Observant la situació actual, al meu darrer article deixava entreveure la poca capacitat dels polítics espanyols per mirar per sobre dels seus interessos personals i partidistes. Diguem que Rajoy n’és, d’això, un exemple paradigmàtic, ja que, davant la impossibilitat d’aconseguir un acord amb cap dels altres partits, no ha pretès sinó repetir les eleccions per veure si, amb una mica de sort i recolzant-se en una campanya de la por (accelerada i amplificada per l’acord entre Podemos i Izquierda Unida –“aquesta gent extremista que vol dissoldre tot allò que és bo”- aconseguia un millor resultat que l’obtingut el 20-D.
Però Espanya no se’n sortirà pel fet que guanyi Rajoy (i és probable que pugui dir el mateix dels altres líders), ja que la política espanyola només deixarà enrere l’ impasse en què es troba si apareix algun líder que no sigui ostatge de l’opinió publicada i sigui capaç de connectar amb l’opinió pública, és a dir, que miri directament als ulls dels ciutadans; un polític que faci pedagogia de la diversitat i de la solidaritat, els dos pilars que poden evitar la desintegració del país i salvaguardar l’Estat de benestar. Un líder que, com apuntava no va gaire Rafael Jorba, “sigui capaç de sortir de l’actual cercle viciós immobilisme o ruptura per reprendre el cercle virtuós, és a dir, la via reformista consubstancial a la naturalesa mateixa de la democràcia parlamentària.”
Podem, doncs, criticar Rajoy, però ell sap quins són els seus interessos, i sap també que el pacte fracassat entre Rivera i Sánchez (aquest que no ha conduït a res), no sols ha pogut mostrar el líder de C’s com un home dialogant, sinó que –i això és el que ell ens vol fer veure- revela també que Rivera és un home al qual no li feia basques governar amb el PSOE, la qual cosa li pot ser molt favorable a l’hora de recuperar un sector de l’electorat que el va abandonar el 20-D però no vol sentir parlar de socialisme, un sector que –ves a saber- si retorna al partit mare potser farà possible que aquest revalidi la presidència del govern en una propera legislatura.
Rajoy, per tant, ha decidit posar en marxa un doble joc: d’una banda espargirà el virus de la por davant aquesta coalició Podemos-Izquierda Unida, que no dubta de classificar com de “radical i d’extrema esquerra”; i d’una altra, intentarà fer veure a la gent més morigerada que també C’s és un perill per a la recuperació del país, ja que –“ho heu vist ben clarament”- ha fet tots els possibles per governar amb el PSOE.
Ara que, si ens girem a l’esquerra veurem que Pablo Iglesias ha fet pràcticament el mateix que Rajoy (encara que amb més manya i amb força més màrqueting). Havent quedat per davall del PSOE el 20-D i conscient de la debilitat d’aquest, com també de la fragilitat del seu líder, ha aprofitat per desacreditar el pacte PSOE-C’s per veure si pot confinar finalment els socialistes a la tercera plaça del rànquing, ja que, des del seu punt de vista, més important que intentar un acord de govern és aconseguir que sigui ell la persona que pugui marcar els pactes a l’hora de formar aquest govern o, en el pitjor dels casos, la persona que presideixi l’oposició. I no hi ha dubte que, en aquest sentit, l’acord amb Izquierda Unida és un gran pas -no sé si suficient- per afavorir el que Iglesias cerca des del primer dia: desbancar el PSOE de la primera fila per ocupar-la ell.
Diguem, però, que més enllà del que pugui succeir al llarg de les properes setmanes i, finalment, el 26 de juny, que més enllà, doncs, de les prediccions que puguem fer i de les anàlisis demoscòpiques que anirem coneixent en un món com el d’avui on l’opinió i les enquestes són més importants que les conviccions, en un món on l’estratègia és més decisiva que la ideologia i on els monòlegs i els atacs a l’adversari s’han imposat al diàleg i a l’autocrítica, el que revela bàsicament l’ status quo de la classe política i dels partits que aquesta representa, és el que, amb una lucidesa exemplar, ha assenyalat Antoni Puigverd en un article que publicava dilluns passat a La Vanguardia.
Tenim, apunta Puigverd, una Espanya que presenta, d’una banda, quatre partits dominants (PP, PSOE, C’s i Podemos), però on també s’hi troben altres partits –forts als seus territoris d’origen (PNV, ERC, Convergència, Compromís…)- que són exponents clars d’una realitat plurinacional. Aquesta complexitat política és, però, real (no inventada); i no resulta fàcil de resoldre-la, ja que per intentar-ho es necessitaria una suma transversal de les forces en joc. I perquè la resposta transversal sigui possible, cal compartir, si no el diagnòstic, almenys les mateixes preocupacions, cosa que de moment no passa.
I per què no passa? Doncs perquè el més específic de la política espanyola és –segons denuncia Puigverd- la incapacitat dels polítics per acceptar la realitat. Aquesta és la causa que la principal obsessió de la majoria dels partits, dels líders, dels articulistes i dels tertulians sigui esborrar algunes realitats del mapa polític, encara que aquestes realitats, tossudament, segueixen persistint.
Vet ací, doncs, que per justificar intel·lectualment la pretensió d’eliminar del mapa allò que els desagrada, alcin sense parar, com qui treu el sant a processó, uns colossals preceptes ideològics. A la política i al periodisme espanyol s’usen –diu Puigverd- les idees com manaments religiosos. Això significa que el debat polític a Espanya (Catalunya inclosa) està monopolitzat pels integristes, és a dir, per aquells que exigeixen el compliment al peu de la lletra de les idees pròpies, i abominen de l’adaptació de les idees a la realitat.
Puigverd defineix encertadament aquesta actitud com a “integrista”. I no s’està de dir quins són alguns dels principals integrismes que podem observar. “Les esquerres (PSOE, Podemos) neguen credibilitat democràtica als populars. Els populars, abraçats al liberalisme, perdonen la vida, per obsoleta, a la socialdemocràcia; i envien la nova esquerra (Podemos) a la vella URSS o a Veneçuela. La dreta moderna (C’s) i l’antiga (PP), arrossegant en aquest punt el PSOE, neguen la pluralitat nacional espanyola apel·lant a França, com si l’Estat creat per Richelieu i Lluís XIV i modernitzat per Robespierre i Napoleó fos l’únic model possible de democràcia. Per la seva banda, els nacionalismes català i basc seleccionen de la història només aquells elements que els permeten construir el relat nacional, i rebutgen el passat i, per tant, la realitat política possible, la malla que conformen les constants imbricacions territorials. En nom d’un o altre gran manament, tots neguen l’existència dels corrents ideològics que els desagraden: creuen que expulsant-los del mapa moral aconseguiran conjurar-los. Tanmateix, tossuda i persistent com l’heura, la realitat sempre emergeix.”
Josep Maria Quintana 