Podemos o la força de les imatges per sobre el discurs

by

He de reconèixer que se’m fan difícils d’acceptar afirmacions com la que vaig sentir al número dos de Podemos, Ínigo Errejón, quan, en una rèplica televisiva, afirmava que les coses han canviat a la política espanyola des que al parlament hi ha entrat la “gent normal”. I em demano: què vol dir això de “gent normal”? Vol dir que no ho eren els qui, des de 1977, ocupen els escons del Congrés i del Senat? Era gent “especial” aquella? I em cenyeixo a aquest darrer adjectiu per no acudir a d’altres que serien força menyspreatius.

Evidentment que ell no deuria pensar en aquesta mena d’adjectius, però sí que era una gent que, a diferència d’ells, vull dir dels de Podemos, no sorgia del poble. D’on deuria sorgir, doncs? De les elits? És possible que tots els polítics espanyols sorgissin de les elits poderoses econòmicament o socialment?

És clar que no, i que seria molt fàcil fer un llistat inacabable de noms de diputats i senadors espanyols que no emanaven de les elits sinó dels moviments obrers i de la lluita antifranquista, cosa que no succeeix amb la major part dels actuals líders de Podemos, simplement perquè són joves i van néixer després de mort el dictador. Tan joves són que fins i tot algunes dirigents es troben en plena edat de tenir fills, que duen, per cert, als plenaris i converteixen la criatura –innocent ella- en el centre d’atenció mediàtica, amb la qual cosa aconsegueixen atreure els flashos de tots els fotògrafs, els objectius de les càmeres de televisió i, en definitiva, les mirades de la gent que els contempla a les pantalles, i així, en lloc de parlar de Patxi López, que era la persona que es va elegir per presidir el Congrés, parlaven de la senyora Bescansa, que ens ha donat –així almenys ho han venut els portaveus de Podemos- una lliçó de naturalitat i, a més, ens ha conscienciat dels problemes que provoca la conciliació laboral, a pesar que, segons van assegurar diputades d’altres partits que també són o han estat mares, entre els serveis del Parlament dedicats als nostres representants hi ha una esplèndida guarderia.

Amb menys transcendència que això, però suposo que també amb la mateixa intenció de demostrar-nos que ells són “gent normal” es deuria haver fet circular entre els diputats de Podemos la consigna que tots entressis els capots, les gavardines, els anoracs, les parques i altres robes d’abric a l’hemicicle, per tal d’estendre’ls als respatllers de les seves butaques, fent que allò semblés un casino de poble, on només hi mancava per aconseguir un autèntic “reality show” que traguessin de les seves carteres uns entrepans embolicats amb paper de diari, com feia el senyor Lerroux quan baixava del tren a Barcelona després d’haver viatjat en primera classe. Perquè Lerroux –no ho oblidem- també pretenia formar part de la “gent normal”. Més encara, de la “classe treballadora”, i potser per això, quan, a retrets de Manuel Azaña i de José Giral, se li feia ja ben difícil amagar el seu trànsit a la dreta, ho negà dient: “Yo no me he hecho conservador sino gubernamental”.

Dit això, i a diferència del que han fet molts polítics que es reconeixen conservadors, jo no criticaré l’estètica dels diputats de Podemos, ni tampoc la seva manera de vestir, perquè aquestes formen part dels gustos de cadascú i, per tant, em sembla molt bé que vagin com vulguin. Com ho fa també la gent del carrer, que es vesteix i es pentina com vol. A més, tots sabem que “el hábito no hace al monje”, i que, no pel fet de no posar-se gairebé mai la corbata, no per això, dic, Bill Gates i Mark Zuckerberg deixen de ser dues persones de les més riques del món.

Segurament que –vaja, n’estic segur- ni Pablo Iglesias, ni Íñigo Errejón, ni Juan Carlos Monedero formen part del que podríem qualificar com l’ “elit econòmica”, però tampoc són gent tan i tan normal com ells ens volen fer veure. D’entrada, els tres són professors universitaris, cosa que diu molt a favor seu, però que els distancia de l’obrer que pica pedra, per entendre’ns. A més, dos d’ells han aconseguit l’estatus d’assessors de governs estrangers, cosa que remarca la seva vàlua, però que no aconsegueix tampoc la gent normal. I si això no fos suficient per diferenciar-los d’aquest tipus de gent, diguem que Pablo Iglesias s’ha fet un nom com a tertulià d’una important televisió privada, mèrit que també és seu, no hi ha dubte, però que el distancia -i no poc- de la gent del carrer, que no és actora, sinó espectadora passiva del que li ofereixen les televisions, les quals s’han convertit avui en una important força constructiva de l’opinió pública i d’orientació del vot de molts ciutadans.

Vist tot això, podem estar segurs que, ara per ara, Podemos està guanyant la batalla mediàtica a tots els altres partits, i especialment als partits d’esquerra. Al PSOE, perquè, per a desgràcia seva (i dels qui sempre hem reconegut la importància cabdal d’aquesta formació política), estan a punt de brega i en una pertorbadora guerra civil; i a Esquerra Unida, perquè les eleccions la deixaren pràcticament sense representants i això la fa invisible. Ara bé, molt em temo que les victòries mediàtiques no seran suficients per mantenir-los ferms en la batalla política, per més que, avui, en la democràcia representativa que tenim, la veu i el discurs sembla que hagin cedit el seu protagonisme a la imatge, cosa que, al meu entendre, és tan certa com perillosa. Més encara quan, també en el potentíssim món de les xarxes de comunicació, la força d’aquestes radica més aviat en la imatge que en el discurs.

Ho dic perquè em sembla evident que la democràcia de la xarxa no ha romput amb la democràcia televisiva, sinó que n’és més aviat continuadora, ja que en lloc de seguir el model discursiu de l’àgora s’acosta més al model vieocràtic de la societat dels mitjans visuals d’informació, que prefereix la visió a la paraula. En efecte, avui, per més que els usuaris d’internet no són merament passius, ja que interactuen, el tipus d’interactuació que fan servir s’acosta molt al model apodíctic (aquell que expressa o enclou una veritat necessària) propi de les imatges. Vull dir amb això que, al meu entendre, el vertader “diàleg democràtic” –aquell que exigeix profunditat- té ben poc a veure amb l’intercanvi de declaracions que es fa habitualment via twitter, la qual cosa suposa un declivi de la política de les idees i de la discursivitat, que passen a ser categories secundàries respecte de l’imperi de la visió que tot ho ensenyoreix.

Ara bé, no hi ha dubte que, davant l’encarcarament dels partits tradicionals, davant la poca credibilitat a què els han dut els escàndols, la corrupció i la poca transparència, aquests nous actors omplen l’escenari amb unes imatges i amb un llenguatge que contrasten amb el suat encartonament que mostren els discursos tradicionals, la qual cosa exerceix un indubtable atractiu sobre bona part de l’electorat, per bé que els de Podemos hauríem de saber que la política de gestos i de promeses fetes en campanya (i Podemos segueix en plena campanya electoral) és tant o més atractiva com més desproveïda està d’un pla de viabilitat.

De tota manera, això no ens autoritza a menysprear aquesta nova força que ha despertat la il·lusió en un sector de la ciutadania que havia perdut la fe en els polítics i se sentia menystingut per “la democràcia”. En aquest sentit, doncs, la gent de Podemos mereix el mateix reconeixement que tots els altres polítics elegits. Però no més. I no hauríem d’oblidar que l’aparició de coses noves és una constant a la història de la humanitat. I que allò que és nou sol crear sempre entusiasme, per més que la història, per bé que impredictible, ens mostra sovint que, tot el que un dia irromp com a nou és susceptible de ser degradat pel pas del temps i pels defectes intrínsecs a la seva pròpia naturalesa.

Anuncis

%d bloggers like this: