Sap algú què pensa realment el govern d’Espanya respecte del Sàhara?

16 Març 2007 by

Els Reis van iniciar dimarts passat la seva segona visita d’Estat a Algèria, que, segons ambdues parts, revalida l’excel·lent estat de les relacions bilaterals. Segons podem llegir a tots els diaris, el Rei va ser clar a Algèria: Espanya –va dir el monarca davant del president algerià, Abdelaziz Buteflika-, considera urgent trobar una solució política “justa, duradora i mútuament acceptable” per al Sàhara Occidental i va advocar per “la lliure determinació” d’aquest territori –posició aquesta que és la que, en el seu dia, va acordar l’ONU, encara que mai no s’ha pogut dur a terme per l’oposició del Marroc i per la tebior de tots els altres països implicats.

He de reconèixer que aquestes paraules tan clares del monarca em van deixar una mica tocat. No perquè jo no hi estigui d’acord (hi estic des d’un punt de vista teòric, encara que sé que mai no es durà a terme aquest referèndum d’autodeterminació perquè, vist el panorama polític actual, això no crec que sigui possible), sinó perquè les paraules del rei, pronunciades a Algèria, no s’adiuen gens amb les que, fa només unes setmanes, va pronunciar el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, al Marroc. En aquest cas, el president es va mostrar més pragmàtic que mai i, en línia amb el que pensa Rabat, va donar a entendre –si és que no ho va dir explícitament- que només acceptava l’autonomia saharahui sota sobirania marroquina.

Davant una divergència tan gran, Moratinos va matisar la posició del Govern assenyalant que no hi ha canvi de postura en la política espanyola pel que fa al Sàhara i va concloure de forma salomònica que “Zapatero va dir el que va dir al Marroc, però avui estem en una altra banda”.

Per ventura creu Moratinos que, en política internacional, avui es pot dir blanc i demà negre segons quin sigui l’interlocutor que ens escolta? De veritat que no ho puc entendre, i més si sabem que, quan el rei aborda matèries polítiques en els seus discursos, mai no parla sense tenir el vist-i-plau del govern.

He de dir que la contradicció flagrant del govern espanyol en aquest cas –com en tants altres- em sembla lamentable.

Arxivat a Bloc de notes | Comentaris tancats a Sap algú què pensa realment el govern d’Espanya respecte del Sàhara?

Després de la traca

15 Març 2007 by

Españolito que vienes al mundo
te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.
(A. Machado)

Estimat director: Després de tres anys de campanya mediàtica, de discursos construïts sobre un principi fals: el de la il·legitimitat de la victòria del Partit Socialista en unes eleccions –les del 14 de març de 2004- que el Partit Popular creia que tenia guanyades sense baixar de l’autobús, hem viscut la traca final amb la gran manifestació de Madrid (la setena de la legislatura), que ha anat precedida d’actes a totes les capitals de província i fins i tot de protestes davant d’algunes ambaixades d’Espanya a l’estranger. Dic traca final però potser no ho és exactament i estem, només, davant el tret de pistola que inaugura el que ben segur ha de ser la campanya més llarga i més dura de totes les que hem viscut durant la democràcia, una campanya que, com gairebé totes les que hem conegut, no serà tampoc un exercici intel·lectual de confrontació d’idees sinó un gran desplegament de marketing on l’únic que importa és destrossar l’adversari, exalçar la grandesa del jo i prescindir de tota anàlisi profunda i desapassionada de la realitat.

Contra la visceralitat i la irracionalitat

Tanmateix, els ciutadans que no ens agrada que ens aixequin la camisa, que no acceptem de combregar amb formatge, que avorrim profundament el cinisme d’Acebes i Zaplana, que ens molesta la mediocre i sempre acrítica actitud de Pepe Blanco, que entenem que l’emissora dels bisbes du a terme una política de comunicació immoral i que desconfiem del seguidisme governamental de la Cadena SER, penso que tenim dret a expressar els nostres sentiments, a dir el que veiem, encara que això sigui com sembrar en un desert d’arena. I dic això perquè el que resulta avui més fàcil és seguir ulls clucs el dictat de les més baixes passions, deixar-nos endur per la follia que ens envolta i posar-nos a cridar, els uns contra els altres, com fan els nostres diputats i senadors (per a vergonya de tots), que han convertit el Parlament en la graderia irreflexiva d’un estadi, on es xiula i s’insulta l’adversari, on s’anima i aplaudeix incondicionalment el cap de files del propi partit, i on, qualsevol que sigui la matèria que es debati, sabem ja d’entrada que ningú no cercarà de convèncer amb idees i arguments, ans només s’intentarà de vèncer per la simple força dels vots que aportaran uns diputats i senadors que han renunciat prèviament a ser “éssers que pensen” per esdevenir simples “escolans d’amèn” dels caps de fila dels partits.

Jo no sé si vas seguir, amic director, el darrer debat en el Senat, jo sí que ho vaig fer i t’he de confessar que vaig sentir vergonya. En un camp de futbol, els “hooligans” més fanàtics de qualsevol equip no ho haurien fet millor.

Anem, però, al fons, si és que podem separar el fons i la forma, perquè jo considero que avui, en el nostre sistema, la forma ha passat a ser part important del problema, i probablement no podrem afrontar amb eficàcia les matèries polítiques que afecten a la realitat del país si no modifiquem la manera de fer política, en definitiva, si no modifiquem l’estructura i el funcionament dels partits.

