Josep Maria Quintana

La decisió que han pres els magistrats del Constitucional de separar Pérez Tremps del debat de l’Estatut de Catalunya és probablement la més transcental de les que ha pres el màxim òrgan interpretatiu de la Constitució des que va resoldre el cas RUMASA, crec que era l’any 1983. I dic que és transcendent, no només perquè prediu el que succeirà amb la sentència que ha de recaure sobre la constitucionalitat o inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya -cosa que també és molt preocupant-, ans perquè demostra a les clares fins a quin punt s’ha produït la politització de la justícia. O el que és el mateix, fins a quin punt la justícia deixa de ser objectiva, científica i imparcial per passar a ser un epígon de les forces polítiques representatives de l’estat.

És ben curiós que Pablo Pérez Tremps hagi de ser apartat perquè, com a jurista professional, vagi elaborar un dictamen per la Generalitat de Catalunya fa bastants anys a petició del govern Pujol, treball que lògicament va cobrar i que no comporta, per tant, cap mena de lligam ideològic, sinó jurídic, mentre que un altre magistrat d’aquest mateix tribunal, el senyor Roberto García-Calvo y Montiel, les opinions públiques del qual sobre l’Estatut de Catalunya foren la causa d’una recusació promoguda pel Govern de la Generalitat, pugui seguir com si res en l’exercici del càrrec, cosa que m’alegra, perquè, en desestimar el recurs, el Tribunal va demostrar imparcialitat, cosa que no ha demostrat ara.

El més greu, doncs, no és què succeirà amb l’Estatut (tot i que la decisió del Tribunal –sigui la que sigui- respecte d’aquesta llei orgànica de l’estat durà acoblada una bomba de rellotgeria), el més greu és la degradació progressiva dels organismes jurisdiccionals que, a partir d’ara, estaran sota sospita i perdran el respecte i la consideració dels ciutadans. I això és terrible per a l’estat de dret i, doncs, per a l’exercici de la democràcia.

En el moment que podem prejutjar d’entrada quina serà la decisió d’un tribunal per la procedència ideològica dels magistrats que el componen, la independència dels jutges deixa de ser una realitat i es trenquen les garanties del sistema. Aleshores el mal ja està fet i les premisses de l’estat salten fetes bocins per l’aire.

Llegeixo que en el transcurs de la manifestació de dissabte, el senyor Alcaraz, president de l’ATV, advertí que, si el Tribunal Suprem no resolia en el mateix sentit que l’Audiència Nacional en el cas de De Juana, l’Associació de Víctimes que ell presideix consideraria la sentència com un ultratge. I em demano: quina diferència hi ha entre aquestes manifestacions i les d’Ibarretxe que provocaren que tots els membres del Poder Judicial demanessin que no es fustigués els tribunals?

No és també fer pressió, això? D’altra banda: per què no podem dir el que pensem de les sentències? Mentre les acatem, penso que som lliures de manifestar-nos. I ho som abans i després que els Tribunals es pronunciïn. És que els ciutadans no actuem també molts cops sota pressió? Els Tribunals són independents, i la seva independència de criteri es troba garantida de fet i de dret en el nostre sistema, i han de tenir prou personalitat per decidir prescindint de la pressió que reben de fora.

Ibarretxe els ha de poder dir que troba indigne que se’l jutgi per actes que ell considera estrictament polítics. I els de l’ITV han de poder dir (si ells ho creuen) que si el Suprem absol De Juana, la sentència els caurà com un tir.

L’únic que no podem consentir és que els Tribunals prevariquin, ni tampoc que els ciutadans no acatin les sentències, o que amenacin o extorsionin els jutges. Però als Tribunals no els han d’afectar les pressions. Els magistrats que els componen són prou grans, estan prou formats i són prou lliures per decidir el que creguin en consciència, sempre, és clar, d’acord amb la llei, pensin el que pensin els altres, i diguin el que diguin els ciutadans.

No volia fer cap comentari de la manifestació de dissabte passat. És la sisena que el Partit Popular fa contra el govern rere la “careta” del dit Foro de Érmua i, tant el que diuen, el que criden, com el que fan els manifestants, he de dir que em repugna. Tanmateix estan en el seu dret i d’ells és la responsabilitat.

De tota manera, veig que som molts –no m’estranyaria que fóssim més- els qui no pensem com ells, d’ací que m’hagi confortat llegir aquest article que a La Vanguardia d’ahir, diumenge, ha publicat un dels seus directors adjunts, que em fa goig de transcriure per la seva claredat i lucidesa.

El espíritu de los muertos
ALFREDO ABIÁN

La muerte resuelve todos los problemas… del difunto. Gran verdad irrebatible, porque los cadáveres jamás replican a quienes interpretan sus últimas voluntades. La manipulación de los muertos es una miseria humana de fuerza tan descomunal como la mentira. En uno de sus tratados, el británico Martin Amis diseccionó la mezquindad soviética para con millones de muertos que nunca despertarán. Todos los cadáveres eran muñecos acartonados hasta que alguien descubrió la rentabilidad de transformar a algunos en héroes. Entonces, se momificaron sus restos o se entregaron sus memorias a taxidermistas ideológicos a sueldo. El Foro de Ermua, o sus despojos, convocó ayer una manifestación en Madrid, invocando una frase del desaparecido Mario Onaindía, una de las mentes vascas más preclaras: “Si me matan, no quiero que digan en mi epitafio que morí por la paz, sino que luché por la libertad”. Esta reflexión fue lo único saludable de una marcha que, como todas al uso, habla en nombre de los muertos sin consultar. Morir por la paz es, conceptualmente, una de las mayores majaderías que se han instalado en nuestra sociedad. Es como si alguien nos dijera que Francisco Javier García Gaztelu, alias Txapote, mató por la paz a Miguel Ángel Blanco en 1997. De aquel asesinato nació el efímero espíritu de Ermua, un fantasma que algunos pretenden resucitar con la convicción de que Blanco, 29 años tenía entonces, no opinará y de que al único que oiremos será al descerebrado a tiempo completo que lo mató.

El secretari general dels socialistes francesos, François Hollande, ha tancat un acord penso que molt valuós amb el MRC de Jean-Pierre Chevènement (que fou ministre de Mitterand) i amb els radicals d’esquerra (PRG) de Christiane Taubira, que, l’any 2002, van treure –entre tots dos- un 7,65% dels vots, una xifra que no es pot desestimar, i que va perjudicar greument el candidat socialista, Lionel Jospin, que quedà eliminat a la primera volta.

Aquest acord era tant o més necessari ara, atès que nous candidats d’esquerra han sortit a la palestra. El darrer, José Bové, aquest activista d’extrema esquerra que ha passat per la presó un parell de vegades i que, condemnat pel Tribunal d’Apel·lació de Toulouse per arrabassar un cultiu de blat d’indi transègic, espera la decisió del Tribunal de Cassació de França que, el proper dia 7 de febrer, es pronunciarià i dirà si confirma o anul·la la sentència.

Al costat de Bové, hi ha, també, d’altres candidats d’esquerra, com l’ecologista Dominique Voynet (Els Verds) i Marie-George Buffet (PCF), així com d’altres satèl·lits de l’òrbita comunista com Olivier Besancenot (NCR), Arlet Laguiller (LO) i Gérard Schivardi (PT)

No sembla que tots plegats hagin d’inquietat gaire Ségolène Royal, però la cursa és renyida i, per això mateix, l’acord d’Hollande amb Chevènement i Taubira té importància.

GAS NATURAL ha dit que ja n’hi ha prou, que es retira de la carrera per comprar ENDESA. Tot el món conservador més lligat al PP està d’enhorabona. “España no se ha roto”, “El estado no ha cedido al chantaje de La Caixa i de los catalanes de Carod”

Quines bestieses vam arribar a sentir! És molt probable que si l’ambient no hagués estat tan enverinat per la qüestió de l’Estatut de Catalunya que aleshores es discutia, no s’hagués aixecat tanta polseguera ni s’hagués fet tant d’enrenou, però la pàtria estava en perill i calia posar dempeus tot l’exèrcit de salvació nacional, aquest que, curiosament, guarda silenci davant l’OPA d’e-ON.

“Antes roja que rota” deien les hosts franquistes. “Antes alemana que catalana”, sembla que digui la dreta propera al partit conservador.

I després s’estranyen que sorgeixin independentistes…

Quan en un país centenars de persones surten al carrer per protestar contra les decisions judicials, quan l’òrgan que dirigeix l’Administració de la Justícia ha de fer un manifest exigint que cessin d’immediat les campanyes, manifestacions i declaracions que “hostigan y deslegitiman” els magistrats d’una determinada comunitat autònoma; quan aquests mateixos magistrats obren una causa criminal contra el president autonòmic per haver-se reunit amb polítics que pertanyen a un partit il·legal pel simple fet de conversar amb ells sobre un possible procés de pau; quan el jutge que instrueix el sumari de l’11-M -i també el fiscal que prepara l’acusació- veuen com, dia rere dia, diaris, persones, associacions i partits, els acusen d’amagar proves i de ser parcials; quan els dos grans partits d’àmbit espanyol –els únics que, avui per avui, poden assumir el govern d’Espanya- no troben cap possibilitat d’acord respecte de la política a seguir per afrontar un dels principals problemes que afecten a la l’Estat, com és el terrorisme; quan l’insult i la desqualificació sistemàtiques ocupen les tribunes parlamentàries; quan des d’aquestes mateixes tribunes només es pronuncien monòlegs sense cap possibilitat d’obertura al diàleg o a la confrontació de les idees; quan els mitjans de comunicació (escrits o radiotelevisats) es converteixen en púlpits de l’odi i de la crispació públiques; quan les associacions de víctimes no cerquen només la justícia dels homes i el consol del seu dolor ans persegueixen també la venjança…

Quan totes aquestes coses passen, no podem sinó constatar el fracàs d’una societat i assumir la certesa que tots –i quan dic tots vull dir tots- estem fent alguna cosa malament.

Des dels darrers anys del govern de Felipe González no havíem conegut tanta politització de la justícia, ni tampoc tanta judicialització de la política, la qual cosa no és tan sols absurda, nefasta i també irracional, ans és també el símbol del fracàs del nostre projecte col·lectiu.

Per això dic que aquests dies em sento malament i noto un gust amarg a la boca. Perquè tinc la impressió que s’han disparat les alarmes i nosaltres continuem sense adonar-nos de la gravetat del moment.

Ara ho veig clar: el triomf d’ETA no és haver esbocat l’aparcament de la Terminal-Cuatro de Madrid i provocat la mort de dues persones pobres que passaven la nit dins el cotxe perquè no podien pagar-se un hotel a la capital. El triomf d’ETA és haver-nos fet entrar en aquesta espiral sense sentit que ens ofusca la raó i ens aviva el més baixes passions de l’ànima.

La decisió del Sinn Fein de reconèixer la legitimitat de la policia i de la justícia nord-irlandesa és potser la notícia més important dels darrers temps, atès que permetrà concloure el procés de pau iniciat amb els ja llunyans acords de Divendres Sant de 1998. L’aplicació dels acords, que preveu un repartiment del poder entre les dues comunitats, està suspès de 2002 ençà. Els caps de govern britànic i irlandès, Tony Blair i Bertie Ahern, han fet tot el que han pogut per reactivar les negociacions en imposar, l’any 2006, un calendari que preveu la restauració, d’ací al 26 de març, del govern i d’una Assemblea autonòmics.

“Avui, heu creat la possibilitat de canviar per sempre més el paisatge polític d’aquesta illa”, ha proclamat el president del Sinn Fein, Gerry Adams, als militants que s’havien reunit a Dublín. El reconeixement de la legitimitat de la Policia és un esdeveniment fins fa poc inimaginable, atès que l’antiga Royal Ulster Constabulary havia tingut una clara relació amb els paramilitars extremistes protestants.

No cregueu, però, que als dirigents del Sinn Fein els ha estat fàcil, aconseguir això. Han hagut de superar l’oposició de grups dissidents minoritaris força actius.

Tot i la importància del fet, ens cal encara saber com respondrà el reverend Ian Paisley, de 80 anys, cap de files del principal partit protestant, el Democratic Unionist Party (DUP), que haurà de compartir el poder amb el Sinn Fein –una realitat, si és que es produeix, que sembla impossible d’imaginar.

I em demano: No podríem també nosaltres aprendre dels irlandesos? No podríem –en primer lloc- trobar un acord entre els grans partits sobre la base del respecte al qui està en el govern, com van fer sempre els laboristes i els conservadors britànics? I un cop aconseguit això, no podríem entre tots convèncer els de Batasuna d’acceptar la lluita política des de la legalitat? I per afavorir aquest propòsit, no ens podríem comprometre a la derogació d’aquesta “llei de partits” que és una trava indiscutible per a l’exercici de la democràcia?

Diumenge passat era a Toulouse, on viu el meu fill, i vaig assistir a la missa la Parròquia de Notre Dame La Dalbade, tocant al Quai de Tunis, on ell viu. El celebrant, en comentar la segona lectura, un text de sant Pau dedicat a l’Amor que és, sens dubte, un dels més captivadors de les cartes de l’Apòstol, es va referir a l’abbé Pierre, personatge que, per aquests dies, ha ocupat totes les primeres pàgines dels diaris francesos, i moltes pàgines interiors.

Ultra el que puguem pensar des del punt de vista religiós, hi ha una certa unanimitat a l’hora d’assenyalar el testimoni d’aquest home, creient i heterodox, la santedat del qual no crec que discuteixi ningú, tot i que ell mateix ha confessat que va pecar “contra la carn” –pecat que ha esdevingut l’obsessió morbosa de tants i tants clergues durant anys… i anys… i anys…

Però no és d’això que vull parlar, sinó de la fe, d’aquest acte misteriós i sublim que sovint esdevé força més complex i difícil per al cristià que el compliment del sisè manament. I, potser per això, perquè l’acte de fe és el cavall de batalla contra el qual l’home ferit un dia per la fe ha de lluitar cada dia -de vegades fins a la desesperació-, vull aportar-vos un text, extret del “Testament” de l’abbé Pierre (Bayard Editions, París 1994) que a mi penso que m’ha ajudat força:

“La vida m’ha ensenyat que viure és una mica de temps que donem a les nostres llibertats per aprendre a estimar i a preparar-se per a l’etern retrobament amb l’Amor Etern… Aquesta certesa, jo la voldria poder oferir en herència. És la clau de la meva vida i de les meves accions… Jo visc en la impaciència de la mort… Són molts els qui viuen la mort com una separació. Sí, és una separació per nosaltres, que restem aquí. Però pel qui acaba de morir, és la possibilitat de fer la troballa més fantàstica que hom es pugui imaginar; la troballa amb Déu i al mateix temps (jo no sé de quina manera, però estic convençut que alhora ho serà) amb els molts milions d’éssers humans que han viscut abans de nosaltres. Penso en la mort amb tota serenitat. Quan vivim, volem conèixer, volem estimar, volem, volem…i contínuament ens enfrontem amb els nostres límits. Després de la mort, nosaltres entrem en el que jo anomeno “el sempre més enllà del temps”. Degut que tot amor humà es troba mesclat amb el sofriment, quan ens volem donar, mai no ens donem en plenitud, i quan volem rebre, mai no coneixem en plenitud l’ésser estimat. Sempre hi ha quelcom d’inefable, d’inexperimentable, una part que no es pot explicar, que no podem acabar d’atènyer. Amb la mort, allò que perdem és el que ens permetrà de conèixe’ns, en una plenitud més íntima, a través del coneixement que Déu té de nosaltres. Aleshores comprendreu la meva impaciència! Tot i els remordiments i els penediments, no tinc por de morir. La mort és una citació molt de temps retardada amb un amic, és l’acompliment de l’espera!”

Fa uns dies, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va plantar la tinenta d’alcalde, Imma Mayol (mallorquina d’origen) en una inauguració. Sembla que l’alcalde estava molt molest per unes declaracions de la senyora Mayol, membre de la Coalició Iniciativa-Verds, la qual, en plena acció policial contra el moviment “okupa”, ha intervingut en el debat per defensar una determinada classe d’aquests usurpadors de la propietat privada sense títol jurídic que els autoritzi, que, segons la senyora Mayol, haurien de ser objecte d’especial atenció. Vaja! Que, segons opina la regidora, hi ha okupas bons i dolents. Això implica que es podrà actuar contra aquesta darrers, però no contra els primers, que haurien de protegir-se.

Probablement la senyora Mayol s’ha adonat de la seva esllavissada però, en lloc d’arranjar l’assumpte, ha cregut que valia la pena de complicar-lo una mica més, i ha justificat les seves declaracions dient que ella era una política antisistema.

Fantàstic! Declarar-se antisistema i alhora exercir com a tinenta d’alcalde de Barcelona suposo que serà digne d’una pàgina d’or en el Book of Guinness, com ho és també que la representant d’un ajuntament que, entre altres obligacions, té la de salvaguardar la propietat d’uns edificis, mostri simpaties pels okupas, que actuen directament contra els drets dels propietaris que, entre altres coses, paguen els impostos corresponents, entre els qual cal destacar l’IBI, dedicat a fornir les arques municipals. No m’estranya, doncs, que l’alcalde estigui molest i no es vulgui fer la foto amb la regidora Mayol, amb qui governa en coalició.

Tampoc no m’estranya que una lectora de La Vanguardia hagi publicat aquesta carta plena de sentit comú. Diu:

Acabo d´escoltar les declaracions de la tercera tinent d’alcalde de Barcelona, Imma Mayol, en les quals afirma: “Jo, en part, també sóc antisistema”.

He entrat a la web de l’Ajuntament de Barcelona on s’informa del que cobren els càrrecs electes de l’Ajuntament de Barcelona, i he pogut veure que Mayol té un sou anual d’entre 95.000 i 105.000 euros de l’erari públic.

La conclusió a la qual arribo és que o algú ens està prenent el pèl o jo estic badant i el que haig de fer és apuntar-me als antisistema.