Sobre els fanatismes i la llibertat (I)

by

Estimat director: Si al llarg de la nostra existència hi ha un temps per viure i un temps per morir, hi ha també uns moments on s’ha de parlar i uns altres on cal que guardem silenci. Saber administrar aquests moments és un atribut del virtuós, de l’home de seny, de l’home prudent, entenent la prudència com l’entenia Aristòtil: no com una actitud covarda i a la defensiva, sinó com la virtut de la phrónesis, que ens obliga a dir i a fer allò que cal dir i que cal fer a cada moment, sigui o no oportú, sigui no (com diem avui) políticament correcte.

Aristòtil distingeix la sophia –sabiduria- de la phrónesis –el seny, la prudència, d’ací que l’home prudent, l’home de seny, no és aquell que abdica de la llibertat i s’amaga o calla per no ferir, sinó l’home que excel·leix en la virtut de la phrónesis, aquella que l’obliga a parlar o a actuar quan així li ho exigeix un imperatiu ètic. És, doncs, comprensible que no sigui fàcil excel·lir en aquesta virtut, perquè sovint indisposa l’home de seny amb el món de la intolerància, aquell que ha fet del fanatisme (religiós o polític) la seva raó de ser.

Se sol atribuir a Voltaire una de les màximes que millor sintetitza l’ètica de l’home prudent: “Jo desaprovo el que tu dius, però defendria fins a la mort el teu dret a dir-ho”. La frase probablement no ho és, de Voltaire, i es tracta d’una paràfrasi de principis del segle XX, però ho sigui o no, és certament volteriana, perquè resumeix molt bé el comportament ètic de l’home que s’exercita en la virtut de la phrónesis que, tot i que li exigeix de respectar la llibertat de l’altre, l’obliga, però, a dir i a fer el que ell sap que ha de dir i ha de fer, per molt inoportú que sigui.

Ara bé, front a l’home de seny que s’exercita en la virtut aristotèlica de la prudència, avui sembla que guanyi terreny l’opció contraria, aquella que Aristòlil qualificaria ben segur com a “imprudent” o no regida pel seny, que no és sinó la covarda (però força més còmoda) actitud de guardar silenci o de no actuar quan l’imperatiu ètic en obliga (i ens incomoda) a parlar o a actuar.

Aquest refús a viure d’acord amb la virtut de la phrónesis es pot donar per una simple i voluntària deserció moral, però en molts casos no és sinó el producte (o la conseqüència) d’una acció fanàtica i violent (per tant, imprudent i forasenyada) d’aquells que viuen d’esquena a l’esperit de les Llums, que desconeixen Voltaire i que es mostren incapaços d’acceptar la llibertat dels altres; actitud que els aboca al fanatisme i els du a exercir la violència contra l’adversari (a qui sovint titllen d’infidel), perquè aquest –l’adversari- ha ferit, diuen, les seves –és a dir dels fanàtics- sensibilitats de caràcter religiós o cultural.

Avui, l’acció violenta en contra del qui no pensa (políticament o religiosament) com el fanàtic revesteix formes diverses, algunes molt subtils. La més dura és l’amenaça: “Si fas això, et mataré”, o “Com que has fet això, t’he de matar”. És el cas de l’ayatollah Khomeyni quan dicta, l’any 1989, una sentència de mort contra l’escriptor Salman Rushdi, per haver escrit una novel·la (“Els versos satànics”) que el líder xiïta considerà blasfema. Ho és també el de Mohammed Bouyeri, un neerlandès d’origen marroquí, quan, l’any 2004, decideix assassinar a Amsterdam el cineasta Theo Van Gogh per haver filmat, juntament amb la diputada holandesa d’origen somali, Ayaan Hirsi Ali, un film que denunciava les violències que es cometen contra les dones en nom de l’Islam. I també és el cas d’aquest jove turc que, encara no fa una setmana, ha assassinat al periodista i intel·lectual Hrant Dink pels carrers d’Istanbul. I no deixa de ser significatiu que el “pecat” que, des del punt de vista dels fanàtics, havien comès Rushdi, Van Gogh i Dick era d’haver procedit èticament d’acord amb les exigències del seny i, doncs, de la virtut de la phrónesis.

Si l’amenaça –i l’acció punitiva que enclou- és la primera i més violenta de les formes que adopten avui els qui atempten contra la llibertat, n’hi ha una altra que no és tan cruel, però que també resulta efectiva: és el recurs al boicot. En tenim exemples molt clars: Pensem en el boicot als productes danesos ordenat per alguns estats musulmans a causa de l’escàndol provocat per les caricatures de Mahoma publicades pel diari danès, Jullands-Posten, que, en un exercici de seny (altre cop la phrónesis aristotèlica) el primer ministre de Dinamarca es negà a tancar en nom de la llibertat d’expressió (tot i les protestes que li plovien del món musulmà); i pensem, sense sortir de casa, en el boicot al cava català que dictaren l’any passat alguns empresaris espanyols més o menys lligats a la política del PP.

Finalment ens trobem amb la que és potser la forma més subtil de violència: em referei-xo a l’autocensura, que comporta la decisió de no actuar compel·lits per la por. En aquests casos, tot i que sovint ens enganyem i diem que no hem actuat “per prudència”, la realitat és que hem abdicat d’exercitar-nos en la virtut aristotèlica de la phrónesis, que ens exigia de fer o de dir allò que, per por, hem deixat de dir o de fer.

Et podria advocar, amic director, molts casos recents d’aquesta autocensura que no neix de la virtut sinó de la por. Molts d’ells lligats a la violència que propugna el fonamentalisme islàmic: per exemple, la decisió presa el passat mes de setembre per la directora de la Deutsche Oper de Berlin d’anular la representació de l’Idomeneo, de Mozart, per por a les represàlies dels musulmans. Però no hem de lligar tan sols a l’Islam aquesta autocensura nascuda de la por. Perquè un altre exemple recent d’aquesta cessió de la llibertat a la violència el trobem en el cas del professor Tony Judt, un prestigiós historiador de l’Europa d’avui, crític amb la política recent d’Israel, que va veure com la conferència que anava a dictar en el consolat polonès de Nova York, el passat 3 d’octubre, era suspesa a causa d’una sèrie de cridades telefòniques amenaçats.

Segons va declarar després el cònsol polonès, les telefonades venien de “dues o tres organitzacions jueves”, i especialment de la Lliga Antidifamació (una associació de lluita contra l’antisemitisme) i de “representants de la intelligentsia i de la diplomàcia americanes”.

L’intel·lectual britànic, Timothy Garton Ash, s’ha referit a aquest cas d’autocensura en un brillant article publicat a The Guardian (Londres), en el qual diu: “És cert que no podem comparar les telefonades a les amenaces de mort. Però aquestes contribueixen a l’erosió progressiva de la llibertat d’expressió, fins i tot a països de llibertat com els Estats Units, França o el Regne Unit.” Sortosament per a la causa de la llibertat, Garton Ash no s’ha quedat sol en la denúncia, perquè el passat 16 de novembre, la New York Review of Books publicava una carta de suport a Judt signada per 154 universitaris de renom (carta, estimat director, que pots consultar a la següent adreça d’Internet: http://www.nybooks.com/articles/19550).

Què hem de fer, doncs, davant d’aquesta mena d’atacs que dificulten l’exercici de la nostra llibertat? Ens hem de plegar a les manifestacions de violència i actuar al dictat dels fanàtics? Hem de renunciar al dret a la llibertat, a la pràctica de la tolerància i a l’exercici assenyat de la phrónesis simplement per no provocar les ires dels qui encara defensen –hi ho fan sota amenaça o coacció- la desigualtat entre l’home i la dona, la submissió del poder civil al poder religiós, practiquen la intolerància, prediquen la djihad o bé anteposen a tot i a tots els seus interessos nacionals, polítics i/o econòmics? Creus tu que hem de pactar amb ells i dir “nosaltres respectarem els vostres tabús, respecteu vosaltres els nostres”? No, no ho crec, estimat director. Perquè això significaria renunciar, sota l’excusa d’una falsa prudència, als principis que es des-prenen de l’esperit de les Llums, en definitiva a les conquestes més preuades de la nostra civilització.

Anuncis

%d bloggers like this: