Sobre els partits

by

Ahir vaig rebre un correu que deia:

Hola, em dic Clara i m’agradaria fer-li una pregunta perquè no se com puc aconseguir la informació i crec que vostè ho sabrà o li ho podrà preguntar a algú. Els integrants d’un partit polític fins quin punt tenen que seguir les directrius del seu partit? i en quines circumstancies es poden o no negar i quina classe de represàlies poden tenir?

Gràcies
Clara

Un partit és un col·lectiu que, a partir d’unes idees polítiques i d’una determinada concepció del món, intenta transformar-lo participant directament en l’activitat política del seu país. Això fa que, en el marc de la seva ideologia, elabori programes que intentarà dur a terme, ja sigui des del poder o des de l’oposició, al si de les institucions que optarà per governar.

L’únic que es demana als partits és que siguin democràtics en la seva estructura i que acceptin dur a terme els seus objectius també per mitjans democràtics. Així doncs, un partit es podria plantejar objectius marcadament anticonstitucionals si accepta que, per a dur-los a terme, s’ajustarà als mecanismes que estableix la constitució.

És lògic que un ciutadà que opta per fer política actuï a través d’un partit del qual en comparteix la ideologia i, també –si més no en línies generals-, el programa que marca la seva acció. És clar que en la concreció d’aquest pot haver-hi discrepàncies, però si la discussió és democràtica, òbviament cal que s’accepti la decisió que s’ha pres majoritàriament. Així doncs, la discrepància és possible, però d’alguna manera és indispensable mantenir una actitud disciplinada si no volem que tot vagi a mal borràs.

Això no és –ni hauria de ser- incompatible amb una consciència crítica que tots els partits haurien d’exercitar i que ordinàriament obliden. I, menys encara, hauria de ser incompatible amb l’exigència d’un debat intern, ampli i sincer, entorn dels programes que el partit aprova, circumstàncies que, en molts partits, més d’un cop no s’han donat. Però si es pot parlar lliurament i obertament en els òrgans de decisió interna, i els acords a què s’arriba són democràtics, aleshores el més raonable és que l’afiliat respecti les decisions preses i s’abstingui de fer crítica fora del partit i que, si la fa, pugui ser cridat a l’ordre i, fins i tot –si la seva conducta és del tot contrària o malintencionada a les decisions de la majoria- pugui ser expulsat.

És clar que, si els partits són oligarquies dominades per un grup que no té en compte l’opinió els afiliats i que actuen sense ajustar-se a les exigències d’una democràcia interna real (per molt que aquesta es trobi reconeguda en els estatuts), aleshores jo li aconsello que no s’hi mescli, en sortirà escaldada abans de començar.

Molt diferent és la situació dels qui, com jo mateix, tot i que tenim també una ideologia, unes idees i una manera de veure les coses, no estem, però, subjectes a cap disciplina de partit. En aquest cas no se’ns demana que callem davant les decisions d’un partit determinat –per molt que aquestes s’hagin pres democràticament-, si considerem que són equivocades o perjudicials per a la col·lectivitat. La persona que fa crítica públicament té el dret i el deure de dir el que pensa, i de raonar les seves afirmacions, la qual cosa no vol dir que necessàriament hagi d’estar encertat en els seus raonaments.

De fet, la crítica és important, i més si aquesta és honesta i no cerca el benefici personal. I ho és perquè, entre altres coses, molt sovint els partits són refractaris a passar-se la mà pel pit, i convé que algú (i més encara si aquest algú és proper les idees d’aquest mateix partit) els recorda que, en una acció determinada, en una manera concreta d’actuar, no han estat a l’alçada d’allò que d’ells esperàvem.

Anuncis

%d bloggers like this: