amb cap dels altres partits, no ha pretès sinó repetir les eleccions per veure si, amb una mica de sort i recolzant-se en una campanya de la por (accelerada i amplificada per l’acord entre Podemos i Izquierda Unida –“aquesta gent extremista que vol dissoldre tot allò que és bo”- aconseguia un millor resultat que l’obtingut el 20-D.

Però Espanya no se’n sortirà pel fet que guanyi Rajoy (i és probable que pugui dir el mateix dels altres líders), ja que la política espanyola només deixarà enrere l’ impasse en què es troba si apareix algun líder que no sigui ostatge de l’opinió publicada i sigui capaç de connectar amb l’opinió pública, és a dir, que miri directament als ulls dels ciutadans; un polític que faci pedagogia de la diversitat i de la solidaritat, els dos pilars que poden evitar la desintegració del país i salvaguardar l’Estat de benestar. Un líder que, com apuntava no va gaire Rafael Jorba, “sigui capaç de sortir de l’actual cercle viciós ­immobilisme o ruptura­ per reprendre el cercle virtuós, és a dir, la via reformista consubstancial a la naturalesa mateixa de la democràcia parlamentària.”

Podem, doncs, criticar Rajoy, però ell sap quins són els seus interessos, i sap també que el pacte fracassat entre Rivera i Sánchez (aquest que no ha conduït a res), no sols ha pogut mostrar el líder de C’s com un home dialogant, sinó que –i això és el que ell ens vol fer veure- revela també que Rivera és un home al qual no li feia basques governar amb el PSOE, la qual cosa li pot ser molt favorable a l’hora de recuperar un sector de l’electorat que el va abandonar el 20-D però no vol sentir parlar de socialisme, un sector que –ves a saber- si retorna al partit mare potser farà possible que aquest revalidi la presidència del govern en una propera legislatura.

Rajoy, per tant, ha decidit posar en marxa un doble joc: d’una banda espargirà el virus de la por davant aquesta coalició Podemos-Izquierda Unida, que no dubta de classificar com de “radical i d’extrema esquerra”; i d’una altra, intentarà fer veure a la gent més morigerada que també C’s és un perill per a la recuperació del país, ja que –“ho heu vist ben clarament”- ha fet tots els possibles per governar amb el PSOE.

Ara que, si ens girem a l’esquerra veurem que Pablo Iglesias ha fet pràcticament el mateix que Rajoy (encara que amb més manya i amb força més màrqueting). Havent quedat per davall del PSOE el 20-D i conscient de la debilitat d’aquest, com també de la fragilitat del seu líder, ha aprofitat per desacreditar el pacte PSOE-C’s per veure si pot confinar finalment els socialistes a la tercera plaça del rànquing, ja que, des del seu punt de vista, més important que intentar un acord de govern és aconseguir que sigui ell la persona que pugui marcar els pactes a l’hora de formar aquest govern o, en el pitjor dels casos, la persona que presideixi l’oposició. I no hi ha dubte que, en aquest sentit, l’acord amb Izquierda Unida és un gran pas -no sé si suficient- per afavorir el que Iglesias cerca des del primer dia: desbancar el PSOE de la primera fila per ocupar-la ell.

Diguem, però, que més enllà del que pugui succeir al llarg de les properes setmanes i, finalment, el 26 de juny, que més enllà, doncs, de les prediccions que puguem fer i de les anàlisis demoscòpiques que anirem coneixent en un món com el d’avui on l’opinió i les enquestes són més importants que les conviccions, en un món on l’estratègia és més decisiva que la ideologia i on els monòlegs i els atacs a l’adversari s’han imposat al diàleg i a l’autocrítica, el que revela bàsicament l’ status quo de la classe política i dels partits que aquesta representa, és el que, amb una lucidesa exemplar, ha assenyalat Antoni Puigverd en un article que publicava dilluns passat a La Vanguardia.

Tenim, apunta Puigverd, una Espanya que presenta, d’una banda, quatre partits dominants (PP, PSOE, C’s i Podemos), però on també s’hi troben altres partits –forts als seus territoris d’origen (PNV, ERC, Convergència, Compromís…)- que són exponents clars d’una realitat plurinacional. Aquesta complexitat política és, però, real (no inventada); i no resulta fàcil de resoldre-la, ja que per intentar-ho es necessitaria una suma transversal de les forces en joc. I perquè la resposta transversal sigui possible, cal compartir, si no el diagnòstic, almenys les mateixes preocupacions, cosa que de moment no passa.

I per què no passa? Doncs perquè el més específic de la política espanyola és –segons denuncia Puigverd- la incapacitat dels polítics per acceptar la realitat. Aquesta és la causa que la principal obsessió de la majoria dels partits, dels líders, dels articulistes i dels tertulians sigui esborrar algunes realitats del mapa polític, encara que aquestes realitats, tossudament, segueixen persistint.

Vet ací, doncs, que per justificar intel·lectualment la pretensió d’eliminar del mapa allò que els desagrada, alcin sense parar, com qui treu el sant a processó, uns colossals preceptes ideològics. A la política i al periodisme espanyol s’usen –diu Puigverd- les idees com manaments religiosos. Això significa que el debat polític a Espanya (Catalunya inclosa) està monopolitzat pels integristes, és a dir, per aquells que exigeixen el compliment al peu de la lletra de les idees pròpies, i abominen de l’adaptació de les idees a la realitat.

Puigverd defineix encertadament aquesta actitud com a “integrista”. I no s’està de dir quins són alguns dels principals integrismes que podem observar. “Les esquerres (PSOE, Podemos) neguen credibilitat democràtica als populars. Els populars, abraçats al liberalisme, perdonen la vida, per obsoleta, a la socialdemocràcia; i envien la nova esquerra (Podemos) a la vella URSS o a Veneçuela. La dreta moderna (C’s) i l’antiga (PP), arrossegant en aquest punt el PSOE, neguen la pluralitat nacional espanyola apel·lant a França, com si l’Estat creat per Richelieu i Lluís XIV i modernitzat per Robespierre i Napoleó fos l’únic model possible de democràcia. Per la seva banda, els nacionalismes català i basc seleccionen de la història només aquells elements que els permeten construir el relat nacional, i rebutgen el passat i, per tant, la realitat política possible, la malla que conformen les constants imbricacions territorials. En nom d’un o altre gran manament, tots neguen l’existència dels corrents ideològics que els desagraden: creuen que expulsant-los del mapa moral aconseguiran conjurar-los. Tanmateix, tossuda i persistent com l’heura, la realitat sempre emergeix.”

Abocats a unes eleccions anticipades després de quatre mesos de no-diàleg i d’atacs indiscriminats a l’adversari, a qui es fa culpable de tot, veiem com els representats dels partits d’àmbit estatal, molts dels quals es reien dels catalans quan semblava que tampoc aquests podrien formar govern, afronten de manera diversa aquest nou escenari polític, inèdit fins avui a la democràcia que va néixer de la Constitució de 1978.

En un míting sense cap autocrítica i carregat d’optimisme, Mariano Rajoy, aliè (com sempre) al cúmul de desgràcies que, dia rere dia, aparten de la vida política persones del seu entorn a causa de la corrupció, va treure múscul i assegurà als seus fidels que estava preparat per guanyar el futur.

De fet, amb els 123 diputats que donà al PP el 20-D, Mariano Rajoy va obtenir un resultat millor que cap altre partit, però aïllat com es trobava i estigmatitzat per tots els grups parlamentaris, no pogué formar govern. Per tant, no hi ha dubte que la repetició dels comicis era, per a Rajoy, la millor aposta. Potser traurà un resultat pitjor. No ho sabem. Però ell es troba com aquell equip de futbol que va perdent el partit d’un gol a zero quan manquen deu minuts per al final, i es llença a l’atac a risc que li facin un altre gol. Pensa que tant li fa perdre d’un com de dos si l’estratègia de l’atac potser li permet d’empatar i fins d’obtenir una victòria in extremis.

Ningú no nega, després del que hem vist arran de la dimissió del ministre Soria, que la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, i el ministre d’Exteriors, José Manuel García Margallo, són com l’aigua i l’oli, o que el titular d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el d’Economia, Luis de Guindos, no viuen en bona sintonia. Sabem també que no hi ha bona química entre Soraya Sáenz de Santamaría i la secretària general, María Dolores de Cospedal. Però tot i que les batalles són ja de domini públic, observem també que Mariano Rajoy mai no s’ha pronunciat en favor dels uns o dels altres, i que, com l’esfinx, com l’home mineralitzat que és, a dir de Juliana, segueix fidel a una tàctica que, si més no fins ara, li ha donat resultat, atès que cap dels grups en litigi li discuteix el lideratge, ni ho farà a menys que, després del 26 de juny, els espanyols li girin l’esquena i ell es trobi com ara (cosa possible, però no segura) sense cap possibilitat de formar govern. Aleshores, la successió de Rajoy esdevindrà inevitable.

Diguem, però, que el seu principal contrincant, Pedro Sánchez, no presenta una situació gaire més favorable, tot i haver estat el polític que ha tingut més protagonisme (segurament amb Albert Rivera) durant aquests mesos, pel fet d’haver acceptat l’encàrrec d’intentar formar govern. Per bé que, en haver optat només per C’s i negant-se a fer cap aproximació al PP, per ser investit havia de confiar tan sols amb l’abstenció de Podemos, cosa que tots sabíem que era impossible, ja que els plans d’Iglesias no són d’afavorir el PSOE sinó de prendre-li el lloc que ha ocupat al llarg d’aquests darrers trenta anys.

Sánchez –ho hem pogut observar molt bé- es mou entre un grup que li és fidel, però té ben a prop els adversaris interns amb les dents ben esmolades. Tot i això, tenint com té Susana Díaz a l’aguait, intentarà mantenir el tipus en un combat que es presenta incert (i, en principi, poc favorable), no sols a causa del desgast històric del PSOE, sinó també perquè Sánchez no té tot el partit darrere seu, i com deia François Mitterrand, per aconseguir la victòria en política cal que facis un ple dels teus i, a més, arrabassis alguns vots a l’adversari. El ple dels teus és, però, indispensable, en el cas de Sánchez. Per això li serà molt difícil obtenir un bon resultat, per molt que ell i el seu equip s’esforçaran a dir que la culpa és només de Pablo Iglesias, de la intransigència, de la xuleria i de l’extrema ambició d’aquest.

Sigui com vulgui, del que no hi ha dubte és que, com Mariano Rajoy, també Pablo Iglesias ha cercant l’escenari que se’ns acaba d’obrir (i el PSOE volia evitar): les eleccions. Diumenge passat, Iglesias i el seu nou adlàter, Pablo Echenique, van mostrar múscul davant més de 5.000 seguidors que, firme el ademán, l’aplaudiren sense fissures. I amb fermesa –Iglesias parla sempre sense mostrar cap dubte- va defensar un possible pacte amb IU, responent amb claredat a d’altres companys de partit que, com Íñigo Errejón, posen pegues a aquesta aliança per la presumpta pretensió d’Alberto Garzón i de Cayo Lara de formar un front d’esquerres amb una “sopa de sigles”. Iglesias va reconèixer que “hi ha companys que pensen diferent” sobre aquesta possible coalició, “però no em vau elegir perquè enarborés la bandera lila sinó per empènyer cap al canvi”. I afegí: per “ser líders” i “desempatar” en la “segona volta” –previsible per al 26-J-, “cal sumar i ser generosos”. I en clara rèplica a Errejón, pontificà: “La transversalitat no pot ser excloent”.

Per poc que prestem atenció al possible pacte amb IU, haurem de concloure que aquest pot alterar substancialment el tauler de joc. Si bé l’acord no és fàcil (sorgiran més dificultats de les que Iglesias preveu), la suma dels vots de Podemos amb els que sempre ha obtingut IU a tot l’Estat pot significar un augment substancial de diputats per a la nova formació política. Ara bé, dic que l’acord no és fàcil, no sols perquè Errejón i d’altres (sembla que minoritaris respecte d’Iglesias) s’oposin a la dita “sopa de lletres”, sinó perquè el resultat que obtingué Podemos a les passades eleccions no va ser exclusivament seu, ja que, integrats en Podemos, hi havia gent procedent de partits valencians, gallecs i catalans, que per força hauran de plantejar-se el seu paper en la possible coalició. Què faran aquests? S’hi integraran sense tan sols discutir-ho?

Iglesias ja ha aconseguit que, contràriament al que sempre havia predicat, no hi hagi primàries per a aquestes eleccions, i tots sabem –bé, tots no, perquè sembla que els fidels a Podemos s’ho beuen tot pel broc gros (observeu, si més no, com s’ha fet la darrera consulta a la militància), quina és la voluntat i la manera d’actuar de Pablo Iglesias; “un polític que –són paraules del cupaire David Fernández-, des de la facultat de Polítiques de la Complutense, ha teixit, amb complicitats bolivarianes o no, un discurs que cada dia ens recorda més parts essencials de Carl Schmitt”, el pensador que, des del Moviment Revolucionari Conservador alemany, “va encoratjar el pitjor dels mals que afligeix  Pablo Iglesias i els seus: la recerca de la confrontació i no del compromís, l’exaltació de l’enemistat, si es vol.”

En efecte, per a Carl Schmitt (com també per a José María Aznar, que en això seguí les tesis de l’alemany), la política era l’art de definir l’enemic. I la lluita entre “la gent” (els seus) i “la casta” (tots els altres) és, sens dubte, un magnífic exemple d’identificació de l’enemic i de subversió de la democràcia burgesa convencional. Recordin –apunta David Fernández- que en el seu somni de l’Estat total, el líder, el conductor de les masses, s’elegeix per sufragi directe i assembleari, de viva veu, sense possibilitat de vot secret. I Pablo Iglesias espera ser elegit sempre mitjançant acclamatio, com li hauria agradat a Carl Schmitt. Bé, potser m’equivoco i, tant Fernández com jo, som injustos amb Pablo Iglesias, però tot el que d’ell hem vist d’ell fins ara ens duu a conclusions com aquesta que acabo de fer.

I arribo ja al final de l’article quan m’adono que amb prou feines m’he referit a C’s i al seu líder, Albert Rivera, que –tot sigui dit- em sembla el polític que més bé ha gestionat la crisi de governabilitat que hem viscut des de les passades eleccions. Dúctil –molt més que Rajoy- Rivera ha estat capaç de consolidar un pacte (es clar que de resultats impossibles) amb el PSOE, amb el qual l’uneix la defensa d’una Constitució que, en la seva manera de concebre l’estructura territorial de l’Estat, creu que no s’ha de tocar. Curiosament, això també ho defensa Rajoy, i sembla que era suficient per aproximar-s’hi, però el PP té avui tants forats negres, tants nuclis de corrupció, que Rivera ha volgut evitar un acord que inclogués Rajoy en el pacte, ja que, per més que ningú no l’hagi enxampat amb les mans a la caixa, Rivera, identifica Rajoy amb aquest mal que tot ho contamina, i al qual ell no es vol aproximar.

Tenim, doncs, un avenir ben complex a dos mesos vista. És possible –i els espanyols ho hem de desitjar- que ens en sortim més bé que malament, el 26 de juny. Però el nostre futur no està escrit a les estrelles –com tampoc ho estava el de Mario Conde, que és novament a la presó-. Perquè les coses que comencen malament poden redreçar-se. Certament que sí i en això confio. Però hem de ser molt conscients que també són susceptible d’empitjorar.

Després d’una discussió teòrica amb l’amic Josep M. Puig Martín, a la qual ell defensava una àmplia prerrogativa del Rei en la iniciativa constitucional per designar un candidat a la presidència del Govern -posició que jo matisava i que no compartia del tot, atès l’esquema adoptat per la Constitució del 78 en aqueta matèria-, ell m’envia un article signat per Álvaro Redondo Hermida, fiscal del Tribunal Suprem, on aquest, seguint les tesis de Puig Martín, remarca aquestes prerrogatives, tot afirmant que a monarquies com les escandinaves, la belga o la dels Països Baixos, els reis no assoleixen “ni de lejos, las altas cotes de presencia que nuestros Constituyentes han querido reservar a nuestro monarca”.

D’acord amb això, el fiscal Redondo, convençut que no es bo que torni a haver-hi eleccions (opinió que puc compartir), entén que la Corona no està limitada a haver de dur una actuació reactiva i, per tant, a respondre tan sols l’atent oferiment dels líders polítics en ordre a la proposició d’un candidat a la presidència del Govern, sinó que, d’acord amb l’article 59.2 de la Constitució, entén que té facultats per formular una proposta alternativa, “aunque la misma no derive stricto sensu de las audiencias concedidas.”

Certament que la Constitució ofereix al Rei algunes prerrogatives i que, fins i tot, pot designar, per formar govern, una persona que no sigui membre del Congrés dels Diputats, però això no significa, al meu entendre, que pugui fer-ho d’una manera fàcil i autònoma i, menys encara, que ho faci –o que ho pugui fer- prescindint dels líders polítics consultats. Menys encara, contra el parer d’aquests.

D’entrada, l’article 99.1 ordena que el Rei ha de dur a terme el procediment per designar la persona a qui s’encarrega de formar Govern “prèvia consulta amb els representants designats pels Grups polítics amb representació parlamentària”, consulta que esdevé tant o més important quan, com en el cas actual, la configuració de la majoria no és clara i, lluny de poder ser absoluta, ofereix marges molt estrets a les forces polítiques presents. Circumstància que fa dubtosa la possibilitat d’èxit de qualsevol de les propostes de candidat que el Rei pugui fer.

Tenim, doncs, que, d’acord amb aquest precepte, si bé és cert que la Constitució no exclou cap font d’informació a què el Rei pugui acudir per formar el seu criteri en aquesta fase de consultes prèvies, el que sí fixa és la necessitat que siguin consultats els grups polítics amb representació al Congrés, i exigeix a més que siguin aquests qui elegeixin la persona o persones que han d’acudir a l’audiència real en representació seva. Amb això, la Constitució va intentar que les “crisis” governamentals es mantinguessin dins els límits de les forces intra-sistema, eludint la interferència de factors estranys al propi sistema polític, i evitant que es poguessin ignorar els vertaders subjectes actius d’aquest procés, que són, constitucionalment, les forces polítiques i els partits polítics amb presència al Congrés dels Diputats.

En fer això, els constituents van tenir molt en compte els “errors” de la Segona República, règim que oferia al President (en tant que cap d’Estat) tanta llibertat per designar el President del Govern que, en molts casos, Alcalá Zamora va estendre les consultes a personalitats amb una mínima o nul·la representació i escassa representació parlamentària, tot ignorant els equilibris de les forces presents a la Cambra, i assumint un protagonisme polític que acabà trencant la neutralitat del cap d’Estat, que és una de les virtuts que se li exigeixen.

En el sistema espanyol actual, la formació dels governs és responsabilitat exclusiva del president que ha obtingut prèviament la investidura de la Cambra, i això implica, de fet, una gran limitació de l’autonomia reial, ja que el Rei veu limitada la seva intervenció a la selecció del candidat a la presidència, és a dir a proposar la persona que, només amb l’aprovació prèvia del Congrés dels Diputats –en això consisteix la investidura- passa tot seguit, i sota la seva exclusiva responsabilitat, a formar el Govern.

El Rei, doncs, si bé té la possibilitat de triar la persona que s’haurà de sotmetre a la investidura (i pot elegir fins i tot un no diputat), no podrà evitar les consultes amb els representants designats pels partits que han obtingut diputats al Parlament. I per damunt de tot, ha de designar una persona que, objectivament, tingui un mínim de possibilitats d’esser investida, tot evitant la designació d’un candidat la investidura del qual sigui pràcticament impossible.

Amb els textos constitucionals a la mà, i tenint en compte les condicions polítiques en què s’ha de produir la proposta (art. 93.3) -condicions a les quals s’han d’afegir els requisits de majoria absoluta, en una primera votació, i relativa en una segona-, tenim que, de fet, la Constitució redueix al Rei –i ho fa dràsticament- la seva teòrica llibertat d’elecció.

En efecte, encara que al Rei li desagradi profundament el candidat que li presenti el partit (o la conjunció de partits) que han obtingut majoria absoluta, no podrà sinó designar la persona que li indiqui aquest o aquests (estem, per tant, davant d’un cas de nul·la autonomia règia), i haurà d’anar molt en compte quan la formació de majories sigui equilibrada o, com succeeix actualment, fins la majoria simple és força difícil d’aconseguir. En aquests darrers supòsits, certament que el Rei tindrà una major llibertat d’actuació, però no en el sentit de poder proposar qui vulgui per a la presidència del Govern, sinó en el sentit d’exercir un paper més actiu com a intermediari o negociador entre les diferents forces polítiques presents a la Cambra, a fi de fer possible la realització d’una proposta que obtingui el suport indispensable (majoria simple en una segona votació) perquè el candidat que proposa sigui investit.

Sense negar, per tant, les tesis de Redondo i de l’amic Puig Martín, entenc que l’exigència constitucional d’obtenir determinades majories perquè tingui èxit qualsevol de les propostes que realitzi el monarca -absoluta en una primera votació o relativa a la segona- comporta una limitació òbvia a tota possible discrecionalitat règia en aquest terreny. D’altra banda, la clàusula especial de dissolució automàtica prevista a l’article 99.5 opera, entesa correctament, com un mecanisme adequat per resoldre en via electoral-parlamentària una situació que, d’altra manera, quedaria sotmesa tan sols a la discrecionalitat del Rei.

Entenc, per tant, que si el Rei actués contràriament a aquestes limitacions i proposés candidats que, versemblantment, no poguessin obtenir cap d’aquelles majories, actuaria extralimitant-se, i el comportament del Monarca significaria una clara invasió de competències que no s’avenen amb la seva neutralitat política. Aleshores, el Rei es comprometria amb un determinat comportament polític, tot conculcant la neutralitat i l’equilibri que, forçosament, ha de guardar. Neutralitat i equilibri que, per cert, no va saber mantenir el besavi de Felip VI, el Rei Alfons XIII, que, compromès amb la política partidista, acabà arrossegat per la crisi que afectà el sistema polític de la Restauració.

Encara no fa dues setmanes, moria a la seva residència de Wachtberg-Pech, als idíl·lics turons al sud de Bonn, a prop del Rin, Hans-Dietrich Genscher, un polític clau per a la governabilitat d’Alemanya al darrer quart de segle XX, per a la definitiva unificació del país en un sol estat, i també, i en general, per a la política europea d’aquell temps. L’home que durant divuit anys (1974-1992) va ser ministre d’Afers Exteriors de la República Federal d’Alemanya.

