Josep Maria Quintana

Tot i que em fa la impressió que el Govern ha quedat molt tocat per la bomba d’ETA i que Rodríguez Zapatero no ha sabut reaccionar ràpidament davant un revés que no esperava i d’una oposició que ha dit sense embuts “Aquesta és la meva!”, m’agradaria, però, demanar al senyor Rajoy que m’expliqués amb què ha cedit el govern actual, quines són les mesures que ha pres que justifiquen l’acusació repetida tants cops d’haver-se rendit als etarres.

Encara que la lògica dels terroristes sigui incomprensible per a nosaltres, sembla del tot inexplicable que ETA hagi barrinat el procés de diàleg si el govern realment s’hagués plegat a tots els seus desigs. Molt al contrari, és molt probable que hagi estat precisament el negar-se a fer concessions –perquè ni els presos ha acostat al País Basc- allò que hagi irritat ETA que, ves a saber si per això, ha decidit cometre una nova barbàrie.

Tanta ha estat, però, la pressió mediàtica del PP durant els darrers mesos, tanta ha estat la seva capacitat d’atac i d’incitació a l’odi, que és possible que tots (tret dels etarres) acabem creient que, en efecte, el govern s’ha baixat els pantalons, ha venut Navarra i ha dilapidat tota la credibilitat democràtica que fins aleshores s’havia aconseguit.

Jo, si d’una cosa vull acusar el govern (i no és petit el retret) és d’ingenuïtat, i potser també d’arrogància. Rodríguez Zapatero ha cregut que ell sol seria capaç de redreçar una situació que han intentat vanament de resoldre tots els governs anteriors, que -no ho oblidem- sempre van actuar amb el suport explícit i inequívoc de l’oposició. Ell, però, sembla que s’hagi cregut superior als altres. El seu triomf dins el PSOE a la primera, la victòria electoral a la primera, i tot una sèrie més d’èxits personal, potser el van dur a creure que ell solet acabaria amb ETA, i que ho faria mitjançant un diàleg i un procés de pau que li proporcionaria un lloc a l’Olimp.

No ha estat així, i la reacció davant el primer revés important que ha tingut, no ha estat precisament la d’un gran estadista. Molts més reflexos ha mostrat Rajoy, que fins i tot el va precedir en la visita a Barajas (cosa que si hagués succeït a l’inrevés, quatre anys enrere, quan governava Aznar, segurament hauria provocat les ires del govern).

Penso, doncs, que els propers dies, o potser les properes setmanes, seran decisius per calibrar la talla del president del Govern. Perquè aquest acabarà anant a les Corts (és inevitable que hi vagi) i allí s’haurà d’amidar amb un enemic crescut i sòlid. Allí veurem si Rodríguez Zapatero sap fer-se un lloc entre els grans o s’esvairà com el somni d’una nit de primavera.

Tinc la impressió que la bomba a l’aeroport de Barajas ens ha deixat a tots amb el peu canviat. Bé, potser no a tots, perquè al PP li ha donat encara més corda per seguir la seva política contra tot el que no sigui tornar als seus postulats de sempre. Però del que no hi ha dubte és que la bomba ha dinamitat el procés de pau i ha deixat Rodríguez Zapatero offside.

La situació és més aviat caòtica, i això perquè, mentre el president sembla que hagi perdut la llengua i ha optat per fet sortir Rubalcaba a la palestra, Rajoy, Zaplana, Acebes i els portaveus de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, estan demostrant que ells no perdran l’ocasió per dur a terme un atac en tota regla.

Jo no sé si Rodríguez Zapatero ha actuat amb fonament o si ha pecat d’ingenu, però penso que el més bo per al país que governa (i possiblement també per a ell) és que surti a pit descobert i ens expliqui tot el que sap: què, com, quan i on ha actuat fins ara. Que ens digui per què havia iniciat el procés de pau, quines eren les raons que l’incitaven a actuar d’aquesta manera, què és el que ha fallat. L’han enganyat? Ha deixat de complir alguna promesa? És que n’havia fet cap?

Si fins ara podia (i probablement havia de) guardar silenci, ara és el moment de parlar, de sincerar-se amb la ciutadania: amb els qui han confiat en ell i amb els qui l’han criticat.

Sens dubte, el president havia fet una aposta molt clara, i si l’havia feta amb fonament (que suposo que va ser així) ens hauria de dir per què l’havia fet. I hauria de ser capaç de fer autocrítica, si ell, amb la mà al pit, creu que s’ha equivocat. Que no necessàriament ha d’haver-se equivocat.

Però no pot restar en silenci. Ha de parlar. Perquè els ciutadans hem de saber on som. Perquè hem de saber què pensa el govern i quines són les actuacions que es proposa fer a partir d’ara.

El primer ministre de L’Iraq, el xiïta Nuri Al Maliki, ha ordenat obrir una investigació sobre l’execució de Sadam Husein, doncs la difusió que se n’ha fet en vídeo ha originat una agra polèmica entre els sunnites, que l’han considerada humiliant. Diuen les agències de notícies que Al Maliki ha pres aquesta decisió per evitar un augment de la violència sectària entre els xiïtes, que controlen el Govern, i els sunnites, que sempre van donar suport el règim de l’expresident de L’Iraq, executat el 29 de desembre, “per crims contra la humanitat”.

La filmació d’una execució per la forca és, no sols humiliant, sinó vexatòria per al reu i per als seus familiars i seguidors, però no hauríem d’oblidar que, en cap cas és tan humiliat i vexatòria com l’execució per se. Diu el proverbi xinès que només un estúpid, quan veu algú que assenyala la lluna amb el dit, es queda mirant-li el dit. Aquí hem fet això: mirar el dit. Trobem indigne que algú hagi filmat l’execució, però som incapaços de veure que és l’execució mateixa el més vil i infamant que es pot fer contra la dignitat d’un home (encara que sigui un assassí i qualsevulla que siguin els crims que aquest hagi comès).

El passat dia 21 de desembre, el Congrés dels Diputats aprovà el text de l’Estatut d’autonomia que, després de ser discutit al Senat previsiblement sense modificacions, constituirà el nou Estatut per a les Illes Balears. Aquest implica algunes modificacions remarcables que afecten a camps ben diversos. Bàsicament aquests:

a) El de la identitat, pel fet que situa les Balears entre les dites “nacionalitats”, encara que això avui no comporta, per se, diferències competencials. També perquè empara la insularitat del territori com a fet diferencial i mereixedor de protecció.

b) L’institucional, ja que els consells insulars, que fins ara havien patit d’una certa indefinició respecte de la seva naturalesa jurídica, ara seran indiscutiblement institucions de la Comunitat autònoma (com el president, el Parlament i el Govern de les Illes Balears), amb competències autonòmiques pròpies, a més de les que els corresponen com a administracions locals.

c) L’estructural, atès que l’establiment en els consells insulars d’uns governs de caràcter burocràtic i no merament representatiu (els dits Consells executius) es fa estatutàriament i no depèn ja d’una llei autonòmica que qualsevol majoria podria revocar o canviar. També perquè es constitueix un nou consell a Formentera, i perquè se separa l’elecció de diputats i de consellers, que s’haurà de fer en llistes independents per a cada institució. Igualment cal destacar en aquest camp la possibilitat que tindrà el president de la Comunitat autònoma de dissoldre el parlament, facultat que fins avui li era negada.

d) L’econòmic i financer, perquè s’estableix per a l’Estat l’obligació d’aprovar una llei que fixi un nou règim econòmic per a la comunitat que s’adeqüi a la realitat insular de l’arxipèlag (exigència que ens afavoreix, però que no podrem avaluar fins que el text que reguli aquest règim sigui aprovat per les Corts Generals), i perquè fixa també un règim per a les inversions de l’Estat a les Balears durant els propers set anys, inversions que no podran ser inferiors a la mitjana de les que es facin a la resta de comunitats (la qual cosa comporta, al meu entendre, que el dèficit no creixerà en el futur immediat, però no implica –tal com se’ns assegurava- un rescabalament del dèficit que s’ha generat fins avui, dèficit que Matas establia en uns 3.000 milions d’euros). A més, es podrà crear una Agència Tributària pròpia, que actuarà coordinada amb l’Agència estatal.

