Josep Maria Quintana

Cada dia que passa, el centrista François Bayrou puja en els sondeigs. Segons una enquesta LH2 feta per RMC-BFM TV – 20 Minuts, publicada ahir, 5 de març, Sarkozy, amb un 28%, ocupa el primer lloc, però perd dos punts respecte del sondeig fet els dies 23 i 24 de febrer. Ségolène Royal va segona amb un 27%, però Bayrou assoleix ja un 20%, i ocupa el tercer lloc.

És ben curiós observar com aquest home ha passat d’un 6% a un 20% en molts pocs mesos. Ja sabeu que jo votaria per ell si fos francès, perquè penso que seria una gran alternativa moderada i intel·ligent a la dreta que, si les coses no canvien, acabarà guanyant.

En aquest mateix sondeig, es diu que, en una segona volta entre Sarkozy i Royal, les coses quedarien així: Sarkozy 52%, Royal 48%.

Es tracta només d’enquestes, però no deixen de ser un bon indicatiu.

Molt em temo que les dures crítiques que s’estan fet al govern per l’excarceració de De Juana encara no han tocat fons. Tot allò que és dolent pot empitjorar, diu una dita prou coneguda, i penso que estem davant un d’aquests fets als quals el senyor Rajoy i els seus seguidors s’aferraran com una petxina per tal de soscavar el terra sota els peus de Rodríguez Zapatero.

Estem en un període preelectoral. Maig és com aquell que diu a la cantonada i les generals s’han de convocar abans d’un any. Això ens augura una tasca interminable d’oposició a tot el que faci el govern, atès que, si per una d’aquelles coses que poden passar, els ciutadans no donen suport majoritari al PP, tots els arguments que els populars han dit i repetit durant aquests darrers tres anys esdevindran un boomerang contra el pit de Rajoy, que segurament el deixaran tocat d’una manera considerable, i això seria terrible (per a ell, és clar) encara que probablement resultaria saludable per a la resta d’espanyols que voldríem poder viure en aquest país més assossegadament, sense necessitat d’esbatussar-nos cada dia. I ho dic tot i que no subscric íntegrament el que ha fet el govern socialista. Però és que l’actitud del PP em sembla impresentable. No puc entendre tanta visceralitat, tanta hipocresia, tanca incapacitat de mirar-se al mirall, de reflexionar mínimament sobre el que ells han fet.

Si les relacions de l’Iran amb Estats Units, trencades des de l’ocupació de l’ambaixada nord-americana a Teheran en 1979, any del triomf de la revolució islàmica, segueixen essent un gravíssim problema que afecta a l’Orient Mitjà, les que mantenen els governs sirià i nord-americà, restablertes l’any 1974, han empitjorat després de l’atemptat de fa dos anys contra el excap del Govern libanès Rafiq Hariri, en quedar compromesos alguns alts dirigents del seu règim arran de les investigacions de la comissió de l’ONU constituïda per a esclarir el crim.

Els governs de l’Iran i de Síria han estat acusats de fomentar la violència en la seva veïna república. Els dirigents de Washington estan persuadits que a través de la llarga frontera siriana del desert penetren combatents per a ajudar a la insurrecció iraquiana. L’Iran, per la seva banda, exerceix des de fa temps una gran influència sobre la comunitat xiïta del sud de l’Iraq, acrescuda des del desmantellament de l’Estat baasista de Saddam Hussein i l’ocupació anglo-nord-americana després d’haver envaït militarment l’Iraq.

L’Iran, hàbilment, dóna suport als diversos grups xiïtes, entre els quals hi trobem el del dirigent radical Moqtada al Sadr, i a més du a terme una campanya d’accions humanitàries i d’inversions financeres. Des del punt de vista nord-americà, és la República Islàmica de l’Iran la qual treu més profit de la situació a l’Iraq.

Comprendreu, doncs, que la decisió presa sorpresivament pels Estats Units de reunir-se amb l’Iran i Síria, i l’acceptació d’aquests dos estats de trobar-se amb els nord-americans em sembli tan nova, tan inversemblant, que no puc deixar de felicitar els seus promotors.

Jo sóc dels qui estava convençut que Bush no faria cas a les recomanacions de la comissió Hamilton-Baker, i he de reconèixer que, si més no en aquest punt, m’he equivocat. En aquest sentit, doncs, la conferència internacional programada per al proper dissabte, 10 de març, és una gran notícia.

La victòria de Prodi al Senat italià ha estat una victòria pírrica, i de poc li servirà si no aconsegueix aviat –dins aquesta legislatura- aprovar el canvi de llei electoral, de manera que, per aconseguir un escó, s’hagi d’obtenir un percentatge mínim de vots, la qual cosa evitaria l’enorme dispersió ideològica (o potser hauríem de dir partidista) que domina a la política italiana.

De fet, Prodi no sap ja d’on li venen els problemes, perquè, com observava La Vanguardia, si fa una setmana el problema del president era l’abstenció de dos senadors comunistes dissidents, contraris a la missió italiana a l’Afganistan, a l’hora de la votació de confiança el perill es desplaçava des dels escons de l’esquerra pura i dura als de la democràcia cristiana, ja que alguns membres d’aquesta ideologia amenaçaven de no donar suport a Prodi si no retirava la llei de parelles de fet.

El magma de l’esquerra italiana es troba massa dividit. Són massa les diferències que s’observen entre la llarga sèrie de partits, de partidets i de senadors en solitari que componen l’Alta Cambra.

L’ombra de Berlusconi continua essent, doncs, allargada al si de les institucions legislatives de l’estat italià.

Els qui seguiu els meus comentaris ja sabeu què penso de la politització de la justícia i dels recurs del PP contra el magistrat del TC, senyor Pérez Tremps. Comprendreu, doncs, que aquest altra recurs que ara ha anunciat el Govern de la Generalitat per recusar el magistrat Rodríguez Zapata, al meu entendre no millora les coses, ans incideix negativament en la mateixa qüestió. En aquest cas, la qüestió és encara més ridícula, perquè el Govern, que ha demanat la revisió de la resolució del tribunal en el cas de Pérez Tremps, diu ara que, si el tribunal rectifica, la Generalitat deixarà de presentar aquest altre recurs.

És obvi que si Pérez Tremps va ser recusat per haver emès un dictamen que afectava a les competències de la Generalitat, també Rodríguez Zapata hauria de ser recusat per haver fet el mateix, però no es tracta d’això, es tracta que tots sembla que hàgim perdut la fe en la justícia, i el més greu és que potser tenim raons més que sobrades per haver-la perdut.

Mals vents bufen per a l’estat de dret, que és la garantia última i la raó de ser de la democràcia, tal com l’entenem des de Montesquieu. De fet, hem entrat en una dinàmica perversa i crec que serà molt difícil sortir-ne. I això no és tan sols una llàstima, és un problema molt greu per a la convivència en comú en un clima de tolerància i de llibertat.

Un membre de la comunitat Bahá’í de Ciutadella em ve a veure al despatx per explicar-me el problema que afecta els seus correligionaris d‘Egipte. Es tracta d’una violació més dels drets de l’home, que comporta una clara discriminació per raons religioses.

La violació neix en aquest cas del Tribunal Suprem d’Egipte que ha emès una sentència contrària als drets ciutadans d’un matrimoni que confessava pertànyer a la religió Bahá’í.

Segons la llei del país, en els documents d’identitat egipcis ha de constar la religió, però només s’admeten les tres grans religions monoteistes: la musulmana, la cristiana i la jueva. Doncs bé, en negar-se a confessar que pertanyien a alguna d’aquestes tres religions, l’home i la dona bahá’is s’han vist forçats a no poder renovar el seu carnet d’identitat, la qual cosa els priva de la majoria de drets civils i socials, de l’educació i de l’atenció mèdica.

Més enllà del cas concret, el fet és que aquesta sentència condemna tot un col·lectiu a ser ciutadans de segona o bé a mentir sobre les seves creences més íntimes, i això és una immoralitat.

D’altra banda, com m’explica el meu interlocutor, amb aquesta sentència la Cort Suprema egípcia contradiu els preceptes establerts en el Conveni Internacional de Drets Polítics i Civils, del qual Egipte n’és signatari, d’ací que aquesta resolució de l’alt tribunal hagi de denunciar-se, no només per injusta, ans també per il·legal.

Em temo molt que no podrem fer gaire cosa des d’aquí, però com a mínim voldria que els meus lectors tinguessin coneixement d’aquesta realitat.

————–
Adjunto la següent informació proporcionada per la Comunitat Bahá’i :

VIOLACIÓN DE LOS DERECHOS CIVILES DE LOS BAHÁ’ÍS EN EGIPTO

El 16 de diciembre de 2006 el Tribunal Supremo Administrativo de Egipto denegó a un matrimonio, que profesa la religión bahá’í, la posibilidad de obtener sus carnés de identidad por haber hecho constar su religión . En Egipto todos los ciudadanos están obligados a señalar su afiliación religiosa en sus documentos de identidad, y otros documentos similares. De este modo, el alto tribunal confirmaba la política actual del gobierno, que exige optar por una de las tres religiones reconocidas oficialmente, Islam, cristianismo o judaísmo.

El Gobierno de El Cairo ha procurado forzar a los bahá’ís a mentir sobre su creencia religiosa o bien prescindir de sus documentos de identidad; una medida que priva a los creyentes de esta religión del acceso a la mayoría de sus derechos civiles y sociales, desde la educación a la atención médica, y los pone en peligro de ingresar en la cárcel por un periodo de cinco años. Se amenaza así a toda una comunidad religiosa a convertirse en personas indocumentadas o ciudadanos sin derechos, y todo ello sobre la base de sus creencias religiosas.

El Tribunal Supremo respondía así a un recurso presentado por el Gobierno frente a la decisión de una de sala del Tribunal Administrativo, que había reconocido anteriormente el derecho de los afectados, Husam Izzat Musa y Ranya Enayat Rushdy, a hacer constar su religión en sus documentos de identidad . Los tres jueces encargados del caso habían argumentado que:

“Concuerda con los principios islámicos mencionar la religión en este carné a pesar de que sea una religión cuyos ritos no están reconocidos para su abierta práctica, tal como el bahá’ismo [sic] y otros. Por el contrario, éstas [religiones] deben señalarse para que se sepa la condición de su portador y, por consiguiente, que no goza de un estatuto legal, al que su creencia no le da derecho en una sociedad musulmana”

Desde el momento en que se difundió la sentencia del Tribunal Supremo Administrativo, diversas organizaciones egipcias de defensa de los derechos humanos dieron su apoyo a la Comunidad Bahá’í de aquel país en su lucha por reivindicar sus derechos civiles más básicos. De hecho, desde abril de 2006 —cuando comenzó este proceso— han aparecido más de 400 artículos, noticias, comentarios y programas en los medios egipcios y árabes sobre el caso.

Posteriormente, se han unido a las denuncias surgidas desde dentro del propio país las voces de otras organizaciones y defensores de los derechos humanos en otros lugares del mundo. Adjunto a este escrito encontrará una pequeña selección de artículos aparecidos en las últimas semanas en diferentes medios de comunicación.

Es claro que la motivación de esta decisión política, que cuenta ahora también con su correspondiente cobertura judicial, hunde sus raíces en una larga historia de discriminación religiosa. Durante casi cinco decenios los miembros de la Comunidad Bahá’í de Egipto se han visto sometidos por razones de sus creencias a humillaciones de todo tipo, incluyendo el acoso de la vigilancia policial y falsos arrestos.

No obstante, y pese a las graves tergiversaciones que se dan de la Fe bahá’í desde diferentes estamentos de la sociedad egipcia, la cuestión central de este asunto no se sitúa en disquisiciones de tipo teológico, sino en la aplicación de los principios de equidad, justicia y veracidad que resultan fundamentales para los seguidores de todas las religiones y para los que no profesan ninguna, así como en el compromiso de Egipto para con el Convenio Internacional de Derechos Políticos y Civiles.

Tots els diaris d’ahir anaven plens d’opinions sobre les declaracions que va fer Arnaldo Otegi a La Vanguardia. En síntesi, podríem dir que la majoria de partits les ha llegit amb un cert optimisme, tret del PP que les considera una trampa.

Certament se’m fa difícil opinar d’això (encara que tothom hi digui la seva), perquè ja fa temps que he renunciat a intentar comprendre la lògica de l’entorn abertzale. De fet, mentre Otegi concedia l’entrevista, una gran manifestació s’estava duent a terme pels carrers de Bilbao, amb càrrega policial inclosa, que culminà amb la detenció de Joseba Permach, el número dos de Batasuna. D’ací que no m’atreveixi a dir gran cosa respecte de tot aquest afer.

Enric Juliana, que és un observador atent i competent, es demanava ahir si Otegui “¿prepara el terreno, simplemente suaviza el ambiente o sondea a los suyos para ver hasta dónde están dispuestos a llegar”, i responia que potser intentava les tres coses alhora.

Si això servís per suavitzar l’ambient ja hauria estat útil, però ho dubto, perquè les reaccions que es produeixen a Madrid (ordinàriament encoratjades pel PP o pels seus acòlits de l’AVT) són gairebé tan radicals com les que es produeixen a l’entorn de Batasuna, i això perquè –com diu molt agudament Juliana- “Madrid es así. Madrid es el choque del carnero, una táctica de combate radicalmente ibérica, que alcanzó su más sangrienta expresión en la batalla del Ebro. El choque del carnero es racial, espectacular y furioso, pero, a fuerza de repetirse, desgasta y atonta a los contendientes, sean éstos políticos o periodísticos.”

Romano Prodi ha acceptat de formar nou govern i de sotmetre’s a la votació de confiança del Parlament. Mentrestant, haurà deixat a la vorera, la llei de parelles de fet que no agradava al Vaticà, ni tampoc a alguns grups centristes catòlics que li donen suport.

Més enllà de la bondat o maldat del gabinet presidit per Romano Prodi, el que aquests dies s’ha posat de manifest és la mala jugada que féu Berlusconi al país. En efecte, després d’anys i panys de governs dèbils, un cop s’aconseguí modificar la vella llei electoral proporcional, Itàlia, per primer cop des de 1945, va veure com, l’any 2001, es constituïa un govern majoritari, el de Berlusconi, que va poder governar tranquil·lament durant cinc anys.

Berlusconi, però, aprovà novament l’adopció d’un sistema proporcional que –segons ell creia (i probablement tenia raó)- complicava més la vida als partits d’esquerre (que aviat es multipliquen) que als partits de dreta, com el seu.

Prodi sempre ha dit que Berlusconi va canviar el nou sistema, no en benefici d’Itàlia, sinó en perjudici de la governabilitat de coalicions heterogènies com la seva. I probablement tenia raó, a la vista de com han anat les coses aquests dies (i de com no m’estranyaria que continuessin anant).

I dic això perquè és possible que Prodi refaci el govern, però amb l’actual composició del parlament, no seria estrany que la crisi aflorés a la primera dificultat que es presenti a l’entesa.

Sembla que hi ha acord en el fet que, si François Bayrou pogués passar a la segona volta, guanyaria i seria el nou president de França.

Tanmateix és difícil que això s’esdevingui, perquè els socialistes, encara que no ho faran en massa com semblava que ho farien dos mesos endarrere, votaran majoritàriament per Ségolène Royal, tot i que saben que votar per “Ségo” és potser la manera més segura de donar la presidència a Sarkozy.

Bayrou, fidel a la seva idea de centre, presenta un programa liberal, però sembla que intenta maridar, en el projecte econòmic que proposa, el progrés social i la llibertat d’empresa.

Inspirat per economistes de formació liberal, temperat per experts sorgits dels cercles rocardians i deloristes (us recordeu encara de Michel Rocard i de Jacques Delors?) , el seu programa econòmic es vol diferenciar tant d’aquells que consideren la lliure competència i el mercat com a horitzons intraspassables, com d’aquells altres per a qui l’empresa és objecte de sospita i consideren que el benefici és insà.

Potser algú em dirà que aquest -el de Bayrou- és també l’objectiu que persegueixen a Maó els pirandellians de què us parlava ahir, però jo us diré que no ho crec. I a més us diré per què: perquè per gaudir de credibilitat, cal posseir una certa trajectòria de fets i d’opinió. No basta copiar i proclamar quatre llocs comuns que prèviament s’han extret d’un programa polític que han escrit d’altres.