No sé si són els anys que fan créixer en mi el pessimisme davant la realitat del món que puc contemplar, o bé és aquesta realitat que, cada cop més degradada, fa que difícilment puguem mirar-la amb ulls complaents. De fet, qualsevol que sigui el lloc on ens girem, veiem com les fronteres ideològiques, polítiques i socials fan cada cop més difícil el diàleg, sembla que es trenquin els ponts, que els homes visquin una mena d’aïllament tribal, es mostrin bel·ligerants amb l’adversari, es neguin a veure què pot tenir aquest de bo i, per tant, es disposin a viure la pròpia existència des de la negació de l’altre i l’enfrontament amb aquest.
Contemplar avui la política europea és un exercici d’impietat, si més no per a les generacions que vam néixer poc després d’acabada la Segona Guerra Mundial i vam créixer amb la il·lusió de construir un món que superés per sempre més els desastres de l’enfrontament al sí d’una Europa que havia viscut en una constant guerra civil.
Havia estat tan gran el cataclisme que provocà al món l’enfrontament bèl·lic que Europa inicià pels anys trenta del segle XX, després d’haver tancat en fals el conflicte de 1914-1918, que els polítics europeus de postguerra van creure que tenien el deure de no repetir mai més la barbàrie a què ens havia conduït la conducta dels seus antecessors. Ells (Monnet, Schuman, Adenauer, de Gasperi, Spaak…) no es van proposar l’ideal utòpic de construir l’Europa de les nacions o dels drets humans. Van ser més humils i cregueren que calia iniciar la construcció d’aquest espai comú creant un lliure mercat que fes possible la convivència i els intercanvis comercials. Els passos s’han anat dant posteriorment. Del mercat comú hem passat a l’euro i, més tard, a una política que pretén ésser comunitària fins que la crisis econòmica, les desigualtats i la globalització dels problemes han fet saltar per l’aire tots els mecanismes de salvaguarda col·lectiva i de solidaritat internacional, així com també les garanties preses de comú acord per a la convivència.
Els desastres que viu avui Euràsia, engrandits per la crisi afgana, per la desfeta de l’Iraq i, darrerament, per la guerra a Síria (sense menystenir els relatius fracassos –alguns absoluts- dels moviments d’alliberament i democratització nord-africans de les dites “primaveres àrabs” a Tunísia, Algèria, Líbia i Egipte), han capgirat la nostra manera de pensar, han desvetllat el nostres sentiment més primitius i egoistes d’autodefensa, i estan fent saltar pels aires tots els ideals més nobles que els europeus havíem començat a construir. No sols podem observar com a tots els països rics del continent estan agafant força els partits xenòfobs i racistes, sinó que la mateixa Europa –les institucions europees- aclaparades per la por i llençades de ple a l’egoisme del cargol que, davant l’adversitat, es reclou en la pròpia closca, no sols tolera la suspensió parcial de l’espai Schengen (de lliure circulació i sense fronteres), sinó que decideix vendre’s a Turquia davant el pànic que li representa l’acull de refugiats.
La por i la reacció primitives, el retorn a la defensa de la tribu, fan que societats tan obertes i generoses com l’austríaca o la danesa prenguin decisions que mai no hauríem pogut imaginar. Observem també com el Regne Unit amenaça amb tocar el dos si no se li deixen adoptar polítiques exclusives, contràries als immigrants; com França veu créixer el partit de la senyora Le Pen fins a límits perillosos, i com la mateixa Alemanya acaba de donar un cop de vara a la senyora Merkel tot fent entrar a tres parlaments regionals les forces de l’extrema dreta.
La utopia, doncs, ha cedit, l’egoisme s’està apoderant de les institucions europees i la insensibilitat davant el dolor de l’altre ens blinda tot fent impossible la solidaritat, la misericòrdia i fins i tot la compassió.
Deixem, però, Europa i guaitem, ni que sigui per sobre, al pati de casa. Mirem sense anar més lluny què està succeint aquests dies al Congrés dels Diputats. O el que no està succeint, perquè, de fet, ningú no sembla adonar-se que cal fer alguna cosa, que als diputats els cal parlar, que els cal cedir, que els cal escoltar l’adversari. Però no, no-res d’això succeeix. Ben al contrari, els diputats es mouen en un clima no sé si d’odi, però sí de menyspreu absolut de les idees de l’altre, fins al punt que s’està fent impossible d’asseure’s tan sols a parlar.
Una periodista catalana escrivia fa poc aquest comentari: “La falta d’entesa per governar es gesticula [al Parlament] amb brusquedat i deixant plantat l’altre, elevant el volum de l’insult, enfrontant germans polítics però també famílies biològiques. És el resultat d’una radicalització de posicions, de bàndols territorials i ideològics desproveïts de voluntat de sutura, que desconsola aquells que pretenem que la vida sigui més fàcil perquè al cap i a la fi tots morirem.” Què esperen, doncs, els polítics per construir alguna cosa en comú? Per què només són capaços d’actuar pensant en els propis interessos?
Tot això és francament dolorós, però encara podem descendir més en l’escala dels despropòsits. I així observem fins a quin punt s’ha agreujat a Catalunya la discrepància que ha sorgit entre els partidaris de seguir integrats dins l’Estat espanyol i els qui reclamen la independència –desencontre que, a pesar de tot, no trenca allí la possibilitat de convivència per més que Pedro Sánchez va definir el procés independentista com un “conflicte de convivència”. Però qui conegui la realitat catalana sap que això no és veritat. Com remarca Puigverd, hi ha discussió i tensió política a Catalunya (també entre amics i familiars). Però aquesta tensió no pot ser descrita com a conflicte de convivència. Ara mateix, hi ha més evidència d’odi polític entre les dues Espanyes que entre les dues Catalunyes.
I és lamentable que aquesta conflicte s’intenti agreujar artificialment fins al punt de fer saltar pels aires tota la capacitat de raciocini en persones cultes, com per exemple el senyor Félix de Azúa, escriptor, assagista, poeta i catedràtic d’Estètica de l’Escola d’Arquitectura, el qual, des d’una suposada serenitat racional (però que no ho és), el dia abans d’ingressar a la Real Academia Española de la Lengua, ha despotricat no sols contra aquests independentistes amb els quals no combrega, sinó contra tot allò que té aroma català, sempre -i aìxò és el pitjor- des d’una pretesa superioritat moral que, quan es fonamenta tan sols en la desqualificació de tots els altres, no és sinó el símptoma evident d’una gran mancança.
Félix de Azúa ha assegurat en unes declaracions a l’Agència EFE que “la educación en Catalunya consiste en enseñar odio a España y a lo español”, i ha insistit que a Catalunya, “la educación está en manos de talibanes”.
Sé que també pensen com ell personatges de casa nostra que, curiosament, es mostren incapaços de respectar la discrepància ideològica o intel·lectual quan es tracta de persones que defensen una llengua que no sigui l’espanyola, perquè ells -ells sí!- es creuen en el dret d’imposar a tothom aquesta llengua perquè ve a ser, per a ells, una qüestió de “dret natural”, i es revolten immediatament quan d’altres intenten defensar la seva, qualificant-los tot seguit de ser propagadors de l’odi i, per això, els titllen de talibans.
Félix de Azúa encara va més lluny, i després de dir que “es muy difícil vivir [en Cataluña] si tienes una cierta ética, una cierta dignidad, porque estás rodeado o bien por canallas o bien por gente que simula no ver a los canallas” -poca broma, doncs!- assegura novament amb un aire immens de superioritat que ell “hubiera podido resistir tranquilamente en Barcelona, porque en cierto modo me crece ver que mis enemigos son tan extraordinariamente mediocres, ignorantes, como son las autoridades catalanas”.
I no sols els catalans són objecte del seu menyspreu. També ho són els partits espanyols -“la oposición que pueda hacer el PSOE al PP –diu- es una oposición de barra de bar: hoy pago yo, mañana pagas tú. Y eso ha conducido al país a una situación lamentable”-. I no s’està de dir que Pablo Iglesias és “un tipo que en mi época no hubiera superado los exámenes de profesor de Universidad por ignorancia.” Potser, doncs, només el jacobí Albert Rivera es salva de la cremà general a què sotmet el món que l’envolta.
Josep Maria Quintana 