Fins on arriba l’autonomia del Rei en l’elecció del president del govern?

by

Després d’una discussió teòrica amb l’amic Josep M. Puig Martín, a la qual ell defensava una àmplia prerrogativa del Rei en la iniciativa constitucional per designar un candidat a la presidència del Govern -posició que jo matisava i que no compartia del tot, atès l’esquema adoptat per la Constitució del 78 en aqueta matèria-, ell m’envia un article signat per Álvaro Redondo Hermida, fiscal del Tribunal Suprem, on aquest, seguint les tesis de Puig Martín, remarca aquestes prerrogatives, tot afirmant que a monarquies com les escandinaves, la belga o la dels Països Baixos, els reis no assoleixen “ni de lejos, las altas cotes de presencia que nuestros Constituyentes han querido reservar a nuestro monarca”.

D’acord amb això, el fiscal Redondo, convençut que no es bo que torni a haver-hi eleccions (opinió que puc compartir), entén que la Corona no està limitada a haver de dur una actuació reactiva i, per tant, a respondre tan sols l’atent oferiment dels líders polítics en ordre a la proposició d’un candidat a la presidència del Govern, sinó que, d’acord amb l’article 59.2 de la Constitució, entén que té facultats per formular una proposta alternativa, “aunque la misma no derive stricto sensu de las audiencias concedidas.”

Certament que la Constitució ofereix al Rei algunes prerrogatives i que, fins i tot, pot designar, per formar govern, una persona que no sigui membre del Congrés dels Diputats, però això no significa, al meu entendre, que pugui fer-ho d’una manera fàcil i autònoma i, menys encara, que ho faci –o que ho pugui fer- prescindint dels líders polítics consultats. Menys encara, contra el parer d’aquests.

D’entrada, l’article 99.1 ordena que el Rei ha de dur a terme el procediment per designar la persona a qui s’encarrega de formar Govern “prèvia consulta amb els representants designats pels Grups polítics amb representació parlamentària”, consulta que esdevé tant o més important quan, com en el cas actual, la configuració de la majoria no és clara i, lluny de poder ser absoluta, ofereix marges molt estrets a les forces polítiques presents. Circumstància que fa dubtosa la possibilitat d’èxit de qualsevol de les propostes de candidat que el Rei pugui fer.

Tenim, doncs, que, d’acord amb aquest precepte, si bé és cert que la Constitució no exclou cap font d’informació a què el Rei pugui acudir per formar el seu criteri en aquesta fase de consultes prèvies, el que sí fixa és la necessitat que siguin consultats els grups polítics amb representació al Congrés, i exigeix a més que siguin aquests qui elegeixin la persona o persones que han d’acudir a l’audiència real en representació seva. Amb això, la Constitució va intentar que les “crisis” governamentals es mantinguessin dins els límits de les forces intra-sistema, eludint la interferència de factors estranys al propi sistema polític, i evitant que es poguessin ignorar els vertaders subjectes actius d’aquest procés, que són, constitucionalment, les forces polítiques i els partits polítics amb presència al Congrés dels Diputats.

En fer això, els constituents van tenir molt en compte els “errors” de la Segona República, règim que oferia al President (en tant que cap d’Estat) tanta llibertat per designar el President del Govern que, en molts casos, Alcalá Zamora va estendre les consultes a personalitats amb una mínima o nul·la representació i escassa representació parlamentària, tot ignorant els equilibris de les forces presents a la Cambra, i assumint un protagonisme polític que acabà trencant la neutralitat del cap d’Estat, que és una de les virtuts que se li exigeixen.

En el sistema espanyol actual, la formació dels governs és responsabilitat exclusiva del president que ha obtingut prèviament la investidura de la Cambra, i això implica, de fet, una gran limitació de l’autonomia reial, ja que el Rei veu limitada la seva intervenció a la selecció del candidat a la presidència, és a dir a proposar la persona que, només amb l’aprovació prèvia del Congrés dels Diputats –en això consisteix la investidura- passa tot seguit, i sota la seva exclusiva responsabilitat, a formar el Govern.

El Rei, doncs, si bé té la possibilitat de triar la persona que s’haurà de sotmetre a la investidura (i pot elegir fins i tot un no diputat), no podrà evitar les consultes amb els representants designats pels partits que han obtingut diputats al Parlament. I per damunt de tot, ha de designar una persona que, objectivament, tingui un mínim de possibilitats d’esser investida, tot evitant la designació d’un candidat la investidura del qual sigui pràcticament impossible.

Amb els textos constitucionals a la mà, i tenint en compte les condicions polítiques en què s’ha de produir la proposta (art. 93.3) -condicions a les quals s’han d’afegir els requisits de majoria absoluta, en una primera votació, i relativa en una segona-, tenim que, de fet, la Constitució redueix al Rei –i ho fa dràsticament- la seva teòrica llibertat d’elecció.

En efecte, encara que al Rei li desagradi profundament el candidat que li presenti el partit (o la conjunció de partits) que han obtingut majoria absoluta, no podrà sinó designar la persona que li indiqui aquest o aquests (estem, per tant, davant d’un cas de nul·la autonomia règia), i haurà d’anar molt en compte quan la formació de majories sigui equilibrada o, com succeeix actualment, fins la majoria simple és força difícil d’aconseguir. En aquests darrers supòsits, certament que el Rei tindrà una major llibertat d’actuació, però no en el sentit de poder proposar qui vulgui per a la presidència del Govern, sinó en el sentit d’exercir un paper més actiu com a intermediari o negociador entre les diferents forces polítiques presents a la Cambra, a fi de fer possible la realització d’una proposta que obtingui el suport indispensable (majoria simple en una segona votació) perquè el candidat que proposa sigui investit.

Sense negar, per tant, les tesis de Redondo i de l’amic Puig Martín, entenc que l’exigència constitucional d’obtenir determinades majories perquè tingui èxit qualsevol de les propostes que realitzi el monarca -absoluta en una primera votació o relativa a la segona- comporta una limitació òbvia a tota possible discrecionalitat règia en aquest terreny. D’altra banda, la clàusula especial de dissolució automàtica prevista a l’article 99.5 opera, entesa correctament, com un mecanisme adequat per resoldre en via electoral-parlamentària una situació que, d’altra manera, quedaria sotmesa tan sols a la discrecionalitat del Rei.

Entenc, per tant, que si el Rei actués contràriament a aquestes limitacions i proposés candidats que, versemblantment, no poguessin obtenir cap d’aquelles majories, actuaria extralimitant-se, i el comportament del Monarca significaria una clara invasió de competències que no s’avenen amb la seva neutralitat política. Aleshores, el Rei es comprometria amb un determinat comportament polític, tot conculcant la neutralitat i l’equilibri que, forçosament, ha de guardar. Neutralitat i equilibri que, per cert, no va saber mantenir el besavi de Felip VI, el Rei Alfons XIII, que, compromès amb la política partidista, acabà arrossegat per la crisi que afectà el sistema polític de la Restauració.

Anuncis

%d bloggers like this: