Josep Maria Quintana

França ja coneix (a menys que Chirac sorprengui el personal) els dos grans noms que representaran la dreta i l’esquerra socialista a les eleccions presidencials d’enguany. Si amb la designació de Ségolène Royal pel PSF, els socialistes francesos dipositaven, després d’un llarg procés intern de selecció, la seva confiança en una cara nova (i poc experimentada), la governant UMP ha optat pel seu president, i actual ministre de l’interior, Nicolas Sarkozy, un personatge –aquest sí- amb gran experiència en el govern.

Fora d’aquest camp (sembla que guanyador), els centristes de l’UDF recolzaran François Bayrou, mentre que l’ultradretà FN presentarà l’incombustible Jean-Marie Le Pen.

Serà interessant veure algun cara a cara Royal/Sarkozy. D’aquest darrer coneixem la seva capacitat i la seva gran ambició (a mi em sembla tan intel·ligent com perillós), mentre que de la senyora Royal només coneixem la il·lusió que ha despertat entre els militants socialistes i –no és poc- la seva victòria sobre candidats tan experimentats com Strauss-Khan o Fabius. D’ací que el xoc previsible entre els dos líders de les dues més grans formacions polítiques franceses, es presumeixi com a molt interessant.

La incògnita, en aquesta etapa encara preelectoral, la posa Chirac, que mai no ha perdonat el suport que Sarkozy donà a François Balladur a les presidencials de 1995, i que no ha revelat encara si presentarà o no la seva candidatura. Jo no ho crec. I gairebé ningú a França no ho creu, tret de Le Pen.

Serà, doncs, interessant veure com evoluciones les coses. Pot ser una mica més que seguir mirant l’espectacle que donen els nostres polítics i que em temo que continuaran donant per molt de temps.

Aquests darrers mesos he tingut una sèrie de trobades amb grups de lectura que volien conversar amb mi sobre la meva darrera novel·la, “Els Nikolaidis”. Dissabte vespre va ser a Sant Climent i, dos dies abans, havia estat a Ciutadella.

He de dir que m’aclapara una mica (i també em satisfà) l’interès que ha desvetllat aquest text. A Ciutadella, Emília Mercadal (maonesa de naixement i ciutadellenca d’adopció), em fa arribar una glosa que parla de les diferències que es van produir entre Maó i Ciutadella arran del trasllat pels anglesos dels Tribunals a Maó, trasllat que, de fet, provocà un canvi de capitalitat a l’illa. Em diu que aquestes gloses li feien molta gràcia al seu marit, el recordat (i benvolgut mestre meu de química), el veterinari Miquel Florit Anglada.

Diu el glosador maonès:

Ciutadella és capital
a Maó fan sa Justícia:
Açò és sa vostra malícia,
poltrons des cap de mestral!

Aleshores en Bep des Pets, un glosador ciutadellenc (sembla que molt més bo), li replicà amb una glosa que, potser sense adonar-se’n, explica planament el que, segons ell era un desastre però que, al meu entendre, constitueix la nova saba que transformà Maó en el segle XVIII. Diu:

Maonesos vertaders
de sa vila de Maó
n’hi ha una petita porció,
perquè ets altres són estrangers.

No hi ha cap maonès
que de cert pugui dir
es seu rebesavi qui és:
un és jan*, s’altre és maltès,
americà o marroquí.
Fill de… grec no ho gos a dir,
que de cada nou n’hi ha tres!

La veritat és que, gràcies a aquest mesclòrum (com diríem en expressió dialectal) que es va produir a Maó dins el segle XVIII, jo avui he pogut escriure “Els Nikolaidis”.
______
*a Menorca dèiem “jans” als anglesos

Un jove escriptor m’envia un correu per comentar la meva nota del passat dia 12, intitulada “La divisió”, on complementa molt assenyadament algun dels aspectes que jo exposava. Diu:

Benvolgut senyor Quintana,

Respecte de la darrera entrada del seu bloc només volia afegir-me a la seva opinió i, a més a més, deixar palesa una qüestió que, tot i que habitualment ens podria semblar òbvia, potser no ho és tant avui dia. Crec que respecte de les coses, les realitats i el prisma amb què s’observen, si un s’entesta prou i repeteix prou sovint les mateixes mentides, les mateixes cabòries, arriba un punt en què el comú de la gent les assumeix com a pròpies. Per comprovar-ho només cal escoltar una estona (per mal que ens faci a les orelles) les cridòries del presentador estrella de la Cope, els matins, i veure com la gent, que de bon principi tampoc li feia molt de cas respecte de les seves teories conspiratòries, cada vegada s’amuntega més i més rere una pancarta que fa referència a l’atemptat del onze de març. No fa molt vaig anar al supermercat on habitualment faig les compres, a Ciutadella, i allà també hi vaig trobar- Oh, desgràcia! -, sobre un taulell, uns fulls que feien referència a la teoria conspiratòria de l’individu Losantos i que reclamaven saber la “veritat” de tot plegat. O, per altra banda, quelcom semblant es pot observar si hom recorda que el Pacte per les Llibertats i contra el Terrorisme que ara abraça amb delit el senyor Rajoy fou promogut en el seu moment per Rodríguez Zapatero quan aquest encara era a l’oposició. Llavors a Rajoy no li feu molta gràcia, però Aznar segellà el pacte amb el líder de l’oposició. Si un escolta els missatges repetitius de la cúpula del PP avui dia sembla que el pacte sigui un fill seu que han parit amb gran esforç i dedicació, inqüestionable i al qual recolzen com sempre ho han fet.

Però la cosa és que no sempre ho han fet. La divisió de què parlava vostè en el seu bloc fa que un tingui el va i infantil desig d’ésser d’un altre país, tant se val quin, en el qual les grans qüestions no es tractin de la manera com ho fem aquí.

Salutacions i felicitats pel bloc.

Agraeixo aquests mots i, sobretot, el seny que demostra tenir aquest jove interlocutor al qual (després de llegir algun article seu en el diari Menorca) recomanaria que fes sentir la seva veu més sovint.

Però tornant a la reflexió sobre la matèria que ens ocupa, m’agradaria contar-li que, quan jo també era un jove com ell i començava a viure el meu compromís amb la societat i amb la política, vaig fer amistat amb un intel·lectual ja major, al qual admirava per la seva trajectòria (era un home liberal, demòcrata, republicà i catalanista), que, tot i la vàlua del seu pensament (va ser catedràtic a Caracas durant l’exili), va sofrir, però, els atacs (la majoria injustos) de la gent que, a ulls clucs, va donar suport a la revolta de Franco i, després de guanyada la guerra, exalçà la dictadura.

Ell, mentre m’explicava la seva trajectòria vital i em mostrava alguns dels llibres que havia publicat, em contava com la follia i l’enfrontament que es produí els darrers anys de la República, van fer impossible una anàlisi desapassionada i objectiva de la realitat. Per aquells dies –em deia el meu amic- vaig saber que, quan entre tots tanquem les portes al diàleg, només els extremistes acaben imposant el seu criteri. I també vaig descobrir una cosa tan o més lamentable, però que, en aquests casos, sempre s’acaba produint: que en política, un cop s’han tancat les portes al diàleg i els dirigents no busquen ja la veritat sinó, només, imposar els seus criteris o maldar per la seva pròpia supervivència, aleshores les coses deixen de ser el que són i passen a ser el que semblen. No és, doncs, el raonament allò que preval, sinó la percepció (fonamentada o no) que acabem tenint de les coses la que acaba per marcar les pautes de la vida i del comportament.

A mi –seguia dient el meu amic-, alguna gent de Menorca que teòricament havia de ser sensata, en la seva ofuscació em va acabar acusant de comunista, quan sempre m’he considerat una persona moderada i liberal. Però no hi havia res a fer, perquè la passió els havia encegat i qualsevol intent de fer-los entrar en raó era un esforç inútil.

Possiblement no hem arribat a aquell punt d’enfrontament i de crispació. Però tinc la impressió que estem avançant per aquest camí que du al no-res, i que només una reacció de la gent que acabés aïllant els violents (em refereixo a ETA i Batasuna) i que fes entrar en raó els obcecats (em refereixo al PP) podria canviar el rumb de les coses.

Mentre la manifestació de Madrid i també la de Bilbao estan en marxa, penso en com hem pervertit entre tots el diàleg i com estem duent la política a extrems impensables en una societat que es presumeix moderna i avançada.

Ibarretxe convoca una manifestació i proposa un lema sense consultar-ho a ningú. Els socialistes, molestos, diuen que hi aniran si no hi va Batasuna. Aquesta, que no té altre objectiu que de desestabilitzar el PNV , decideix anar-hi perquè el PSOE es negui a seguir Ibarretxe. Aquest s’adona que no pot anar només amb Batasuna i decideix modificar –també sense consultar-ho- el lema, que inclou ara l’abandó de la violència. El PSOE diu que hi anirà i Batasuna calla fins al darrer moment. A l’hora d’escriure aquest comentari no sé què acabarà fent.

A Madrid, tots decideixen fer la manifestació contra ETA i el PP s’hi oposa dient que no basta dir “Por la paz y contra el terrorismo”. Exigeix que es faci un crit directe a la llibertat amenaçada. Doncs bé, els manifestants afegeixen el mot “llibertat” al lema i aleshores el PP fa públic un manifest demanant que la manifestació es desconvoqui per partidista. Algú ho entén, això?

I mentrestant, ningú no es recorda ja dels dos joves equatorians que moriren a l’atemptat que ha donat peu a les manifestacions. És com si tots haguéssim optat per viure en la follia.

La situació no és nova i en vinc parlant de fa temps: la divisió ideològica a Espanya ha canviat des de fa uns anys. Si durant la transició i els anys posteriors, la principal diferència es produïa entre partits nacionalistes i espanyolistes, avui sembla que s’hagi aixecat un mur insalvable entre el Partit Popular i tots els altres. D’ençà la pèrdua de les eleccions l’any 2004, el PP s’ha anat tancant damunt ell mateix i ha cremat totes les naus de l’acord. No té ningú per dialogar ni per entendre’s, i això vol dir que, o guanya ell sol per majoria absoluta o es perpetuarà en la soledat de l’oposició.

Jo comprenc que, amb la bomba d’ETA, Rajoy ha intuït la possibilitat d’una victòria en solitari –l’única que li serviria per governar-, i en lloc de pensar en el país, ha decidit pensar en clau estrictament partidista. Ell i l’Associació de Víctimes del Terrorisme que presideix Alcaraz són ja una única cosa, i no accepten cap proposta de ningú. Això fins al punt que no assistiran a la manifestació unitària “Per la pau i contra el terrorisme” que es farà a Madrid, en solidaritat amb els equatorians morts a Barajas.

El PP i l’ATV es neguen a assistir-hi al·legant que “és un acte partidista”, oblidant que són moltes i diverses les associacions que hi participaran i que ningú no vol capitalitzar-la. On és el partidisme? Jo no el veig sinó en l’actitud sectària i tancada del PP, un partit que avui actua contra tot i contra tots, negant que algú que no sigui ell pugui tenir un mínim de raó a l’hora d’avaluar la realitat de les coses.

De fet fivim uns moments difícils perquè els demòcrates estem més dividits que mai. A sant de què no ha de poder entrar el PNV en el pacte per les llibertats i contra el terrorisme? Per què no podem unir-nos tots i hem d’exigir –ho exigeix el PP- que només ell i el PSOE retornin al pacte d’anys enrere? Quina és la causa de tanta rigidesa? Què és el que els fa impossible d’acceptar que algunes coses han canviat?

Mentre els presos etarres reivindiquen la lluita com a única via cap a l’amnistia i l’autodeterminació, mentre la policia basca troba bombes adhesives per col·locar sota els cotxes i mentre Rubalcaba intenta (penso que debades) la unitat dels grups parlamentaris contra el terrorisme, Otegi demana àrnica a ETA.

En efecte, la compareixença d’Otegi, flanquejat per dos companys de Batasuna, un faristol pel davant i les banderes d’Esukadi i Navarra pel darrera (imatge inèdita fins avui), ens demostra que no només el Govern de Rodríguez Zapatero ha quedat descol·locat després de la bomba a Barajas, ans també Batasuna sembla desubicada.

Otegi no ha condemnat expressament l’atemptat, ni ha lamentat la mort dels dos joves equatorians que causalment eren en el lloc de l’explosió, però sí que ha demanat –i aquesta és la primera vegada que ho fa- que ETA torni a l’alto al foc permanent perquè “el diàleg només pot donar-se sense violència”

És probablement la primera vegada que diu una cosa amb la qual podem estar d’acord. Tanmateix tinc un dubte: si aquesta declaració d’Otegi implica un canvi (encara que sigui petit) o si bé és fruit de la necessitat de sobreviure després d’aquest terrible sunami que ha provocat la dinamita de Barajas. Pel que estem veient, no només el president del govern parlava amb un interlocutor equivocat, també Otegi sembla que hagi perdut el contacte directe amb la direcció “real” d’ETA. I això no sé si és bo o dolent, perquè em veig incapaç de jutjar les conductes d’uns homes que raonen de manera molt diversa a com ho faig jo. Les seves coordenades mentals no són les meves i això fa molt difícil predir el significat d’aquest canvi d’actitud i de litúrgia.

Si el que hem vist fos realment un canvi, benvingut sigui aquest, però això no ho podem dir avui, penso que haurem d’esperar l’evolució natural de les coses.

No he tingut la curiositat morbosa d’entrar a internet per veure el vídeo de la mort de Saddam Hussein, però sostinc el que ja vaig mantenir els dies que s’inicià el judici: que no ens trobàvem davant una justícia neutral i que el veredicte estava previst des del principi. De tota manera, m’interessa que els meus lectors coneguin l’opinió d’un diari influent, com The New York Times sobre aquesta mateixa qüestió. Deia en una editorial el passat 4.01.07:

Saddam Hussein no mereix la compassió de ningú. Però qualsevol persona que hagi vist la filmació del mòbil, del seu penjament, pot testimoniar que la seva execució té molt poc de desapassionada justícia. El dictador condemnat semblava haver estat lliurat per Estats Units, que el custodiava militarment, a les mans d’una multitud xiïta, àvida de linxament. Per a l’Administració Bush, que insisteix que va anar a guerrejar a L’Iraq per implantar la democràcia i la justícia, aquestes imatges globalment vistes són una vergonya. Desafortunadament, culparan a tots els nord-americans que els iraquians estiguin en una posició de major sofriment.

El controvertit episodi de l’execució demostra que el primer ministre iraquià AL Maliki es troba probablement impossibilitat d’aconseguir el govern d’unitat nacional que Washington exigeix i que l’Iraq necessita desesperadament. El president Bush prepara el seu últim pla per a l’Iraq amb un èxit incert. Avui, l’Iraq es troba mancat d’un exèrcit capaç de plantar cara a la situació, i d’una justícia que garanteixi la conveniència política, la seguretat i l’Estat de dret. La majoria dels nord-americans considera que el govern de Saddam Hussein va dur una maledicció mortífera i un sofriment incalculable al poble iraquià. Hussein ara és a la seva tomba, però la forma indignant de la seva mort imita deliberadament els seus propis mètodes depravats, i assegura que la seva crueltat sobreviurà.

La Vanguardia del passat dissabte duia un article d’Andy Robinson, corresponsal a Nova York, on s’explicaven els problemes amb què es troba actualment el reclutament voluntari per a l’exèrcit nord-americà. L’informe deia que s’havia acabat satisfactòriament i que s’havien acomplert les expectatives. Si l’any 2005 s’havien trobat amb un dèficit de sis mil soldats, el 2006 s’havien assolit els objectius de reclutar fins a 80.000 soldats.

El problema és que, per aconseguir aquesta xifra, s’han hagut de rebaixar els nivells de selectivitat. L’edat mínima s’ha elevat fins a 42 anys i s’han relaxat les normes respecte a la capacitat intel·lectual per als càlculs matemàtics i el coneixement de l’anglès (això darrer ha permès de captar “hispanos”). Així mateix s’ha relaxat el número dels dits “moral waivers” (excepcions morals), d’ací que el perdó dels delictes menors que haguessin comès s’ha elevat de 7.640 a l’any, el 2001, a 11.000 el 2005 (i una xifra semblant el 2006).

Donar la vida per la pàtria té, doncs, el seu rerefons.

A mi, com a persona que creu i que viu la seva fe amb un esperit crític en el si de l’Església Catòlica, em dol l’actitud de la jerarquia quan es mostra incapaç d’adaptar-se a la realitat d’un món en el qual ella és una institució com les altres, sense privilegis i, per tant, sotmesa a la llei.

Dic això arran de l’enfrontament que s’ha produït entre Albert Villanova que, en exigir que es fes constar la seva apostasia, ha trobat tota classe d’impediments per part de l’arquebisbe de València. Finalment serà l’Audiència Nacional la qui haurà de dirimir la qüestió a partir de la resolució contrària al bisbat presa per l’AEPD (Agència Estatal de Protecció de Dades), que li ha exigit de fer constar la “baixa” en el registre de batejats.

Jo sé que el registre de batejats no és un llistat de membres d’una associació, però l’Església s’ha de plegar a les exigències de la llei, i és evident que no pot adduir fonaments teològics i arguments de “dret diví” a una persona que es declara apòstata i que demana que es faci constar la seva decisió en els llibres que contenen les actes de bateig.

Fa uns dies, vaig escoltar l’entrevista que RNE féu al pare Martínez Camino. Escoltant-lo em vaig adonar –bé, de fet ja ho sabia- de com viu d’allunyat aquest home d’una realitat que, això no obstant, l’envolta per tots costats i probablement acabarà per engolir l’Església si aquesta no és capaç d’obrir els ulls al món i veure que l’entorn no és –ni fer-hi prop!- aquell on s’acostumava a moure. A països originàriament catòlics com França, que es plantejaren la laïcitat fa més de dos-cents anys, l’Església actua d’una altra manera. A Espanya, però, li costa d’acceptar que viu en un món que –com diria el meu amic Ponç Pons- no és del seu regne.