Juan Cotino ho ha estat gairebé tot en política: diputat, president de les Corts valencianes, conseller, director general de la policia en època de José María Aznar…, també l’home que, juntament amb Francisco Camps, va intervenir més directament en l’organització de la visita que el papa Benet XVI va fer a València, una visita que produí, sembla, substanciosos beneficis als encausats per la Gürtel (aquell cas de corrupció que Aznar desvià cap a la Comunitat valenciana, que ha fet perdre al PP gran part de l’hegemonia que hi havia tingut durant 25 anys i amenaça alhora el futur d’aquest partit pel que fa al govern de l’Estat).
Avui, Cotino és un home perseguit per la justícia, està imputat per la peça separada del cas Gürtel sobre els contractes que es van fer per a la visita del papa i el ministeri fiscal li demana onze anys de presó. A més, la policia el considera l’ “element nuclear” d’aquella trama, que va desviar sis milions d’euros. Se l’acusa, en definitiva, dels delictes de prevaricació, malversació de cabals públics, frau, suborn passiu i delictes contra la hisenda pública.
El cert és que la meva estada a València em permet seguir de més prop l’esdevenir de la política d’aquestes terres i seguir el declivi que afecta el totpoderós PP, al qual, tanmateix, la dreta -aquesta gent que es conceptua ella mateixa com a “la gent d’ordre”- seguirà votant. “Hem de votar el PP ni que sigui amb el nas tapat”, em deia fa uns dies un seguidor d’aquest partit, a pesar que no sabia com desembarassar-se de personatges com Cotino, com Camps, com Rita Barberà, que tant havien encimbellat i que ara voldrien veure desapareguts per sempre, però són conscients alhora que difícilment els pot reemplaçar –si més no per ara- la senyora Isabel Bonig, la política de La Vall d’Uixó que no els acaba de fer el pes de cara a la renovació de la dreta.
Observo també que una de les coses que motiven més a aquesta gent d’ordre és la reacció visceral que els provoca la líder de Compromís, Mònica Oltra, vicepresidenta avui del govern que dirigeix el socialista Ximo Puig (un home pacífic, moderat, gens proper a l’exageració i, segurament, el més federalista dels socialistes del PSOE).
Oltra, que havia estat, sens dubte, la política que havia exercit la crítica més dura contra els populars en els governs anteriors del PP, ha sofert durant tots aquests anys el menyspreu de la dreta valenciana, que se’n reia i la caricaturitzava, però que no aconseguí mai fer-la callar. Potser per això aquesta dona té avui una forta presència mediàtica a València i és –continua essent- la política més criticada per la gent propera a Rajoy, que vol fer veure que Puig és un home sense carisma i ella l’encarnació de tots els mals: és frontista, diuen, radical d’esquerres, pancatalanista, independentista, etc. etc. A més, la dreta no s’està de dir que és ella qui realment comanda en el govern valencià, aquest que Podemos ha posat com a exemple del que hauria de ser un futur govern d’Espanya, però que no serà possible perquè el PSOE de Pedro Sánchez ha dit que no el vol, a pesar que Ximo Puig -precisament Ximo Puig-, ha intentat fins al darrer moment d’organitzar candidatures conjuntes al Senat amb la resta de partits d’esquerra per evitar que el PP, amb menys del 30 per cent dels vots, pogués renovar una majoria absoluta a la cambra alta, que pot fer fracassar qualsevol reforma constitucional.
Comprenc Pedro Sánchez i la seva manera d’actuar, conscient que l’objectiu principal de Podemos és fagocitar el PSOE. És lògic, doncs, que es mostri reticent a fer qualsevol mena de pacte amb Pablo Iglesias –sens dubte el polític més sagaç del moment-, el qual, en un dels seus rampells d’astúcia (en això ningú no el guanya), va llançar al PSOE l’oferta d’anar junts al Senat a totes les províncies, conscient que Pedro Sánchez no acceptaria el plantejament.
És cert que Ximo Puig volia aquest acord (que probablement agradava a la presidenta balear, Francina Armengol i al president aragonès, Javier Lambán, encara que aquests no van forçar les coses com el valencià). També el volia Mònica Oltra, la política valenciana més partidària d’una aproximació a Podemos; però tot i així, no hauríem de confondre Compromís amb Podemos, com tampoc a les Balears podem confondre Més amb el partit morat, que, en la seva estratègia de menjar-se el PSOE, ha pactat amb Izquierda Unida signant un acord que trenca molts dels principis que sempre havia defensat la gent de Pablo Iglesias, ja que, en el fons, el que més s’ha discutit a l’hora de tancar el pacte ha estat la selecció dels candidats i l’ordre que aquests ocuparien a les llistes. I a sobre hem vist com Iglesias no ha tingut cap mena d’inconvenient a l’hora d’enviar un general de quatre estrelles a encapçalar la llista d’Almería (sense primàries ni res que se li assembli). Com al segle XIX ho feien els polítics més conspicus de la Restauració.
Sigui com vulgui, el 26 de juny serà una fita cabdal per al futur del país. Veurem si Rajoy aconsegueix parar la davallada del seu partit; veurem què obté Iglesias amb aquest pacte amb Izquierda Unida; sabrem si C’s manté el número de diputats i com decideix actuar si els seus vots són indispensables per a un possible govern amb la dreta; i resoldrem a la fi la gran incògnita de Pedro Sánchez, l’únic polític espanyol que defensa la socialdemocràcia al nostre país.
I hem de reconèixer que ho tindrà molt difícil davant els embats que rebrà ben segur, tant de la dreta com de l’esquerra, a pesar que Europa deu molt a aquesta ideologia, que, a pesar d’això, es troba avui en clar declivi a tot el continent. Però no hauríem d’oblidar la seva contribució a l’Estat de benestar, fent de mitjancera entre el món empresarial i la classe treballadora per aconseguir una societat més justa i equilibrada.
Avui, però, la crisi que el món ha viscut aquests darrers anys ha deixat la socialdemocràcia en una posició de debilitat, atès que se l’ha situada al costat dels causants del desastre, per les concessions que va fer al capitalisme. De fet, a la socialdemocràcia li costa connectar amb els ciutadans, sobretot quan les forces emergents li han arrabassat la bandera i el llenguatge del canvi.
Potser per això, si Pero Sánchez no opta finament per una obertura al federalisme (vull dir al federalisme real, no al que durant anys i panys el PSOE ha predicat amb la boca petita), el PSOE tindrà molt difícil fer-se un lloc com el que, al meu entendre, es mereix. Per tant, no hem de deixar de banda que, empès per les circumstàncies (si no pel convenciment), en un dia no llunyà, el PSOE haurà d’assumir tesis com les que Ximo Puig, Francina Armengol i Javier Lambán (no sé si puc citar entre aquests Miquel Iceta) representen.
Josep Maria Quintana 