e) El competencial, perquè d’alguna manera augmenta el sostre de matèries sobre les quals podran actuar el Parlament i el Govern de les Balears. En aquest punt cal destacar l’ ampliació de competències en matèria de ports i aeroports, policia i sobre gestió del domini públic marítim terrestre.

f) El regulador dels drets i dels deures inherents a la ciutadania. Constitueix una novetat l’establiment d’un títol nou sobre els drets, deures i llibertats dels ciutadans de les Balears, text que és segurament molt correcte però que esdevé redundant (i probablement innecessari), ja que trobem regulada aquesta matèria a la Constitució espanyola, que obliga a tots els ciutadans espanyols, també, doncs, als de les Illes Balears.

g) El lingüístic. Potser en aquest punt hauria de parlar de decepció i no d’avanç o de modificació, però no ho faré perquè, si bé ha estat una llàstima que no s’hagi aprofitat l’ocasió per establir una igualtat de tracte de la llengua catalana (que tothom té el dret de conèixer) amb la castellana (que tothom té el dret i el deure de conèixer), no puc dir que el fet sigui decebedor, perquè s’ajusta a un criteri constitucional que és clarament discriminatori en favor del castellà. D’altra banda, i vista la composició del nostre parlament, penso que ens hem de felicitar perquè el tracte que es dóna al català no hagi empitjorat substancialment respecte de l’estatut anterior (empitjorament que jo em temia). En aquest sentit, doncs, cal dir que la referència que es fa “nominatim” a les “modalitats dialectals” del català que es parla a les Illes, encara que sigui una bestiesa fruit de la ignorància i de la mala fe (perquè no es possible que els nostres diputats pensin que el català que es parla a Catalunya o el castellà que es parla a Espanya no en té, de modalitats), en realitat no malmet gran cosa. En el futur, el tractament constitucional i estatutari de la llengua catalana continuarà essent tan trist, migrat i pobre com ho ha estat fins avui.

Tots els diaris en van plens. Em refereixo a les reflexions que des de tots els angles i tots els punts de vista es fan públiques sobre Saddam Hussein, un cop aquest ha mort executat. El fet ha aixecat passions: d’eufòria entre els xiïtes, d’indignació entre els sunnites. I mentre els primers ho celebren sortint pels carrers tot fent pública la seva satisfacció, els sunnites ens prometen (de fet ja han començat) un seguici d’atemptats en massa que probablement causaran centenars o milers de morts a l’Iraq, i ves a saber si en alguna altra part del món.

Els occidentals, però, sempre més discrets, ens hem limitat a lamentar l’ús de la forca. En alguns casos (Prodi, Merkel, Chirac, Zapatero…) s’ha condemnat la pena de mort; en d’altres (Bush), s’ha assegurat que amb la pena capital es feia justícia. No sé què deu haver dit Blair…

Val a dir, però, que, en general, l’actitud d’Occident és d’una gran hipocresia, encara que aquesta es reparteixi de manera desigual. Només perquè us en feu una idea, us recomano que llegiu uns paràgrafs –penso que els més suculents- de l’article que Robert Fisk publicava ahir a La Vanguardia:

Seguimos sin saber – y con la muerte de Sadam es probable que no sepamos nunca- el alcance de los créditos estadounidenses a Iraq, que empezaron en 1982. El paquete inicial, la suma gastada en la compra de armas estadounidenses a Jordania y Kuwait, ascendió a 300 millones de dólares. En 1987, a Sadam se le prometieron ya mil millones en créditos. En 1990, justo antes de su invasión de Kuwait, el comercio anual entre Iraq y Estados Unidos había crecido a 3.500 millones de dólares. Presionado por el ministro de Exteriores de Sadam, Tariq Aziz, para que aumentara los créditos estadounidenses, el entonces secretario de Estado James Baker – el mismo Baker que acaba de emitir un informe que pretende sacar a Bush de la catástrofe del actual Iraq- dio nuevas garantías por otros mil millones de dólares.

En 1989, el Reino Unido, que había proporcionado por su cuenta asistencia militar encubierta a Sadam, garantizó 250 millones de libras esterlinas poco después de la detención del periodista de The Observer Farzad Bazoft en Bagdad. Bazoft, que había investigado la explosión en Hilla de una fábrica que utilizaba los mismos componentes químicos enviados por EE. UU., fue posteriormente ahorcado. Menos de un mes después de la detención de Bazoft, William Waldegrave, entonces ministro de Exteriores británico, dijo: “Dudo que haya un mercado futuro de semejante escala en cualquier lugar donde el Reino Unido esté potencialmente tan bien situado si movemos nuestra diplomacia del modo adecuado… Unos cuantos Bazoft más o un brote de opresión interna lo harían más difícil”. Aún más repugnantes fueron los comentarios del entonces viceprimer ministro, Geoffrey Howe, a propósito de la relajación de los controles sobre la venta de armas británicas a Iraq. Mantuvo el secreto, escribió, porque “habría parecido cínico que, tan poco tiempo después de expresar nuestra indignación por el trato dado a los kurdos, adoptáramos un enfoque más flexible ante las ventas de armas”.

Sadam conocía también los secretos del ataque contra el USS Stark,cuando el 17 de mayo de 1987 un avión iraquí lanzó misiles contra la fragata estadounidense que acabaron con una sexta parte de la tripulación y casi hundieron el buque. EE. UU. aceptó la excusa de Sadam de que había sido confundido con un barco iraní y le permitió rechazar la petición de entrevistar al piloto iraquí.

Toda la verdad murió con Sadam en una cámara de ejecución bagdadí. Muchos en Washington y Londres habrán suspirado de alivio al ver que el viejo ha sido silenciado para siempre.

Unes hores després que Rodríguez Zapatero comparegués en roda de premsa i ens mostrés el costat més optimista del dit procés de negociació, assegurant-nos que avui vivim millor (pel que fa al terrorisme) de com vivíem fa un any i que, d’aquí a un any, viurem encara millor del que vivim ara, ETA posava unes bombes a l’aeroport internacional de Barajas, a Madrid, l’aeroport més concorregut d’Espanya.

Al president del PP, Mariano Rajoy, li ha mancat temps per recordar a Rodríguez Zapatero la necessitat de trencar qualsevol negociació amb ETA, això mentre el Govern Basc s’esmerçava a dir que no podia creure que aquestes bombes malmetessin el procés de pau i que ERC manifestés la seva confiança que això no significaria el final de la treva.

Posicions, doncs, ben diverses davant un fet incontestable: que ETA no entén altre llenguatge que el de les armes i el de l’extorsió, únic que, sense donar-li cap rèdit polític, la manté, però, viva a les pàgines dels diaris.

Jo, com que sempre he cregut que al terrorisme que té un suport polític i popular important no se’l pot vèncer només per la força de les armes, he mantingut l’opinió que el diàleg polític era necessari, i continuo creient que val la pena seguir sofrint per aconseguir la pau. Ara bé, reconec que a aquests professionals del xantatge i de la bomba se’ls farà difícil deixar de banda la funció per a la qual van créixer i van ser formats. La pau, si un dia arriba, no arribarà només per la força de les armes, vindrà quan els centenars de milers de bascos que donen suport (directe o indirecte) al terrorisme es convencin que no es pot aconseguir una finalitat lícita per mitjans immorals. Si entre tots aconseguim que entenguin això, la pau serà possible. D’altra manera, l’acció policial serà sempre insuficient i els processos de pau esdevindran un esforç inútil.

Això no obstant, vull seguir confiant…

Qualsevol dia d’aquests ens aixecarem amb la notícia que Saddam Hussein ha estat executat. Penso que el final a la forca és ja cosa definitiva i que el tribunal que l’ha jutjat no tindrà cap mena de pietat per al reu. Bush probablement se sentirà més home, dirà que això ajudarà a pacificar l’Iraq i la situació política d’aquest país avançarà cada cop més vertiginosament cap a la guerra civil, que acabarà per esclatar d’una manera definitiva quan els nord-americans, convençuts que han aconseguit tot el contrari que predeien, retornaran als quarters d’hivern i intentaran esborrar de la seva ment aquesta història.

Mentrestant, deixarem milers i milers de morts sota terra i una zona de l’Orient Mitjà convertida en un polvorí. Valia la pena tot això? Haurem aclarit gran cosa desfent-nos d’aquest dictador sanguinari que era Saddam Hussein si no hem estat capaços de crear al’Iraq una democràcia?

A causa de tota aquesta follia Aznar perdé les eleccions, Blair deixarà el govern abans d’acabar la legislatura i Bush sortirà per la porta de darrera de la Casa Blanca, absolutament desprestigiat. Entre tots haurem escrit una nova pàgina negra de la Història.

—–

P.S. (30.12.06, a les 9,40h.) Ahir, quan vaig escriure la nota que acabeu de llegir, no sabia que Saddam Hussein seria executat aquesta matinada. Tanmateix era previsible que l’executessin ràpidament. Després d’ell, vindran les execucions del seu germà i d’altres membres del seu entorn polític. Així doncs, morts i més morts, venjança rere venjança, encara que la disfressem amb la toga de la justícia. Si Saddam fou un assassí de masses, si fou un genocida (que ho fou), això no demana que nosaltres ens posem al seu nivell. Mai la pena de mort serà un acte de justícia. Sempre serà un acte roí lligat a la barbàrie.

Un dels avantatges que té la monarquia parlamentària és que el rei no pertany a cap partit polític i, per això mateix, sovint pot dir el que pensen la majoria de ciutadans (d’espanyols en el nostre cas), que tampoc no pertanyem a cap organització política i contemplem esverats i sorpresos les enormes trifulgues que es donen entre els partits.

Quan el rei diu “Soseguemos la vida política y trabajemos con espíritu integrador” i ens recorda que “Nunca habíamos logrado un periodo tan largo e intenso de paz, estabilidad, progreso y bienestar, en democracia y libertad”, probablement diu el que pensen la majoria d’espanyols que, com ell, no poden entendre per què s’ha aixecat aquest mur infranquejable entre els partits.

I dic això perquè si des del principi de la democràcia fins a la victòria de Rodríguez Zapatero la divisió fonamental havia de situar-se en la línia que separa els partits d’àmbit espanyol dels nacionalistes, avui, la divisió es forma a partir d’altres paràmetres, i les diferències que es donen entre el PP i el PSOE són tan o més gran que la que es poden donar entre aquest darrer i alguns partits nacionalistes.

Tinc, doncs, la impressió que el parlament no representa avui prou bé la realitat del país. Pel carrer, la gent és sovint més dialogant i fins i tot més tolerant del que ho són els partits que ens representen, els quals han deixat de banda la moderació per a fer de l’enfrontament l’objectiu de la vida diària.

És possible que la gran majoria d’espanyols estem d’acord amb el monarca quan afirma que “todas las instituciones y fuerzas democráticas tenemos el deber y la responsabilidad de lograr la unidad y la cohesión para desplegar todos los esfuerzos que nos permitan alcanzar, juntos, el objetivo irrenunciable de poner fin al terrorismo, dentro del pleno respeto a nuestra Constitución”, però aquest sentiment del deure no es tradueix a la vida pràctica i, en lloc de cercar el que ens uneix, sembla que ens agradi ressaltar les diferències que ens separen.

I en aquest punt us he de confessar el meu pessimisme. Només una desfeta electoral del PP, que li permetés deixar llastra per la dreta (una dreta cada cop més radical i més abjecta) potser li permetria centrar-se i desmarcar-se d’aquesta dictadura ideològica que comporten certs personatges mediàtics que no vull anomenar. En aquest sentit, doncs, tinc la impressió que només així es podria redreçar una mica el panorama polític, per tal que el debat de les idees (i no l’enfrontament de les vísceres) sigui allò que guia novament la vida política del nostre país.