La falsa teoria de la conspiració

Partint del que tenim –en realitat no podem fer altra cosa- hem de dir que el problema crucial d’aquesta legislatura, el que ha marcat profundament tota la realitat política d’aquests tres anys, neix d’una decidida actitud del PP de no acceptar el resultat del 14-M de 2004. En efecte, les particulars circumstàncies que es produïren arran de l’atemptat de l’11-M a Madrid, la deficient administració de la crisi que dugué a terme el govern d’Aznar, les mentides d’Acebes, aleshores Ministre de l’Interior, per sostenir el que era ja del tot insostenible -la tesi de l’atemptat d’ETA-, dugueren com a resultat una derrota del PP i la tímida victòria d’un PSOE que, de feia molt poc temps, liderava Rodríguez Zapatero, un home jove que havia exercit fins aleshores d’obscur i disciplinat acòlit –com tants altres diputats- de la direcció del seu partit

Que el PP mai no ha acceptat la derrota ho demostra l’actitud de confrontació que ha adoptat durant tota la legislatura, així com el manteniment de la dita “teoria de la conspiració” que, degudament propagada i sostinguda per diaris com El Mundo i emissores com la COPE, ha insistit, dia rere dia, en la idea que s’amagava als espanyols la veritat i que l’atemptat de l’11-M no va ser una obra exclusiva del terrorisme islàmic, sinó també de l’ETA, d’aquesta ETA davant la qual, diuen, el govern de Rodríguez Zapatero s’ha acabat doblegant.

Que el PP mai no va acceptar el resultat electoral del 14-M és, d’altra banda, una evidència que s’explica, no sols pel tipus d’oposició que ha fet (fins a sis cops s’ha parapetat en grans manifestacions darrere les pancartes de l’Associació de Víctimes del Terrorisme), sinó també per declaracions explícites com la que, fa poques setmanes, va fer l’home que va ser portaveu del govern d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, quan afirmà públicament que els espanyols tenien dret a saber “quin grup terrorista havia dut el PSOE al govern”. Quasi res!

Ara bé, que jo pensi que el PP ha tingut una actuació indigne durant aquests tres anys, això no implica, però, que defensi ulls clucs Rodríguez Zapatero, el qual, en aquesta darrera etapa, bàsicament a partir del moment en què se li esfondrà l’esperança (segurament una mica infantil) de ser ell qui acabaria amb el terrorisme a través del dit “procés de pau”, ha actuat d’una manera penso que força criticable i que, amb el cas de De Juana Chaos, ha donat al PP la possibilitat de magnificar la seva estratègia d’atac, i això quan, gràcies al judici que s’està seguint a l’Audiència Nacional contra els presumptes culpables dels atemptats de l’11-M, cada dia es veu més clar que la “teoria de la conspiració” no era sinó una fal·làcia, una maniobra creada per l’entorn del PP.

Fixa’t, amic director, com, des de fa aproximadament un mes, ningú no parla ja d’aquesta teoria. I això perquè, quan el PP ha vist que aquella munició se li acabava, l’ha abandonada discretament i, sense rectificar res, ha decidit que, a partir d’ara, assumiria el paper de defensor i salvador de la dignitat i de la unitat d’Espanya, unitat i dignitat malmeses –assegura- pel govern de Rodríguez Zapatero que s’ha venut als terroristes i ha cedit al seu xantatge. Però s’ha venut realment el govern? Ha cedit al xantatge d’ETA? Jo crec que no, però sí que estic segur d’una cosa: que el govern ha comès tants errors que, amb la seva actuació, ha donat versemblança a aquesta afirmació dels populars.

Els errors del govern

Vull ara referir-me a l’actuació del govern del PSOE, i d’entrada et diré que, en la meva opinió, Rodríguez Zapatero va fer bé d’intentar un procés de pau amb ETA, com primer ho havia intentat Felipe González i va intentar-ho després Aznar (val a dir que tots dos sense fortuna). Però entenc que, quan un govern decideix actuar en aquest sentit, i ho fa sabent que té en contra el principal partit de l’oposició (cosa, per cert, que mai no havia succeït a Espanya, i que probablement tampoc no ha succeït mai en els casos anàlegs que coneixem a Europa, per exemple al Regne Unit, amb Irlanda del Nord), un govern, dic, que actua en aquestes circumstàncies no pot incórrer en els errors que ha incorregut Rodríguez Zapatero. I tots es relacionen amb el cas de De Juana Chaos. Vegem-los seguidament.

Primer error.- Si aplicant estrictament la legislació vigent (recorda, amic director, que en matèria penal, l’agreujament de les penes no es pot fer amb caràcter retroactiu), De Juana acabava la seva condemna de no sé quants milers d’anys amb el compliment de 18 anys de presó, un govern que està negociant amb l’entorn d’ETA la fi del terrorisme, i que està decidit a jugar a fons aquesta carta, mai no pot actuar com ho va fer el qui era aleshores ministre de justícia, senyor López Aguilar, el qual –se suposa que per pacificar els ànims de la dreta- va dir que, si no podien prorrogar la presó de De Juana pels assassinats comesos (pels quals ja havia complert la pena), cercarien la manera –n’inventarien fins i tot alguna, si això era necessari- per mantenir-lo a la presó. Això un ministre de justícia no ho pot fer, per molt escàndol públic que provoqui que un assassí convicte i confés hagi de ser posat en llibertat per exigències de la llei aplicable. A més, d’aquest primer error, neixen tots els altres, cada cop més greus.

Segon error.- Per fer callar el PP (com si això fos possible) el Ministeri Fiscal –que actua a dictat del govern-, es treu de la màniga un possible delicte d’amenaces terroristes, derivat de dues cartes escrites per De Juana quan era a la presó, cartes que són sens dubte el reflex d’una manca absoluta de moralitat, però de les quals és força difícil deduir-ne un delicte i, menys encara, un delicte de terrorisme. Doncs bé, tot i això, el Ministeri fiscal demanà 96 anys de presó per De Juana, una xifra del tot absurda des del punt de vista penal.

Tercer error.- Aviat el govern es va adonar que l’havia espifiat. Aleshores, per impuls d’aquest, el Ministeri Fiscal rectificà i rebaixà la petició de condemna a sis anys de presó, reducció que –no podia ser d’altra manera- el PP aprofità per denunciar aquesta rebaixa com un escàndol, i la va qualificar immediatament com una cessió indigne al xantatge dels terroristes, cosa que va fer perquè era conscient que el govern s’havia ficat en un laberint del qual li seria molt difícil sortir-ne il·lès. Calia, doncs, aprofitar.

En efecte, comdemnat a 12 anys de presó per l’Audiència Nacional, De Juana va recórrer la sentència i aconseguí que el Tribunal Suprem la rectifiqués tot qualificant el delicte comès com un simple “delito de amenazas no condicionales a grupos de personas sin circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal”, segons diu la Sentència de 26 de febrer de 2007, i li rebaixà la pena a 3 anys de presó. És aleshores quan De Juana inicia la darrera i definitiva vaga de fam que ha atrapat el govern entre dos focs: el dels partits nacionalistes bascos, que l’acusen de ser el responsable que s’hagi condemnat De Juana pel que ells qualifiquen de “delicte d’opinió” (fet que dificultava qualsevol mena de diàleg amb l’entorn abetzale), i el foc creuat del PP que –com que tot val i, a més, això li va perfecte per substituir la cada cop més esmorteïda i inservible “teoria de la conspiració” per la teoria de la cessió del govern al “xantatge dels terroristes”-, llança la idea que Rodríguez Zapatero s’ha agenollat (vaja, que ha agenollat Espanya!) davant un assassí en sèrie, davant el responsable de 25 assassinats, tot construint un discurs que no podia ser més efectista, i que no comportava la necessitat de dir cap mentida (perquè De Juana era i és, en efecte, un assassí), però que tampoc no perseguia la veritat, perquè el PP sap i sabia perfectament que aquest cop no es jutjava De Juana per cap assassinat, aquest cop se’l jutjava com a autor d’unes possibles amenaces terroristes que, vist el resultat del procés penal, no s’han pogut tipificar com a tals (“Absolvemos –diu la sentència esmentada- a dicho procesado de los delitos de integración en organización terrorista y de amenazas terroristas”), d’ací que el Tribunal Suprem el condemnés únicament a tres anys de presó, dels quals ja n’havia complert gairebé la meitat.

És, doncs, a la vista d’aquesta condemna (atès que damunt De Juana no en pesava cap altra), i a la vista també de la vaga de fam que posava en greu perill la seva vida, que el govern decidí atorgar al reu el benefici de la presó atenuada (que no la llibertat!), una decisió que segurament s’ajustava estrictament a la legislació vigent, però que, atès el nivell de confusió i de politització que s’havia produït (en part pel culpa dels errors del govern), hem de convenir que, qualsevol que fos la mesura que aquest prengués en benefici de De Juana, seria conceptuada pel PP com una debilitat, com a una rendició, perquè, per molt bé que s’expliqués la mesura presa, seria difícilment entesa per la majoria de ciutadans.

Quart i darrer error: Arribats a aquest punt, i davant el duríssim atac amb què el PP fustigava el govern de Rodríguez Zapatero, el president, en lloc d’afrontar la realitat i d’assumir personalment les decisions que havia pres, en lloc de fer autocrítica i d’explicar amb convicció el perquè de la seva política, va caure finalment en el que jo considero el pitjor dels errors comesos fins ara: el de mostrar una gran debilitat argumental en posar en marxa el ventilador, o la moviola, digues-li com vulguis, quan al Senat va decidir respondre a les acusacions del PP amb un estèril “i tu més”, que és el camí que sempre adopten els polítics quan perden la capacitat de respondre amb idees i arguments.

En efecte, quan Rodríguez Zapatero pujà a la tribuna del Senat, avui fa vuit dies, no va fer com Blair quan va defensar a la Cambra dels Comuns la seva discutible decisió d’enviar tropes a l’Iraq, una decisió que, segons ell va dir, tornaria a prendre, i que va justificar amb arguments (que, òbviament, podrem o no compartir); ni féu tampoc com Felipe González quan assumí públicament que havia canviat d’opinió respecte de l’OTAN i assegurà que rectificava perquè estava convençut que, per al bé d’Espanya, havia de rectificar. No, Rodríguez Zapatero no va fer això. El president pujà a la tribuna del Senat sense disposar de cap discurs que justifiqués amb rigor intel·lectual i ideològic les seves decisions polítiques. I sense assumir cap error, sense passar-se la mà pel pit una sola vegada, simplement va treure un llistat de les escarceracions fetes durant el mandat d’Aznar, a qui va acusar d’hipòcrita.

Jo crec, com ell, que Aznar és un hipòcrita, però entenc que respondre únicament a les dures desqualificacions del PP amb un eixorc “i tu més” és el que Rodríguez Zapatero mai no havia d’haver fet.

I ara què?

Dit això, potser tu em demanaràs: què hem de fer ara. Doncs no ho sé, amic director. De veritat que no ho sé. L’únic que veig clar és que ens trobem en un moment molt difícil, les seqüeles del qual seran, penso, males de superar per tothom. Entre altres coses perquè, quan en un dels camps polítics es generalitza el criteri del “tot val per assolir el poder”, i en l’altre camp es percep una pobresa de reflexos i una incapacitat manifesta de respondre intel·ligentment, aleshores es fa molt difícil construir el país en democràcia. I temo molt, amic director, que estem a prop d’assolir un estadi de crisi que no preludia res de bo.

Arxivat a Lletres de batalla | Comentaris tancats a Després de la traca

Les opinions de Jimmy Carter sobre la política d’Israel

14 Març 2007 by

Aquestes darreres setmanes s’està produint un debat força interessant als Estats Units i també al Regne Unit sobre Israel i, més concretament, sobre les dificultats en què es troben alguns intel·lectuals jueus progressistes quan, en posar en quarantena la política del govern israelià, se’ls qualifica immediatament de traïdors.

Un d’aquests intel·lectuals és Tony Judt, de qui vaig parlar no fa gaire setmanes amb motiu d’una lletra de batalla dedicada al problema de l’autocensura, entesa com una de les conseqüències nefastes del fonamentalisme musulmà.

Aviat intentaré escriure una lletra de batalla sobre aquesta qüestió, en definitiva si -com opina Judt, els intel·lectuals jueus tenen dret a criticar Israel i la seva política, però avui, en aquest comentari em limitaré a traslladar als meus lectors l’opinió que acaba d’exposar Jimmy Carter, l’expresident dels Estats Units pel Partit Demòcrata, i també Premi Nobel de la Pau.

Carter va publicar el passat novembre de 2006 un llibre, “Palestine: Peace Not Apartheid” que, quatre mesos després de la seva aparició, continua situat a la llista dels llibres més venuts del New York Times. Es tracta d’un assaig que, no cal dir-ho, ha provocat una gran polèmica. Segons Carter, la política actual d’Israel en els Territoris palestins constitueix un “sistema d’apartheid” en el qual un Estat hebreu “totalment dominant” reprimeix la violència “privant els Palestins de llurs drets humans fonamentals”.

L’afirmació és radical, i no sols ha provocat protestes de molts sectors projueus, sinó també la dimissió de Kenneth Stein, especialista en matèries relatives a l’Orient Proper, que durant molts anys ha estat conseller de Carter.

Jo no m’atreveixo a judicar l’afirmació, perquè no tinc una opinió prou formada respecte d’aquest punt. Simplement la deix damunt la taula perquè, qui hi tingui interès, hi pugui reflexionar.

Arxivat a Bloc de notes | Comentaris tancats a Les opinions de Jimmy Carter sobre la política d’Israel

La premsa europea i nord-americana no ha estat generosa amb Chirac

13 Març 2007 by

Jacques Chirac ha fet saber a l’opinió pública que es retira de la vida política i, tal com tothom esperava, no es presentarà a les eleccions presidencials. Després de més de quaranta anys de fer política, després d’haver estat President de la República, Primer Ministre, Batlle de París i d’altres càrrecs de menor importància, la premsa mundial ha tingut paraules especialment elogioses per aquest home que entrà en aquest món de la política de la mà de De Gaulle.

Segons publicava ahir Le Monde, la premsa britànica i americana no s’ha mostrat particularment tendra amb Chirac. El Daily Telegraph, diari de dreta, afirma sense floretes que si “les convencions demanen que es diguin coses gentils de les persones quan aquestes es retiren, no és fàcil de fer això en el cas de Jacques Chirac”. “En tant que home polític –segueix dient el diari-, el personatge ha tret partit de tot el que anava més enllà de la política francesa… és simpàtic, inconstant, dominador, i mostra un caràcter sense escrúpols.” Continua dient aquest diari que “ell ha estat, segons el seu humor, un lliurecambista i un proteccionista, un gaullista i un atlantista, un federalista i un euroescèptic”. “Podríem dir que en democràcia, els pobles tenen els homes que es mereixen. (…) França mereixia alguna cosa millor”, conclou.

Pel que fa al Financial Times, el diari dels negocis escriu que “en allò que fa a la seva herència, la major part dels analistes estan d’acord a estimar que el chiraquisme, més enllà dels pagesos que el sostenen, no representa gran cosa”. El diari el qualifica a més d’ “etern oportunista [que] ha canviat de camisa en mantes ocasions (…)”. El Financial Times revela així mateix que “ell ha estat generalment alabat per haver reconegut la responsabilitat de França en la deportació de jueus durant l’ocupació alemanya durant la segona guerra mundial, per haver conduït el 2003 ‘la vella Europa’ a oposar-se a la invasió de l’Iraq, i igualment per haver posat en guàrdia el país contra els perills de l’unilateralisme americà”. “El que emergeix –pel que fa als seus detractors- del balanç de Chirac és el sentiment d’ocasions perdudes”, escriu encara el diari.

El Guardian (de centre esquerra) qualifica Jacques Chirac de penell per la seva habilitat de navegar en funció dels seus interessos. “Chirac és sobretot criticat per haver fracassat a l’hora d’aprovar els canvis a França i d’haver cridat a un referèndum sobre la Constitució europea l’any 2005, i també per haver fracassat a l’hora de vendre aquesta idea als electors qui han votat NO” conclou el diari.

El New York Times opina això d’aquest adéu: “Després de més de quatre dècades en política i una dotzena d’anys com a president, Jacques Chirac ha anunciat la seva retirada de la vida política (…) però no ha anunciat que ell donava suport a la candidatura de Nicolas Sarkozy (…). El discurs de Chirac era un adéu, no un missatge polític, (…) No ha dit res de la seva herència o del futur de l’UMP. (…) Protegit per la immunitat presidencial, ha evitat les persecucions, però ell podrà ser perseguit un cop hagi abandonat l’Elisi.”

El Washington Post no és menys crític. “Per a nombrosos francesos, Chirac ha encarnat la imatge de la reialesa a la francesa: elegant i obert, algun cop brutal en les seves crítiques a altres països europeus i als seus aliats, amant de viure a tot tren i ardent defensor de la cultura i de la llengua franceses. (…) Durant els seus mandats a l’Elisi, Chirac ha vist com el mal francès s’aprofundia. Els seus esforços de reforma han fracassat, la taxa d’atur ha augmentat, la discriminació s’ha accentuat i la influència de França ha disminuït. Després de les vagues a les barriades i del moviment del CPE, la popularitat de Chirac ha tocat fons.”

Arxivat a Bloc de notes | Comentaris tancats a La premsa europea i nord-americana no ha estat generosa amb Chirac

Serà finalment François Bayrou, “le deuxième homme”?

12 Març 2007 by

En un sondeig Ifop aparegut ahir al Journal du Dimanche (París), François Bayrou aconsegueix el mateix nivell que Ségolène Royal en el primer torn de l’elecció presidencial francesa: el 23% d’intenció d vot.

Es tracta d’una xifra mai no aconseguida fins ara pel candidat de l’UDF a l’elecció presidencial. Diguem alhora que, tant Royal com Bayrou es troben precedits per Sarkozy, que continua en cap a les intencions de vot, amb un 28%.

Tot confirmant, doncs, una progressió que de moment no cessa, Bayrou guanya 4 punts en referència al precedent sondeig Ifop fet per Paris Match (París) el passat 26 de febrer, i 6 punts en referència a l’enquesta precedent Ifop JDD del 22-23 de febrer.

Ségolène Royal té una evolució inversa a la de Bayrou, i perd de 2,5 a 5 punts respectivament. Jean-Marie Le Pen es troba en un quart lloc, amb el 13% d’intencions de vot.

Òbviament es tracta de sondeigs i, per tant, d’orientacions. Però tot sembla demostrar-nos que teníem raó els qui, des de fa molt de temps –en el meu cas, des que m’ho va fer notar el meu fill-, hem dit que, al nostre entendre, l’única manera de vèncer la dreta dura i pura que representa Sarzozy era donant suport a l’aposta moderada i sòlida de Bayrou. És cert que també Royal n’és, de moderada. Això no ho discutiré, però dubto molt que sigui sòlida. Els seus “désirs d’avenir”, aquest evolucionar continu per adaptar el seu programa a “ce que veulent les Français“, aquest prometre a tord i a dret realitzacions dubtosament possibles, aquest replegament final de tots els seus adversaris interns (Jospin, Strauss-Khan, Fabius….) que, després d’haver-la criticat durament, a la fi, i en veure com pot novament aproximar-se la derrota, han fet pinya entorn seu, però amb la boca petita, tot això, dic –i d’altres coses més-, és el que fa que molta gent d’esquerra pensi que l’aposta més segura contra Sarkozy és François Bayrou.

Veurem com es resol finalment. De tota manera, de la mateixa manera que el meu amic Pere Jaume Bosch enyorava haver nascut anglès en el seu darrer article, escrit a redós del seu estimat Portobello londinenc, i lluny de la “marabunda” madrilenya, a mi em conforta mirar el nostre veí del nord. És cert que aquest veí té tots els defectes del món. Però els nostres us asseguro que són encara molt més remarcables

——-

N.B. Ahir diumenge vaig veure diversos reportatges de la manifestació de Madrid i he escoltat el discurs de Mariano Rajoy. He de dir que mirant l’espectacle, veient la gent com cridava, escoltant el discurs del líder de la dreta, vaig dubtar de si escoltava el PP o em trobava davant un nou José Antonio Primo de Rivera, o un nou José Calvo Sotelo (encara no sabria diferenciar-ho prou).

Sortosament per a tots, la diferència entre ara i l’any 1936 no la marca el discurs polític, sinó la realitat del país, d’aquest país en el qual l’economia va raonablement bé, on globalment considerat hi ha feina per a gairebé tothom, on els immigrants ens fan els treballs més dolents que no volem fer nosaltres, i on, malgrat tot, cada dia que passa, és més gran el sector de gent que ha accedit a un nivell raonable de cultura.

Perquè si això no fos d’aquesta manera, si hi hagués, com antany, misèria pels carrers, si fóssim tan ignorants com eren els espanyols de 1936, aleshores –en veient i escoltant el que vaig veure i escoltar que havia passat ahir a Madrid- diria que les dues Espanyes estan novament a punt de passar a l’acció.

Arxivat a Bloc de notes | Comentaris tancats a Serà finalment François Bayrou, “le deuxième homme”?

El futur incert de Rodríguez Zapatero

11 Març 2007 by

Escric aquest comentari el dissabte tarda (ahir per al lector) abans de saber què ha passat exactament a Madrid, encara que ho puc imaginar només mirant la fotografia que du el diari Menorca de la manifestació que va protagonitzar ahir el PP de la nostra illa davant l’Ajuntament de Maó. És probable que, com s’expressa la dita castellana, “allí eran todos los que estaban”, encara que probablement “no estaban todos los que eran”, la qual cosa demostra que els càrrecs públics del PP, amb una disciplina fèrria, segueixen les directrius del seu partit que, també com el de Rodríguez Zapatero, s’ho juga tot a l’avalot d’aquesta darrera carta.

He decidit que explicaré tot el que penso sobre el que a Espanya estem vivint a la propera “lletra de batalla” de dijous vinent, tot i que, abans de tancar l’article, vull seguir la sessió del Congrés en què compareixerà Pérez Rubalcaba.

Avui em limitaré a transcriure el següent article d’Enric Juliana –interessant article-, aparegut a La Vanguardia de dissabte, 10/03/07:

Zapatero se juega en las próximas semanas el colapso de la legislatura

Los dos trenes fantasma de la democracia española – ETA y el 11-M- se cruzan esta medianoche en Madrid. Los expresos se acercan y el guardagujas de la Moncloa se halla en serios apuros.

El presidente del Consejo está afrontando el momento más difícil de su febril mandato. La oposición le aprieta sin piedad, con ferocidad, incluso, traspasando algunos límites no escritos – el Partido Popular también ha convocado concentraciones antigubernamentales ante embajadas españolas en el extranjero, algo que no ocurría desde los tiempos de Franco-, pero sus problemas van mucho más allá de la monumental manifestación de repudio que tendrá lugar esta tarde en las calles de la capital de España.

Las manifestaciones no tumban a los gobiernos, como pudo comprobarse durante el vendaval por la guerra de Iraq, pero les pueden complicar extraordinariamente la vida (y la agenda), como sí ocurrió con las fiebres pacifistas de la primavera del 2003. En tanto que expresión de fuertes malestares, las grandes manifestaciones acotan el terreno de juego. Y fortalecen los cercos.

Éste es hoy el principal problema de Rodríguez Zapatero: el riesgo de que en las próximas semanas la legislatura entre en una fase de colapso por falta de oxígeno. Inmediatamente después del bombazo de ETA en Barajas, los estrategas de la Moncloa teorizaron la necesidad, urgente, de centrar la agenda, la maldita agenda, en asuntos distintos y distantes del País Vasco. No ha podido ser. El programa legislativo del Gobierno está prácticamente agotado, la economía va bien y sopla poco aire en la política exterior.

La agenda está atornillada al País Vasco. De manera que el oxígeno que necesita Zapatero sólo puede venir del Cantábrico. Es fácil adivinar cómo. Una declaración de Batasuna renunciando a la violencia parece imprescindible para que los abertzales puedan concurrir a las elecciones municipales. He ahí la piedra angular del enrevesado momento político. Ello ayuda a explicar la tremenda ofensiva del PP: cuanto más cale la idea de que el Gobierno ha cedido al chantaje del terrorista De Juana, más difícil será calibrar como positivo un eventual gesto de Batasuna; si se produce.

Si no se produce, las elecciones municipales y autonómicas de mayo pueden quedar atrapadas por el efecto De Juana, con el consiguiente colapso de la legislatura. Al Gobierno no le quedaría otra opción que cruzar los dedos, rezar para que sus candidatos no se conviertan en el chivo expiatorio del malestar por la crispación política, y comenzar a pensar en un adelanto de las legislativas a otoño, tesis que cada vez más dirigentes socialistas consideran – en privado- casi inevitable.

¿Y un adelanto súbito, fulgurante, en plan catenaccio,para unir, el 27 de mayo, legislativas, municipales y autonómicas? Casi nadie plantea hoy esta hipótesis, que tendría un sesgo plebiscitario, pero hay margen legal hasta el día 2 de abril.

Diríase, por tanto, que Zapatero está en manos de la modulación que adopte Batasuna. Pero hay otros factores decisivos. Uno de ellos, importantísimo: la recepción social a la estrategia del PP. He ahí la gran prueba a la que esta tarde se enfrenta Rajoy en las calles de Madrid. Yel martes en el Congreso, durante la comparecencia del ministro del Interior, Pérez Rubalcaba.

En el Gobierno y en el PSOE, donde la preocupación es muy alta, existe la convicción de que la agresividad pasará factura a los conservadores. Por ello, Zapatero busca con ahínco el contraste de estilos. Ayer en Bruselas se mostró exquisitamente paciente ante la manifestación de esta tarde. Y algo enigmático: “Después de las manifestaciones, ya vendrán las elecciones”.

Arxivat a Bloc de notes | Comentaris tancats a El futur incert de Rodríguez Zapatero

La tramuntana

10 Març 2007 by

Aquest any ens felicitàvem de no haver-nos encara trobat amb cap tramuntanada, però certament que la naturalesa, tan rica a casa nostra en tots els aspectes, no podia deixar passar la primavera sense fer-nos obsequi del vent.

“Aigo vos demanam i Vós mos donau vent”, canta Maria del Mar Bonet, i vent hem tingut com en els millors temps, encara que durant les primeres hores aquest vingués  acompanyat d’aigua. Els ports de Maó i de Ciutadella han romàs tancats durant més d’un dia i els camps –sortosament xops per l’aigua caiguda- s’han deixat bressolar per unes ràfegues fortes, dures, que han assolit els cent quilòmetres per hora.

Un cop l’aigua ha desaparegut i ha estat només el vent que ens visitava, el cel s’ha tornat blau, d’un blau intents gairebé insultant, i ha tret dels nostres caps tots els mals pensaments que, a aquestes hores, deuen ja haver-se dipositat per la serralada nord-africana.

Veure com l’aigua del mar batia sobre els molls de la cala era un espectacle fantàstic i contemplar la mar profunda, la de fora port (una mar més blanca que blava per mor de l’escuma batuda), era una mica aterridor.

Diuen que avui el vent demancarà una mica i sembla que tornarà a la caverna ignota d’Eol, tot deixant el salobre marí sobre les pastures dels nostres camps. Hauria de ploure una mica per salvar la collita, però no sé si ho farà, encara que aquest matí tot el cel és núvol altre cop. Però ens en sortirem. Com ens n’hem sortit sempre.

Menorca, doncs, continuarà essent ella mateixa. Malgrat tot, és més forta que la tramuntana. Ah, per cert! Després de tanta matraca sobre el canvi climàtic, veure aquesta tramuntana de sempre és un confort.

Arxivat a Bloc de notes | Comentaris tancats a La tramuntana

Tot el que va malament pot empitjorar

9 Març 2007 by

La resolució del Tribunal Constitucional que desestima per unanimitat la recusació que la Generalitat de Catalunya havia fet del magistrat Rodríguez Zapata dignifica el tribunal i, especialment, els magistrats presumptament progressistes que no han caigut en la trampa de jugar a fer política en lloc d’exercir la funció jurisdiccional, que és el que han de fer. Fins i tot el recusat Pérez Tremps ha votat contra la recusació del seu company, actitud que l’honora i que comporta un alè de dignitat entre tanta baixesa moral que ens toca viure.

No puc dir el mateix de Rodríguez Zapatero que, en el debat que va mantenir en el Senat fa dos dies, va caure en la trampa que li va teixir el Partit Popular. El president, en lloc de defensar la seva decisió de concedir la presó atenuada a De Juana “perquè era la bona”, si és que ell creia que ho era, va comença a fer servir el ventilador, o la moviola (com vulgueu), tot entrant en la dinàmica del “i tu més” a què tan acostumats estem a casa nostra.

No es pot defensar la pròpia política dient que els altres feien el mateix, o que ho feien pitjor. Som els ciutadans majors d’edat i amb criteri els qui ho hem de veure, això. I en veient-ho, podrem desautoritzar els arguments de l’oposició. Però contemplar com tot un president del govern es rebaixa a llegir llistes d’escarceracions fetes pel PP em va semblar lamentable.

Val a dir, però, que si penso això de Rodríguez Zapatero, he de dir també que escoltar unes hores més tard com Mariano Rajoy el qualificava de “hooligan”, quan poques vegades s’ha donat en el parlament un espectacle més roí que el que van protagonitzar en aquella sessió els senadors populars, escoltar-li això, dic, i sentir com Rajoy oferia al president un debat “assossegat i serè” sobre el terrorisme, em va semblar d’un cinisme increïble. Les seves paraules eren un sarcasme colossal.

Arxivat a Bloc de notes | Comentaris tancats a Tot el que va malament pot empitjorar

Retornem a la guerra freda?

8 Març 2007 by

Estimat director: Tot sostenint un punt de vista molt prooccidental, The Economist, diu que, per comprendre la història sagnant de Rússia cal observar l’oscil·lació que sempre es produeix entre dues forces antagonistes: la dels qui cerquen d’imitar l’Occident i la dels qui es volen preservar de la seva influència.

Durant una gran part del segle XX, el principal objecte d’admiració i de repulsió per a Rússia han estat els Estats Units. No cal dir que els dos gegants s’assemblen. Després d’haver adoptat precipitadament –i força lleugerament- les idees americanes durant els anys norantes, Rússia ha reprès la tendència antioccidental sota la presidència de Vladimir Putin.

De fet, si ens atenem al discurs pronunciat per aquest a la conferència de Munic, el passat 10 de febrer (discurs que ha fet escriure pàgines i més pagines a tots els diaris del món), haurem de concloure que aquest vell reflex antioccidental novament s’ha reprès.

En aquesta ocasió, Putin ha resumit net i cru els greuges russos envers els Estats Units i ha declarat que “accions unilaterals i sovint il·legítimes [han] provocat noves tragèdies humanes i creat nous pols de tensió.” El món, ha afegit Putin, assisteix a “una hiperutilització de la força, gairebé sense límits”, que ens fa caure “en un abisme de conflictes permanents.” Perquè ningú no es confongués sobre la finalitat dels seus propòsits, Putin ha precisat que “els Estats Units desborden les seves fronteres nacionals en tots els dominis” com a prova “del més gran menyspreu” del dret internacional. Si hem de fer cas al president rus, una actitud d’aquesta naturalesa no pot sinó encoratjar la carrera d’armaments.

La pregunta que ens hem de fer ara –de fet se l’han plantejada tots els comentaristes de política internacional- és si, a partir d’aquest discurs –una veritable mise en scène de Putin- ens trobem a l’alba d’una nova guerra freda. Realment ens hi trobem?

Tot i que per alguns analistes la conferència de Munic podria esdevenir l’element sobre el qual hauran de focalitzar els seus estudis els historiadors que més endavant estudiaran la nostra època, de la mateixa manera que els historiadors d’avui han focalitzat l’estudi de la guerra freda en el discurs que, sobre el “teló d’acer”, pronuncià Winston Churchill a Fulton (Missouri) l’any 1946, el més probable és que no estem davant d’un supòsit semblant. En aquest sentit, Christian Semier, escriu a Die Tageszeitung (Berlín) que Rússia, més aviat malda per treure un avantatge estratègic de l’afebliment dels Estats Units.

Les reaccions de la classe política alemanya al discurs de Putin demostren que no estem a les portes d’una nova guerra freda entre Rússia i Occident, sinó tan sols davant un canvi de perspectiva. Independentment del seu color polític, tots han admès que el president rus ha expressat per damunt de tot un ventall d’inquietuds legítimes que feien referència al desplegament dels sistemes de defensa antímíssils a l’Europa de l’Est, i en menor mesura, al desplegament de tropes americanes a les fronteres de Rússia.

De fet, no deu fer encara tres setmanes, vaig llegir l’article d’un expert polonès que manifestava la seva inquietud pel desplegament militar en aquest país que, presidit i comandat pels ultracatòlics germans bessons Kaczynski, ha acceptat de servir de base al desplegament militar nord-americà. De fet, la ciutat de Gorsk, a la vora de la mar bàltica, acollirà aviat les rampes de llançament de l’escut antimíssils americà. El terreny militar, eriçat de radars i envoltat de fil ferro, s’estén sobre unes 880 hectàrees. I segons diuen els especialistes, serà allí on s’enterraran, a deu metres de profunditat, en un terra pantanós, les sitges que contenen els míssils d’intercepció. Val a dir que també a la República Txeca es durà a terme un gran desplegament militar.

No ens hem, doncs, d’estranyar que, davant aquest desplegament de força, Moscou se senti inquiet. En aquest sentit, Putin ha dit que no es tracta de nostàlgia respecte d’allò que va ser l’URSS i ara no és Rússia, sinó de la defensa d’interessos geoestratègics i de zones d’influència.

Tot i això, no sembla que Occident se senti gaire preocupat pel memorial de greuges que ha proclamat Putin a Munic. En aquest sentit, The Economist opina que el Kremlin incrementarà la pressió sobre les empreses estrangeres del sector de l’energia com a represàlia per aquest desplegament antimíssils americà, bàsicament per fer una demostració del seu poder.

Els arguments que desplega aquesta prestigiosa revista anglesa en defensa de la tesi que nega que el discurs de Putin a Munic doni pas a una nova guerra freda són els següents: Rússia disposa d’un lloc permanent en el Consell de seguretat de l’ONU, que pot utilitzar per posar bastons a les rodes de la política americana a l’exterior (pensem, per exemple, en una eventual pressió sobre l’Iran). Posseeix les més grans reserves d’hidrocarburs del planeta, que poden servir-li –de fet ja li han servit- “d’eines d’intimidació i de xantatge”, com va afirmar el vice-president Dick Cheney en un discurs força agressiu pronunciat a Vilnus (Lituània) l’any 2006. A més posseeix armes nuclears per satisfer el seu orgull. L’única cosa important que Rússia no té avui (i que sí que tenia l’URSS) són forces convencionals, de la mateixa manera que no té tampoc recursos econòmics i ideològics que li permetin de concórrer amb els Estats Units a nivell mundial, com ho feia durant la guerra freda.

Així doncs, Putin no pretén obrir una nova era de dissensió i d’equilibri, com la que es va produir durant gairebé cinquanta anys entre les forces que eren a l’un i l’altre costat del teló d’acer, ans –i aquesta és l’opinió de Dimitri Trenin, director del Centre Carnegie de Moscou-, amb la seva actitud denunciadora i agressiva, Putin es presenta com a cap de fila de l’oposició planetària als Estats Units, calculant que, gràcies a la desfeta de l’Iraq, el moment és ideal per anunciar la candidatura de Rússia a ocupar aquest lloc de principal oponent al gegant nord-americà.

És probable que això sigui per als nord-americans una font de preocupació, però certament que no és una catàstrofe. Tot i així, no sembla que a Washington tothom tingui la mateixa opinió sobre quina resposta s’ha de donar a aquesta acció de Putin. Un sector de la classe política opina que cal enfrontar-se al Kremlin, i potser fins i tot se l’hauria de castigar –per exemple traient-lo fora del G8. D’altres, però (i Bush sembla que es troba en aquest camp) prefereixen mostrar-se condescendents, tot intentant conservar les relacions de bon veïnatge, entre altres coses perquè la posició de Rússia s’haurà de tenir molt en compte (potser fins i tot serà decisiva) de cara a la política que els Estats Units vulguin seguir davant la negativa de l’Iran de no secundar l’alto ordenat per les Nacions Unides a l’enriquiment d’urani.

Bé, així és com jo ho veig, estimat director, però he de reconèixer que la cala Pedrera –aquest racó de paradís on visc en el port de Maó-, es troba molt lluny dels centres mundials de poder. D’ací que ben podria ser que tot fos d’una altra manera.

Arxivat a Lletres de batalla | Comentaris tancats a Retornem a la guerra freda?

L’argúcia de l’esquerra

7 Març 2007 by

No és que la decisió presa en el Parlament de blindar la presidència del Tribunal Constitucional fins al mes de desembre en la persona de la magistrada María Emilia Casas sigui dolenta per se, que no ho és, ja que l’esmena presentada per Esquerra Unida i aprovada amb el vot en contra del PP servirà també per als futurs presidents, que no cessaran en el càrrec fins a la renovació del Tribunal. Però té raó el PP quan afirma que, en prendre ara la decisió, el PSOE mostra el “plumero”, ja que l’únic que pretén –o potser hauríem de dir que el que pretén per damunt de tot- és que la senyora Casas –en la qual confia l’esquerra- presideixi el Tribunal durant el debat de la constitucionalitat o inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya.

Val a dir, doncs, respecte d’aquest canvi el mateix que deia fa uns dies de la recusació del magistrat Rodríguez Zapata per part de la Generalitat: que és un despropòsit, que en aquest estat de coses, no s’hauria d’haver fet.

Penso que entre tots hem fet que la gent desconfiï de les institucions, i això perquè ens hem preocupat tant de polititzar-les, que ara no sabem qui serà el guapo que les podrà despolititzar.

Lamento ser tan pessimista, però tinc la impressió que, per millorar una mica les coses d’aquest país, es necessitaria fer tabula rasa de gairebé tot, incloent en aquest “gairebé tot” la nostra classe política. I això no és possible, desgraciadament.

Arxivat a Bloc de notes | Comentaris tancats a L’argúcia de l’esquerra

« Entrades més antigues
Entrades noves »