Escric aquest article de diumenge quan encara no sé què succeirà amb la investidura de Pedro Sánchez a pesar que no és difícil predir que, si no canvien substancialment i inesperadament les circumstàncies que avui contemplem, després del “no” a la primera votació, el més probable és que seguim sense president de govern i, per tant, amb una situació d’interinitat que amenaça perllongar-se.
No és, però, la meva voluntat predir què passarà i sí, en canvi, m’importa ressaltar un aspecte sorprenent del pacte de governabilitat que, en un acte extremadament solemne (com si això fos suficient per fer-lo operatiu), van signar Sánchez i Rivera al Congrés dels Diputats.
S’hi diuen moltes coses, al pacte, però com en aquell agre debat que van mantenir Rajoy i Sánchez durant la campanya electoral, sorprèn ara que un dels principals problemes que té el país -em refereixo al desafiament a l’estat de Dret que protagonitza Catalunya-, amb prou feines s’hi remarqui.
A aquell debat, Rajoy i Sánchez també hi passaren de puntetes a pesar de la insistència del moderador Campo Vidal. Només hi van dedicar dues o tres frases, com si aquella qüestió, que teòricament podia unir-los, els cremés els dits. Quelcom semblant succeeix ara en aquest acord de mínims que han signat Sánchez i Rivera. Tots dos s’omplen la boca dient que el pacte és una garantia contra la ruptura d’Espanya (a pesar que la senyora de Cospedal segueixi atiant el fantasma de la por i asseguri que el pacte PSOE-C’s no garanteix aquesta unitat), però el cert és que, si bé l’acord la vol blindar, no aborda el problema real en el sentit d’arbitrar una resposta constitucional que doni una sortida adequada al descontentament força generalitzat que hi ha a Catalunya. O el que és el mateix, per tendir ponts entre les actuals posicions irreconciliables i cosir l’esbrell que s’ha fet en el teixit de la pell de brau.
Sánchez i Rivera (com també Rajoy) han sortit indefectiblement en defensa de la legalitat. ¡Constitución, Constitución, Constitución! Cosa lògica, però sembla que a hores d’ara ja haurien de saber que els problemes no es resolen només amb la defensa numantina del statu quo, sinó maldant per trobar solucions imaginatives. I res d’això s’observa al pacte per a la governabilitat, la qual cosa significa que, de fer-se efectiu aquest hipotètic govern de Sánchez amb el suport de Rivera, el greu problema que representa Catalunya per al conjunt de l’Estat espanyol seguiria essent el mateix i, per tant, un problema sense resoldre.
És possible que algú em digui que l’afirmació que es fa a la pàgina 65 del document que recull l’acord, on es parla d’ “oposar-se a tot intent de convocar un referèndum amb l’objectiu d’impulsar l’autodeterminació de qualsevol territori d’ Espanya” és el camí que ofereixen Sánchez i Rivera, però aquesta formulació negativa no representa cap solució, ja que no enclou cap intent de trobar una resposta i una sortida a la situació actual d’enrocament.
D’altra banda, cada dia que passa, els intents de solució seran més difícils pel fet que Rajoy ha afrontat sempre aquest problema des de la més absoluta passivitat i ha preferit traspassar-lo al Tribunal Constitucional que, com a intèrpret que és de la Constitució, no té cap marge de maniobra, ja que, en democràcia, les maniobres polítiques són competència exclusiva del Parlament.
És cert que, a la sentència de 13/2008, aquest Tribunal Constitucional es pronuncià contràriament la formulació de referèndums consultius sobre determinades qüestions com, per exemple, la independència de Catalunya. Però som molts els juristes que no compartim aquest plantejament i que, com molt bé raonava el catedràtic de Dret Constitucional, Xavier Arbós, pensem que en aquesta sentència el Tribunal Constitucional es va inventar uns límits que no marca el text de la Constitució. I entenem, per tant, que en algun moment els representants del poble sobirà haurien de recordar als magistrats que és als legisladors a qui es deu deferència en la presumpció de constitucionalitat de les seves decisions normatives.
Llàstima que la covardia dels polítics espanyols per afrontar aquest problema real els impedís de donar veu als catalans quan un 80 per cent dels parlamentaris autonòmics reclamaven el dret a decidir, i haurien acceptat de dur a terme un referèndum consultiu, legal i acordat. (Recordeu que al Regne Unit i al Canadà van anar encara més lluny acceptant un referèndum vinculant).
Jo puc comprendre el posicionament de Rivera contrari al referèndum perquè -no ho oblidin- el seu partit va néixer a Catalunya fa 10 anys amb l’únic objecte d’enfrontar-se radicalment al nacionalisme, molt abans que aquest nacionalisme hagués donat el pas al sobiranisme i a l’independentisme. Vull dir amb això que Rivera du el jacobinisme centralista a l’ADN. Però no hauria de ser així en els socialistes. Menys encara en els socialistes del PSC que, amb Iceta van cometre l’error (mortal per a ells) de renunciar al dret a decidir i, per tant, al referèndum que havien assumit com una qüestió essencial i pròpia.
Avui, però, mentre Podemos (i en Comú Podem) consideren que un referèndum sobre Catalunya no seria una tragèdia sinó una oportunitat per reformular el projecte d’Espanya, el socialisme oficial és incapaç d’intentar una operació que s’arrisqui a convèncer els catalans perquè no marxin. I que no s’enganyi ningú: no hi haurà un veritable “govern del canvi” a Espanya que no inclogui també un canvi de perspectiva sobre el procés català.
Curiosament, una de les veus que amb més encert i independència de criteri va demanar aquest referèndum va ser el catedràtic de dret constitucional Francesc de Carreras, de gran predicament en el partit de Rivera, però a qui ningú no va fer cas. “El més factible que se m’acut -deia en un article de 2012- és activar el tipus de referèndum previst a l’article 92 de la Constitució, segons el qual “les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”. Ell, per tant, també es mostrava en desacord amb la sentència esmentada del Tribunal Constitucional.
De Carreras parlava aleshores d’un referèndum consultiu, per tant, jurídicament no vinculant per als poders públics, que havia de ser autoritzat pel Congrés, proposat pel president del Govern central i convocat pel Rei. Però ni això va ser possible, perquè els polítics espanyols seguiren pensant que el més rendible per a ells era de seguir tancats en banda i deixar que la qüestió catalana -que alguns, despectivament, denominaven el suflé català– es desinflés.
Però no s’ha desinflat. I avui, crescut el sobiranisme, temo molt que aquest referèndum consultiu ja no serà acceptat pels partits nacionalistes. Cada dia que passa tot serà, per tant, més difícil i això fa que no s’arbitrin solucions. Però el silenci, o si tant voleu, l’escassa referència que trobem als programes de govern en relació al procés que ha endegat Catalunya per la independència és un mal símptoma, perquè demostra que cap dels qui intenten fer-se amb el poder és capaç d’afrontar la realitat. I mentrestant, el problema segueix i la qüestió degenera.
Com ha dit irònicament Enric Juliana, Catalunya s’està convertint en el gran implícit de la política espanyola. Ho condiciona gairebé tot, però en els moments més delicats esdevé innominable.
Josep Maria Quintana 