Omnipresent a la política europea des que jo em vaig començar a interessat per aquest art, Genscher, que va tenir la clau de molts governs alemanys, va ser un home de conviccions arrelades però que, alhora, va saber fer del pragmatisme (entès aquest en el més bon sentit del terme) una virtut que propicià el diàleg i l’enteniment, no sols entre els alemanys, sinó també entre els europeus i els seus aliats de l’OTAN, ja que va contribuir decididament a posar fi a la guerra freda, juntament amb Ronald Reagan, George Bush pare, Mikhaïl Gorbatxov i Helmut Kohl.

Genscher va ser el líder d’un partit més aviat petit, el Partit Liberaldemòcrata (FDP), que sota la seva direcció es va convertir en una frontissa imprescindible i molt poderosa. Amb Genscher, els liberals van governar primer sota els cancellers socialdemòcrates Willy Brandt i Helmut Schmidt, i després, a partir del 1982, van canviar de coalició i ho van fer sota el democristià Helmut Kohl. Genscher va ocupar la cartera d’Interior entre el 1969 i el 1974 (època en què va haver d’afrontar els atemptats que els palestins van dur a terme contra els israelians durant els Jocs Olímpics de Munic, el 1972). Després, seria el cap de la diplomàcia i vicecanceller, lloc des des qual oferí al món una garantia de continuïtat, solidesa i confiança que van ser decisius a l’hora de negociar la unificació alemanya (1990).

Genscher, per tant, va saber governar amb partits molt més grans que el seu, partits que estaven a la seva dreta i a la seva esquerra, i mai no va ser un problema per als cancellers, ja fossin aquests socialdemòcrates (Brandt i Schmidt) o cristianodemòcrates (Kohl), sinó que va ser per a aquests un aliat fidel, l’home capaç d’ampliar ideològicament l’aliança entorn del poder i, per tant, l’home que temperava i alhora donava solidesa, seguretat i força al projecte polític que dirigia el país.

Hans-Dietrich Genscher ha deixat, doncs, aquest món amb una estela d’elogis provocats per dirigents de totes les ideologies, per haver estat capaç de dur a terme una política que va crear escola al país, ja que han fet de seguir-la tots els qui han estat els seus successors al front de la cancelleria d’Afers Exteriors alemanya (Klaus Kinkel, Joschka Fischer, Guido Westerwelle y Frank-Walter Steinmeier), els quals, tot i que pertanyien a partits diferents, han intentant sempre cercar la solució dels conflictes per la via diplomàtica.

Curiosament, pels mateixos dies que moria aquest gegant europeu de la política i de la diplomàcia, el govern de les Illes Balears, presidit per la socialista Francina Armengol, -govern que formen una coalició entre PSOE i MÉS (que és alhora una coalició de partits mallorquins, menorquins i d’altres d’ideologia diversa, encara que propera), amb el suport extern de PODEMOS-, vivia la seva primera crisi amb la dimissió sonora de la consellera de cultura, l’escriptora independent Esperança Camps.

Curiosament, i contra el que els analistes podrien haver previst com a més probable, la crisi no ha esclatat perquè PODEMOS deixés plantat el govern en una votació, sinó perquè es produí una batalla campal dins la conselleria de Camps, enfrontada amb alguns dels seus directors generals i amb els líders de MÉS que no li feren suport, tot deixant el govern d’Armengol al peus dels cavalls (entengui’s la metàfora) i amb cara de pòquer, ja que la presidenta va haver de limitar-se a contemplar de lluny la baralla interna dels eco-nacionalistes. Encara que, per cara de pòquer, la del portaveu Marc Pons, a qui la consellera dimissionària va deixar sol davant els periodistes en una roda de premsa a la qual s’havia previst que assistís.

La crisi, que, a pesar de tot, la presidenta Armengol ha resolt prou bé, en assumir el comandament indispensable que ha de tenir tot president de govern –la veritat és que no li havien posat la cosa gens fàcil-, ha posat de relleu la fragilitat del pacte de govern,  pacte l’únic objectiu del qual -objectiu no menor i fins a cert punt comprensible- era foragitar el PP del govern, partit aquest que, gràcies a la intransigència, la prepotència, el sectarisme i la xuleria de l’anterior president, José Ramón Bauzá, es va fer odiós en un ample sector de la Comunitat autònoma.

Però no sols ha posat de relleu la fragilitat de la coalició, sinó –i per damunt de tot- ens ha fet veure als ciutadans que als partits situats a l’esquerra del PP els costa d’entendre què significa un govern de coalició, això que tan bé va comprendre al llarg de gairebé vint anys Hans-Dietrich Genscher.

Aquesta dificultat d’entesa ja es va veure al llarg dels dos governs anteriors del pacte d’esquerres presidits per Francesc Antich, on el govern, en lloc de ser un òrgan col·legiat, com ha de ser per naturalesa, era un mosaic de forces que es toleraven, però geloses cadascuna de governar la seva parcel·la de poder.

Ara, amb motiu de la crisi a què m’estic referint, hem vist que les dificultats per entendre’s –i per sotmetre’s a la indispensable autoritat del president (presidenta en aquet cas)- són encara més notables, ja que es pot produir una fricció de poder que abans no es donava entre dos col·lectius germans: MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca, ja que, a Menorca, el PSM (força preponderant dins la coalició) ha crescut exponencialment gràcies a la política que, al llarg d’aquests darrers anys, ha dut a terme Maite Salord (primer a l’Ajuntament de Ciutadella, on ja governa, i, després, al Consell de Menorca, on també governa en coalició), i ha donat al col·lectiu tres diputats (de 13) que li permeten tractar de tu a tu MÉS per Mallorca, que en té sis (de 33).

Tots hem pogut veure aquests dies que, d’alguna manera, MÉS per Menorca se sentia una mica com a propietària de la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports, i com a responsable última d’haver elegit per al càrrec Esperança Camps. Per això ha pretès també resoldre ell sol la crisi, la qual cosa ha evidenciat aquest vici dels “compartiments estancs” a què m’he referit abans, vici que sostreu l’indispensable poder d’elecció i de coordinació dels membres del govern que correspon (o hauria de correspondre sempre) al president de l’executiu.

Penso que, tant l’actuació dels principals dirigents de MÉS per Menorca com també de la consellera Camps, han estat un exemple del que mai no s’hauria de fer en política. Els dirigents de MÉS, perquè han demostrat que no entenen prou què és un govern de coalició i han fet patent la fragilitat en què es troba la presidenta Armengol (que, per cert –repeteixo-, ha resolt prou bé la crisi tot recuperant una autoritat que no havia d’haver mai perdut); i la consellera, perquè la manera com ha procedit, despatxant-se a gust contra tot i contra tots, per molt que el seu hagi estat un exercici de sinceritat indubtable (segurament deu haver quedat descansada), ha estat també un comportament que la deontologia política no pot tolerar, ja que ha acabat fent mal al projecte polític en què devia creure en acceptar el càrrec, un projecte que està –hauria d’estar- per damunt de les persones que en cada moment l’encarnen.

És evident que hem de judicar la literatura d’un escriptor per les seves obres i no per la seva vida ni per les opinions polítiques que defensa. Vull dir amb això que no podem denigrar l’obra d’un poeta i assagista com, per exemple, Félix de Azúa, per les desnortades afirmacions i els comentaris masclistes a què ens sotmet darrerament, incomprensibles en un catedràtic d’estètica, al qual estaria bé recordar aquella anècdota (que potser hauríem de definir més aviat com a categoria) que protagonitzà el recordat José María Valverde (també, com ell, catedràtic d’estètica) quan, davant la separació de la càtedra de què fou objecte José María López Aranguren (catedràtic aquest d’ètica de la Complutense) per decisió de les autoritats franquistes, es vestí amb una toga acadèmica per retratar-se davant una pissarra on havia escrit prèviament: Nulla aesthetica sine ethica, ergo: apaga y vámonos. Un gest amb el qual renunciava a la seva càtedra i, amb un gran sacrifici personal, feia una sonora i digna botifarra al règim del dictador.

Curiosament, quan he començat a escriure aquest article no tenia al cap només Félix de Azúa, sinó també Mario Vargas Llosa, aquest enorme escriptor que, tristament,  avui trobem constantment a les pàgines de la premsa rosa. Per ser, però, fidel a mi mateix, he de reconèixer que, ni això, ni la seva militància en el nacionalisme espanyol més ranci, ni tampoc el seu reiterat menyspreu per les llengües que ell considera regionals, haurien d’influir en l’admiració que em desperta la seva literatura, una obra ingent i d’un valor indiscutible, ja que, pensi el que pensi, faci el que faci amb la seva vida, l’autor de La Ciudad y los perros, de Conversaciones en la Catedral i de tantes obres immortals (tant les de creació com algunes assagístiques) seguirà essent un geni.

Però això no treu que avaluï desigualment algunes de les seves obres. I he de dir tot seguit que la darrera que acaba de publicar, Cinco esquinas, encara que hàbil i fàcil de llegir, em sembla que, tot i el seu valor –Vargas Llosa mai no escriu res que no valgui la pena llegir-, no mereix, però, les lloances que li ha dedicat la premsa.

A Cinco esquinas  Vargas Llosa ha tornat a la novel·la històrica i a l’anàlisi de les perversitats de les dictadures, com ja va fer en la seva magnífica Conversaciones en la Catedral (1969), i més recentment, amb una altra obra que a mi em va captivar especialment: La fiesta del chivo (2000) una novel·la esplèndida, que ha de situar-se entre el millor que ha donat el seu innegable talent.

En aquesta, i malgrat que l’aparent protagonista és la figura del dictador dominicà, el general Leónidas Trujillo, el Generalísimo, el Jefe, el Chivo (com també se’l va conèixer) i el seu entorn, Vargas Llosa mostra una atenció preferent cap a un altre prohom, que havia romàs al costat del dictador més de trenta anys, i que, després del seu assassinat, amb extrema habilitat i recolzant-se en l’Església Catòlica i els Estats Units, va aconseguir desmuntar el sistema polític familiar fins aconseguir el poder: Joaquín Balaguer. Tres vectors avancen en aquell relat: el primer és el retorn d’un personatge femení, Urania, al seu país després de la seva llarga permanència als Estats Units, per visitar al seu pare, polític que havia caigut en desgràcia a finals del trujillismo, físicament invàlid i incapaç de parlar, al qual manifesta un odi que arribarem a entendre al final de la novel·la. El segon és el mateix general en cap a qui, en alguns instants del relat, Vargas Llosa mostra un deix d’admiració per la fortalesa del seu caràcter, per la seva rabiosa individualitat, la manca d’escrúpols, la seva extremada crueltat, els seus dots d’observació i la seva natural concepció del poder omnímode. I ocupa el tercer vector l’anàlisi del comportament dels conspiradors, entre els quals cal destacar el del general José René Román, les vacil·lacions del qual duran al fracàs un pretès cop d’estat que serà l’inici d’una atroç repressió.

A Cinco esquinas Vargas Llosa torna al seu Perú, al país on va néixer i que va tenir l’ambició de presidir; país, però, que (sortosament per a la literatura) preferí donar el poder a un enginyer agrícola i matemàtic d’origen japonès, que va presidir l’Estat des de 1990 a 2000 i va exercir un control ferri dels mitjans de comunicació, cometent tota mena d’extorsions i pillatges, de la mà d’un personatge sinistre, Vladimiro Montesinos, un exmilitar peruà que va ser expulsat de l’exèrcit quan es descobrí que era un agent de la CIA. Avui, tant l’un com l’altre són a la presó condemnats per la Cort Suprema del Perú per corrupció, suborn i espionatge.

Vargas Llosa aborda l’època de Fujimori i, especialment, la política de la seva mà dreta, el Doctor –com nomena sempre Montesinos-, l’home que, sense cap escrúpol, ho domina tot, controla la premsa groga, posa i treu directors i, si n’és el cas, els fa matar quan aquests no l’obeeixen o no s’ajusten als seus designis.

Sota la política d’aquest personatge que Vargas Llosa tracta molt unívocament –és el prototipus de la maldat absoluta-, la novel·la, no vol ser només una denúncia clara i dura del règim que governà Perú a la dècada dels noranta, sinó que ho és també del paper de la premsa groga, representada  en aquest cas pel periodista Rolando Garro i, després, per la periodista Julieta Leguizamón, La Retaquita (ambdós personatges de ficció), que des de la revista Destapes, finançada secretament per el Doctor i, per tant, convertida en arma del poder, s’ocupen no tant d’encimbellar els amics com de fer descendir fins els inferns els adversaris.

Ricard Baixeras va escriure a El Periódico que, en aquesta novel·la, Vargas Llosa ha seguit confiant els seus dimonis literaris a la discontinuïtat i a la simultaneïtat, perquè el que s’hi s’explica és una història fragmentària, partida en un conjunt de situacions diverses que configuren, però, una sola realitat. Tenim, en efecte, la narració policial, referida a la figura de Rolando Garro, el director de la revista Destapes, que posarà en marxa una història sòrdida i comprometedora per a l’honor d’un enginyer de l’alta societat, Enrique Cárdenas, història que la reportera Julieta Leguizamón, culminarà; tenim també el relat de violència i mort que pertanyen del tot a el Doctor i als seus esbirros, capaços de provocar “els vòmits, la diarrea del govern, el seu femer”; i tenim per últim la història eròtica (de lesbianisme, més concretament), protagonitzada per Marisa i Chabela, amigues i dones respectivament de l’empresari Enrique Cárdenas i de l’advocat Luciano Casasbellas.

Com succeeix a les darreres novel·les de Vargas Llosa, la tècnica narrativa és clàssica i Cinco esquinas es llegeix amb una gran facilitat (només el capítol XX, Un remolino, configura un món de ficció imbricat per unes veus que a l’uníson expliquen històries i temps dissemblants), i utilitza com a contrapès a la trama periodística i política, la tòrrida relació sexual entre Marisa i Chabela que, li agradi o no a Vargas Llosa, és el que més ha destacat la premsa espanyola, encara que l’autor hagi declarat a El País que la diferència entre pornografia i erotisme radica exclusivament en la qualitat: “pornografia –ha dit- es un erotismo mal escrito”- . De fet, el relat s’obre amb una escena de lesbianisme que es repeteix més d’un cop (i fins s’amplia a un tercet), i, a pesar de la facilitat que té l’autor per escriure bé, em fa l’efecte que, més d’un cop, la pulsió eròtica es desplega en uns personatges que gairebé semblen de fotonovel·la, per l’inabastable interès que mostren per  assolir noves i cada cop més atrevides pràctiques sexuals; personatges que conviuran dins la novel·la amb els periodistes sensacionalistes –els dolents del relat que, això no obstant, en el cas de La Retaquita, acabaran per tenir una reacció moral i cívica, ja que serà qui, finalment, acabarà amb la sòrdida figura d’el Doctor.

“A mi m’és igual que la gent llegeixi o no llegeixi, i si no ho han fet fins ara no començaran perquè jo els ho recomani. A més, la majoria dels llibres que ens envolten no serveixen per a res. Són una porqueria”. Aquesta és la frase que, la setmana passada, va pronunciar l’escriptor barceloní Eduardo Mendoza al Congrés Internacional de la Llengua Espanyola celebrat a Puerto Rico. Mendoza té raó?

Más enllà, però, de dir si té raó o no en té, em sembla que l’expressió podria ser el que els que els francesos en diuen una boutade (conjunt de paraules dites per a una diversión). El problema és que aquest joc de paraules pot ferir molta gent i, a més, esdevenir una afirmació clarament injusta.

De fet, el crític i també escriptor J.A. Masoliver Ródenas ha sortit al pas d’aquesta asseveració: “Mendoza -ha dit- ja va anunciar el 1998 que la novel·la s’havia acabat, cosa que va provocar un gran enrenou. Ara continua amb aquestes idees… Jo li tinc el màxim respecte, perquè ell fa una literatura amb talent, encara que cada vegada amb més concessions.” Més endavant afegeix: “La novel·la està tan bé o tan malament com en qualsevol altre moment. Quan una persona fa una declaració així caldria preguntar-li: quantes novel·les llegeix a l’any? És una mica ofensiu per a molta gent que escriu.”

Sí, en efecte, és ofensiu i també innecessari, més encara quan qui fa l’afirmació és escriptor –i un escriptor reconegut- que ha tingut grans èxits editorials i que, com tots els escriptors, té coses sublims i coses més aviat pobres. Com la mateixa vida, que ens regala estones esplèndides i estones de dolor, soledat i desassossec.

Més interès té, en canvi, la reflexió que fa Milan Kundera sobre la novel·la moderna. Diu que la novel·la havia arribat a ser un instrument de coneixement, però reconeix que la que es fa avui, majoritàriament ho ha deixat de ser. És només (jo diria: és sovint) un instrument d’entreteniment. Hi ha autors que encara la utilitzen perquè creixem com a individus o ciutadans, però això ja no és la branca dominant del gènere. Hi ha una uniformització dels formats i un efecte secundari, que és la banalitat. El món digital fa que la informació sigui la mateixa per a tothom, es recorre a la documentació per internet i no a les experiències personals (…) Quan llegim ens hauríem de preguntar: els personatges estan perfilats com si l’hi anés la vida a l’autor o són arquetips? Les obres no neixen com a catarsi, sinó per captar unes vetes de mercat…”

Tanmateix, ben al costat de llibres que aviat ens cauen de les mans, n’hi ha d’altres que ens fan sentir la joia de trobar-nos amb una literatura viva, vibrant, que sense defugir les experiències personals, són alhora grans instruments de coneixement. Un dels darrers que he llegit que reuneix aquesta condició és la novel·la d’Emmanuel Carrère, “El regne” (Le Royaume), pubicat a Paris el 2014, de la qual tenim a Espanya versions en castellà i català (les dues d’Anagrama 2015).

Tot adoptant un enfocament d’investigació, Emmanuel Carrère conta els orígens del cristianisme i el context en què s’ha desenvolupat la religió. No creient avui dia i declarant-se agnòstic, l’autor es basa en tres anys de fervor cristià que va viure a la dècada de 1990, durant la qual va comentar en un quadern privat els Evangelis; quadern que havia mantingut en secret. Ara, a la novel·la, a partir d’aquells treballs intenta rastrejar en un relat profund i vibrant les rutes de l’apòstol Pau i les de l’evangelista Lluc.

Després d’un pròleg que ens posa en situació, ve la primera part, que titula “Una crisi (París 1990 – 1993)”, on l’autor narra un període de la seva vida en què ell se sentia profundament cristià, anava a missa tots els dies i llegia i comentava els Evangelis. A la segona part, “Pau (Grècia, 50 – 55)”, relata el ministeri de l’apòstol a l’Àsia Menor i Grècia. A la tercera, “La Investigació (Judea, 58 – 60)”, relata la seva vinguda a Jerusalem i les dificultats de tota mena amb què es troba quan Pau es reuneix amb el cap de l’Església de Jerusalem, l’apòstol Jaume, germà de Jesús. La quarta part, titulada “Lluc (Roma, 60 – 90)”, evoca la personalitat de l’evangelista, autor de l’Evangeli que duu el seu nom i també dels Fets dels Apòstols. I finalment, el llibre conclou amb un text titulat “Epíleg (Roma, 90 – París, 2014), les últimes línies del qual estan dedicades a una pregunta que l’autor es formula sobre la seva lleialtat que, de jove creient, va tenir al Senyor en qui havia cregut, i la resposta és un torbador “no ho sé” (Je ne sais pas).

Premi literari del diari Le Monde, elegit com el millor llibre de l’any per la revista Lire, i nomenat als Globes de Cristal l’any 2015 en la categoria de “Millor novel·la – assaig”, el llibre ha tingut els seus crítics. Alguns especialistes sobre la matèria de què tracta han assenyalat força errors comesos per l’autor, tot i que es mostren impressionats –aquest seria el cas del pare Pierrer Debergé- pel treball de recerca que Carrère ha dut a terme.

Un altre pensador catòlic, Benoît Lobet ha escrit que “deixant de banda algunes imprecisions o error menors, es tracta d’un llibre impressionant d’exactitud, de clarividència i finalment d’empatia pels personatges que han format la nostra fe, encara que el mateix autor conti també la seva pròpia història i, per tant, la seva pròpia relació amb aquesta fe de la qual es troba avui molt més distant que ahir, per més que, llegint l’obra, se’l nota ple de la nostàlgia de creure.

Una novel·la, per tant, molt densa, profunda i erudita, de les que ens reconcilien amb la literatura i fan que menyspreem la boutade d’Eduardo Mendoza que, per genèrica, esdevé no sols inexacta, sinó profundament injusta.

No voldria acabar aquesta reflexió d’avui –que va de llibres i literatura- sense referir-me també a un altre text que he llegit durant la Setmana Santa. Aquest cop, el llibre al qual em refereixo no és de ficció ni és tampoc, pròpiament, un assaig. Més encara, és un llibre que cap dels actors que han escrit els textos ho va fer pensant que un dia sortirien a la llum. Parlo del llibre intitulat “Correspondència Setembre 2012 – Agost 2014” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016), que duu com a subtítol “Descobrint la pregària dels salmistes”. Aquest recull la correspondència (cartes, e-mails, WhatsApps…) que van mantenir la doctora Magda Heras (una cardiòloga eminent) i el pare Ignasi Fossas (prior de Montserrat i metge), des que a la doctora Heras se li va diagnosticar un càncer que, dos anys més tard, la va dur a la mort.

Amb un pròleg potent de Gabriel Magalhães, la frescor i sinceritat de les converses que mantenen la doctora i el monjo, així com la complexitat que els dos van adquirint mentre ella descobreix el sentit profund de la pregària a través, especialment, del llibre dels Salms, esdevé un testimoni impressionant per a qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat, visqui atent als signes del temps i no s’hagi tancat al misteri de la transcendència.

No sé si són els anys que fan créixer en mi el pessimisme davant la realitat del món que puc contemplar, o bé és aquesta realitat que, cada cop més degradada, fa que difícilment puguem mirar-la amb ulls complaents. De fet, qualsevol que sigui el lloc on ens girem, veiem com les fronteres ideològiques, polítiques i socials fan cada cop més difícil el diàleg, sembla que es trenquin els ponts, que els homes visquin una mena d’aïllament tribal, es mostrin bel·ligerants amb l’adversari, es neguin a veure què pot tenir aquest de bo i, per tant, es disposin a viure la pròpia existència des de la negació de l’altre i l’enfrontament amb aquest.

Contemplar avui la política europea és un exercici d’impietat, si més no per a les generacions que vam néixer poc després d’acabada la Segona Guerra Mundial i vam créixer amb la il·lusió de construir un món que superés per sempre més els desastres de l’enfrontament al sí d’una Europa que havia viscut en una constant guerra civil.

Havia estat tan gran el cataclisme que provocà al món l’enfrontament bèl·lic que Europa inicià pels anys trenta del segle XX, després d’haver tancat en fals el conflicte de 1914-1918, que els polítics europeus de postguerra van creure que tenien el deure de no repetir mai més la barbàrie a què ens havia conduït la conducta dels seus antecessors. Ells (Monnet, Schuman, Adenauer, de Gasperi, Spaak…) no es van proposar l’ideal utòpic de construir l’Europa de les nacions o dels drets humans. Van ser més humils i cregueren que calia iniciar la construcció d’aquest espai comú creant un lliure mercat que fes possible la convivència i els intercanvis comercials. Els passos s’han anat dant posteriorment. Del mercat comú hem passat a l’euro i, més tard, a una política que pretén ésser comunitària fins que la crisis econòmica, les desigualtats i la globalització dels problemes han fet saltar per l’aire tots els mecanismes de salvaguarda col·lectiva i de solidaritat internacional, així com també les garanties preses de comú acord per a la convivència.

Els desastres que viu avui Euràsia, engrandits per la crisi afgana, per la desfeta de l’Iraq i, darrerament, per la guerra a Síria (sense menystenir els relatius fracassos –alguns absoluts- dels moviments d’alliberament i democratització nord-africans de les dites “primaveres àrabs” a Tunísia, Algèria, Líbia i Egipte), han capgirat la nostra manera de pensar, han desvetllat el nostres sentiment més primitius i egoistes d’autodefensa, i estan fent saltar pels aires tots els ideals més nobles que els europeus havíem començat a construir. No sols podem observar com a tots els països rics del continent estan agafant força els partits xenòfobs i racistes, sinó que la mateixa Europa –les institucions europees- aclaparades per la por i llençades de ple a l’egoisme del cargol que, davant l’adversitat, es reclou en la pròpia closca, no sols tolera la suspensió parcial de l’espai Schengen (de lliure circulació i sense fronteres), sinó que decideix vendre’s a Turquia davant el pànic que li representa l’acull de refugiats.

La por i la reacció primitives, el retorn a la defensa de la tribu, fan que societats tan obertes i generoses com l’austríaca o la danesa prenguin decisions que mai no hauríem pogut imaginar. Observem també com el Regne Unit amenaça amb tocar el dos si no se li deixen adoptar polítiques exclusives, contràries als immigrants; com França veu créixer el partit de la senyora Le Pen fins a límits perillosos, i com la mateixa Alemanya acaba de donar un cop de vara a la senyora Merkel tot fent entrar a tres parlaments regionals les forces de l’extrema dreta.

La utopia, doncs, ha cedit, l’egoisme s’està apoderant de les institucions europees i la insensibilitat davant el dolor de l’altre ens blinda tot fent impossible la solidaritat, la misericòrdia i fins i tot la compassió.

Deixem, però, Europa i guaitem, ni que sigui per sobre, al pati de casa. Mirem sense anar més lluny què està succeint aquests dies al Congrés dels Diputats. O el que no està succeint, perquè, de fet, ningú no sembla adonar-se que cal fer alguna cosa, que als diputats els cal parlar, que els cal cedir, que els cal escoltar l’adversari. Però no, no-res d’això succeeix. Ben al contrari, els diputats es mouen en un clima no sé si d’odi, però sí de menyspreu absolut de les idees de l’altre, fins al punt que s’està fent impossible d’asseure’s tan sols a parlar.

Una periodista catalana escrivia fa poc aquest comentari: “La falta d’entesa per governar es gesticula [al Parlament] amb brusquedat i deixant plantat l’altre, elevant el volum de l’insult, enfrontant germans polítics però també famílies biològiques. És el resultat d’una radicalització de posicions, de bàndols territorials i ideològics desproveïts de voluntat de sutura, que desconsola aquells que pretenem que la vida sigui més fàcil perquè al cap i a la fi tots morirem.” Què esperen, doncs, els polítics per construir alguna cosa en comú? Per què només són capaços d’actuar pensant en els propis interessos?

Tot això és francament dolorós, però encara podem descendir més en l’escala dels despropòsits. I així observem fins a quin punt s’ha agreujat a Catalunya la discrepància que ha sorgit entre els partidaris de seguir integrats dins l’Estat espanyol i els qui reclamen la independència –desencontre que, a pesar de tot, no trenca allí la possibilitat de convivència per més que Pedro Sánchez va definir el procés independentista com un “conflicte de convivència”. Però qui conegui la realitat catalana sap que això no és veritat. Com remarca Puigverd, hi ha discussió i tensió política a Catalunya (també entre amics i familiars). Però aquesta tensió no pot ser descrita com a conflicte de convivència. Ara mateix, hi ha més evidència d’odi polític entre les dues Espanyes que entre les dues Catalunyes.

I és lamentable que aquesta conflicte s’intenti agreujar artificialment fins al punt de fer saltar pels aires tota la capacitat de raciocini en persones cultes, com per exemple el senyor Félix de Azúa, escriptor, assagista, poeta i catedràtic d’Estètica de l’Escola d’Arquitectura, el qual, des d’una suposada serenitat racional (però que no ho és), el dia abans d’ingressar a la Real Academia Española de la Lengua, ha despotricat no sols contra aquests independentistes amb els quals no combrega, sinó contra tot allò que té aroma català, sempre -i aìxò és el pitjor- des d’una pretesa superioritat moral que, quan es fonamenta tan sols en la desqualificació de tots els altres, no és sinó el símptoma evident d’una gran mancança.

Félix de Azúa ha assegurat en unes declaracions a l’Agència EFE que “la educación en Catalunya consiste en enseñar odio a España y a lo español”, i ha insistit que a Catalunya, “la educación está en manos de talibanes”.

Sé que també pensen com ell personatges de casa nostra que, curiosament, es mostren incapaços de respectar la discrepància ideològica o intel·lectual quan es tracta de persones que defensen una llengua que no sigui l’espanyola, perquè ells -ells sí!- es creuen en el dret d’imposar a tothom aquesta llengua perquè ve a ser, per a ells, una qüestió de “dret natural”, i es revolten immediatament quan d’altres intenten defensar la seva, qualificant-los tot seguit de ser propagadors de l’odi i, per això, els titllen de talibans.

Félix de Azúa encara va més lluny, i després de dir que “es muy difícil vivir [en Cataluña] si tienes una cierta ética, una cierta dignidad, porque estás rodeado o bien por canallas o bien por gente que simula no ver a los canallas” -poca broma, doncs!- assegura novament amb un aire immens de superioritat que ell “hubiera podido resistir tranquilamente en Barcelona, porque en cierto modo me crece ver que mis enemigos son tan extraordinariamente mediocres, ignorantes, como son las autoridades catalanas”.

I no sols els catalans són objecte del seu menyspreu. També ho són els partits espanyols -“la oposición que pueda hacer el PSOE al PP –diu- es una oposición de barra de bar: hoy pago yo, mañana pagas tú. Y eso ha conducido al país a una situación lamentable”-. I no s’està de dir que Pablo Iglesias és “un tipo que en mi época no hubiera superado los exámenes de profesor de Universidad por ignorancia.” Potser, doncs, només el jacobí Albert Rivera es salva de la cremà general a què sotmet el món que l’envolta.

Sovint em demano quin sentit té –si és que en té, de sentit- escriure aquesta columna setmanal. O quina utilitat té l’esforç de fer-ho, donant al connecte d’utilitat el valor que li donaven els il·lustrats del segle XVIII, i no sempre me’n surto a l’hora de trobar una resposta. I tanmateix ho segueixo fent perquè, en el fons, penso que, qualsevol que sigui l’efecte que els meus articles poden provocar en el lector que s’hi interessi, són, bàsicament, necessaris per a mi.

Això significa que no pretenc amb l’escriptura dir el que penso per obtenir amb la meva opinió una certa influència dins la societat. No, ho faig bàsicament perquè tinc la convicció que és escrivint com jo vaig clarificant les meves idees, com vaig construint raonablement el meu criteri personal.

Escriure m’obliga a llegir, i es llegint els altres que anem assimilant les coses, que anem aprenent i descobrint la realitat, i si ho fem amb ganes de rebre, d’escoltar i d’assimilar críticament les reflexions que els altres fan, és aleshores quan podem elaborar el nostre propi criteri i prendre un posicionament que es concreta sovint en un nou text, en un article, que malda per posar al servei del lector –potser d’aquí podríem extreure el concepte d’utilitat a què abans feia referència- les conclusions a què has arribat tu mateix.

Tot aquest circumloqui ve a tomb quan m’adono que, en qüestió de poques hores, he matisat –dir capgirat seria, potser, excessiu- la meva opinió sobre Arnaldo Otegi, aquest líder basc de l’esquerra abertzale que no fa gaire més d’una setmana va ser posat en llibertat després de complir sis anys llargs de presó, condemnat pels tribunals per voler reconstruir Batasuna, un col·lectiu polític que havia estat definit per la justícia com a grup terrorista.

La sortida d’Otegi, les declaracions que gran part de l’esquerra espanyola i catalana van fer en defensa seva tot manifestant que el basc havia estat condemnat per les seves idees polítiques, la gran parafernàlia que, voltat de folkloristes bascs, va ser l’homenatge que se li organitzà al velòdrom d’Anoeta a Sant Sebastià amb assistència de milers de persones, i les paraules que ell va adreçar als catalans lloant la seva actitud de lluita contra el centralisme de l’Estat espanyol, em van provocar envers seu una indubtable simpatia, i fins i tot la convicció que aquella condemna a sis anys havia estat tan gratuïta com inútil. A mi, doncs, com al mateix Pablo Iglesias, com a demòcrata, no m’agradava que “por hacer un partido, Otegi esté en la cárcel”. A més, que Otegi sortís de la presó amb un pin de l’estelada i un altre de Nelson Mandela era tan cridaner com atractiu, ja que semblava enviar al món un missatge en favor de la llibertat, tant dels pobres com de les persones, que és el que Mandela va significar per a Sudàfrica i per a tot el món sencer.

Confesso, per tant, que la meva comprensió i simpatia pel catalanisme, que la meva absoluta devoció al coratge i a la valentia moral de Mandela i que el convenciment que jo tenia (i tinc encara) respecte de la condemna de sis anys llargs de presó a què va ser castigat Otegi van fer que adoptés una actitud favorable envers aquest home que ara ha decidit defensar les seves idees per mitjà de la política i se suposa que per una via pacífica que ja no té retorn.

No penso que hagi de canviar substancialment de criteri en allò que fa referència a la condemna que se li va imposar, però la lectura de diversos articles que després s’han publicat, de reflexions escrites per altres escriptors que m’agrada llegir, m’han fet veure ben aviat que el meu posicionament sobre Otegi havia estat poc reflexiu, pot judiciós, i massa influït per la força mediàtica de les imatges. De fet, que enganyoses poden ser les imatges! Que fàcil és deixar-se seduir per unes paraules dolces, per unes referències que t’agraden i s’acosten a la teva manera de pensar!

Cal, però, anar més enllà d’aquests sentiments a flor de pell. Superficials. Epidèrmics. I seria injust no anar més lluny deixant de costat la memòria i oblidant que va ser gent com Arnaldo Otegi la que va fer que Euskadi fos, durant dècades, el més proper a una dictadura totalitària en plena Europa: una terra –són paraules de Joaquín Luna- on hi havia la por d’expressar-se, on uns pinxos tenien un muntatge repugnant en el qual uns disparaven i d’altres llançaven merda sobre la víctima, fos cuiner d’una caserna militar o cobrador de peatges. I no hi ha dubte que aquesta era la mentalitat predominant al món etarra.

Certament que hem de mirar cap endavant, però per poc que siguem crítics i no superficials davant els fets que ens envolten, haurem de concloure que cap demòcrata no hauria de donar tractament d’heroi a Otegi. No basta, doncs, que ara es declari “amic dels catalans” perquè nosaltres oblidem que va ser gent com ell que va fabricar a Euskadi una societat irrespirable.

Antoni Puigverd tampoc no ho oblida. Sap, en efecte, que la memòria no ens ha de dur necessàriament a la revenja, però sí que pot i ha d’ajudar-nos a fixar la realitat. Perquè Arnaldo Otegi era diputat quan, aquell 12 de juliol de 1997, ETA assassinava vilment el regidor popular Miguel Ángel Blanco i tota –bé, tota no, però sí un gruix molt important- de la societat basca es revoltava contra aquell crim que marcà un punt d’inflexió que, quinze anys més tard, ha acabat amb ETA, arraconant-la i fent-la inoperant, encara que aquesta mai no hagi reconegut els seus errors ni s’hagi penedit públicament de cap de les seves barbaritats. Dic, per tant, que Otegi era diputat i mesos després va accedir al lideratge de Batasuna, però mai –ni aleshores ni ara- va demanar clemència als jerarques etarres ni tampoc va condemnar l’assassinat.

Té, doncs, les mans netes? És suficient que nosaltres creguem que la sentència que el va condemnar va ser innecesaria perquè posem ara Otegi en el pedestal arraconant el sempre necessari exercici de memòria?

Puigverd entra a fons en el quid de la qüestió, que ell duu més enllà per reflexionar finalment sobre la fragilitat del castell democràtic que hem construït sobre arena pel fet de no haver assumit mai el passat coratjosament i, sobretot, perquè ningú mai no ha estat capaç de, assumint-lo, demanar perdó.

Fins que no va veure clar que l’Estat guanyava –escriu Puigverd-, Otegi no va fer el pas. No és, doncs, un pacifista. Només que va ser el més intel·ligent d’entre els seus: el primer que es va adonar que ETA, vençuda, es convertia en un pes mort per als abertzales. Otegi és, doncs, siplement, un pragmàtic enmig d’una legió de fanàtics.

La seva actitud moral s’assembla per tant a la dels pròcers franquistes que, en la transició, van avalar el canvi de la dictadura a la democràcia. Ells tampoc no van demanar perdó. També van pujar-se al carro de les llibertats democràtiques per pragmatisme.

Escriu Puigverd: “A finals dels setanta, al País Basc i a la resta d’Espanya, les víctimes del franquisme (milions de famílies) van haver d’acceptar la mutació democràtica dels seus torturadors i de tants alts càrrecs del dictador. Tampoc aleshores, en la transició, els franquistes van demanar perdó (i tampoc en van demanar les esquerres per les barbaritats del 1936). La nostra democràcia no es va construir sobre la reconciliació, sinó sobre l’oblit.” Vet-ací que es demani qui serà el primer que, atrevint-se a desafiar els seus, regalarà concòrdia als adversaris.