Enmig d’una situació ben complicada a causa del futur incert de la política en aquest país, els polítics aprofiten totes les ocasions per dur l’aigua al seu molí, o el sac a la pastera, pensant -intuïtius ells- que “totes les deixades són perdudes”, com diu el refrany. Però no sempre són un encert, les polítiques de peix al cove, perquè la tàctica a curt termini sovint es veu farcida d’errors que el temps corregeix, encara que quan es duu a terme la correcció, molt sovint l’interessat es fa el sord i actua com no se n’adoni de l’error comès.
Amb prou feines havia acabat el partit del Sevilla amb el Liverpool quan el president Mariano Rajoy (madridista declarat), aprofitant per fer la bona a l’equip triomfador que dirigeix Unai Emery, digué en un twit del seu compte: “Enhorabuena al @Sevilla y a su afición por el título. Orgulloso de su gesta”. I afegia com si res: “Creo que la clave la ha tenido Mariano”.
Una setmana més tard, a la final de la Copa del Rei, la sort no afavorí al Sevilla, ni tampoc a Mariano (el futbolista, és clar) que va ser substituït, segons em diuen, perquè jo no vaig veure el partit, que es produïa mentre el meu avió volava de Maó a València, però el president del govern (que està en funcions i no se sotmet a cap mena de control parlamentari) aquella nit va restar mut i a la gàbia. No sols es va abstenir de felicitar el campió, sinó que va evitar fins i tot d’acudir a l’estadi, suposo que per defugir una siulada monumental de la bancada barcelonista, que no li hauria perdonat l’acció que, indirectament, va dur a terme per mitjà de la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dancausa, la qual, uns dies abans, havia fet el ridícul amb la decisió de prohibir la presència de l’estelada a l’estadi, una bandera que a mi no em provoca cap simpatia (jo sempre he apostat per la quadribarrada sense cap additament, que abasta tota la Corona d’Aragó), però que defineix avui la reivindicació d’aquell ample sector de la societat catalana que reclama i exigeix la independència.
Concepción Dancausa, que tampoc va assistir al partit de futbol -segurament amb bon criteri- havia comès la bestiesa més gran que es pot cometre en política: voler transformar les seves fòbies personals (o de partit) en prohibició legal, tot forçant la interpretació de la norma en benefici de la seva manera de veure el món. Dancausa, per tant, es va equivocar en creure que el seu càrrec li donava autoritat per prohibir allò que no li agradava, oblidant que un dels principis fonamentals dels Drets de l’Home i del Ciutadà estableix que “Res que no estigui prohibit per la llei pot ser impedir” (article 5).
Aquest és, precisament, el principi que assumí el jutge en acceptar un recurs contra la decisió de la delegada del Govern: “No s’entén –va dir a la resolució- (…) que l’exhibició de banderes que manifesten un sentiment o ideologia pugui, en principi, constituir o generar ‘violència, racisme, xenofòbia, intolerància en l’esport’, sent mera manifestació de la llibertat ideològica i del dret a difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció (art. 20.1 CE) “. Com era previsible, el jutge va fonamentar, doncs, el seu acte en la llibertat d’expressió, d’opinió i d’ideologia que salvaguarda la Constitució (article 20.1), i també en el valor del pluralisme polític que empara la Carta Magna (article 1.1).
Per poc que hi reflexionem i per contraris que puguem mostrar-nos a l’exhibició de signes o de banderes que no sempre tenen un reconeixement legal, hem d’admetre que, d’entrada, la simple manifestació d’aquests elements distintius no comporta cap perill, ni tampoc incita a l’odi. De fet, el dia abans del partit, la senyora Dancausa havia autoritzat dues manifestacions contradictòries tant o més ideologitzades: una en favor d’admetre refugiats estrangers, i una altra filo nazi (on, per cert, s’hi mostraren estendards i banderes força provocadors). I se suposa que la delegada del govern les havia autoritzat pensant en el principi superior de caràcter constitucional que defensa la llibertat d’expressió.
Dancausa, per tant, va cometre un acte arbitrari, sectari, partidista i il·legal, que diu molt poc en favor seu, i diu encara menys en favor del Govern, que ni s’ha immutat per l’esllavissada, tot i que la senyora portaveu, Sáenz de Santamaría, a la compareixença del divendres després del Consell de Ministres, havia fet una gran apologia de la decisió presa per la seva fidel delegada a Madrid. Però no ens hem de sorprendre: ni del suport anterior, ni del silenci posterior del govern, com tampoc de l’absència de Dancausa i de Mariano Rajoy a la final de la Copa, que, per cert, no guanyà l’equip de Mariano (el sevillista, és clar!), sinó l’altre equip: aquell que Mariano (el del Govern) no va felicitar.
Seria, però, sectari per part meva si acabés aquest article aquí sense reconèixer que la decisió judicial -sens dubte encertada- reposava l’estat de dret que una decisió politicoadministrativa errònia havia malmès, i això és, potser, el més interessant de tot: que a pesar de nosaltres mateixos, que a pesar dels polítics, que a pesar dels errors que tots cometem, el país viu subjecte a un estat de dret presidit per l’imperi de la llei.
Potser, doncs, hauríem de recordar això al president Puigdemont (que tant ha lloat la decisió judicial presa contra l’arbitrària resolució de la senyora Dancausa), perquè és, en efecte, l’imperi de la llei el que ens defensa a tots de viure en l’arbitrarietat i, per tant, en plena selva. I això val per a tothom. Sens dubte per al Govern del senyor Rajoy, que passa de sotmetre’s al control parlamentari amb una decisió que ell revesteix de legalitat però que és arbitrària, com espero que digui un dia -ja massa tard- el Tribunal Constitucional. Però val també per als partidaris de la independència unilateral, per als defensors de la DUI (Declaració unilateral d’independència), o de la RUI, com en diuen ara (Referèndum unilateral per a la independència), d’acord amb una teoria que defensa la convocatòria simultània d’un referèndum a Escòcia i a Catalunya sense pactar amb Londres ni amb Madrid. Una proposta, per cert, que la CUP -aquests demòcrates de tota la vida que han decidit que o bé Puigdemont fa el que ells volen o el llençaran als peus dels elefants- ha posat sobre la taula amb l’esmena que va aprovar a l’assemblea general de diumenge passat, que fins i tot situava la data de la convocatòria pel gener de 2017.
En definitiva, que no podem actuar com si la llei no existís. I si acceptem que l’Estat de dret és la garantia contra l’arbitrarietat i, doncs, per a una sana convivència, aleshores haurem d’acceptar que ens pertoca a tots defensar-lo, amb independència de quina sigui la nostra pertinença territorial i el nostre credo polític.
Josep Maria Quintana 