Sobre Otegi, la memòria, l’oblit i el perdó

by

Sovint em demano quin sentit té –si és que en té, de sentit- escriure aquesta columna setmanal. O quina utilitat té l’esforç de fer-ho, donant al connecte d’utilitat el valor que li donaven els il·lustrats del segle XVIII, i no sempre me’n surto a l’hora de trobar una resposta. I tanmateix ho segueixo fent perquè, en el fons, penso que, qualsevol que sigui l’efecte que els meus articles poden provocar en el lector que s’hi interessi, són, bàsicament, necessaris per a mi.

Això significa que no pretenc amb l’escriptura dir el que penso per obtenir amb la meva opinió una certa influència dins la societat. No, ho faig bàsicament perquè tinc la convicció que és escrivint com jo vaig clarificant les meves idees, com vaig construint raonablement el meu criteri personal.

Escriure m’obliga a llegir, i es llegint els altres que anem assimilant les coses, que anem aprenent i descobrint la realitat, i si ho fem amb ganes de rebre, d’escoltar i d’assimilar críticament les reflexions que els altres fan, és aleshores quan podem elaborar el nostre propi criteri i prendre un posicionament que es concreta sovint en un nou text, en un article, que malda per posar al servei del lector –potser d’aquí podríem extreure el concepte d’utilitat a què abans feia referència- les conclusions a què has arribat tu mateix.

Tot aquest circumloqui ve a tomb quan m’adono que, en qüestió de poques hores, he matisat –dir capgirat seria, potser, excessiu- la meva opinió sobre Arnaldo Otegi, aquest líder basc de l’esquerra abertzale que no fa gaire més d’una setmana va ser posat en llibertat després de complir sis anys llargs de presó, condemnat pels tribunals per voler reconstruir Batasuna, un col·lectiu polític que havia estat definit per la justícia com a grup terrorista.

La sortida d’Otegi, les declaracions que gran part de l’esquerra espanyola i catalana van fer en defensa seva tot manifestant que el basc havia estat condemnat per les seves idees polítiques, la gran parafernàlia que, voltat de folkloristes bascs, va ser l’homenatge que se li organitzà al velòdrom d’Anoeta a Sant Sebastià amb assistència de milers de persones, i les paraules que ell va adreçar als catalans lloant la seva actitud de lluita contra el centralisme de l’Estat espanyol, em van provocar envers seu una indubtable simpatia, i fins i tot la convicció que aquella condemna a sis anys havia estat tan gratuïta com inútil. A mi, doncs, com al mateix Pablo Iglesias, com a demòcrata, no m’agradava que “por hacer un partido, Otegi esté en la cárcel”. A més, que Otegi sortís de la presó amb un pin de l’estelada i un altre de Nelson Mandela era tan cridaner com atractiu, ja que semblava enviar al món un missatge en favor de la llibertat, tant dels pobres com de les persones, que és el que Mandela va significar per a Sudàfrica i per a tot el món sencer.

Confesso, per tant, que la meva comprensió i simpatia pel catalanisme, que la meva absoluta devoció al coratge i a la valentia moral de Mandela i que el convenciment que jo tenia (i tinc encara) respecte de la condemna de sis anys llargs de presó a què va ser castigat Otegi van fer que adoptés una actitud favorable envers aquest home que ara ha decidit defensar les seves idees per mitjà de la política i se suposa que per una via pacífica que ja no té retorn.

No penso que hagi de canviar substancialment de criteri en allò que fa referència a la condemna que se li va imposar, però la lectura de diversos articles que després s’han publicat, de reflexions escrites per altres escriptors que m’agrada llegir, m’han fet veure ben aviat que el meu posicionament sobre Otegi havia estat poc reflexiu, pot judiciós, i massa influït per la força mediàtica de les imatges. De fet, que enganyoses poden ser les imatges! Que fàcil és deixar-se seduir per unes paraules dolces, per unes referències que t’agraden i s’acosten a la teva manera de pensar!

Cal, però, anar més enllà d’aquests sentiments a flor de pell. Superficials. Epidèrmics. I seria injust no anar més lluny deixant de costat la memòria i oblidant que va ser gent com Arnaldo Otegi la que va fer que Euskadi fos, durant dècades, el més proper a una dictadura totalitària en plena Europa: una terra –són paraules de Joaquín Luna- on hi havia la por d’expressar-se, on uns pinxos tenien un muntatge repugnant en el qual uns disparaven i d’altres llançaven merda sobre la víctima, fos cuiner d’una caserna militar o cobrador de peatges. I no hi ha dubte que aquesta era la mentalitat predominant al món etarra.

Certament que hem de mirar cap endavant, però per poc que siguem crítics i no superficials davant els fets que ens envolten, haurem de concloure que cap demòcrata no hauria de donar tractament d’heroi a Otegi. No basta, doncs, que ara es declari “amic dels catalans” perquè nosaltres oblidem que va ser gent com ell que va fabricar a Euskadi una societat irrespirable.

Antoni Puigverd tampoc no ho oblida. Sap, en efecte, que la memòria no ens ha de dur necessàriament a la revenja, però sí que pot i ha d’ajudar-nos a fixar la realitat. Perquè Arnaldo Otegi era diputat quan, aquell 12 de juliol de 1997, ETA assassinava vilment el regidor popular Miguel Ángel Blanco i tota –bé, tota no, però sí un gruix molt important- de la societat basca es revoltava contra aquell crim que marcà un punt d’inflexió que, quinze anys més tard, ha acabat amb ETA, arraconant-la i fent-la inoperant, encara que aquesta mai no hagi reconegut els seus errors ni s’hagi penedit públicament de cap de les seves barbaritats. Dic, per tant, que Otegi era diputat i mesos després va accedir al lideratge de Batasuna, però mai –ni aleshores ni ara- va demanar clemència als jerarques etarres ni tampoc va condemnar l’assassinat.

Té, doncs, les mans netes? És suficient que nosaltres creguem que la sentència que el va condemnar va ser innecesaria perquè posem ara Otegi en el pedestal arraconant el sempre necessari exercici de memòria?

Puigverd entra a fons en el quid de la qüestió, que ell duu més enllà per reflexionar finalment sobre la fragilitat del castell democràtic que hem construït sobre arena pel fet de no haver assumit mai el passat coratjosament i, sobretot, perquè ningú mai no ha estat capaç de, assumint-lo, demanar perdó.

Fins que no va veure clar que l’Estat guanyava –escriu Puigverd-, Otegi no va fer el pas. No és, doncs, un pacifista. Només que va ser el més intel·ligent d’entre els seus: el primer que es va adonar que ETA, vençuda, es convertia en un pes mort per als abertzales. Otegi és, doncs, siplement, un pragmàtic enmig d’una legió de fanàtics.

La seva actitud moral s’assembla per tant a la dels pròcers franquistes que, en la transició, van avalar el canvi de la dictadura a la democràcia. Ells tampoc no van demanar perdó. També van pujar-se al carro de les llibertats democràtiques per pragmatisme.

Escriu Puigverd: “A finals dels setanta, al País Basc i a la resta d’Espanya, les víctimes del franquisme (milions de famílies) van haver d’acceptar la mutació democràtica dels seus torturadors i de tants alts càrrecs del dictador. Tampoc aleshores, en la transició, els franquistes van demanar perdó (i tampoc en van demanar les esquerres per les barbaritats del 1936). La nostra democràcia no es va construir sobre la reconciliació, sinó sobre l’oblit.” Vet-ací que es demani qui serà el primer que, atrevint-se a desafiar els seus, regalarà concòrdia als adversaris.

 

 

Anuncis

%d bloggers like this: