Josep Maria Quintana

“Tant políticament com socialment, l’arrel del nostre drama particular es troba en la voluntat d’eliminar l’adversari com a font inspiradora de tot moviment tàctic i de tota presumpció estratègica, ja sigui mitjançant el pacte o per mitjà de l’enfrontament.” Aquestes paraules de Kepa Aulestia ens mostren avui, amb tota la seva cruesa, potser el mal més greu que afecta la política espanyola si observem el panorama que ens han deixat les dues darreres eleccions: les catalanes del 27-S i les generals del 20-D.

Dit això, voldria, però, postil·lar la frase amb una matisació que, aplicada directament al PSOE, em sembla encara força més greu: l’arrel del seu drama –el del PSOE- radica també en la voluntat que mostren els seus dirigents d’eliminar l’adversari intern, ni que sigui a costa de fer volar pels aires la llarga tasca política que les generacions anteriors han dut a terme al si del partit.

Ho dic perquè aquesta necessitat que els socialistes exterioritzen de provocar la voladura interna del partit no sembla que tingui aturall, ja que l’hem poguda observar no sols a Catalunya, on el PSC –que havia estat el gran partit de la concòrdia entre catalans d’origen i catalans nouvinguts- s’ha dessagnat en divisions internes fins passar de treure 25 escons el 2008, a treure’n 11 el 2011 i 8 el 2015, convertint-se en una força pràcticament irrellevant en aquella comunitat autònoma, sinó també a les Illes Balears, on, tot i haver aconseguit el govern de la comunitat autònoma el passat mes de maig, hem vist com la nova marca de l’esquerra, Podemos, li ha arrabassat el lideratge, li ha fet perdre un diputat i ha convertit el PSOE en tercera força política. Ara bé, podien esperar els socialistes un millor resultat a casa nostra si, des del darrer congrés insular, no hem viscut sinó un duríssim enfrontament a escac i mat entre el secretari general actual, Vicenç Tur, i el secretari general anterior, Marc Pons?

Vicenç Tur passarà, sens dubte, a la història del partit com l’home que l’ha deixat en un estat lamentable (el més precari des de 1979), però val a dir que li ha ajudat –i no poc!- en aquest trist afer, Marc Pons, que, després de perdre les eleccions internes, s’aferrà a la falda de l’actual presidenta Francina Armengol (Tur ha recolzat sempre els perdedors: Madina a nivell nacional i Calvo a nivell autonòmic), i després d’haver aconseguit situar-se en una posició privilegiada de govern (conseller de la presidència i portaveu de l’executiu), ha contribuït decididament a la pèrdua de pes polític d’una força que, a Menorca, ho havia estat tot i cada dia que passa és més irrellevant.

Diguem, però, que la desfeta socialista a Espanya (en passar de 110 a 90 diputats), podia encara vendre’s davant l’opinió pública com un mal menor –tot és relatiu- si la comparàvem amb la gran esllavissada del PP que, tot i ser el partit més votat, aconseguia només 123 diputats i retrocedia, per tant, 63 escons respecte de les eleccions de 2011, que aleshores li havien donat una majoria més que absoluta.

Si els meus lectors van seguir atentament per la televisió els programes que les cadenes estatals oferiren la nit electoral mentre es feia l’escrutini, recordaran com, gairebé unànimement, els comentaries titllaven d’èxit el resultat del PSOE, i ho feien per dues raons que no podem menysprear: perquè havia tret més diputats del que predeien les enquestes (la caiguda, doncs, havia estat menys notable del que estava previst), i perquè tothom va observar clarament que l’enderrossall del PP havia estat tan gran, que l’èxit relatiu de C’s no bastava per fer president Rajoy, perquè era evident que la suma dels diputats populars (123) més la dels diputats d’Albert Rivera (40) era insuficient per decidir la presidència del Govern. No sols en una primera votació (la que exigeix majoria absoluta), sinó també a les següents, a menys que el PSOE optés per l’abstenció, cosa que semblava improbable després de l’enfrontament personal que van protagonitzar Rajoy i Sánchez en el debat. Vaja, que un acord entre Don Inmoral i el Señor Ruín (són qualificatius que ells es van fer) no semblava possible!

No és que el PSOE ho tingués fàcil, no! Però no semblava impossible que, després que Mariano Rajoy renunciés a formar govern, és pogués configurar una majoria parlamentària formada per una suma de perdedors que, amb l’abstenció dels nacionalistes, pogués dur Pedro Sánchez a la Moncloa.

La relativitat de les coses i l’aritmètica electoral havia fet, doncs, que, tot i les grans dificultats amb què es podria trobar aquesta darrera fórmula, fos, però, tant o més factible que un govern del PP, ja que, després d’haver trepitjat tants calls durant la passada legislatura, Rajoy sembla que només pugui aspirar a obtenir el suport de C’s.

Així les coses, quan la trista victòria del PP havia minimitzat i endolcit la derrota d’un PSOE que podia penjar-se la medalla de no veure’s superat pels emergents de Podemos, apareixen els barons socialistes, que, seguint l’impuls d’una vella manera de fer política –aquella que du sempre a avantposar els seus interessos personals al del partit-, es dediquen a disparar directament al cap del seu líder Pedro Sánchez, en lloc de dedicar-se a facilitar-li el camí a la Moncloa.

L’afany de poder de la líder socialista andalusa, Susana Díaz, que, des del dia mateix de l’elecció de Sánchez com a secretari general, no ha deixat de fer-li la traveta, ha dut, per tant, al partit a un enfrontament intern que ha tirat per la borda qualsevol possibilitat d’èxit immediat del PSOE, ja que, en barrar el pas a un pacte amb Podemos amb l’excusa de mantenir la sacrosanta unitat d’Espanya (com si la unitat no es pogués forjar per altres mitjans que els fixats avui al text constitucional), deixa Sánchez en una debilitat extrema, que s’acreix encara més pel fet que l’obliguin a convocar el congrés nacional del partit durant el mes de febrer (ell reclamava endarrerir-lo tan sols uns mesos), quan el més probable és que Espanya estigui encara en ple procés d’elecció del president del govern.

I mentre els socialistes del PSOE s’esbatussen, Podemos està seguint una estratègia força més intel·ligent. D’entrada, ha fet una aproximació molt rendible als partits i als moviments de caire regionalista que, sense abdicar d’Espanya (aquest seria el cas de En Comú Podem), creuen, però, que la Constitució s’ha d’obrir a d’altres possibilitats d’entesa i d’organització estatal. De fet, si més no des del meu punt de vista, la proposta que Pablo Iglesias ha formulat d’exigir, com a condició sine qua non per a pactes post electorals, de fer possible a Catalunya un referèndum d’autodeterminació, no persegueix tant la duta a terme d’aquesta consulta com de consolidar el seu posicionament a costa del PSOE, ja que Iglesias sap molt bé que aquest partit no pot –ara per ara- acceptar la proposta, i sap també que la simple possibilitat d’arribar a un acord amb una organització que li està segant l’herba sota els peus, provoca (ja ha provocat) al si del PSOE un enfrontament intern que, a curt termini, el pot dur a una derrota sense precedents si, dos mesos després de provocada la primera votació per a la presidència del govern, el Parlament espanyol acaba dissolvent-se i ha de seguir –ves per on!- el calvari d’aquest altre parlament –el de Catalunya- que tant han criticat i tantes burles ha provocat damunt la premsa espanyola.

És possible que Mariano Rajoy hagi guanyat les eleccions, com els agrada recordar als seus partidaris, però de poc serveix un resultat que no prefigura ni facilita la seva elecció com a president del govern.

Potser l’únic consol és que aquest resultat favorable no el té ningú i el país està fent càbales per saber com s’acabarà resolent el gravíssim trencaclosques en què s’ha convertit la política espanyola. Una política el signe més evident de la qual és que allò que es vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de consolidar-se.

I tanmateix no és segur que estem davant d’un canvi d’era –mot que els agrada emprar als polítics emergents, però que té segurament un significat excessiu per definir el temps que estem encetant-, sinó que estem més aviat davant una crisi que abraça molts i diversos aspectes: des del convenciment que les generacions joves d’avui no viuran ja com van viure els seus pares, fins la fractura que ha significat per a l’equilibri dels poders dominants l’esclat d’internet i de les xarxes socials, capaços de moure i remoure més fàcilment el món en un quart d’hora del que ho feien els diaris convencionals en un any.

Ara bé, en el camp de la dreta (si és que podem seguir parlant en aquests termes), jo miro i remiro el PP i no el veig tan llunyà de C’s, per bé que no li basta a Rajoy treure cares joves per fer-nos creure que amb això ja s’ha modernitzat. Como no basta tampoc a C’s basar-se en el seu líder i en les senyoretes Arrimadas y Villacís per fer-nos creure –si més no als qui ja som vells- que la joventut i la bellesa són atributs suficients per bastir un edifici polític constitucionalment sòlid.

De tota manera, allà on el canvi em sembla més espectacular és a l’esquerra, encara que tampoc s’ha produït el sorpasso que esperava Iglesias. No sé si perquè –com ell assegura- li ha mancat una setmana de campanya i un debat, o perquè el PSOE té quelcom d’elefantiàsic i, com el PP, costa de ser vençut íntegrament.

Però del que estic segur és que Podemos és, ara per ara, el partit que presenta més singularitats i que més clarament ha nascut de la crisi. D’aquesta que, des de fa uns anys, va fer que milers i milers d’espanyols sortissin al carrer (les xarxes socials en això van ser imprescindibles) per ocupar-lo de manera pacífica i enviar un missatge contundent als partits que havien envaït el primer rengle de la política espanyola des de la democràcia que va fer néixer la Constitució de 1978.

Aquell “no ens representeu” que cridaven com a consigna és, precisament, el que ha galvanitzat aquesta força política (sens dubte una mica caòtica), que, en el poc temps que té de vida, ha experimentat ja força transformacions, i ha abandonat gestos, llenguatges i també comportaments que ells creien agosarats i els han acabat per semblar perillosos, però sense perdre de vista el conjunt d’elements que marcaran el futur immediat d’Espanya.

Des del meu punt de vista, per més que C’s i Podemos tenguin en comú que són dues formacions noves, conduïdes també per gent nova i jove, representen, però, dues maneres absolutament contraposades de veure una de les qüestions que serà clau per afrontar el futur: la territorial. En aquest camp, C’s es configura com un partit jacobí que deixa enrere el de Rajoy (C’s, si pogués, constituiria a Espanya un districte electoral únic i dissoldria les actuals comunitats autònomes, encara que ells parlen de suprimir les diputacions, suposo que per transformar tot seguit en diputacions les actuals comunitats). Podemos, en canvi, ha intuït la realitat plurinacional del país i s’ha fet gran, precisament, acostant-se als partits regionalistes de la perifèria (d’aquí l’error de no haver arribat a un pacte amb Mes, a Menorca, que els hauria donat un senador).

Podemos no és un partit nacionalista, com no som tampoc nacionalistes molts dels qui, com jo mateix, demanem, però, canvis constitucionals, perquè entenem que els actuals articles 2 i 3 de la Carta Magna no ens serveixen –en la redacció que tenen avui- per configurar el futur polític d’Espanya. Alhora que també estem convençuts que aquesta reforma constitucional no es pot aconseguir per la via que han emprès els catalans de JuntsPelSí i de la CUP. No, el camí és d’arbitrar els canvis que siguin imprescindibles per fer possible un referèndum pactat i legal a Catalunya.

Fixeu-vos, sinó, en els resultats del passat 20-D i veureu com la victòria inapel·lable d’En Comú Podem ens mostra que la societat catalana insisteix en la demanda d’un referèndum pactat i legal, però vol també una reforma de la Constitució. Aquest és el punt de vista majoritari que vigeix avui al Principat. I és també, el que ha assumit Podemos si hem de creure Pablo Iglesias, que s’ha compromès molt clarament a defensar aquesta idea després d’obtenir un brillantíssim resultat electoral

Doncs bé, aquest és precisament el repte i el drama del PSOE. Perquè el mal que rosega el PSOE és no haver estat capaç d’entendre aquesta possibilitat i pretendre alhora disfressar el seu jacobinisme rere la pantalla d’una reforma de la Constitució per convertir Espanya en un Estat Federal que, tal com el prediquen Sánchez, Fernández Vara, Susana Díaz o García Paje (per citar alguns dels principals dirigents actuals) no és sinó la mateixa Espanya autonòmica que tenim avui canviant-li el nom.

Ara bé, ho vegin o no els dirigents socialistes espanyols, el cert és que el PSOE es dessagna per Catalunya en haver desnaturalitzat el PSC. Perquè la catàstrofe del socialisme a Catalunya (25 escons el 2008, 14 el 2011 i vuit ara) és el reflex fidel de la seva errònia política territorial.

En efecte, mentre que al Partit Popular li havia anat relativament bé perdre Catalunya per guanyar Espanya, al PSOE, en canvi, la pèrdua de Catalunya l’ha deixat sense opcions de ser primera força al país. Com ha dit molt agudament Carles Castro, “Andalusia pot ser necessària per guanyar els comicis, però no suficient. D’aquesta manera, la domesticació del PSC, laminant el seu projecte català per a Espanya, no ha servit per millorar el resultat del PSOE a la resta del país (on persisteixen les dificultats per armar un relat eficaç sobre la complexa realitat espanyola) i ha propiciat la doble hemorràgia que ha deixat exsangüe el socialisme català: l’espanyolisme més simplista se n’ha anat a C’s (encara que menys del que va suggerir el plebiscit del 27- S), i el centreesquerra federalista, a Podemos. Després del fiasco estatutari, la reforma federal de Sánchez era massa etèria per no veure’s associada a un simple maquillatge de l’ statu quo. I la factura d’aquesta pèrdua de l’Espanya més autonomista és onerosa per al PSOE: tercera força a Galícia, a Catalunya, a València, a les Balears i al País Basc. “

Així doncs, davant la desafortunada (i fallida) fuita cap endavant del senyor Mas i de Convergència Democràtica de Catalunya, i també davant la visió curta de vista dels dirigents socialistes espanyols, jo els voldria recomanar el darrer llibre de Daniel Innerarity, La política en tiempo de indignación (Galaxia Gutemberg, 2015). Diu l’autor que “les societats subestatals han de respectar el seu pluralisme intern i tenir en compte que hi ha vincles que només es poden modificar de manera pactada”, mentre que els estats no poden resoldre aquestes situacions més que amb la “renúncia a la seva posició dominant” i mitjançant “processos de negociació o arbitratge amb resultat obert”. “Tot el que no passi per aquí –conclou- serà un fracàs històric”.

Diumenge passat em vaig referir a la martingala andalusa de 1980 per demostrar, simplement, que moltes vegades els problemes “polítics” no es resolen amb “la ley, la ley y nada más que la ley”, com prediquen hipòcritament Rajoy, Sáenz de Santamaría y la majoria de polítics representants del nacionalisme espanyol, sinó intentant adaptar (i fins i tot forçar) aquesta llei per intentar resoldre els problemes abans que s’enquistin i puguin acabar explotant. Doncs bé, avui em referiré a un altre cas molt més proper a nosaltres.

Aprovada la Constitució de 1978 i iniciats els processos per constituir les autonomies regionals, les forces polítiques majoritàries a les nostres illes (UCD i PSOE) es van pronunciar per la via de l’article 143 de la Constitució, procediment que, si bé implicava haver d’acceptar (durant un temps) un estatut amb un sostre competencial més baix que el de les dites “Comunitats Històriques” oferia, si més no als menorquins, eivissencs i formenterers, dos avantatges considerables:

En primer lloc, l’article 143.2 atorgava a la l’illa un paper de primer ordre en el procés autonòmic, ja que establia que la iniciativa havia de ser adoptada “per les dues terceres parts de municipis la població dels quals representi, com a mínim, la majoria del cens electoral de cada província o de cada illa“, exigència constitucional que oferia a les illes menors una força que d’altra manera mai no haurien tingut, ja que, de fet, atorgava als municipis de Menorca, Eivissa i Formentera una espècie de veto a la iniciativa per al cas que el projecte elegit no fos del seu gust. El segon avantatge feia referència a l’espinós problema de la composició del futur Parlament, ja que, en no establir l’article 143 un esquema constitucional rígid per a la composició d’aquest, permetia abordar el contenciós de la paritat i la proporcionalitat més flexiblement.

Doncs bé, entre l’agost i el desembre de 1981, els diferents Ajunta­ments de cada illa –la decisió favorable dels quals era definitòria- es van anar pronunciant respecte de la iniciativa autonòmica que exigia l’article 143 de la Constitució, i aviat vam observar l’oposició sistemàtica d’Aliança Popular (que capitanejava aleshores el senador eivissenc Abel Matutes), dels Partits Socialistes de Mallorca i de Menorca i també dels independents d’Eivissa i Formentera al text que es pretenia aprovar. (El Partit Comunista limitava bàsicament la seva desaprovació a la via adoptada, mantenint-se –en això com el Partit Socia­lista de Mallorca i de Menorca- en la via de l’arti­cle 151).

Aquestes ratificacions constitucionalment imperatives es van començar a produir i, a Mallorca i Menorca (un cop l’UCD menorquina va decidí que recolzava el projecte d’Estatut elaborat), aviat s’obtingueren les majories exigides. Però això no va succeir a Eivissa i Formentera, on les forces polítiques capitanejades pel senador Matutes, fent ús legítim dels seus drets constitucionals i executant el que des d’un primer moment havia promès per al cas que no s’acceptessin els seus particulars suggeriments, es van pronunciar en contra de la iniciativa autonòmica, que bloquejà finalment l’Ajuntament de Formentera.

És evident que res no ens impedeix d’avaluar com a contrària als interessos de les Illes Balears la posició que van prendre aleshores el senador Matutes i els seus adlàters, però no hi dubte que era legítima i que, atenent-nos al text constitucional, aquells vots negatius –Formentera és una illa- conduïen al bloqueig de l’Estatut.

Però què va succeir? Doncs que els alts dirigents del PSOE i de l’UCD, en lloc de reconèixer els seus propis errors i aquesta possibilitat constitucional de bloqueig, van persistir en la seva actitud desafiant mentre afirmaren –agafeu-vos fort!- que l’acord de Formentera els importava ben poc, i que no podien parar la iniciativa perquè el 15% de ciutadans de les Balears bloquegés el que volia el 85% restant. (¡La ley, la ley, la ley!)

Aleshores, per sortir del pas, aquests van insinuar dues possibles alternatives: la primera consistia en una nova (i forçada) interpretació de l’article 143, afirmant que la referència que el dit article feia a la possibilitat de computar les majories “per cada província o per cada illa”, es computessin per la província i en pau. La segona, més subtil encara, va ser d’acudir a l’article 144 c) de la Constitució, que permetia a les Corts Espanyoles imposar una autonomia per motius d’interès nacional.

No cal dir que, constitucionalment, les dues propostes alternatives eren francament espúries: en el primer cas, perquè aquella interpretació anava contra tot el debat parlamentari, que havia introduït precisament el terme “illa” com alternativa a la província pensant en les Balears i les Canàries. I en el segon, perquè resultava evident que l’article 144 s’havia pensat per substituir la iniciativa de les Corporacions, no quan aquesta hagués fracassat, sinó en el supòsit que, en un determinat territori, no s’hagués posat en marxa.

A pesar d’això, i encara que no s’havien donat els pressupostos constitucionals exigits per l’article 143.2 respecte de la iniciativa autonòmica, Jeroni Albertí, President del Consell General Interinsular, convocà l’Assemblea de parlamentaris i consellers interinsulars que, d’acord amb l’article 146, havia d’elaborar i aprovar el projecte defini­tiu. La dita assemblea, tot i les dures protestes d’AP i del PSM, es va constituir el 4 de desembre de 1981 a la capella de Santa Anna del Consolat de Mar, seu del Consell General Interinsular de les Illes Balears, amb l’assistència de tots els parlamentaris (tret de Durán Pastor i Rodríguez Miranda, que eren diputats al Parlament espanyol per l’UCD) i també dels consellers interinsulars.

L’assemblea va ser presi­dida per Francesc Tutzó Bennasar, president del Consell Insular de Menorca i, un cop constituïda, va viure una primera sessió tempestuosa, que acabà amb la retirada del senador Matutes i dels consellers independents d’Eivissa-Formentera, els quals van adduir la improcedència de la convocatòria per la senzilla (i constitucional raó) que el procés per a adoptar la iniciativa encara no estava conclòs en no haver obtingut el vist-i-plau de l’Ajuntament de Formentera. I des del punt de vista jurídic i constitucional, tenien raó.

Tot i l’absència d’aquests assembleistes, les reunions es van succeir sense gaires problemes, ja que els acords UCD-PSOE van impossibilitar qualsevol progrés de les tesis defensades per les altres agrupaci­ons polítiques. I això va fer que, el 7 de desembre de 1981, el text definitiu fos aprovat per 23 vots a favor (UCD-PSOE i el senador independent per Menorca, Tirso Pons), dos negatius (PSMM) i una abstenció (PCIB). Aprovat aquest, el 16 de desembre va ser remès al president de les Corts.

Recordo que, unes setmanes més tard, vaig formular a un alt dirigent del PSOE (que era diputat a Madrid) la pregunta següent: “¿Què fareu si el Constitucional ens tomba l’Estatut tal i com assegura Matutes?”. Ell, però, no va dubtar la resposta: “El que Matutes pugi fer me la bufa. Perquè ni ell, ni AP ni cap dels partits que estan en contra nostra [cal entendre, entre aquests, el PSM i els independents d’Eivissa i Formentera] tenen cinquanta diputats o cinquanta senadors, que és el mínim que s’ha de tenir per interposar el recurs d’inconstitucionalitat”.

I aquell polític va tenir raó, perquè només aquests diputats o senadors i el govern de l’Estat podien interposar el recurs que (¡La ley, la ley, la ley!) hauria obligat el Tribunal Constitucional a pronunciar-se sobre el procediment estatutari balear i declarar-ne la inconstitucionalitat.

Després d’escoltar Albert Rivera que recomanava llegir Kant sense haver llegit mai res del mestre de la raó pura, i d’escoltar l’embull que es va fer Pablo Iglesias en parlar del referèndum andalús del 28 de febrer de 1980, celebrat –va dir- per quedar-se a Espanya, penso en la gran pàtina de màrqueting que forçosament hi ha d’haver en aquests dos personatges que, això no obstant, estan revolucionant el panorama electoral que es resoldrà el proper diumenge dia 20.

Diguem, però, que l’esment al referèndum andalús de 1980, que recordo molt bé –és l’avantatge de ser molt més vell que Rivera i Iglesias- em dóna peu a referir-m’hi, perquè, el 1980, a Andalusia va succeir un fet molt important per a la història política recent del nostre país.

En efecte, el Referèndum sobre la iniciativa del procés autonòmic d’Andalusia es va celebrar el 28 de febrer de 1980 a les províncies espanyoles d’Almeria, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga i Sevilla. Per què? Doncs perquè les vuit diputacions provincials andaluses i el 97% dels municipis de la regió s’havia pronunciat a favor de canalitzar la iniciativa autonòmica d’aquella regió per la via establerta a l’article 151 de la Constitució espanyola de 1978, la qual exigia com a tercer i últim requisit per a l’accés a l’autonomia de la regió un referèndum.

La Unió de Centre Democràtic (UCD), partit que governava Espanya en aquell moment, volia canalitzar el procés autonòmic de les regions espanyoles per la via de l’article 143, a excepció del País Basc, Catalunya i Galícia, anomenades comunitats autònomes “històriques”, per haver aconseguit estatut d’autonomia política durant la Segona República Espanyola. Per això va fer campanya (també Aliança Popular) demanant l’abstenció o el vot en blanc en aquell referèndum. L’argument polític del govern era que l’autonomia política d’Andalusia estaria garantida tant per la via de l’article 143 com per l’article 151. Però els partits d’esquerra –que s’intuïen vencedors- van defensar, en canvi, l’accés per l’article 151 que, de dur-se a terme, determinva que les cotes d’autonomia de la futura comunitat autònoma fossin semblants a les aconseguides pel País Basc, Catalunya i Galícia. La Junta Preautonòmica d’Andalusia, amb majoria d’esquerra, també es va pronunciar a favor del si.

La campanya va resultar la més conflictiva a la regió des de les Eleccions generals d’Espanya de 1977. Es va criticar, sobretot que el Govern central no oferís les garanties democràtiques necessàries per a la celebració de la consulta perquè, a diferència de les campanyes dels referèndums de Catalunya i el País Basc, a Andalusia es va prohibir als mitjans de comunicació estatals contractar propaganda, la qual cosa resultava especialment perjudicial a les províncies d’Almeria, Còrdova, Huelva i Jaén, perquè en aquestes només hi havia mitjans de comunicació estatals. A les anteriors consultes, el govern havia permès al Consell General Basc i al President de la Generalitat de Catalunya aparèixer a Televisió Espanyola per defensar la seva posició favorable als estatuts d’autonomia, però al president de la Junta d’Andalusia, Rafael Escuredo, aquest permís li va ser denegat.

El Govern va justificar la mesura argumentant la falta de neutralitat institucional de la campanya de la Junta, orientada a favor del sí, la qual cosa contrastava amb el que permetia al País Basc i Catalunya, i suposava un important greuge comparatiu, ja que la Generalitat i el Consell General Basc havien promogut el vot afirmatiu i la no abstenció. A més, a les normes complementàries que regulaven la consulta i també a les pròpies paperetes de vot, el Govern va excloure els termes “Andalusia” i “autonomia”, usant enunciats especialment feixucs, que van ser criticats com a promotors de la confusió, del vot negatiu i de la abstenció. En aquest sentit la pregunta de les paperetes va ser la següent: “¿Da usted su acuerdo a la ratificación de la iniciativa prevista en el artículo ciento cincuenta y uno de la Constitución a efectos de la tramitación por el procedimiento establecido en dicho artículo?”

Si ens ateníem al que disposaven els Articles 151.1 i 151.2.4 de la Constitució Espanyola, perquè el procés de constitució en Comunitat Autònoma d’Andalusia seguís endavant calia que a totes les províncies votessin afirmativament almenys la meitat més un dels electors. Cosa que no s’aconseguí a dues de les vuit províncies: Jaén i Almeria.

D’acord amb les preceptes constitucionals, en no aconseguir-se aquelles majories, el procés autonòmic havia de quedar detingut i s’hauria d’esperar cinc anys abans de tornar a ser iniciat, tal com s’establia a l’article 148.2, al qual feia referència l’article 151.1 del mateix text legal.

Però què va succeir? Doncs que alguns partits polítics impugnaren els resultats a les províncies de Jaén, Almeria i Granada, a través de recursos contenciosos-electorals davant l’Audiència Territorial de Granada. I la sentència que els va resoldre, feta pública el 12 d’abril de 1980, va provocar una gran sorpresa en admetre, a Jaén, com a vàlids els vots emesos en sobres amb dues o tres paperetes del mateix signe, que havien estat computats al seu moment com nuls per la Junta Electoral Provincial, alhora que desestimava el recurs d’UCD que sol·licitava que s’excloguessin del cens electoral les persones mortes o incapacitades entre l’1 de gener de 1979 i el 28 febrer 1980.

Tant o més greu va ser el que succeí a Almeria, on per aconseguir els mínims que el vot havia negat (en no obtenir-se la majoria requerida), es va optar per reformar ad-hoc una llei orgànica, que deixà sense efecte el precepte d’una llei de rang superior, com era la Constitució Espanyola. En efecte, després de llargues negociacions entre tots els partits polítics i el Govern central, finalment es reformà la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre Regulació de les Diferents Modalitats de Referèndum. El canvi consistí a donar una nova redacció al seu article 8, de tal manera que, a posteriori, el referèndum andalús es considerava ratificat a totes les províncies “si la meitat més un dels electors de la futura Comunitat Autònoma en el seu conjunt havien votat afirmativament.

D’aleshores ençà, l’article 8.4 diu: “Celebrado el referéndum, si no llegase a obtenerse la ratificación, por el voto afirmativo de la mayoría absoluta de los electores de cada provincia, no podrá reiterarse la iniciativa hasta transcurridos cinco años.

Esto no obstante, la iniciativa autonómica prevista en el artículo 151 se entenderá ratificada en las provincias en las que se hubiere obtenido la mayoría de los votos afirmativos previstos en el párrafo anterior, siempre y cuando los votos afirmativos hayan alcanzado la mayoría absoluta del censo de electores en el conjunto del ámbito territorial que pretenda acceder al autogobierno.

Previa solicitud de la mayoría de los Diputados y Senadores de la provincia o provincias en las que no se hubiera obtenido la ratificación de la iniciativa, las Cortes Generales, mediante Ley Orgánica, podrán sustituir la iniciativa autonómica prevista en el artículo 151 siempre que concurran los requisitos previstos en el párrafo anterior.”

En definitiva, que, de comú acord, els polítics espanyols de 1980, no sols no es van sotmetre al principi de la legalitat que derivava de la Constitució –aquest que tant predica Rajoy-, sinó que el van conculcar amb una gran martingala: reformant una llei orgànica que “corregia” (il·lícitament) el text constitucional.

Que ho expliquin, doncs, als catalans, si no es poden arbitrar solucions polítiques per resoldre problemes polítics reals quan, de veritat, les solucions se cerquen i es volen trobar!

No m’és fàcil escriure un article per discrepar del publicat al diari Menorca el passat diumenge per J. Bosco Faner, prevere que estimo i valoro tant per la seva obra cultural com pel seu compromís amb l’Església i la societat, i no m’ho és perquè he de reconèixer que discrepo substancialment del que hi diu, no tant perquè sigui molt crític amb el programa laïcitzant del PSOE i d’altres partits d’esquerra davant les properes eleccions, com perquè, en el fons, defensa que es mantingui el concepte de “cristiandat” en els textos constitucionals i en l’actuació política.

Més enllà que la majoria de preguntes que es fa a la darrera part de l’article jo les respondria positivament (crec, per tant, que la gent del nostre país té dret a conèixer d’on sorgeixen els seus valors fonamentals, que la dimensió religiosa és pròpia de l’ésser humà, que la política persegueix el bé comú, o que la religió mereix un espai significatiu), he de dir, però, que discrepo que la política del nostre país hagi de situar el catolicisme en espais de l’esfera pública.

Estic d’acord amb Faner que l’oblit del catolicisme a l’àmbit polític no ens durà a la regeneració. Més encara, penso també com ell que seria un error oblidar què ha significat el cristianisme en la configuració d’Europa, però dit això he d’afegir que, des del meu punt de vista, tant a nivell constitucional com en l’actuació dels poders públics, Espanya ha d’optar, en el futur, per la laïcitat, la qual cosa significa que l’Estat, sense abonar-se a cap credo, ha de respectar l’exercici de totes les opcions religioses, sempre que aquestes no impliquin una imposició als altres i no contravinguin drets protegits constitucionalment.

Sóc conscient que s’hi s’opta per aquest principi en el camp polític, el pensament religiós (per tant, el cristianisme) quedarà a la intempèrie, però dubto molt que aquesta situació li sigui perjudicial. En efecte, si entenem el concepte de laïcitat com a sinònim de secularització (que és com jo l’entenc), hem de fixar-ne clarament el sentit: laïcitat implica que creients i no creients acceptem el pas al domini profà de certs valors que pertanyien tradicionalment al domini sagrat; que acceptem, per tant, l’exercici per l’Estat de funcions que, pretèritament, es reservaven al clergat (com per exemple, l’estat civil, l’assistència pública o l’ensenyament). I l’exemple a seguir és, em sembla, el de França, on el debat sobre la laïcitat ha seguit un procés modèlic.

A conseqüència de la Revolució Francesa, durant tot el segle XIX es va viure, a França, una lluita entre els lliurepensadors i els defensors de mantenir la confessionalitat, lluita que va concloure amb una llei, la de 1905 (de separació Esglésies-Estat) que és encara vigent. Aquesta, en proclamar la separació de l’esfera religiosa de la política, implicà, en paraules de Guy Haarscher, que “l’estat laic no privilegia cap confessió ni, en general, cap concepció de vida bona, a l’hora que garanteix la lliure expressió de cadascuna d’aquestes dins de certs límits”.

Arribats a aquest punt i acceptant que la secularització del món ha devaluat el poder i la influència de l’Església catòlica, la pregunta clau que ens hauríem de formular els creients és: ¿comporta aquesta pèrdua de poder de l’Església una depauperació forçosa del pensament catòlic o, ben al contrari, aquesta situació de precarietat el pot enriquir i vigoritzar?

Si seguim el raonament de J. Bosco Faner, sembla que la secularització progressiva influirà negativament en l’evolució de la societat. Per això, emparant-se en “una tradició singular on es produeix l’encontre dels valors propis del cristianisme amb els diversos cicles culturals: la llibertat essencial de l’ésser humà, la dignitat de la vida de qualsevol…” el prevere reclama que es mantingui “el model d’una societat que té les seves arrels en el cristianisme”.

No dubto de la importància que pugui tenir un determinat model en la configuració d’una societat, però dubto, en canvi, que aquest sigui definitori d’una determinada manera de viure. Des del meu punt de vista, no és tant el model com l’auctoritas –concepte aquest que fa referència al prestigi (a la capacitat de convèncer) i no al poder real- de l’Església (entenent com a tal el conjunt de la jerarquia i dels fidels catòlics) allò que pot marcar el present i el futur dels valors cristians al si de la societat.

Crec, en conseqüència, que no són les posicions de privilegi polític (constitucional o legislatiu) en camps com el de l’ensenyament i de l’educació que retornaran a l’Església la seva influència damunt la societat. Més encara, estic convençut que actuant a la intempèrie –és a dir, des d’una absoluta separació Església-Estat i sense cap privilegi reconegut- l’Església podrà aprofundir molt més en el pensament religiós.

Antoni Puigverd afrontava aquesta mateixa qüestió en un article publicat a El País, el juliol de 2004, i escrivia: “El espacio gregario que llenaban las iglesias lo llenan en parte los partidos. Pero las iglesias siguen existiendo en Europa. En nuestro entorno mediterráneo, sigue pesando la católica: muchísimo más en Italia, naturalmente, que en Francia o España. En la republicana y laica Francia, el peso del catolicismo, que es todavía notable, debe su resistencia a la calidad (es decir, a la competitividad) intelectual de su oferta (en cualquiera de sus versiones: integrista, moderada o progresista) y al vigor militante de sus feligreses. Mientras que, en España, la lamparilla del sagrario se mantiene encendida por inercia histórica, por influencia institucional y por la fuerza de sus grupos de presión. Pero ya no por el ímpetu de la feligresía (más bien escaso); no por la oferta intelectual (muy pálida); no por su influencia moral (declinante).”

Si el lector no comparteix aquesta anàlisi freda i racional de la realitat, aleshores no cal que continuï perquè, seguint les estructures mentals del sil·logisme escolàstic, em dirà que nega la premissa major. Però si hi està d’acord, o mínimament d’acord (encara que no li agradi la situació que descriu), o fins i tot si es mou en el dubte de saber si el senyor Puigverd pot tenir o no raó, jo li demano que segueixi llegint, perquè el que jo simplement voldria apuntar (en la línia de l’articulista citat, i sempre amb el més exquisit respecte als qui puguin discrepar-ne) és que, a Espanya (i segurament també a Itàlia), l’oficialisme de la religió catòlica (oficialisme de dret fins al 1978 i encara de fet a partir d’aquesta data per mor dels privilegis establert als Acords amb la Santa Seu) ha debilitat el nivell intel·lectual de la religió, i això per una raó molt simple: perquè entre nosaltres –com diu Puigverd “la Iglesia española tiene (exceptuados los trágicos años de la Guerra Civil) una nula tradición de combate intelectual y una feligresía que cuadra bien con la metáfora del rebaño, pero que está muy poco acostumbrada a enfrentarse proféticamente a las dificultades”.

En efecte, la llarga tradició d’oficialisme (i, doncs, de privilegi) que sempre ha gaudit la religió catòlica en el nostre país, i la indiscutible influència amb què tradicionalment s’ha vist revestida, li ha implicat una existència tan planera i tan a redós del poder real (polític i econòmic), que l’Església espanyola no ha necessitat de pensadors que es forgessin en la dificultat o que vetllessin les seves armes intel·lectuals, conscients que, en un moment o altre, haurien de presentar batalla. L’Església espanyola ha tingut, doncs, teòlegs, guardians del dogma i, sobretot, panegiristes avant la lettre, però no ha tingut intel·lectuals que hagin exercit una destacada influència dins la societat. Aquesta és, potser, la causa i (alhora) l’explicació del problema.

Escolto el senyor Montoro dient el que ha pensa sobre Catalunya i m’adono del que vol realment el senyor Rajoy: ells no sufocaran les vel·leïtats independentistes que tant els molesten amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, ni amb la Guàrdia Civil, ni amb cap altra mesura legal, ells les combatran ofegant l’autonomia, simplement tancant l’aixeca del finançament.

Aquesta mesura no pot ser més efectiva en un Estat on –tret del País Basc i Navarra- les comunitats autònomes no tenen autonomia financera ni, per tant, recapten els impostos (si n’exceptuem alguns de cedits, la importància dels quals és més aviat escassa), sinó que han d’arbitrar la seva política amb els diners que l’Estat central els transfereix. Per tant, si tu –govern d’aquest Estat central- tanques l’aixeta del finançament, aleshores, les comunitats autònomes queden sense possibilitat d’afrontar el seu deute i, per tant, no poden pagar les factures a què necessàriament han de fer front.

El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) és una línia de crèdit creada pel govern espanyol al juliol del 2012 en el context de la crisi econòmica. Aquest està concebut perquè l’Estat deixi diners a les comunitats autònomes en forma de préstecs, i aquestes no hagin de finançar el seu deute als mercats. Dirigit pràcticament per l’Institut de Crèdit Oficial, que és competència del Ministeri d’Economia i Competitivitat, actualment presidit pel ministre Luis de Guindos, el FLA té a les seves mans la possibilitat d’escanyar tan com vulgui les comunitats perquè determina les condicions dels préstecs, únics amb els quals aquestes han de pagar el deute que tinguin amb els bancs o les entitats financeres.

El FLA –ves per on!- ha esdevingut, doncs, l’arma letal amb què l’Estat pot atacar directament la jugular de les comunitats autònomes, i m’exclamo davant aquest fet perquè el FLA és una de les principals conseqüències –i una de les més doloroses- de la crisi del deute que va provocar la pujada de la prima de risc espanyola, ja que, de retruc, totes les institucions públiques que formaven part de l’Estat van ser degradades a una qualificació creditícia igual o inferior a la d’aquest. En el cas de la major part de les autonomies, això va significar que passaven a tenir la qualificació de «bo porqueria». I, en conseqüència, a la Generalitat se li van tancar les portes dels mercats, cosa que va deixar com a única via per aconseguir finançament la sol·licitud de crèdit a l’Estat a través del fons de liquiditat autonòmic (FLA), mitjançant el qual l’executiu central pretén ara intervenir les finances catalanes.

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro (i amb ell Mariano Rajoy), ha vist, doncs, el cel obert perquè ha trobat la manera més fàcil -i alhora més efectiva- de fer fracassar el projecte sobiranista de Junts pel sí i de la CUP (prou espatllat –també cal dir-ho- per l’actuació d’ells mateixos) en urgir el govern de la Generalitat a acatar les condicions que ells li imposen per obrir-li l’aixeta del crèdit. Si aquesta no compleix els requisits –força més durs que els de la resta de comunitats autònomes- que ara se li axigeixen com a conseqüència, diuen, del malbaratament derivat de les seves vel·leïtats independentistes, el finançament deixarà de rajar i alhora els catalans s’ofegaran en quedar sense aire. O el que és el mateix, no tindran fons suficients per pagar el més necessari, ja que sense els 3.000 milions pendents no podrà pagar els seus proveïdors.

Així doncs, «con gran esmero y sin que se note el empeño», Montoro i Rajoy han posat fil a l’agulla i han trobat l’excusa dels 1.300 milions d’euros del dèficit català previst al 2013 que Europa va obligar a comptabilitzar en l’exercici vigent (de fet, un problema comptable que ve de l’època del tripartit) per aplicar de facto una intervenció de l’autonomia sense acudir al 155 de la Constitució ni a la Guàrdia Civil, perquè saben que aquesta manca de liquiditat pot acabar provocant una rebel·lió interna dels ciutadans de Catalunya que es vegin perjudicats per la manca de liquiditat del govern d’Artur Mas (farmacèutics i funcionaris en primer lloc), en l’esperança que seran aquests qui, amb la seva protesta, faran descarrilar el procés independentista.

Més enllà que puguem estar d’acord amb aquest procés o puguem criticar-lo, el camí de l’ofec és, sens dubte, el més hàbil, però també el més immoral que pot adoptar un govern. Un camí que, en un país amb criteri, hauria de posar totes les forces polítiques de la comunitat autònoma del costat del govern d’aquesta comunitat, ja que, de seguir l’actual esquema de finançament de les autonomies, el Montoro de torn podrà aplicar l’ofec sempre que vulgui, no sols als sobiranistes sinó també a tots els qui, lluny de combregar amb la política del president Mas, poden haver d’exercir funcions de govern. És, doncs, poc intel·ligent veure com Francesc Rabell (Catalunya sí que es Pot) i la senyora Arrimadas (Ciutadans) aplaudeixen amb les orelles la jugada de Montoro, quan aquesta manera d’actuar podrà també aplicar-se-la a ells, si un dia guanyen les eleccions.

Dit això voldria acabar aquest article parlant d’una altra qüestió força més greu que la que acabo de tractar, perquè ens afecta a tots: el terrorisme de matriu islàmica. I ho voldria fer amb una citació que he pres de Rafael Jorba (La Vanguardia 24.11.15) sota el títol «Ni bonisme ni islamofòbia». Diu:

«Dues actituds contraposades s’han pogut observar entre nosaltres després de l’impacte emocional dels atemptats de París. El bonisme, que es resumeix en la idea que els gihadistes “no són musulmans”. “Bascos, sí; ETA, no”, es deia també fa anys a Espanya… Però aquells terroristes locals eren bascos i aquests terroristes globals són musulmans, i han de ser els mateixos europeus de confessió musulmana els que encapçalin la lluita per poder aïllar-los socialment.

»La segona deriva, molt més perversa, és la resposta en clau d’islamofòbia, és a dir, l’amalgama entre islam i terrorisme o, pitjor encara, entre terrorisme i immigració. Un tuit de Xavier García Albiol la resumeix: “Una semana después atentado París, aquí mi opinión: Uno de los grandes problemas de UE es el multiculturalismo. Principal causa no integración” (sic). En el pla estratègic, el discurs de l’odi és el pitjor antídot perquè alimenta els processos de radicalització. Però ho és també en el terreny de la civilitat. “ Il n’y a pas de bonheur dans la haine” (no hi ha felicitat en l’odi), constata un dels personatges de Camus a Les justes. Resumint: ni bonisme ni islamofòbia.»

Si contemplem el panorama que presenta la dreta espanyola, la novetat d’aquestes properes eleccions radica en el fet que aquesta reclamarà el vot per mitjà de dues formacions polítiques: el Partit Popular (PP) i Ciudadanos (C’s), que és, sembla, la nova estrella que brillarà al firmament del món liberal-conservador. El fet no és decebedor sinó atractiu, perquè ben al costat d’un PP que ja fa olor de ranci, podem observar un partit nou, il·lusionat, net (no ha exercit mai el poder i no ha tingut la possibilitat d’embrutar-se), que presenta un programa desinhibit i sense complexes.

No penso analitzar el programa amb detall que, sobretot en matèria lingüística, no puc compartir perquè, encara que posat damunt del paper sembla absolutament raonable, el cert és que, dut a la pràctica i tenint en compte la realitat sociològica del país, implicarà l’extinció en molt poc temps de les llengües diferents del castellà o espanyol. Però més enllà, dic, d’aquesta qüestió (que des del meu punt de vista és essencial), el programa de C’s conté tres propostes que voldria contemplar: una favorablement i dues de manera crítica. Favorablement, la proposta que fan de llei electoral; críticament, la supressió de les diputacions (sense matisos ni excepcions) i la que fa referència a l’Estat de les autonomies.

C’s proposa, en efecte, un canvi important de la llei electoral per aplicar el sistema alemany: “Propuesta 7. Proponemos acometer una reforma inspirada en el régimen electoral alemán lo que supone que la elección de los diputados se hará simultáneamente entre escaños unipersonales y listas proporcionales, disponiendo en consecuencia cada elector de dos votos, como en el Anexo III se explica con detalle”.

He de reconèixer que trobar aquesta proposta m’ha satisfet, perquè havia escoltat unes declaracions d’Albert Rivera dient que modificarien la llei per tal que el vot d’un senyor de El Hierro valgués el mateix que el d’un senyor de Barcelona, i ja em vaig veure de sobte que s’estava pensant en devaluar la sobrerepresentació del que ells qualifiquen com a “vot rural”, la qual cosa implicaria que Menorca quedaria absolutament despenjada de qualsevol decisió política important, no sols en les institucions de l’Estat, sinó també en les de la Comunitat autònoma (podríem aspirar, com a molt, a tenir un diputat per cada deu que corresponguin a Mallorca). Però si ens hem d’atendre a la proposta 7, referida a la llei electoral de l’Estat (se suposa que les eleccions autonòmiques haurien de regir per un sistema anàleg), l’elecció dels diputats (ja que el Senat seria suprimit, cosa que em sembla bé) es faria simultàniament entre escons unipersonals i llistes proporcionals desbloquejades, la qual cosa vol dir que cada elector disposaria de dos vots: a) La meitat dels diputats, és a dir cent setanta-cinc escons, s’assignarien a circumscripcions d’elecció unipersonal, definides geogràficament en funció de la població, que no podrien ser d’àmbit territorial superior al provincial. I b) La resta –cent setanta-cinc escons- s’assignarien a les llistes presentades pels partits en circumscripcions electorals d’àmbit nacional (les províncies?). Proposen també de fixar un mínim del 3% estatal per poder optar al repartiment proporcional, sens perjudici de permetre les coalicions electorals als partits d’àmbit territorial. I per últim, fan que els diputats elegits en els districtes uninominals s’integrin en la llista definitiva que correspongui a cada partit en el resultat final. Els que manquessin per completar-la serien elegits per l’ordre que figuraven a la llista presentada per cada partit..

Estem, per tant, davant d’una proposta de canvi substancial que afavoriria la participació ciutadana, en poder elegir diputats en districtes uninominals (que, al meu entendre, haurien de ser força més petits que la província, perquè d’altra manera Menorca tornaria a quedar despenjada) i alhora no es perdria el vot dels partits, ja que la meitat dels escons es cobririen per mitjà de les llistes que presentin aquests; llistes que, a diferència del sistema actual, estarien desbloquejades, de tal manera que s’hauria acabat la possibilitat de sortir elegit simplement perquè els líders em col·loquen ben situat a la llista.

Dit això, la proposta que, si no es matisa, em sembla molt perjudicial des del nostre punt de vista insular és la número 27: “Supresión de Diputaciones provinciales”. I em sembla perjudicial si no es contempla cap excepció, ja que, de dur-se a terme, implicaria la supressió dels consells insulars i, per tant, del Consell Insular de Menorca, que és la conquesta democràtica i representativa que, a les Balears, es va aconseguir bàsicament per la pressió que havien exercit els menorquins al llarg de tot el segle XX: des de la proposta del Dr. Llansó feta al Congrés dels Diputats l’any 1912 fins l’inici de la democràcia actual, que va reconèixer a les illes un sistema especial de governança, no sols administrativa sinó també política, ja que els consells participen del poder autonòmic, sobretot des de la reforma de l’Estatut de 2007, i seria lamentable que, en el futur, tornéssim altra cop als ajuntaments com a únics gestors de l’administració local.

Al programa de C’s hi ha també una darrera proposta que em preocupa: la referida a la Consolidació de l’Estat de les Autonomies. No tant perquè amb aquest vulguin posar fi a la possibilitat que Navarra pugui un dia integrar-se en el País Basc, ni perquè vulguin tancar definitivament la fase de constitució de l’organització territorial per iniciar el que ells denominen la de “la cooperació i la de la lleialtat”, sinó perquè quan parlen d’ “aclarir el model de distribució de competències”, no tenen en compte la pluralitat i diversitat de voluntats i anhels que es donen en els territoris que integren l’Espanya d’avui, sinó que, partint del concepte que tots som iguals i tots tenim els mateixos drets i deures –per a ells no hi ha cap diferència entre, per exemple, Múrcia i Catalunya-, creuen que la manera d’ “eliminar o reduir les fonts de la discòrdia associada als defectes tècnics, apreciats després de més de 30 anys, en la distribució de competències entre l’Administració Central i les Comunitats Autònomes plasmada en la Constitució”, és de crear un Estat amb unes comunitats autònomes uniformes, on la Constitució contempli un llistat de competències exclusives de l’Estat –les de l’art. 149 de la CE- i on es diferenciï clarament les que aquest assumeix íntegrament -funcions legislatives i executives- i aquelles sobre les quals només pot legislar, permetent l’execució a les comunitats autònomes; execució que, en tot cas, ha d’estar “sotmesa a la vigilància i control per part de l’Estat, a través, entre d’altres, de l’alta inspecció”. Això significa que C’s no sols mantén aspectes claus de l’actual sistema constitucional, sinó que exclou “la possibilitat de la transferència o delegació a les Comunitats de facultats que formen part de les competències que la Constitució atribueix a l’Estat –l’actual article 150.2-, transferència que, segons ells, ha estat, la causa de molts problemes.

Finalment, C’s creu que “en tot cas, l’Estat pot legislar amb eficàcia jurídica plena i directa quan ho cregui convenient per garantir: les condicions de vida equivalents a tot el territori nacional, el manteniment de la unitat jurídica i econòmica, o la igualtat bàsica dels espanyols en tot el territori nacional en relació a drets i deures”. Estem, per tant, davant una proposta que, diguin el que diguin, és neocentralista i uniformadora que satisfarà a molts espanyols (no ho dubto) però que no pot resoldre els problemes reals que té el país, principalment a Catalunya i al País Basc. Ni pot satisfer tampoc, encara que en una menor escala, comunitats com València i les Illes Balears.

No he vist ni llegit els dos llibres que fa un parell de dies s’han publicat a Itàlia per dos periodistes, Gianluigi Nuzzi i Emiliano Fitipaldi, intitulats respectivament “Via Crucis” i “Avarizia”, respecte dels quals els seus autors han assegurat que, a més d’incloure documentació reservada del Vaticà, treuen a la llum converses privades que el Papa hauria mantingut amb els seus assistents durant reunions fetes a la residència Santa Marta que algú hauria registrat il·legítimament. Una de les frases estrella que hauria dit el Papa és aquesta: “Si no podem custodiar el diner, que es veu, com podrem custodiar l’ànima dels fidels, que no es veu?”

És cert que podem estar davant unes denúncies interessades –siguin o no veraces-, però del que no hi ha dubte és que l’Església romana (i vull posar èmfasi en aquest adjectiu “romana”) està sent pedra d’escàndol per al món cristià, i ens evoca aquelles paraules de Jesús que recull l’evangeli de Mt 5:29: “Si l’ull dret t’és ocasió de pecat, arrenca-te’l i llença’l lluny de tu”.

Per què ho dic, això? No sols pel fet que la gendarmeria vaticana (per cert, que malament que sona això de la “gendarmeria vaticana”!) hagi detingut el sacerdot espanyol Lucio Àngel Vallejo Balda i la italiana Francesca Chaouqui per haver filtrat documents secrets, sinó per les denúncies que Fittipaldi ha fet al diari “La Repubblica” on explica com, el 2010, la major part dels diners que es va recollir amb l’Òbol de Sant Pere (la institució que gestiona les obres de caritat del Papa), va ser destinada a “despeses ordinàries i extraordinàries de dicasteris i institucions de la Cúria romana” i no als més necessitats. “El fons per a les obres missioneres –assegura Fittipaldi- comptava amb 139.000 euros, fruit de donacions, però en els últims dos anys només s’ha lliurat 17.000 euros a les missions” a què estaven destinats.

Val a dir que la Santa Seu ho negà, però el periodista ha rebatut la negació assegurant que “per mitjà de documents inèdits i d’una investigació minuciosa, detallo la riquesa del Vaticà, una sèrie d’escàndols financers de la Santa Seu que mai han estat explicats, i l’ús poc ètic dels diners per part d’alguns monsenyors”.

El periodista del setmanal “L’Espresso”, que assegura haver tingut accés a centenars de fonts i que ha criticat l’arrest de les dues persones a què he fet referència, explica també com dels comptes de la “Fundació Bambino Gesu”, creada per ajudar a l’hospital pediàtric que gestiona el Vaticà, han sortit els fons per reformar l’àtic (de 700 metres quadrats!) de l’exsecretari d’Estat, cardenal Tarciso Bertone, després de la seva jubilació; àtic que fa ridícul el pis de 370 metres quadrats que habita el cardenal Rouco a Madrid, valorat segons el diari “El País” en 1’7 milions d’euros.

Un altre avançament d’ “Avarízia” parla de com a l’IOR (Institut per a Obres de la Religió, és a dir a la banca vaticana) hi ha encara desenes de comptes corrents “sospitosos” (alguns a nom de papes morts, com Pau VI i Joan Pau I) de centenars de milers d’euros. I revela també com el patrimoni immobiliari del Vaticà, només a Roma, és d’uns 5.000 immobles, entre cases i locals, alhora que assegura que “ni ells mateixos saben quants són” a causa de la manca de registres, ni quants estan llogats per uns pocs euros.

Totes aquestes dades han estat manejades per auditors com “Ernst & Young” o “PricewaterhouseCoopers”, a qui el papa Francesc va encarregar l’elaboració d’informes sobre les finances vaticanes, informes que eren a l’abast dels membres de la Comissió investigadora dels organismes econòmics i administratius de la Santa Seu (COSEA) al qual pertanyien la senyora Chaouqui i el prevere Vallejo Balda. Per tant, no ens hauríem de sorprendre que fos certa la informació donada per Gianluigi Nuzzi quan assegura que, en unes converses privades que algú va enregistrar al Papa Francesc, aquest vagi dir la frase esmentada al començament d’aquest article: “Si no podem custodiar el diner, que es veu, com podrem custodiar l’ànima dels fidels, que no es veu?” És, sens dubte, una frase molt d’acord amb el tarannà del Papa.

Ara bé, si parlar del Vaticà és ja força complex per als periodistes que hi estan destacats pels seus respectius diaris (André Gide té una dura novel·la intitulada “Les caves du Vatican” publicada ‘any 1914), imagineu com en deu ser, de complicat fer-ho des de Menorca, on jo habito. Però tot i així m’atreveixo a opinar perquè, siguin o no prou exactes aquestes informacions, el cert és que estem davant una batalla campal que es desplega al si de la Cúria vaticana entre els qui volen mantenir com a immodificable l’aviciat statu quo ante i els qui, com el Papa Francesc (que ha decidit viure en un apartament de 54 metres quadrats tot renunciant als palaus vaticans), pugnen per una Església renovada, que sàpiga desfer-se dels lligams terrenals que la momifiquen i l’allunyen dels criteris evangèlics que està obligada a defensar.

Més proper al Vaticà del que ho estic jo hi està, sens dubte, el secretari de la Conferència Episcopal Italiana, Nunci Galantino, el qual, en unes declaracions fetes a la premsa, ha assegurat després d’entrevistar-se amb el Papa Francesc que no l’havia vist “particularment amargat” per la detenció del prevere espanyol i de la periodista italiana, tot assegurant que la fugida de documents “no és un desastre” sinó “un moment bell” en què “estan emergint les negativitats i fragilitats” de l’Església.

Quan el pecat surt, fa mal –assegura Galantino- però és un moment positiu; entre d’altres raons perquè la filtració de documents classificats es deu segurament al fet que “algú tem el procés de renovació del Papa Francesc”. “Crec –diu Galantino- que hi ha qui té por a una Església que comença a ser inatacable en alguns punts, que comença a ser més creïble també als ulls dels no creients, i això està fent perdre la raó a algú. Alguns atacs són injustificables”.

Potser ho veu també així el Papa, el qual, després de la filtració de documents confidencials referits al procés de reforma que ell ha endegat de les estructures financeres del Vaticà (procés que alguns, a Roma, titllen ja de “Vatileaks 2”), ha demanat que se seguís endavant “amb serenitat i determinació”, la qual cosa l’honora i ens dóna confiança als qui, al seu costat, creiem “in Unam, Sanctam, Catholicam et Apostolicam Ecclesiam”, que, a pesar de les interpretacions que s’han fet d’aquesta frase fonamental del “Credo”, no necessàriament ha de ser “romana”.

La dissolució del Parlament espanyol, la convocatòria d’eleccions generals per al 20 de desembre i el complex laberint català presenten un panorama que no deixa indiferent els analistes, per més que, si elevem la mirada enllà dels Pirineus, observem amb tant de temor com tristesa com, dia rere dia, el projecte europeu s’entenebreix per causa d’una extrema dreta cada cop més forta, esperonada bàsicament pel gran drama humà que representen els refugiats.

Diumenge passat hi va haver eleccions generals a Polònia, un país on, emmirallats en la política de Victor Orban a Hongria, ha donat la majoria d’escons a “Llei i Justícia”, l’ultradreta polonesa, que ha obtingut 232 escons d’una cambra de 460, que li permetran governar en solitari.

Aquests resultats impliquen que “Llei i Justícia”, un partit nacionalista i catòlic, podrà aplicar la seva agenda contra la immigració, contra l’euro i a favor de la indústria del carbó. No podrà, però, com era el seu objectiu, –és l’únic consol-, modificar la Constitució. Per a això necessitava una majoria qualificada de dos terços. Convé, però, saber que la seva intenció era que la Carta Magna augmentés el paper de l’Església en els afers públics, prohibís l’avortament, la fecundació in vitro i els matrimonis civils del mateix sexe. Alhora, la reforma hauria atorgat al president nous poders executius per governar per decret, dissoldre el Parlament i destituir càrrecs públics. També abolia la divisió de poders, perquè col·locava el Tribunal Constitucional i tota l’estructura judicial sota control del president.

Aquestes reformes no semblen possibles, i fins és dubtós que algunes de les promeses populistes que “Llei i Justícia” va llançar durant la campanya es duguin a terme. Cosa que no ens hauria de sorprendre perquè aquests comportaments no són nous tampoc a casa nostra, on sabem que el paper ho suporta tot i que els programes no són sinó una excusa per aconseguir vots, però no un compromís amb la ciutadania.

He de dir, però, que el que a mi, com a demòcrata i catòlic, em sobta és l’interès que tenen alguns partits europeus ultranacionalistes per augmentar el pes de l’Església en els afers públics. ¿Vol dir això que l’Església és una garantia de regressió? ¿Significa que l’Església pot esdevenir un mur –com els que ha aixecat Victor Orban- contra els emigrants sirians i aixequen també els jueus contra els palestins- en contra d’una de les principals obres de misericòrdia recordada pel papa Francesc reiteradament?

La paraula sempre profètica de Jesús, “era foraster i em vau acollir”, del judici final (Mt 25,35), sembla suggerir tot el contrari i ens empeny a trobar solucions, a donar una ajuda real als que pateixen persecució i són obligats a fugir de casa seva. Per això em demano: ¿és creïble que els polonesos i tants altres cristians europeus puguin pensar que un augment del pes de l’Església en els afers públics (contradient amb això les grans conquestes derivades de la Il·lustració) contribuirà a l’aixecament de fronteres i a edificar murs per així deixar d’atendre els emigrants, els exiliats, els qui demanin refugi en fugir dels desastres de la guerra? Més encara: ¿poden ficar-se dins un mateix sac (a no ser el de la regressió) qüestions com l’avortament, el matrimoni entre homosexuals i el drama dels refugiats?

Deixo aquí la pregunta, perquè no és aquesta la qüestió que vull tractar, preocupat com estic en observar la deriva ultranacionalista que, a Europa (en això presenta grans diferències amb el nacionalisme català, que no és d’ultradreta), es troba lligada a una ideologia dretana que, en alguns casos –Polònia n’és un- prescindeix fins i tot dels resultats econòmics obtinguts, que es tornen irrellevants davant l’allau del nacionalisme. Ho dic perquè, aquests darrers anys, a pesar de coincidir amb una crisi que ha devorat la riquesa de la UE, el producte interior brut polonès ha augmentat gairebé un 25%. El país, l’únic del club que no va entrar en recessió el 2008, gaudeix d’una taxa d’atur inferior al 10% (tot i que a costa d’una forta emigració) i pot presumir d’una altra raresa: tenir el deute públic sota control, gràcies en part al bon aprofitament dels fons europeus.

Tot i això, cap d’aquests èxits no ha seduït tant els polonesos com el discurs nostàlgic del partit de Jaroslaw Kaczynski, carregat de nacionalisme i euroescepticisme, que defensa alhora un Estat fort en temps de sobirania compartida, d’incerteses i de canvis. Això significa, per tant, que l’esdeveniment que, de manera més significativa, va decantar les empatades enquestes a favor del partit guanyador va ser la crisi de refugiats, que hem de lligar també al no a la integració europea, al no a l’euro i al no a la imposició de la UE a la proposta d’acollir més demandants d’asil que va fer Kaczynski, que aquesta vegada no serà primer ministre –ho serà una senyora que es diu Beata Szydlo-, tot i que mourà els fils des del partit.

I no estem davant d’un fenomen aïllat, perquè el baròmetre polonès augura tempestes a més països de la Unió on, elecció rere elecció, les dues grans famílies polítiques europees, artífexs del consens europeu des del final de la II Guerra Mundial, perden posicions en tots els punts d’Europa en benefici de formacions de nou encuny, sovint als extrems de l’espectre polític i amb tendències euroescèptiques.

D’altra banda, i potser això és també preocupant, l’antieuropeisme sembla que hagi deixat de ser un patrimoni de l’extrema dreta, com seria, per exemple, el cas de França, amb l’auge de Marine Le Pen, furibunda crítica de la integració europea, de l’euro i de la zona Schengen. Perquè a diferència de França, Polònia i Hongria (fins i tot, Finlàndia, Dimanarca, Alemanya i el Regne Unit, que tenen avui partits d’extrema dreta antieuropeus), aquest sentiment s’estén també a d’altres ideologies. De fet, a Grècia ha estat Syriza la que ha escombrat els conservadors amb propostes d’extrema esquerra, algunes molt contràries als organismes de direcció europea. I a Portugal, els partits socialistes i d’extrema esquerra (anticapitalista i antieuro) teixeixen aliances per governar i desallotjar els conservadors del primer ministre Pedro Passos Coelho.

Els arcs parlamentaris es presenten, doncs, més fragmentats que mai, el fenomen es retroalimenta i fa que els partits moderats endureixin el discurs per frenar l’avanç dels partits protesta, populistes o extremistes.

————-

N.B.- El totum revolutum que és JxS ha aconseguit certament dues coses a Catalunya. Una la cercava, l’altra no: la primera, comptar els vots de la gent que té darrere i descobrir que no compta amb el 51 per cent dels catalans; la segona, que, tot i obtenir una majoria absoluta d’escons, aquesta només s’assoleix amb els diputats de la CUP, la qual cosa fa pràcticament impossible l’elecció d’un president que procedeixi de Convergència, i, cas que acabin posant-se d’acord per elegir-ne un altre d’entre tots els diputats de la gran coalició, difícilment aquest podrà ordenar un programa de govern, perquè l’únic que els uneix és l’opció per la independència, que, ara per ara, sembla inassolible. No sols perquè no ho permet la Constitució espanyola, sinó perquè no té prou suport dels catalans. Suport que, al meu entendre, és tant o més definitiu que el que pugui dir la lletra d’un text constitucional que, dret o tort, bé o malament, acabaria cedint si la forma independentista a Catalunya fos realment majoritària.

Es pot governar Espanya sense tenir un suport eficaç a Catalunya? Aquesta és una pregunta que m’agradaria fer a Mariano Rajoy, que coneix Catalunya perquè era registrador de Berga quan jo ho era de Solsona. Si més ni fins que l’any 1983 va ser elegit -tenia aleshores 27 anys- president de la diputació de Pontevedra per Aliança Popular.

Berga no era per aquells dies un focus de l’independentisme com potser ho és ara, però era una ciutat on, per poc que t’hi fixessis, havies de descobrir el tarannà d’una gent que es pren de manera seriosa la seva realitat com a país. I el concepte de país que té molta gent catalana no és, certament, el mateix que pot tenir un ciutadà de Valladolid, però que sí podria (i hauria d’) entendre, si més no una mica, un gallec com Mariano Rajoy.

Però el PP no ha entès Catalunya. Perquè per poc que s’hagués esforçat a fer-ho, no hauria pres la decisió de posar al capdavant de la candidatura popular el sheriff de Badalona, i menys encara l’hauria fet volar fins a Madrid per, al Congrés dels Diputats, dir aquella frase que, tristament, haurà fet famós Garcia Albiol. “S’ha acabat la broma!”, Sí, “s’ha acabat la broma!”, va dir des del Congrés, com si el que passa a Catalunya fos un joc d’al·lots. De fet, una frase autoritària que no pot sinó qualificar-se de postfranquista, ja que implica un menyspreu absolut als altres, que, a més, són majoria. Elegir García Albiol va ser, en efecte, com cremar les naus, perquè l’elecció de l’exalcalde de Badalona comportava adoptar una posició inamovible per generar temor. De fet, el PP es va presentar a Catalunya dient als electors: “o jo o el caos”. I la gent va preferir el caos a votar García Albiol. Va preferir el caos a donar suport al PP. Entre d’altres raons, perquè aquest elector amb por no existeix en la meitat més jove del cens i, com hem pogut comprovar, tampoc la trobem en una gran part de l’electorat que prové de partits moderats, com era el cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

Tenim, doncs, que, pràcticament eliminat el pes polític del PP a Catalunya, la defensa dels posicionaments compromesos de manera clara i llampant amb l’espanyolisme, sembla que hagi quedat en mans de C’s, que representa una manera diferent de fer les mateixes coses i que, inamovible en les arrels del nacionalisme espanyol més clàssic, no té, però, la crosta del PP, i pot pescar el vot en dues direccions: prenent-lo a la vella guàrdia dels populars, ja que una gran part de l’electorat que els havia estat fidel s’ha convençut que Rajoy no lidera res i que s’ha deixat esbocinar a Catalunya; i també els pot pescar del PSOE, un partit que va saber pactar amb el socialisme catalanista el 1978 i que, per això mateix, es va convertir en una sòlida institució política on sabien conviure dues ànimes que es complementaven –la de matriu espanyola i també la catalana-, però que, darrerament, ha deixat perdre el catalanisme i s’està transformant en un partit essencialment espanyol, com de fet volia Alfonso Guerra, que mai no va entendre, ni mai no es va dur bé amb seus companys catalans que procedien de la desapareguda Convergència Socialista de Catalunya que liderà Joan Raventós.

He dit més amunt que els catalans van preferir el caos al PP, i no hi ha dubte que la frase és, com a mínim, provocadora, però no és del tot inexacta, perquè un cert caos s’ha estès en aquell país, que difícilment es podrà superar abans de les eleccions generals de desembre.

En realitat són molts els qui esperen que les eleccions espanyoles puguin alterar l’equilibri actual i debilitin el nucli dur de l’espanyolisme, o que, com a mínim, l’obliguin a fer el que a qualsevol país del món ja hauria fet un president del Govern: asseure’s a parlar amb els líders de la coalició guanyadora a Catalunya per veure com es pot sortir d’aquest caos que l’obstinació dels uns i la intransigència dels altres ha instal·lat a Espanya.

El caos, doncs, seguirà. Però no penseu que ho dic pel processament d’Artur Mas i d’altres membres de l’executiu autonòmic que ell presidia, ni per les manifestacions de suport que, davant dels tribunals (una imatge certament insòlita en democràcia) vam veure fa poc mentre Mas entrava a la seu del TSJC escortat pels mossos d’esquadra en el primer temps del saluda militar. No, ho dic pel que succeirà després del 20-D, quan es faci el recompte dels diputats elegits, que composaran sens dubte un hemicicle parlamentari molt diferent a l’actual.

És cert que en aquest hi haurà el PP, el PSOE i C’c com a guardians de la legalitat vigent en allò que fa referència a la unitat d’Espanya, però no estarem davant d’un bloc uniforme, sinó d’un conjunt que, alhora, defensa idees oposades en el plantejament territorial i en el programa de govern.

A més, molts o pocs, al Parlament hi haurà també diputats elegit per Podemos i per les coalicions que es puguin anar fent, com, per exemple, la que sembla que promou la batllessa de Barcelona, Ada Colau. I no us sorprengui si el gran tàctic que és Artur Mas reïx novament i, en la pugna soterrada que té amb Oriol Junqueras, presenta una coalició semblant a la de JxS, que podria obtenir més de vint diputats (gairebé la meitat dels elegits per Catalunya).

Sigui com vulgui, el cert és que el temps ha fet que les aigües dels rius de la política hagin crescut fins al punt que el solc constitucional que tenim –aquest que ens ha permès conviure prou bé des de 1978- és ja incapaç de contenir-les. Per tant, només a partir d’una reforma constitucional plena serà possible redreçar la situació (si és que hi som a temps). I això només serà possible si el rei Felip VI té la intuïció que va tenir el seu pare quan, després de la mort de Franco, va ser capaç d’impulsar la reforma d’unes lleis que teòricament eren irreformables, i propicià una via de consens que ha servit bonament al país durant més de trenta anys.

L’analista Jaime Miquel –un dels més prestigiosos en el camp de la prospectiva electoral- ha declarat de manera contundent en una llarga entrevista publicada a La Vanguardia, que “O Felip VI aconsegueix una referència territorial prestigiada com la va tenir el seu pare en l’Estat de les autonomies, que avui està mort, o no hi ha rei”. Poca broma, doncs! i afegeix per als qui no hagin entès prou bé aquesta asseveració, que: “No pots regnar sobre una xiulada”. I “la xiulada és inassumible [perquè] evidencia un problema de convivència que t’impedeix de fer el trànsit.” I la monarquia és essencialment trànsit. Continuïtat.

Sabem tanmateix que la Constitució dóna poc marge al rei, però, digui el que digui la Llei Fonamental del país, el rei només es guanyarà el respecte i el lloc (per tant la continuïtat i el trànsit) si aconsegueix el suport de la ciutadania. I això exigeix que, en moments difícils i crucials com els que estem vivint, tots el puguem veure com un àrbitre comprensiu, moderador i dialogant.