El conill que Mas tragué del copalta

by

Dissabte passat, 9 de gener, les ràdios i la televisió esbombaven la notícia inesperada que, al darrer minut, JxSí i la CUP havien arribat a un acord per investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat de Catalunya. Mas, que era el gran sacrificat, apareixia davant els periodistes en una roda de premsa televisada per explicar les bases de l’acord i desgranar per què ell accedia a fer-se al costat i deixar pas a un acord que trencava totes les hipòtesis efectuades fins aleshores i posava fi a tres mesos agònics de negociacions.

En aquell moment vaig estar dubtant si telefonava al diari Menorca per retirar l’article que havia escrit el dia abans –els col·laboradors hem d’enviar a la redacció els nostres articles amb un mínim dos dies- conscient que la realitat dels fets superava els punts de vista que jo havia tingut presents alhora d’escriure’l, però finalment vaig decidir que no el retiraria i que, tot i ser conscient que jo partia d’unes premisses que no eren les que finalment es van dar –hi hagué acord i no ruptura, i per tant hi hauria govern i no eleccions anticipades- molts dels raonaments de fons que es feien a l’article seguien vigents. I de manera especial aquell que feina referència a la representativitat que JxSí i la CUP ostenten, que no sobrepassa el 47’8 per cent dels electors catalans, a pesar que –com va dir Mas en una frase certament desafortunada- ha calgut “corregir” mitjançant l’esmentat acord “allò que les urnes no ens van donar”.

Dit això, i essent molt conscients que el camí que van elegir els partits majoritaris al Parlament de Catalunya no seria fàcil, no hi ha dubte que l’acord signat, a pesar d’haver-se aconseguit oferint el cap de Mas a la CUP en safata d’argent, s’ha de veure com una victòria in extremis del president, que es decantava de la política (però no l’abandonava) i d’alguna manera tutelarà el nou govern, ja que és ell qui va imposar la figura de Puigdemont (també contra tot pronòstic), qui esquarterà el moviment independentista obligant-lo a entregar incondicionalment dos diputats al grup de JxSí i a fer fora del Parlament dos diputats cupaires (no sabem encara si homes o dones, perquè, quan parlen en plural, tant la senyora Gabriel com la senyora Reguant sempre ho fan en femení). Poca broma, doncs, si analitzem el fons del pacte!

El fet incontestable és que Mas ens va sobtar a tots. A mi el primer. Però que em deixés descol·locat a mi no té cap mena de transcendència, i sí en té, en canvi, que agafés amb el peu esquerra els principals dirigents del país, ja que l’acord de darrera hora va deixar K.O. tècnic l’oposició d’Arrimadas i d’Iceta, que després d’haver dit i repetit durant les darreres setmanes que el pitjor que podia passar-li a Catalunya era anar novament a unes eleccions, ja que al país li calia un govern que fos capaç d’abordar els problemes “reals”, van haver de canviar de discurs com qui gira un calcetí, tot afirmant que Mas ha tingut por a les eleccions (cosa que segurament és veritat) i que recórrer al vot era l’única sortida digna després de tres mesos d’incapacitat per arribar a acords. Potser tenien raó, però en què quedem? Calia un govern per governar o calien eleccions? No es pot opinar una cosa i tot seguit la contrària, i això és el que, desconcertats, van fer Arrimadas i Iceta el dissabte vespre, poques hores després que Mas hagués exposat públicament el per què de tot plegat.

Però si el desconcert d’Arrimadas (que es va traduir en amarga rèplica) i d’Iceta (molt més dialogant en les formes) va ser gran, tant o més ho va ser el dels grans dirigents dels partits que a Espanya en diuen “nacionals”. Aquests, que, seguint les prediccions d’Aznar, han anat assegurant des de Madrid que els catalans serien incapaços de posar-se d’acord i pensaven que, per això mateix, no calia immutar-se, ara s’adonen que la pilota ha passat al seu taulat i comencen les presses.

En efecte, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera, i tots els poders terrenals espanyols es van trobar de sobte davant un nou escenari que no havien imaginat: aquell que feia possible a Catalunya un govern netament sobiranista decidit a aconseguir la independència. Un govern que, a més –si hem de creure que, pacta sunt servanda- el president Mas havia blindat.

Bastava llegir els titulars de la premsa que a Madrid va sortir diumenge per copsar el desconcert: “La renuncia del ‘president’ [Mas] se explica con medias verdades y augura volatilidad” (El País); “El desafío soberanista fulmina a Artur Mas para seguir adelante” (ABC); “Pujol y los duros de CDC pidieron a Mas dar ‘el paso a un lado’” (cal dir que –no podia ser d’altra manera- aquest diari ja ha començat a carregar contra Puigdemont pels seus comentaris independentistes publicats al twitter).

Estem, per tant, ben distrets amb aquest nou panorama que obria la porta a un camí que Catalunya gairebé s’havia acabat tancant ella sola i que, quan ningú no ho preveia, el president Mas va fer possible traient un conill del copalta. Camí, però, que no serà gens fàcil per a ells mateixos a pesar del placatge que JxSí ha fet a la CUP i del discurs ple de promeses i il·lusions que va fer Puigdemont a la investidura, perquè, com molts observadors hem assenyalat, aconseguit ara l’acord de govern, els catalans, haurien de ser conscients dels seus límits i, per tant, haurien de saber oferir a la ciutadania un ventall de compromisos creïbles que vagin més enllà de les promeses d’obtenir un paradís a la Terra (que és el que fins ara han ofert i reiterà el nou president de la Generalitat). I dubto molt que estiguin en condicions d’oferir aquest paradís, atesa la reacció que generarà (de fet ja l’ha generada) entre les forces polítiques d’àmbit nacional.

I això perquè, com apuntava jo el passat diumenge, no hem d’oblidar que, des del costat espanyol, els polítics que avui dirigeixen els grans partits estatals, difícilment són capaços d’adoptar una actitud crítica respecte de la complexa realitat d’Espanya, i es mouen empesos –en això com els catalans- per un factor emocional molt fort que dificulta –gairebé fa impossible- el diàleg quan la matèria a tractar fa referència a una “nova concepció” de l’Estat.

Tenim, doncs, davant nostre uns dies de gran pressió que, més que cap altre polític, sofrirà en primera persona Pedro Sánchez, ja que el desafío catalanista, el órdago catalán –que és com a Espanya es qualifica sempre el que està succeint a Catalunya- ha fet que, des del primer minut, Mariano Rajoy, que tenia pràcticament impossible de ser reelegit president del Govern, intenti de nou la gran coalició PP-PSOE-C’s que ja donava per perduda, per enfrontar-se amb solidesa a les decisions que emanin del nou govern de Catalunya (aquest que ja no ha jurat fidelitat al Rei ni a la Constitució) i del parlament català. I no hi ha dubte que es reduiran encara més –si és que en tenia cap- les possibilitats d’una aliança d’esquerres al voltant de Sánchez, que, no ho dubtin, ho passarà malament. Des del meu punt de vista, és el que ho té més difícil a pesar d’haver aconseguit situar un dels seus alfils a la presidència del Congrés dels Diputats.

Anuncis

%d bloggers like this: