Un testimoni

by

Parlava fa uns dies de Polònia i de la nova norma –la dita Lustrazia- que obliga tots ciutadans a confessar les relacions que havien tingut amb el comunisme. Respecte d’això, he rebut el comentari d’un lector que ha viatjat fa molt poc a Polònia. Us el transmeto perquè em sembla de molt d’interès.

Benvolgut Josep Maria,
Llegeixo amb una mica de retràs el seu comentari d’ahir (19/3) sobre la política dels germans bessons Kaczynsk, poc sorprès si li he de dir la veritat, i no puc evitar pensar en un d’aquells tòpics del carrer, una d’aquelles sentències de l’àvia: ja es veia venir. Vaig visitar Polònia el passat mes de setembre (Varsòvia i Cracòvia, sobre tot, i les muntanyes del sud del país) i la veritat és que si bé un pot tenir la sensació prèvia que potser es trobarà amb tot de gent miserable, encara enganxada a les penúries del comunisme, jo crec que, des d’alguns punts de vista, la realitat és encara pitjor: mantenen alguns dels pitjors costums del comunisme (la nova llei Lustrazia n’és un exemple prou evident) i alhora assumeixen com a pròpies les cabòries més desastroses del nostre sistema capitalista occidental: cadenes de menjar ràpid per tot arreu, a cada carrer, talment com si un es trobés a Barcelona o a Londres, tot un caramull sense fi d’escoles d’idiomes, un augment esbojarrat dels preus de les cases en només un parell d’anys (mantenint els sous post-comunistes, açò sí)… En realitat un no es troba gent miserable perquè semblen molt orgullosos, molt posats (com aquell que no vol que el planyin), però sí que hi ha misèria, molts rodamóns que dormen la mona aguantats a les faroles (alguns diuen que aquest, sospesar la fermesa de les faroles, vull dir, és el seu esport nacional, abans fins i tot que els esports de neu). Molta pobresa, al capdavall, i no em refereixo només a pobresa de caire econòmic. Crec que si algú, com vostè comenta, hi ha de dir alguna cosa, haurà de ser des de fora. Me’n vaig anar del país amb la idea que els polonesos n’estan farts de parlar de política (després de tants d’anys de passar penes i guerres): a alguns ja els va bé així com estan les coses (amb totes les ciutats ben plenes d’emblemes militars i religiosos, sembla el nostre país fa unes quantes dècades), i potser els altres ja no en volen parlar més i només es centren en les petites coses, aquelles que sembla que no fan mal a ningú (també com al nostre país fa algunes dècades, i potser no tantes: de fet, un podria aventurar-se a pensar que els nostres dies no són, en realitat, molt diferents, tret de la presència dels esmentats emblemes).

Salutacions…

Advertisements

%d bloggers like this: