No, Iglesias, la Constitució de 1978 no establí “el sistema del torn”

by

“El resultado de las elecciones del 20-D puso fin al sistema del turno en España. Se abrió así la posibilidad histórica de que en nuestro país haya un Gobierno que no esté dominado en exclusiva por las viejas maquinarias partidistas que se han repartido el poder durante las últimas décadas.” Aquesta era la primera i gran afirmació amb què Pablo Iglesias encetava l’article que va publicar diumenge passat a les pàgines d’El País. Una opinió que –ho diré ja d’entrada- és radicalment falsa.

Llicenciat en Dret i doctor en Ciència Política per la Universitat Complutense de Madrid, de la qual n’és professor, Pablo Iglesias va néixer l’octubre de 1978, dos mesos abans que els espanyols majors de 18 anys donéssim un vot positiu en referèndum a una Constitució que, com tots sabem, s’ha mantingut vigent amb molt poques reformes. Comprenc, per l’edat –Iglesias té 37 anys-, que no mitifiqui una llei que tampoc mitifiquem molts dels qui la vam votar, però que, a diferència d’ell, sabem –perquè vam viure l’època- què va significar per a un país com el nostre que sortia de la fèrria i llarga dictadura del general Franco.

Que Iglesias estimi (o valori) menys que nosaltres, que som més vells, la Constitució espanyola de 1978 ho puc entendre, i fins i tot em sembla molt bé que vulgui trencar amb la mitificació que, del text constitucional, en fan els dirigents del PP, oblidant que l’única manera viable de mantenir les coses que estimem és adaptant-les a les necessitats del present; ara bé, no puc admetre que un home amb els estudis i la formació política i constitucional d’Iglesias afirmi el que assevera al text transcrit.

A més, Iglesias ho sap, d’aquí que sigui encara més greu una afirmació com la seva que no pretén, sinó, desacreditar injustament els partits democràtics que, amb tots els vicis i les virtuts que vulguem, han estat protagonistes de la política espanyola durant els darrers 37 anys. I també un marc constitucional que, fruit del consens entre forces polítiques molt diverses (des del Partit Comunista a Aliança Popular, passant pels nacionalistes catalans i bascs –encara que aquests darrers es van abstenir-), fundà un sistema polític homologable amb els principals sistemes democràtics europeus. Un sistema que no té res en comú amb la Constitució de 1876 que, elaborada per Cánovas del Castillo, propicià la Restauració borbònica en la persona d’Alfons XII.

És cert que, al llarg d’aquests darrers anys, a Espanya han governat tan sols tres partits polítics: UCD, PSOE i PP, i que tots ho han fet en solitari (tinguessin o no majoria absoluta d’escons) a pesar d’haver regit sempre un sistema electoral proporcional que, tot i les correccions que li fa la dita Llei d’Hont, no es pot comparar als sistemes de caire majoritari, que, com sabem, afavoreixen sempre aquell tipus de govern. Però això no justifica, ni de prop, l’afirmació d’Iglesias.

És cert que els resultats del 20-D han format un parlament més plural i divers que mai. Però això no vol dir que aquests hagin acabat amb un sistema de turno, perquè aquest sistema mai no ha existit. El sistema de turno pacífico –com el denominen pròpiament els historiadors- és el derivat del mecanisme constitucional de 1876 a causa dels usos que Cánovas i Sagasta van fer arrelar a la democràcia de la Restauració.

Cánovas, en efecte, era conscient que Espanya havia viscut al llarg del segle XIX en un sistema polític on només les revoltes militars decidien el canvi de constitució, que els colpistes imposaven –era el famós trágala– als seus adversaris. A més, després de fracassades la revolució de 1868, l’experiència monàrquica del rei importat d’Itàlia pel general Prim i la republicana de 1873, Cánovas estava convençut que el poble espanyol era incapaç de viure en un sistema democràtic real. Tanmateix, ell admirava el règim britànic, que considerava com l’únic mecanisme eficaç per a una monarquia parlamentària estable. Però atès que desconfiava radicalment de la societat espanyola, propicià la creació de dos partits artificials que, per mitjà d’una sèrie de pactes hipòcrites, es tornarien en el poder. Aquests pactes, recolzats en la manipulació electoral, constituïren el turno pacífico que dominà la vida política i la història dels governs entre 1876 i 1923.

Cánovas no podia fabricar els dos partits, però va ser prou hàbil per convèncer Práxedes Mateo Sagasta, que constituí l’Agrupación Liberal Fusionista, que venia a ser l’hereva dels antics progressistes, mentre ell constituïa el Partido Liberal-Conservador, que descendia dels unionistes liberals i dels moderats.

És cert que Cánovas lluità sempre contra els liberals fusionistes com a cap dels conservadors, però, encara que odiava el programa dels seus adversaris, sempre va estar disposat a recórrer a les prerrogatives de la Corona per facilitar una “situació liberal” quan els conservadors es trobaven políticament esgotats, o quan els interessos vitals de la monarquia exigien una orientació més liberal de la política. En això radicava el sistema del turno.

Ens trobem, doncs, amb una monarquia liberal on cap partit podia esperar que l’opinió pública li donés el poder polític mitjançant un triomf electoral, perquè era la prerrogativa règia del nomenament i destitució dels caps de govern que s’utilitzava (en col·laboració amb la influència electoral del ministre de la Governació i dels governadors civils) per “fabricar” unes Corts adequades al nou govern. I això perquè Cánovas (a diferència dels militars colpistes) creia que no s’havia de permetre que cap partit monopolitzés el favor de la Corona. Però haurem de convenir que el sistema constitucional creat era, de fet, una oligarquia, no una democràcia. Un sistema on els oligarques havien de tornar-se en els càrrecs per donar a la nació política la il·lusió que s’autogovernava. La artificialitat, doncs, no residia en la creació dels partits, sinó en l’estrident manipulació de les crisis ministerials per mitjà de les quals s’accionava el mecanisme del torn.

A diferència del sistema de la Restauració de 1876, en el marc constitucional de 1978 no s’han manipulat les eleccions, ni el rei ha tingut cap prerrogativa a l’hora de formar o cessar els governs, ja que aquests sempre s’han constituït després d’unes eleccions la puresa democràtica de les quals ningú no ha qüestionat. Si Felipe González va assolir el poder l’any 1982 va ser després d’obtenir una inqüestionable majoria absoluta. Si José Maria Aznar l’obtingué el 2000, va ser perquè havia dut a terme una notable acció de govern després de quatre anys de govern amb minoria. I si Rajoy va perdre les eleccions de 2004 davant un poc conegut José Luis Rodríguez Zapatero, no va ser perquè els governadors civils de l’època manipulessin l’electorat, sinó perquè els ciutadans s’adonaren que, des del govern, Aznar i el seu ministre de l’Interior, Acebes, els havien mentit i intentat manipular barroerament després l’atemptat del Metro de Madrid.

Res a dir, doncs, si volem canviar aspectes clau de la Constitució de 1978. Sóc el primer a defensar-ho, però no puc acceptar que Iglesias manipuli la història. La Constitució de 1978 no va establir un sistema de torn per accedir al poder. La nostra és i ha estat una constitució netament democràtica.

Anuncis

%d bloggers like this: