Encara no fa dues setmanes, moria a la seva residència de Wachtberg-Pech, als idíl·lics turons al sud de Bonn, a prop del Rin, Hans-Dietrich Genscher, un polític clau per a la governabilitat d’Alemanya al darrer quart de segle XX, per a la definitiva unificació del país en un sol estat, i també, i en general, per a la política europea d’aquell temps. L’home que durant divuit anys (1974-1992) va ser ministre d’Afers Exteriors de la República Federal d’Alemanya.
Omnipresent a la política europea des que jo em vaig començar a interessat per aquest art, Genscher, que va tenir la clau de molts governs alemanys, va ser un home de conviccions arrelades però que, alhora, va saber fer del pragmatisme (entès aquest en el més bon sentit del terme) una virtut que propicià el diàleg i l’enteniment, no sols entre els alemanys, sinó també entre els europeus i els seus aliats de l’OTAN, ja que va contribuir decididament a posar fi a la guerra freda, juntament amb Ronald Reagan, George Bush pare, Mikhaïl Gorbatxov i Helmut Kohl.
Genscher va ser el líder d’un partit més aviat petit, el Partit Liberaldemòcrata (FDP), que sota la seva direcció es va convertir en una frontissa imprescindible i molt poderosa. Amb Genscher, els liberals van governar primer sota els cancellers socialdemòcrates Willy Brandt i Helmut Schmidt, i després, a partir del 1982, van canviar de coalició i ho van fer sota el democristià Helmut Kohl. Genscher va ocupar la cartera d’Interior entre el 1969 i el 1974 (època en què va haver d’afrontar els atemptats que els palestins van dur a terme contra els israelians durant els Jocs Olímpics de Munic, el 1972). Després, seria el cap de la diplomàcia i vicecanceller, lloc des des qual oferí al món una garantia de continuïtat, solidesa i confiança que van ser decisius a l’hora de negociar la unificació alemanya (1990).
Genscher, per tant, va saber governar amb partits molt més grans que el seu, partits que estaven a la seva dreta i a la seva esquerra, i mai no va ser un problema per als cancellers, ja fossin aquests socialdemòcrates (Brandt i Schmidt) o cristianodemòcrates (Kohl), sinó que va ser per a aquests un aliat fidel, l’home capaç d’ampliar ideològicament l’aliança entorn del poder i, per tant, l’home que temperava i alhora donava solidesa, seguretat i força al projecte polític que dirigia el país.
Hans-Dietrich Genscher ha deixat, doncs, aquest món amb una estela d’elogis provocats per dirigents de totes les ideologies, per haver estat capaç de dur a terme una política que va crear escola al país, ja que han fet de seguir-la tots els qui han estat els seus successors al front de la cancelleria d’Afers Exteriors alemanya (Klaus Kinkel, Joschka Fischer, Guido Westerwelle y Frank-Walter Steinmeier), els quals, tot i que pertanyien a partits diferents, han intentant sempre cercar la solució dels conflictes per la via diplomàtica.
Curiosament, pels mateixos dies que moria aquest gegant europeu de la política i de la diplomàcia, el govern de les Illes Balears, presidit per la socialista Francina Armengol, -govern que formen una coalició entre PSOE i MÉS (que és alhora una coalició de partits mallorquins, menorquins i d’altres d’ideologia diversa, encara que propera), amb el suport extern de PODEMOS-, vivia la seva primera crisi amb la dimissió sonora de la consellera de cultura, l’escriptora independent Esperança Camps.
Curiosament, i contra el que els analistes podrien haver previst com a més probable, la crisi no ha esclatat perquè PODEMOS deixés plantat el govern en una votació, sinó perquè es produí una batalla campal dins la conselleria de Camps, enfrontada amb alguns dels seus directors generals i amb els líders de MÉS que no li feren suport, tot deixant el govern d’Armengol al peus dels cavalls (entengui’s la metàfora) i amb cara de pòquer, ja que la presidenta va haver de limitar-se a contemplar de lluny la baralla interna dels eco-nacionalistes. Encara que, per cara de pòquer, la del portaveu Marc Pons, a qui la consellera dimissionària va deixar sol davant els periodistes en una roda de premsa a la qual s’havia previst que assistís.
La crisi, que, a pesar de tot, la presidenta Armengol ha resolt prou bé, en assumir el comandament indispensable que ha de tenir tot president de govern –la veritat és que no li havien posat la cosa gens fàcil-, ha posat de relleu la fragilitat del pacte de govern, pacte l’únic objectiu del qual -objectiu no menor i fins a cert punt comprensible- era foragitar el PP del govern, partit aquest que, gràcies a la intransigència, la prepotència, el sectarisme i la xuleria de l’anterior president, José Ramón Bauzá, es va fer odiós en un ample sector de la Comunitat autònoma.
Però no sols ha posat de relleu la fragilitat de la coalició, sinó –i per damunt de tot- ens ha fet veure als ciutadans que als partits situats a l’esquerra del PP els costa d’entendre què significa un govern de coalició, això que tan bé va comprendre al llarg de gairebé vint anys Hans-Dietrich Genscher.
Aquesta dificultat d’entesa ja es va veure al llarg dels dos governs anteriors del pacte d’esquerres presidits per Francesc Antich, on el govern, en lloc de ser un òrgan col·legiat, com ha de ser per naturalesa, era un mosaic de forces que es toleraven, però geloses cadascuna de governar la seva parcel·la de poder.
Ara, amb motiu de la crisi a què m’estic referint, hem vist que les dificultats per entendre’s –i per sotmetre’s a la indispensable autoritat del president (presidenta en aquet cas)- són encara més notables, ja que es pot produir una fricció de poder que abans no es donava entre dos col·lectius germans: MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca, ja que, a Menorca, el PSM (força preponderant dins la coalició) ha crescut exponencialment gràcies a la política que, al llarg d’aquests darrers anys, ha dut a terme Maite Salord (primer a l’Ajuntament de Ciutadella, on ja governa, i, després, al Consell de Menorca, on també governa en coalició), i ha donat al col·lectiu tres diputats (de 13) que li permeten tractar de tu a tu MÉS per Mallorca, que en té sis (de 33).
Tots hem pogut veure aquests dies que, d’alguna manera, MÉS per Menorca se sentia una mica com a propietària de la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports, i com a responsable última d’haver elegit per al càrrec Esperança Camps. Per això ha pretès també resoldre ell sol la crisi, la qual cosa ha evidenciat aquest vici dels “compartiments estancs” a què m’he referit abans, vici que sostreu l’indispensable poder d’elecció i de coordinació dels membres del govern que correspon (o hauria de correspondre sempre) al president de l’executiu.
Penso que, tant l’actuació dels principals dirigents de MÉS per Menorca com també de la consellera Camps, han estat un exemple del que mai no s’hauria de fer en política. Els dirigents de MÉS, perquè han demostrat que no entenen prou què és un govern de coalició i han fet patent la fragilitat en què es troba la presidenta Armengol (que, per cert –repeteixo-, ha resolt prou bé la crisi tot recuperant una autoritat que no havia d’haver mai perdut); i la consellera, perquè la manera com ha procedit, despatxant-se a gust contra tot i contra tots, per molt que el seu hagi estat un exercici de sinceritat indubtable (segurament deu haver quedat descansada), ha estat també un comportament que la deontologia política no pot tolerar, ja que ha acabat fent mal al projecte polític en què devia creure en acceptar el càrrec, un projecte que està –hauria d’estar- per damunt de les persones que en cada moment l’encarnen.
Josep Maria Quintana 