És evident que hem de judicar la literatura d’un escriptor per les seves obres i no per la seva vida ni per les opinions polítiques que defensa. Vull dir amb això que no podem denigrar l’obra d’un poeta i assagista com, per exemple, Félix de Azúa, per les desnortades afirmacions i els comentaris masclistes a què ens sotmet darrerament, incomprensibles en un catedràtic d’estètica, al qual estaria bé recordar aquella anècdota (que potser hauríem de definir més aviat com a categoria) que protagonitzà el recordat José María Valverde (també, com ell, catedràtic d’estètica) quan, davant la separació de la càtedra de què fou objecte José María López Aranguren (catedràtic aquest d’ètica de la Complutense) per decisió de les autoritats franquistes, es vestí amb una toga acadèmica per retratar-se davant una pissarra on havia escrit prèviament: Nulla aesthetica sine ethica, ergo: apaga y vámonos. Un gest amb el qual renunciava a la seva càtedra i, amb un gran sacrifici personal, feia una sonora i digna botifarra al règim del dictador.
Curiosament, quan he començat a escriure aquest article no tenia al cap només Félix de Azúa, sinó també Mario Vargas Llosa, aquest enorme escriptor que, tristament, avui trobem constantment a les pàgines de la premsa rosa. Per ser, però, fidel a mi mateix, he de reconèixer que, ni això, ni la seva militància en el nacionalisme espanyol més ranci, ni tampoc el seu reiterat menyspreu per les llengües que ell considera regionals, haurien d’influir en l’admiració que em desperta la seva literatura, una obra ingent i d’un valor indiscutible, ja que, pensi el que pensi, faci el que faci amb la seva vida, l’autor de La Ciudad y los perros, de Conversaciones en la Catedral i de tantes obres immortals (tant les de creació com algunes assagístiques) seguirà essent un geni.
Però això no treu que avaluï desigualment algunes de les seves obres. I he de dir tot seguit que la darrera que acaba de publicar, Cinco esquinas, encara que hàbil i fàcil de llegir, em sembla que, tot i el seu valor –Vargas Llosa mai no escriu res que no valgui la pena llegir-, no mereix, però, les lloances que li ha dedicat la premsa.
A Cinco esquinas Vargas Llosa ha tornat a la novel·la històrica i a l’anàlisi de les perversitats de les dictadures, com ja va fer en la seva magnífica Conversaciones en la Catedral (1969), i més recentment, amb una altra obra que a mi em va captivar especialment: La fiesta del chivo (2000) una novel·la esplèndida, que ha de situar-se entre el millor que ha donat el seu innegable talent.
En aquesta, i malgrat que l’aparent protagonista és la figura del dictador dominicà, el general Leónidas Trujillo, el Generalísimo, el Jefe, el Chivo (com també se’l va conèixer) i el seu entorn, Vargas Llosa mostra una atenció preferent cap a un altre prohom, que havia romàs al costat del dictador més de trenta anys, i que, després del seu assassinat, amb extrema habilitat i recolzant-se en l’Església Catòlica i els Estats Units, va aconseguir desmuntar el sistema polític familiar fins aconseguir el poder: Joaquín Balaguer. Tres vectors avancen en aquell relat: el primer és el retorn d’un personatge femení, Urania, al seu país després de la seva llarga permanència als Estats Units, per visitar al seu pare, polític que havia caigut en desgràcia a finals del trujillismo, físicament invàlid i incapaç de parlar, al qual manifesta un odi que arribarem a entendre al final de la novel·la. El segon és el mateix general en cap a qui, en alguns instants del relat, Vargas Llosa mostra un deix d’admiració per la fortalesa del seu caràcter, per la seva rabiosa individualitat, la manca d’escrúpols, la seva extremada crueltat, els seus dots d’observació i la seva natural concepció del poder omnímode. I ocupa el tercer vector l’anàlisi del comportament dels conspiradors, entre els quals cal destacar el del general José René Román, les vacil·lacions del qual duran al fracàs un pretès cop d’estat que serà l’inici d’una atroç repressió.
A Cinco esquinas Vargas Llosa torna al seu Perú, al país on va néixer i que va tenir l’ambició de presidir; país, però, que (sortosament per a la literatura) preferí donar el poder a un enginyer agrícola i matemàtic d’origen japonès, que va presidir l’Estat des de 1990 a 2000 i va exercir un control ferri dels mitjans de comunicació, cometent tota mena d’extorsions i pillatges, de la mà d’un personatge sinistre, Vladimiro Montesinos, un exmilitar peruà que va ser expulsat de l’exèrcit quan es descobrí que era un agent de la CIA. Avui, tant l’un com l’altre són a la presó condemnats per la Cort Suprema del Perú per corrupció, suborn i espionatge.
Vargas Llosa aborda l’època de Fujimori i, especialment, la política de la seva mà dreta, el Doctor –com nomena sempre Montesinos-, l’home que, sense cap escrúpol, ho domina tot, controla la premsa groga, posa i treu directors i, si n’és el cas, els fa matar quan aquests no l’obeeixen o no s’ajusten als seus designis.
Sota la política d’aquest personatge que Vargas Llosa tracta molt unívocament –és el prototipus de la maldat absoluta-, la novel·la, no vol ser només una denúncia clara i dura del règim que governà Perú a la dècada dels noranta, sinó que ho és també del paper de la premsa groga, representada en aquest cas pel periodista Rolando Garro i, després, per la periodista Julieta Leguizamón, La Retaquita (ambdós personatges de ficció), que des de la revista Destapes, finançada secretament per el Doctor i, per tant, convertida en arma del poder, s’ocupen no tant d’encimbellar els amics com de fer descendir fins els inferns els adversaris.
Ricard Baixeras va escriure a El Periódico que, en aquesta novel·la, Vargas Llosa ha seguit confiant els seus dimonis literaris a la discontinuïtat i a la simultaneïtat, perquè el que s’hi s’explica és una història fragmentària, partida en un conjunt de situacions diverses que configuren, però, una sola realitat. Tenim, en efecte, la narració policial, referida a la figura de Rolando Garro, el director de la revista Destapes, que posarà en marxa una història sòrdida i comprometedora per a l’honor d’un enginyer de l’alta societat, Enrique Cárdenas, història que la reportera Julieta Leguizamón, culminarà; tenim també el relat de violència i mort que pertanyen del tot a el Doctor i als seus esbirros, capaços de provocar “els vòmits, la diarrea del govern, el seu femer”; i tenim per últim la història eròtica (de lesbianisme, més concretament), protagonitzada per Marisa i Chabela, amigues i dones respectivament de l’empresari Enrique Cárdenas i de l’advocat Luciano Casasbellas.
Com succeeix a les darreres novel·les de Vargas Llosa, la tècnica narrativa és clàssica i Cinco esquinas es llegeix amb una gran facilitat (només el capítol XX, Un remolino, configura un món de ficció imbricat per unes veus que a l’uníson expliquen històries i temps dissemblants), i utilitza com a contrapès a la trama periodística i política, la tòrrida relació sexual entre Marisa i Chabela que, li agradi o no a Vargas Llosa, és el que més ha destacat la premsa espanyola, encara que l’autor hagi declarat a El País que la diferència entre pornografia i erotisme radica exclusivament en la qualitat: “pornografia –ha dit- es un erotismo mal escrito”- . De fet, el relat s’obre amb una escena de lesbianisme que es repeteix més d’un cop (i fins s’amplia a un tercet), i, a pesar de la facilitat que té l’autor per escriure bé, em fa l’efecte que, més d’un cop, la pulsió eròtica es desplega en uns personatges que gairebé semblen de fotonovel·la, per l’inabastable interès que mostren per assolir noves i cada cop més atrevides pràctiques sexuals; personatges que conviuran dins la novel·la amb els periodistes sensacionalistes –els dolents del relat que, això no obstant, en el cas de La Retaquita, acabaran per tenir una reacció moral i cívica, ja que serà qui, finalment, acabarà amb la sòrdida figura d’el Doctor.
Josep Maria Quintana 