De lectura i literatura

by

“A mi m’és igual que la gent llegeixi o no llegeixi, i si no ho han fet fins ara no començaran perquè jo els ho recomani. A més, la majoria dels llibres que ens envolten no serveixen per a res. Són una porqueria”. Aquesta és la frase que, la setmana passada, va pronunciar l’escriptor barceloní Eduardo Mendoza al Congrés Internacional de la Llengua Espanyola celebrat a Puerto Rico. Mendoza té raó?

Más enllà, però, de dir si té raó o no en té, em sembla que l’expressió podria ser el que els que els francesos en diuen una boutade (conjunt de paraules dites per a una diversión). El problema és que aquest joc de paraules pot ferir molta gent i, a més, esdevenir una afirmació clarament injusta.

De fet, el crític i també escriptor J.A. Masoliver Ródenas ha sortit al pas d’aquesta asseveració: “Mendoza -ha dit- ja va anunciar el 1998 que la novel·la s’havia acabat, cosa que va provocar un gran enrenou. Ara continua amb aquestes idees… Jo li tinc el màxim respecte, perquè ell fa una literatura amb talent, encara que cada vegada amb més concessions.” Més endavant afegeix: “La novel·la està tan bé o tan malament com en qualsevol altre moment. Quan una persona fa una declaració així caldria preguntar-li: quantes novel·les llegeix a l’any? És una mica ofensiu per a molta gent que escriu.”

Sí, en efecte, és ofensiu i també innecessari, més encara quan qui fa l’afirmació és escriptor –i un escriptor reconegut- que ha tingut grans èxits editorials i que, com tots els escriptors, té coses sublims i coses més aviat pobres. Com la mateixa vida, que ens regala estones esplèndides i estones de dolor, soledat i desassossec.

Més interès té, en canvi, la reflexió que fa Milan Kundera sobre la novel·la moderna. Diu que la novel·la havia arribat a ser un instrument de coneixement, però reconeix que la que es fa avui, majoritàriament ho ha deixat de ser. És només (jo diria: és sovint) un instrument d’entreteniment. Hi ha autors que encara la utilitzen perquè creixem com a individus o ciutadans, però això ja no és la branca dominant del gènere. Hi ha una uniformització dels formats i un efecte secundari, que és la banalitat. El món digital fa que la informació sigui la mateixa per a tothom, es recorre a la documentació per internet i no a les experiències personals (…) Quan llegim ens hauríem de preguntar: els personatges estan perfilats com si l’hi anés la vida a l’autor o són arquetips? Les obres no neixen com a catarsi, sinó per captar unes vetes de mercat…”

Tanmateix, ben al costat de llibres que aviat ens cauen de les mans, n’hi ha d’altres que ens fan sentir la joia de trobar-nos amb una literatura viva, vibrant, que sense defugir les experiències personals, són alhora grans instruments de coneixement. Un dels darrers que he llegit que reuneix aquesta condició és la novel·la d’Emmanuel Carrère, “El regne” (Le Royaume), pubicat a Paris el 2014, de la qual tenim a Espanya versions en castellà i català (les dues d’Anagrama 2015).

51IAwmY12rL._SX315_BO1,204,203,200_

Tot adoptant un enfocament d’investigació, Emmanuel Carrère conta els orígens del cristianisme i el context en què s’ha desenvolupat la religió. No creient avui dia i declarant-se agnòstic, l’autor es basa en tres anys de fervor cristià que va viure a la dècada de 1990, durant la qual va comentar en un quadern privat els Evangelis; quadern que havia mantingut en secret. Ara, a la novel·la, a partir d’aquells treballs intenta rastrejar en un relat profund i vibrant les rutes de l’apòstol Pau i les de l’evangelista Lluc.

Després d’un pròleg que ens posa en situació, ve la primera part, que titula “Una crisi (París 1990 – 1993)”, on l’autor narra un període de la seva vida en què ell se sentia profundament cristià, anava a missa tots els dies i llegia i comentava els Evangelis. A la segona part, “Pau (Grècia, 50 – 55)”, relata el ministeri de l’apòstol a l’Àsia Menor i Grècia. A la tercera, “La Investigació (Judea, 58 – 60)”, relata la seva vinguda a Jerusalem i les dificultats de tota mena amb què es troba quan Pau es reuneix amb el cap de l’Església de Jerusalem, l’apòstol Jaume, germà de Jesús. La quarta part, titulada “Lluc (Roma, 60 – 90)”, evoca la personalitat de l’evangelista, autor de l’Evangeli que duu el seu nom i també dels Fets dels Apòstols. I finalment, el llibre conclou amb un text titulat “Epíleg (Roma, 90 – París, 2014), les últimes línies del qual estan dedicades a una pregunta que l’autor es formula sobre la seva lleialtat que, de jove creient, va tenir al Senyor en qui havia cregut, i la resposta és un torbador “no ho sé” (Je ne sais pas).

Premi literari del diari Le Monde, elegit com el millor llibre de l’any per la revista Lire, i nomenat als Globes de Cristal l’any 2015 en la categoria de “Millor novel·la – assaig”, el llibre ha tingut els seus crítics. Alguns especialistes sobre la matèria de què tracta han assenyalat força errors comesos per l’autor, tot i que es mostren impressionats –aquest seria el cas del pare Pierrer Debergé- pel treball de recerca que Carrère ha dut a terme.

Un altre pensador catòlic, Benoît Lobet ha escrit que “deixant de banda algunes imprecisions o error menors, es tracta d’un llibre impressionant d’exactitud, de clarividència i finalment d’empatia pels personatges que han format la nostra fe, encara que el mateix autor conti també la seva pròpia història i, per tant, la seva pròpia relació amb aquesta fe de la qual es troba avui molt més distant que ahir, per més que, llegint l’obra, se’l nota ple de la nostàlgia de creure.

Una novel·la, per tant, molt densa, profunda i erudita, de les que ens reconcilien amb la literatura i fan que menyspreem la boutade d’Eduardo Mendoza que, per genèrica, esdevé no sols inexacta, sinó profundament injusta.

No voldria acabar aquesta reflexió d’avui –que va de llibres i literatura- sense referir-me també a un altre text que he llegit durant la Setmana Santa. Aquest cop, el llibre al qual em refereixo no és de ficció ni és tampoc, pròpiament, un assaig. Més encara, és un llibre que cap dels actors que han escrit els textos ho va fer pensant que un dia sortirien a la llum. Parlo del llibre intitulat “Correspondència Setembre 2012 – Agost 2014” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016), que duu com a subtítol “Descobrint la pregària dels salmistes”. Aquest recull la correspondència (cartes, e-mails, WhatsApps…) que van mantenir la doctora Magda Heras (una cardiòloga eminent) i el pare Ignasi Fossas (prior de Montserrat i metge), des que a la doctora Heras se li va diagnosticar un càncer que, dos anys més tard, la va dur a la mort.

{00000001-0000-0011-0000-000001908848}-1

Amb un pròleg potent de Gabriel Magalhães, la frescor i sinceritat de les converses que mantenen la doctora i el monjo, així com la complexitat que els dos van adquirint mentre ella descobreix el sentit profund de la pregària a través, especialment, del llibre dels Salms, esdevé un testimoni impressionant per a qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat, visqui atent als signes del temps i no s’hagi tancat al misteri de la transcendència.

Anuncis

%d bloggers like this: