Josep Maria Quintana

En una llarga entrevista que li va fer el diari El Mundo, que em recomanà de llegir el meu amic PJBosch, Zapatero va admetre que s’havien autoritzat contactes amb la banda terrorista després de l’atemptat de la T-4 . A l’entrevista afirmava que aquest contactes van continuar a causa del “desig d’instàncies internacionals” que “tenien tota la bona voluntat que pogués veure’s la llum al final del túnel” per tal que “allò impliqués la fi”. No obstant això, també reconeixia que els contactes van continuar “amb una situació ja molt deteriorada” en la qual “hi havia ja molt poques possibilitats”. I finalment subratllava que el seu “principi ètic” li exigia “esgotar fins l’últim sospir per evitar que hi hagués més víctimes”.

Lamento ficar-me novament amb Zapatero, però ho he de fer necessàriament, perquè si l’altre dia afirmava que en ell hi ha una gran diferència entre allò que diu i allò que fa, aquestes declaracions ens ho confirmen.

No seré jo el qui critiqui els contactes del Govern amb ETA. He afirmat –i m’hi reafirmo- que el final d’un terrorisme que té un rerafons polític i un suport electoral més o menys ampli, sempre acaba en un diàleg. I si bé dono suport a l’acció policial, penso que aquesta no serà suficient per resoldre la causa que, en aquest cas, el provoca.

Encara més: per dir això mateix en un post que va reproduir el diari Menorca, vaig rebre un parell de cartes que em deixaven verd. Són gangues que comporta el meu ofici i no passa res. Per tant, no seré jo que critiqui Zapatero per haver fet un darrer esforç després dels atemptats de la T-4. El critico simplement perquè no ens digués la veritat i assegurés solemnement no hi havia ja cap mena de negociació amb els terroristes. Cosa que ara desment.

D’altra banda, l’explicació que actuava així per “desigs d’instàncies internacionals” sense aclarir una mica més què vol dir amb aquesta frase críptica, no em sembla suficient per justificar el seu engany. I a més, no crec que amb això pugui convèncer ningú.

Per tant, si Rajoy li retreu ara que ens va enganyar, no podem sinó donar-li la raó. Per quins set sous hauríem de dir el contrari?

Jordi Barbeta escrivia ahir a La Vanguardia: “La teoría de los gobiernos amigos desarrollada por el PSC se ha desmoronado. Los socialistas catalanes defendieron siempre que la complicidad política entre un presidente socialista en la Moncloa y un president socialista en la Casa dels Canonges lo haría todo más fácil. Sin embargo, desde que esa circunstancia política se ha producido, las relaciones entre el Gobierno y la Generalitat no han mejorado. Al contrario, se han encallado y las relaciones entre el PSOE y el PSC han empeorado progresivamente hasta el punto de preguntarse, en la calle Nicaragua, si con estos amigos les hacen falta enemigos.”

No sols hi estic d’acord sinó que, a mesura que passen els dies, tinc la impressió que el president Zapatero és un d’aquests homes que posen una distància infinita entre allò que diuen i allò que fan. Però ell té una virtut incontestable: és un dels pocs homes que, fent això, no sembla que en sofreixi les conseqüències.

Primer fa creure a Mas que li donarà suport sempre que CiU aprovi l’Estatut. Després fa creure a Maragall que ell no serà un problema. Després desplaça Maragall i dóna suport a Montilla, el qual assegura això del govern amic, de què parla Barbeta. Amb els dies, però, observem que el fet de ser un govern amic no comporta cap mena de conseqüències, i és aleshores quan Montilla parla fins i tot de la desafecció… Però malgrat tot, no sembla que aquesta mena d’actuacions, més pròpies d’un tafur que d’un polític, li comportin un descrèdit entre la ciutadania. Per què? Si Aznar hagués fet aquesta mena de jugades s’hauria carregat amb les ires de tothom. I en canvi, Zapatero no sembla que les conciti. No ho entenc. És a causa del talant?

He posat exemples relacionats amb Catalunya, perquè el comentari de Barbeta hi feia referència. Però en trobaríem molts més, relacionats amb tota mena d’actuacions polítiques de Zapatero que mai no saps com acabaran. I tanmateix, no m’estranyaria que tornés a guanyar les eleccions.

Bé, és probable que, si això darrer es produeix, en gran mesura sigui per la enorme immoderació de la dreta, d’aquesta dreta que sembla moure’s al compàs dels moviments polítics, religiosos i socials més reaccionaris, uns moviments que res –o molt poc- tenen a veure amb la realitat dels temps. I mentre la dreta faci por, Zapatero continuarà tenint corda.

Ja sé que els fonamentalistes, els qui estan segurs que la veritat és quelcom objectiu, i que la seva interpretació correspon amb exclusivitat a un home escollit per Déu, únic que pot llegir amb absoluta seguretat aquesta llei natural que tenim impresa en el fons dels nostres cors, i al qual, per tant, hem d’obeir, mai no acceptaran les frases que transcriuré avui del mateix llibre de què us parlava ahir.

Tanmateix, i sense que jo necessàriament m’hagi de sumar als que practiquen aquest “relativisme moral” de què ens parla cada dia al Papa i els seus delegats, que ha esdevingut, segons ells, el pitjor dels mals que hi ha sobre la terra, però sí em reivindiqui per a mi el dret de pensar, de dubtar i, finalment, d’elegir, voldria que meditéssiu els dos textos següents. El primer, el diu el mateix personatge de què us parlava també al meu darrer post. El segon, s’atribueix a un text àrab molt més antic, del qual en desconec la data.

« Lorsque la foi devient haineuse, bénis soient ceux qui doutent ! »
“Un cop la fe esdevé odiosa, beneïts siguin els qui dubten!”

« Les gens voudraient qu’un imam se lève
Et prenne la parole devant une foule muette
Illusion trompeuse ; il n’y a pas d’autre imam que la raison
Elle seule nous guide de jour comme de nuit. »

“La gent voldria que un imam s’aixequés
I prengués la paraula davant una multitud callada.
Il·lusió enganyosa; no hi ha altre imam que la raó.
Ella sola ens guia tan de dia com de nit.”

Un incident familiar que s’ha resolt de la manera més favorable m’ha impedit d’asseure’m a la taula durant gairebé una setmana. És curiós com l’home té un ordre jeràrquic de preferències, i si bé jo estimo molt el silenci de la meva biblioteca, hi ha coses que et demanen de sortir i deixar el que tant t’agrada de fer en un segon lloc.

Així ha estat aquest cop i, a més, m’he adonat que fins havia deixat de llegir diaris i de seguir la frenètica activitat diària. Tanmateix no he abandonat la lectura plaent en el meu periple improvisat pel cor d’una Baviera alemanya, plujosa i de llum apagada.

De fet, no em sento amb ganes d’opinar de res: ni de Hillary Clinton, ni de Barak Obama, ni de Nikolas Sarkozy, que continua essent el polític més mediàtic de tots els que ocupen avui llocs clau en aquest món. És clar que podria escollir matèries força més doloroses, com la revolta tribal de Kènia o l’assassinat de Benazir Butto al Pakistan, però no ho faré. M’he de limitar avui a transcriure-us una frase que, en una novel·la d’Amin Maalouf, “Le périple de Baldassare”, pronuncia el protagonista del relat, un home d’una quarantena d’anys, culte, dedicat a la recerca de llibres i d’objectes antics, cristià (encara que carregat de dubtes), que viu a Gibelet (a l’actual Líbia), i procedeix d’una antiga família de genovesos. Estem en ple segle XVII:

Et j’aime à croire que le Créateur préfère, de toutes ses créatures, justement celles qui ont su devenir libres. Un père n’est-il pas satisfait de voir ses fils sortir de l’enfance pour devenir des homes, même si leurs griffes naissantes l’égratignent un peu ? Pourquoi Dieu serait-il un père moins bienveillant ?

Jo prefereixo creure que el Creador prefereix, de totes les seves criatures, justament aquelles que han sabut esdevenir lliures. És que per ventura un pare no està satisfet de veure com els seus fills deixen de ser infants per esdevenir homes, encara que amb les seves ungles l’esgarrapin una mica? Per què Déu hauria de ser un pare menys benvolent?

Ja sé que això no ens justifica de res, però penso que pot ajudar molt a tots aquells (entre els quals em trobo) a qui avui se’ls fa molt difícil ser lliures sense haver d’abdicar necessàriament d’algunes fidelitats.

Què ens volien dir exactament els cardenals espanyols que participaren a la manifestació de Madrid? Només que “nos dirigimos a la destrucción de la democracia”? Era això que només ens volien dir, o, encara que subliminalment, ens demanaven que votéssim pel Partit Popular a les properes eleccions, la campanya electoral de les quals ells encetaven?

Però si durant els vuit anys que governava Aznar els cardenals van guardar silenci, aleshores he de deduir que és Zapatero i el govern dels socialistes els qui ens duen a la destrucció d’aquest sistema pel qual vaig lluitar de jove i en el qual crec, tot i els molts defectes que presenta. Per tant, si m’he de posar a l’alçada dels bisbes, no em queda més camí que girar-me a la dreta i votar pel meu amic Mariano Rajoy.

Tanmateix, abans de fer això, abans de decantar-me pel vot en favor dels populars seguint el missatge subliminal dels cardenals, jo voldria estar segur d’una cosa: Derogarà el PP la llei de l’avortament amb la qual va conviure de manera pacífica durant dues legislatures? Derogarà la llei del divorci exprés? Derogarà la llei de matrimoni dels homosexuals? Derogarà el premi de 2.500 euros a les parelles pel naixement de cada nou fill?

Rajoy, davant l’allau de manifestacions dels cardenals, s’ha tornat petit i no diu res que faci referència a totes aquestes coses, que són, segons sembla, la causa de la desfeta de la família cristiana i, per tant, de la democràcia, un règim que, curiosament, desconeix l’Església en el seu interior, que rebutja l’estat del Vaticà i pel qual foren molt pocs els bisbes que hi van lluitar a Espanya durant la dictadura franquista, perquè els bisbes, enlloc d’enfrontar-se al dictador, el feien entrar sota pali a les esglésies.

Però deixem anar els bisbes i fixem-nos en la dreta política espanyola: abans de decidir-me per votar el PP seguint les consignes dels cardenals, vull saber què farà Rajoy amb aquestes lleis que tanta destrossa provoquen a la família i ens condueixen a la destrucció de la democràcia.

I no puc deixar de dir una última cosa: Em dol que, davant aquest terrabastall dels cardenals, davant aquesta exageració tan gran i tan injusta, la resta de bisbes prefereixin mantenir-se en silenci. Com n’és, de còmode, guardar silenci quan parlar ens compromet!

He llegit les declaracions que els bisbes i els seus representants més directes van fer a la manifestació de Madrid en defensa de la família, i també he escoltat el missatge de Benet XVI sobre aquesta mateixa família, que conceptua com a clau per al progrés de la humanitat.

Hi puc estar d’acord en alguns aspectes, entre altres coses perquè també la meva dona i jo hem defensat sempre la família (duem ja trenta-cinc anys de casats, tenim tres fills, un nét i n’esperem un altre), com la defensaren també els nostres pares respectius. No devem, doncs, ésser uns adversaris gaire temibles d’aquesta família estructurada i catòlica que defensen el Papa i els seus germans en l’episcopat. I tanmateix jo em trobo molt lluny d’algunes de les manifestacions que s’han fet aquests dies i, en concret, de la que, directament o indirectament, assenyala l’acció del govern socialista com la causa bàsica del deteriorament i de la desestructuració de les famílies espanyoles.

És probable que el govern socialista hagi fet moltes bestieses, però us asseguro que no és la causa que la dissolució de “família cristiana”. Ni el “divorci exprés”, ni el reconeixement del “matrimoni entre homosexuals”, ni “la despenalització de l’avortament” en els termes que la llei preveu, són la causa del deteriorament de la família. Les lleis que regulen aquestes realitats són, en tot cas, alternatives i respostes que el parlament d’un estat democràtic i aconfessional ha previst (en alguns casos, com el de l’avortament, sense que el PP hagi fet res per evitar-ho) per donar sortida a fets i a conductes que, ens agradi o no, són ben presents dins la nostra societat (fins i tot entre els catòlics), una societat que, per cert, cada dia es confessa menys cristiana i es mostra més i més deslligada de l’Església catòlica, la qual es troba en clar retrocés.

I la pregunta que ens hem de fer és aquesta: Creieu que l’Església esdevé aliena a aquest retrocés? No, no ho crec. Succeeix, però, que a l’Església li costa molt (no tant com a l’islam, però Déu n’hi do!) d’acceptar l’autonomia de la societat civil, i enyora la preponderància de l’Altar sobre el Tron i, en definitiva, aquelles èpoques en què l’Estat convertia en delicte allò que, des del punt de vista de la moral cristiana, era pecat.

No ho diuen així, sinó que acudeixen a les tesis iusnaturalistes, del tot superades científicament en el camp de la història del dret. Perquè… què volen dir el Papa i els bisbes quan propugnen que les lleis dels estats han de ser un reflex fidel de la llei natural? ¿Volen dir que, davant la impossibilitat d’interpretar conjuntament aquesta llei natural (de fet les institucions internacionals no s’han pogut posar d’acord més enllà dels drets que hem proclamat com a universals de l’home i del ciutadà), que davant, dic, la impossibilitat real d’arribar a un acord sobre què diu aquesta suposada llei natural, cal que acudim a l’Església Catòlica perquè, en nom de tots (de creients i de no creients), ens la interpreti per tal que, després, els parlaments de tots els estats del món adaptin a aquesta norma universal les lleis positives? És això el que volen dir?

Però allò que provoca en l’Església Catòlica (i en particular en l’Església espanyola) aquesta actitud tan bel·ligerant contra el govern socialista i, en definitiva, contra una concepció laica o aconfessional de l’Estat (que ha estat assumida per la immensa majoria del estats, i, en concret, per tots els del món occidental, tret del Vaticà), no és tant la desfeta pràctica del iusnaturalisme, sinó la pèrdua de poder i d’influència real que l’Església (una Església acostumada a dominar-ho tot) ha sofert sobre els homes i també sobre la societat.

Voldria evitar una lectura simplista (que és la més fàcil de fer) de la realitat cubana, lectura que no es pot dur a terme sense tenir en compte com es regia l’illa bans de Castro, amb el beneplàcit i la complicitat absoluta dels Estats Units, així com també la política que el poderós veí nord-americà ha dut a terme al llarg dels gairebé cinquanta anys de dictadura castrista (“Bahía de Cochinos”, “Guantánamo”, bloqueig econòmic, boicot polític, etc.), però dit això, que no és poc, no deixa de ser patètic que, a les portes de la mort, quan el cos ja no pot seguir l’esperit sempre despert de Fidel, aquest afirmi que ja no s’aferra al poder, com succeïa en el passat “por exceso de juventud y escasez de conciencia”, com afirmava en un missatge llegit a l’Assemblea Nacional reunida en el desè període de sessions.

Certament és curiós com hi veuen, d’esbiaixat, els polítics un cop han pujat al carro del poder i no troben manera de descavalcar-ne. Sense anar més lluny, i encara que totes les comparacions són odioses, i de cap manera podem parangonar la dictadura cubana amb un sistema democràtic com el nostre, que està legitimat pel vot lliure i directe dels ciutadans, he de dir que em van fer gràcia unes declaracions que, el passat estiu, va concedir al diari Menorca el diputat autonòmic Joan Huguet, el qual clamava sense embuts per una renovació en profunditat del seu partit. Ell, que ho ha estat gairebé tot en política, de la qual no sortit des de 1983 ençà, propugnava la necessitat de canvis i de cares noves. Tanmateix, al final assegurava que es postularia per a senador per Mallorca en els propers comicis de març.

En llegir això no vaig poder evitar un somriure. Huguet, en efecte, que ha demostrat de sobra les seves qualitats personals i intel·lectuals (durant aquests darrers anys ha estat prou tenaç per fer la carrera de dret i obrir un bufet d’advocats a Palma), tot i la contundència del seu raonament, no semblava que pensés que aquesta renovació que tan entenedorament reclamava l’hagués d’afectar a ell.

Bé, són coses, aquestes dels polítics, que de vegades resulten força males d’entendre vistes del carrer estant.

En una de les seccions més llegides del diari Menorca, “Sorprende y no sorprende”, ahir es publicava una fotografia d’Antoni Garcías, el polític que els socialistes han decidit situar en el primer lloc de la candidatura que presentaran a les Illes Balears per al Congrés dels Diputats, i també el text que li dedicava el comentarista polític de Diario de Mallorca, Matías Vallés. Deia: “La mayor virtud de Garcías son dos décadas de vida política sin dejar ni rastro. Su mayor defecto son dos décadas de vida política sin dejar ni rastro.”

El cas d’Antoni Garcías és paradigmàtic de com funciona la política de partit a l’Estat espanyol, que, gairebé sense excepcions, es regeix per l’endogàmia. En definitiva, doncs, la por al desconegut, la por a ser destronat pel que no coneixem i que, per ventura pot ser millor que el que tenim (és a dir millor que jo), s’ha convertit ja en un clàssic del funcionament de la vida política.

Quan escoltem als líders dels partits coses com aquesta: “No hem pogut presentar un altre candidat a batlle que em pogués substituir perquè no hem trobat ningú”. O bé: “No trobem ningú de vàlua provada que vulgui anar a les llistes”, és evident que els líders dels partits menteixen. I a més ho fan descaradament. Encara que també és possible que la desconnexió amb la realitat els faci creure que és cert allò que diuen, quan, ras i curt, la veritat és que no han intentat cercar ningú, ja que, d’haver-lo cercat, i d’haver aquest acceptat, és molt probable que l’elegit posés tota la política anterior en evidència.

Parlem de Barcelona, per treure ferro a la qüestió: A Narcís Serra el substituí el número dos de la llista, Pasqual Maragall, quan Felipe Gonzáles el va reclamar per dirigir la política de defensa del país. A Pasqual Maragall el substituí un home de la seva llista, Joan Clos, quan ell decidia presentar la seva candidatura a la Generalitat. Quan tothom va adonar-se que Clos era un polític gairebé un inútil com a batlle, aleshores se’l premià amb el Ministeri d’Indústria de l’estat (és la vella teoria del “puente de plata”). Però ni així els socialistes es van decidir a cercar dins la societat civi un home o una dona de vàlua. No, la decisió presa va ser de baixar encara més el llistó i acudir a la pròpia llista. “Noli foras ire”, devien pensar, i Jordi Hereu fou la persona designada.

I ara, la pregunta que s’ha de fer és aquesta: Hi ha excepcions a l’endogàmia que, cada dia que passa, empobreix més la classe política del nostre país? Doncs en citaré una, l’única que conec: la del polític consolidat i amb poder que situa en llocs d’importància a joves amb poca (o cap) experiència professional i amb escassa posició econòmicosocial, els quals (per això mateix) li garantiran una fidelitat absoluta. I es comprèn, perquè aquest jove polític (l’hereu, l’escollit) que acaba d’accedir a llocs als quals mai no havia tan sols aspirat, sap que, a partir d’aleshores, el seu benestar, la seva consideració social, i molt probablement la seva situació econòmica, dependran exclusivament de la seva nova condició política. I tot això condicionarà de manera absoluta el seu comportament.

Aquest és, al meu entendre, el trist panorama en el qual ens mou la política espanyola, la qual, cada dia que passa, es va degradant més i més. Probablement hi haurà excepcions molt dignes, que no ho dubto, però en línies generals i amb les excepcions particulars que vulgueu, penso que aquest és el panorama que tenim.

Tinc la impressió que l’acord a què vaig arribar amb el director del diari Menorca de publicar simultàniament els meus comentaris (vull dir al blog i al diari) no va ser una bona pensada. De 2003 ençà vinc publicant al meu quadern d’internet aquest “bloc de notes” que, durant més de tres anys, he compaginat amb les “lletres de batalla” dels dijous, que, aquestes sí, escrivia per publicar al diari, la qual cosa no m’impedia penjar-les també al blog.

A finals del passat mes de juliol vaig decidir acabar aquesta col·laboració setmanal amb el diari Menorca, que certament havia estat una experiència molt profitosa per a mi, i penso que també força creativa, però que m’exigia massa temps. Sé que escriure aquells articles era un exercici valuós com a escriptor, però vaig acabar tenint la sensació que m’impedia (o, coma mínim, em dificultava) dur a terme altres treballs que, també com a escriptor, em sentia inclinat a fer.

Em vaig quedar aleshores només amb el “bloc de notes” que, concebut per ser publicat exclusivament a internet, perseguia, ja des del principi, un objectiu força diferent de les “lletres de batalla”. Vull dir que en el “bloc de notes” es poden fer comentaris com aquest d’avui, o com l’anterior, que no tenen cap mena d’interès per al lector de premsa, ja que, si bé és cert que el el nombre potencial de lectors d’internet és molt gran, aquests mai no tenen la immediatesa que té el lector d’un diari (i encara més en el cas d’un diari local, com el Menorca). Potser m’equivoco en aquest punt, però no ho crec. I si veieu les coses com jo, aviat també comprendreu per què he avaluat com a desencertada la decisió de publicar al diari Menorca tots els comentaris que penjo en aquest “bloc de notes”.

De sobte m’he adonat que la pressió que exercia el diari sobre el blog era força perjudicial per a l’espontaneïtat de les meves reflexions que, pocs dies d’iniciada l’experiència, ja s’havien allargassat i adaptat (en el fons i en la forma) al que són (i probablement han de ser) els articles de premsa. En definitiva, que les meves notes del blog s’havien convertit en unes noves “lletres de batalla”, o gairebé.

A més, la publicació de “tots” els meus articles en el diari tenia alguns altres problemes: m’impedia tractar segons quines matèries, em feia difícil referir-me al meu món personal (tot i que jo no tinc gaire tendència a explicar els meus sentiments), i també m’allunyava d’una sèrie de qüestions que difícilment tenen cabuda al diari, però que sí que poden ser tractades en un blog com el meu.

És clar que en el “bloc de notes” puc comentar notícies del dia o raonar sobre la política internacional (que és, com sabeu, una de les meves afeccions), però tinc el convenciment que, en general, la secció ha de ser més espontània, i que no s’ha de limitar només a això. Vaja! Que no ha de ser necessàriament un arxiu d’articles de premsa, que és allò en què, si continuava per aquest camí, s’acabaria convertint.

D’altra banda m’he adonat que, si escriure és sens dubte un exercici força profitós, també ho pot ser guardar silenci. En aquest sentit, doncs, les paraules que transcriuré tot seguit del darrer article que n’Ignasi Mascaró ha publicat a Illencs,

“Aixi ho entenc: que l’artista viu una certa pressió de creativitat, no pot estar aturat, perquè la pausa pot ser vista com a crisi, perquè no es pot permetre l’alè d’un replà, perquè en viu, perquè és addicte i funcionari de l’art i l’escriptura, perquè si calla li prendran la plaça, perquè té por de si mateix, l’horror silentii.”

em semblen d’una clarividència extrema. En efecte, contra el dret a publicar hi ha d’haver també el deure de saber mantenir-se en el silenci. D’ací que penso fer un gir en el meu camí de blogaire. Maldaré, doncs, per escriure sense pressió, i sense que això signifiqui tampoc una excusa per convertir aquest alè en el replà, de què parla n’Ignasi, en una renúncia implícita al compromís intel·lectual.

Acabo d’arribar a casa després de passar la darrera setmana en un llit de l’Hospital Mateu Orfila de Maó, on l’equip de metges i d’infermers que allí treballen han tingut cura de mi com si hagués estat a casa. Tanmateix no era igual. Entre altres coses perquè qualsevol intervenció quirúrgica implica una agressió al cos, per molt que aquesta s’hagi practicat precisament perquè el cos pogués continuar funcionant sense causar els problemes que fins aleshores em provocava. He de dir, però, que només he patit unes petites molèsties, totes força suportable. És admirable com els analgèsics poden avui fer suportable el dolor, fins al punt que amb prou feines notes els efectes dels bisturís.

El més remarcable, però, d’aquesta experiència hospitalària han estat les hores de soledat i de silenci. No és que no hagi tingut visites. No, les he tingut abastament. I no sabeu com s’agraeixen en aquests moments de precarietat, ni que sigui d’una precarietat que, en el meu cas, era del tot controlada. Tanmateix passes hores ben sol, en silenci, en un silenci diferent del que estàs habituat a viure durant les llargues hores que passes a la biblioteca de casa llegint o escrivint. En aquest cas es tractava d’un silenci blanc, nítid, que de cap manera enterbolia la remor llunyana del personal sanitari, ni tampoc les contínues visites que aquest et fa per exercir la seva funció.

Des del llit contemplava les parets blanques de l’estudi, i a través dels amples finestrals, podia observar també un gran pati interior, blanc igualment i no accessible del públic, i un cel que tots aquests dies s’ha mantingut més aviat gris, d’una feixugor plúmbia. Era com una convidada implícita a penetrar al meu interior, en aquest indret de l’ànima on la veritat sembla que hi tingui estada. “Noli foras ire, diu Sant Agustí. In te ipsum redi; in interiore hominie habitat veritas”.

Parada i fonda, doncs, i suspensió absoluta de l’activitat diària, de la a voltes frenètica activitat diària, sempre carregada de preocupacions, de projectes, de compromisos. De vegades també de futilitats, d’apetits que potser serien prescindibles. Parada i fonda, per tant, i constatació de la relativitat de tantes i tantes coses que, en la vida normal, conceptuem com a necessàries, potser fins i tot imprescindibles. I verificació, a més, de la teva absoluta prescindibilitat, perquè de sobte t’adones que res no canviaria sense tu, ja que tot seguiria la seva pròpia dinàmica. Aleshores descobreixes que aquest jo, que ho és tot per a tu, i també per a cadascun dels homes, esdevé la milionèsima part d’un gra d’arena en la incommensurable magnitud de l’univers creat.

Potser un dia ho acabaré oblidant, o fent com si ho hagués oblidat, però si això succeeix, tinc la impressió que l’experiència no haurà estat endebades.