Abocats a unes eleccions anticipades després de quatre mesos de no-diàleg i d’atacs indiscriminats a l’adversari, a qui es fa culpable de tot, veiem com els representats dels partits d’àmbit estatal, molts dels quals es reien dels catalans quan semblava que tampoc aquests podrien formar govern, afronten de manera diversa aquest nou escenari polític, inèdit fins avui a la democràcia que va néixer de la Constitució de 1978.
En un míting sense cap autocrítica i carregat d’optimisme, Mariano Rajoy, aliè (com sempre) al cúmul de desgràcies que, dia rere dia, aparten de la vida política persones del seu entorn a causa de la corrupció, va treure múscul i assegurà als seus fidels que estava preparat per guanyar el futur.
De fet, amb els 123 diputats que donà al PP el 20-D, Mariano Rajoy va obtenir un resultat millor que cap altre partit, però aïllat com es trobava i estigmatitzat per tots els grups parlamentaris, no pogué formar govern. Per tant, no hi ha dubte que la repetició dels comicis era, per a Rajoy, la millor aposta. Potser traurà un resultat pitjor. No ho sabem. Però ell es troba com aquell equip de futbol que va perdent el partit d’un gol a zero quan manquen deu minuts per al final, i es llença a l’atac a risc que li facin un altre gol. Pensa que tant li fa perdre d’un com de dos si l’estratègia de l’atac potser li permet d’empatar i fins d’obtenir una victòria in extremis.
Ningú no nega, després del que hem vist arran de la dimissió del ministre Soria, que la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, i el ministre d’Exteriors, José Manuel García Margallo, són com l’aigua i l’oli, o que el titular d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el d’Economia, Luis de Guindos, no viuen en bona sintonia. Sabem també que no hi ha bona química entre Soraya Sáenz de Santamaría i la secretària general, María Dolores de Cospedal. Però tot i que les batalles són ja de domini públic, observem també que Mariano Rajoy mai no s’ha pronunciat en favor dels uns o dels altres, i que, com l’esfinx, com l’home mineralitzat que és, a dir de Juliana, segueix fidel a una tàctica que, si més no fins ara, li ha donat resultat, atès que cap dels grups en litigi li discuteix el lideratge, ni ho farà a menys que, després del 26 de juny, els espanyols li girin l’esquena i ell es trobi com ara (cosa possible, però no segura) sense cap possibilitat de formar govern. Aleshores, la successió de Rajoy esdevindrà inevitable.
Diguem, però, que el seu principal contrincant, Pedro Sánchez, no presenta una situació gaire més favorable, tot i haver estat el polític que ha tingut més protagonisme (segurament amb Albert Rivera) durant aquests mesos, pel fet d’haver acceptat l’encàrrec d’intentar formar govern. Per bé que, en haver optat només per C’s i negant-se a fer cap aproximació al PP, per ser investit havia de confiar tan sols amb l’abstenció de Podemos, cosa que tots sabíem que era impossible, ja que els plans d’Iglesias no són d’afavorir el PSOE sinó de prendre-li el lloc que ha ocupat al llarg d’aquests darrers trenta anys.
Sánchez –ho hem pogut observar molt bé- es mou entre un grup que li és fidel, però té ben a prop els adversaris interns amb les dents ben esmolades. Tot i això, tenint com té Susana Díaz a l’aguait, intentarà mantenir el tipus en un combat que es presenta incert (i, en principi, poc favorable), no sols a causa del desgast històric del PSOE, sinó també perquè Sánchez no té tot el partit darrere seu, i com deia François Mitterrand, per aconseguir la victòria en política cal que facis un ple dels teus i, a més, arrabassis alguns vots a l’adversari. El ple dels teus és, però, indispensable, en el cas de Sánchez. Per això li serà molt difícil obtenir un bon resultat, per molt que ell i el seu equip s’esforçaran a dir que la culpa és només de Pablo Iglesias, de la intransigència, de la xuleria i de l’extrema ambició d’aquest.
Sigui com vulgui, del que no hi ha dubte és que, com Mariano Rajoy, també Pablo Iglesias ha cercant l’escenari que se’ns acaba d’obrir (i el PSOE volia evitar): les eleccions. Diumenge passat, Iglesias i el seu nou adlàter, Pablo Echenique, van mostrar múscul davant més de 5.000 seguidors que, firme el ademán, l’aplaudiren sense fissures. I amb fermesa –Iglesias parla sempre sense mostrar cap dubte- va defensar un possible pacte amb IU, responent amb claredat a d’altres companys de partit que, com Íñigo Errejón, posen pegues a aquesta aliança per la presumpta pretensió d’Alberto Garzón i de Cayo Lara de formar un front d’esquerres amb una “sopa de sigles”. Iglesias va reconèixer que “hi ha companys que pensen diferent” sobre aquesta possible coalició, “però no em vau elegir perquè enarborés la bandera lila sinó per empènyer cap al canvi”. I afegí: per “ser líders” i “desempatar” en la “segona volta” –previsible per al 26-J-, “cal sumar i ser generosos”. I en clara rèplica a Errejón, pontificà: “La transversalitat no pot ser excloent”.
Per poc que prestem atenció al possible pacte amb IU, haurem de concloure que aquest pot alterar substancialment el tauler de joc. Si bé l’acord no és fàcil (sorgiran més dificultats de les que Iglesias preveu), la suma dels vots de Podemos amb els que sempre ha obtingut IU a tot l’Estat pot significar un augment substancial de diputats per a la nova formació política. Ara bé, dic que l’acord no és fàcil, no sols perquè Errejón i d’altres (sembla que minoritaris respecte d’Iglesias) s’oposin a la dita “sopa de lletres”, sinó perquè el resultat que obtingué Podemos a les passades eleccions no va ser exclusivament seu, ja que, integrats en Podemos, hi havia gent procedent de partits valencians, gallecs i catalans, que per força hauran de plantejar-se el seu paper en la possible coalició. Què faran aquests? S’hi integraran sense tan sols discutir-ho?
Iglesias ja ha aconseguit que, contràriament al que sempre havia predicat, no hi hagi primàries per a aquestes eleccions, i tots sabem –bé, tots no, perquè sembla que els fidels a Podemos s’ho beuen tot pel broc gros (observeu, si més no, com s’ha fet la darrera consulta a la militància), quina és la voluntat i la manera d’actuar de Pablo Iglesias; “un polític que –són paraules del cupaire David Fernández-, des de la facultat de Polítiques de la Complutense, ha teixit, amb complicitats bolivarianes o no, un discurs que cada dia ens recorda més parts essencials de Carl Schmitt”, el pensador que, des del Moviment Revolucionari Conservador alemany, “va encoratjar el pitjor dels mals que afligeix Pablo Iglesias i els seus: la recerca de la confrontació i no del compromís, l’exaltació de l’enemistat, si es vol.”
En efecte, per a Carl Schmitt (com també per a José María Aznar, que en això seguí les tesis de l’alemany), la política era l’art de definir l’enemic. I la lluita entre “la gent” (els seus) i “la casta” (tots els altres) és, sens dubte, un magnífic exemple d’identificació de l’enemic i de subversió de la democràcia burgesa convencional. Recordin –apunta David Fernández- que en el seu somni de l’Estat total, el líder, el conductor de les masses, s’elegeix per sufragi directe i assembleari, de viva veu, sense possibilitat de vot secret. I Pablo Iglesias espera ser elegit sempre mitjançant acclamatio, com li hauria agradat a Carl Schmitt. Bé, potser m’equivoco i, tant Fernández com jo, som injustos amb Pablo Iglesias, però tot el que d’ell hem vist d’ell fins ara ens duu a conclusions com aquesta que acabo de fer.
I arribo ja al final de l’article quan m’adono que amb prou feines m’he referit a C’s i al seu líder, Albert Rivera, que –tot sigui dit- em sembla el polític que més bé ha gestionat la crisi de governabilitat que hem viscut des de les passades eleccions. Dúctil –molt més que Rajoy- Rivera ha estat capaç de consolidar un pacte (es clar que de resultats impossibles) amb el PSOE, amb el qual l’uneix la defensa d’una Constitució que, en la seva manera de concebre l’estructura territorial de l’Estat, creu que no s’ha de tocar. Curiosament, això també ho defensa Rajoy, i sembla que era suficient per aproximar-s’hi, però el PP té avui tants forats negres, tants nuclis de corrupció, que Rivera ha volgut evitar un acord que inclogués Rajoy en el pacte, ja que, per més que ningú no l’hagi enxampat amb les mans a la caixa, Rivera, identifica Rajoy amb aquest mal que tot ho contamina, i al qual ell no es vol aproximar.
Tenim, doncs, un avenir ben complex a dos mesos vista. És possible –i els espanyols ho hem de desitjar- que ens en sortim més bé que malament, el 26 de juny. Però el nostre futur no està escrit a les estrelles –com tampoc ho estava el de Mario Conde, que és novament a la presó-. Perquè les coses que comencen malament poden redreçar-se. Certament que sí i en això confio. Però hem de ser molt conscients que també són susceptible d’empitjorar.
Josep Maria Quintana 