Varufakis, Podemos… ¿justícia o escac i mat a la democràcia liberal?

by

Una de les grans atraccions polítiques del passat cap de setmana ha estat, sens dubte, la visita a Madrid de l’exministre d’economia grec, Iannis Varufakis, amb míting inclòs, sempre vorejat per joves polítics de Podemos o d’Esquerra Unida que voldrien emular-lo, encara que això no sigui fàcil de fer.

Varufakis té tot el que es demana a un líder polític: és atractiu, intel·ligent, educat, parla l’anglès gairebé com un nadiu, atreu les multituds amb la paraula (fins i tot els qui no entenen l’idioma que parla –que a Espanya són molts-), està convençut de posseir gran part de la veritat i, més encara, creu (i assegura) que tots els altres són incompetents, mentiders i falsos.

No és una exageració per part meva, això que dic, perquè el grec ha carregat contra les institucions europees i, sense embuts, les ha acusat de mentir i d’ “amenaçar els països més febles” amb treure’ls de la Unió. Segons ell, la Troika ha infós “la por a Espanya i Portugal”, i nosaltres -portuguesos i espanyols- hem donat massa credibilitat a aquesta gent tan poderosa. Segons ell, nosaltres pensem que els polítics de Brussel·les són competents quan aquests, assegura, “no tenen ni idea [se suposa que d’economia], i estan actuant de manera incompetent”. Paraules que, dites en to de míting, van provocar el deliri del públic madrileny que l’escoltava.

Varufakis raona aquesta incompetència afirmant que Europa no va predir mai el col·lapse financer a què es va veure abocada, i explica que, quan aquest arribà, aleshores els polítics europeus es “van morir de por” i descarregaren la seva ràbia contra els països més febles. És a dir sobre nosaltres.

No són paraules menors ni de baix to, les de l’exministre grec, el qual pronosticà que “Europa s’està desintegrant, s’està morint”, i potser per això va fer una crida als partits europeus –a la gent d’aquesta Eurozona que “s’ha convertit en una comèdia”- per “crear unes brigades internacionals solidàries” que estiguin en condicions d’actuar. I com que l’home estava llençat i tenia un públic fidel que demanava joc dur, no s’estigué de llençar una consigna amb una gran càrrega de profunditat, i  evocà aquell eslògan comunista que es va fer famós a la defensa de Madrid el 1936: ¡No pasarán!, frase que va ser corejada amb entusiasme per tots els qui l’escoltaven, enardits i convençuts que estaven davant d’un nou líder, potser del gran líder europeu de la contra, un home que deixa petit Pablo Iglesias, tot i que aquest l’iguala en autoestima i fatxenderia, ja que no perd l’ocasió de perdonar-nos la vida i dir-nos als pobres mortals què hem (i hauríem) de fer.

No hi ha dubte que la dictadura dels mercats –d’aquest nou déu sense entranyes que avui adorem mansament i obstinada- explica que una gran part de la gent –la que ha sofert de manera més dura i directa les conseqüències de la injustícia social- intenti rebel·lar-se contra uns partits que, majoritaris a Europa, dirigeixen la política econòmica com si no hi hagués alternativa possible als seus plantejaments. En aquest sentit, doncs, es comprèn que sorgeixin partits i posicionaments polítics que vulguin construir el món a partir d’una nova manera d’entendre l’economia. De fet, Iglesias i Varufakis són fills d’aquesta manera de concebre la realitat. Però també hi ha altre gent compromesa amb la justícia social que no combrega exactament amb aquestes consignes, com per exemple el primer ministre de Grècia i líder de Syriza, Alexis Txipras, que es va veure forçat a treure del poder Varufakis, o com el primer ministre de Portugal, António Costa, que ha foragitat la dreta del poder sense optar, però, per aquesta mena de llenguatge. Potser són més humils, potser són més respectuosos amb el pensament dels altres, potser toquen més de peus a terra, no ho sé. Però tinc la impressió que aquestes persones serien incapaces de dir que els espanyols “vivim terroritzats” per la Troika, tot i ser conscients de la necessitat peremptòria d’un canvi. I confio que també serien incapaces de promoure l’organització d’unes noves “brigades internacionals per poder dur la democràcia a Europa”. Però… què entén aquesta gent per democràcia? Només la que els situï a ells en el govern?

Deu ser això, segurament, perquè no és fàcil interpretar d’altra manera l’afirmació de Varufakis quan assegura que “el fonamental és que hi hagi un Govern democràtic i que hi hagi democràcia”, frase que podríem acceptar fins i tot els qui no compartim la seva manera de veure les coses, però que ràpidament adquireix un altre interpretació semàntica quan, interpretant l’exministre grec, l’eurodiputat de Podemos, Miguel Urbán, crida –i ho fa al costat de Varufakis- a desobeir la Unió Europea i ens anima a construir una “nova Europa a través de la desobediència civil.”

Per poc que escoltem Iglesias i la gent de Podemos (una gent decidida a foragitar de les més altres magistratures de l’Estat les persones que no comparteixin la seva visió progressista del món), sembla que la democràcia només serà respectada quan tots ens pleguem als seus plantejaments, convençuts que “extra Ecclesiam nulla salus”, o el que és el mateix: que fora de la seva política no hi ha salvació.

¿No és això que ha volgut dir a Pedro Sánchez l’eurodiputada d’Esquerra Unida, Marina Albiol, quan ha advertit el presidenciable de la impossibilitat de pactar a Europa les polítiques d’austeritat amb la dreta (entenent, és clar, per dreta no sols la senyora Merkel, i la Troika, sinó també polítics com Hollande, Renzi i tants altres socialdemòcrates que, allunyats dels postulats conservators o neoliberals, no contemplen, però, la possibilitat d’imposar una política com la que volen Podemos, Varufakis i Esquerra Unida? Que pretenen exactament exigint al PSOE que sigui capaç de “replantejar la democràcia” per treure Europa d’una via que –¡no pasarán!- durà, segons ells, el continent al col·lapse i beneficiarà exclusivament “l’extrema dreta, els anarquistes (sic) i els partidaris de Le Pen”?

Segurament té raó Alberto Garzón quan assegura que el propòsit del diàleg entre els partits d’esquerra que intenten construir un nou govern ha de ser d’ “avançar en acords que permetin una alternativa clara al Partit Popular i a les seves polítiques regressives i corruptes”. Però és realment acceptable aquesta alternativa que proposa “replantejar la democràcia” en els termes que ells ho fan?

Què cerquen amb aquest plantejament? ¿Cerquen –com deia el programa de “Govern del Canvi” elaborat per Podemos (que a darrera hora ha estat lleugerament modificat)- que els alts càrrecs del poder judicial hagin d’estar “compromesos amb el seu programa de govern? ¿Pretenen que els principals càrrecs de les institucions econòmiques i fiscals, de justícia, de seguretat, d’educació i cultura, del cos diplomàtic o de ràdio i televisió els siguin fidels i obtinguin el seu vistiplau ideològic?

Quina diferència hi ha entre aquest tipus de propostes i aquell “centralisme democràtic” que defensava el PCUS soviètic i imposava després als partits satèl·lits del Comintern als anys trenta del segle XX? ¿Pot el PSOE de Pedro Sánchez acceptar aquesta mena d’imposicions només per foragitar del govern Mariano Rajoy i construir una alternativa política a l’actual?

 

Advertisements

%d bloggers like this: