Dies de silenci

by

Acabo d’arribar a casa després de passar la darrera setmana en un llit de l’Hospital Mateu Orfila de Maó, on l’equip de metges i d’infermers que allí treballen han tingut cura de mi com si hagués estat a casa. Tanmateix no era igual. Entre altres coses perquè qualsevol intervenció quirúrgica implica una agressió al cos, per molt que aquesta s’hagi practicat precisament perquè el cos pogués continuar funcionant sense causar els problemes que fins aleshores em provocava. He de dir, però, que només he patit unes petites molèsties, totes força suportable. És admirable com els analgèsics poden avui fer suportable el dolor, fins al punt que amb prou feines notes els efectes dels bisturís.

El més remarcable, però, d’aquesta experiència hospitalària han estat les hores de soledat i de silenci. No és que no hagi tingut visites. No, les he tingut abastament. I no sabeu com s’agraeixen en aquests moments de precarietat, ni que sigui d’una precarietat que, en el meu cas, era del tot controlada. Tanmateix passes hores ben sol, en silenci, en un silenci diferent del que estàs habituat a viure durant les llargues hores que passes a la biblioteca de casa llegint o escrivint. En aquest cas es tractava d’un silenci blanc, nítid, que de cap manera enterbolia la remor llunyana del personal sanitari, ni tampoc les contínues visites que aquest et fa per exercir la seva funció.

Des del llit contemplava les parets blanques de l’estudi, i a través dels amples finestrals, podia observar també un gran pati interior, blanc igualment i no accessible del públic, i un cel que tots aquests dies s’ha mantingut més aviat gris, d’una feixugor plúmbia. Era com una convidada implícita a penetrar al meu interior, en aquest indret de l’ànima on la veritat sembla que hi tingui estada. “Noli foras ire, diu Sant Agustí. In te ipsum redi; in interiore hominie habitat veritas”.

Parada i fonda, doncs, i suspensió absoluta de l’activitat diària, de la a voltes frenètica activitat diària, sempre carregada de preocupacions, de projectes, de compromisos. De vegades també de futilitats, d’apetits que potser serien prescindibles. Parada i fonda, per tant, i constatació de la relativitat de tantes i tantes coses que, en la vida normal, conceptuem com a necessàries, potser fins i tot imprescindibles. I verificació, a més, de la teva absoluta prescindibilitat, perquè de sobte t’adones que res no canviaria sense tu, ja que tot seguiria la seva pròpia dinàmica. Aleshores descobreixes que aquest jo, que ho és tot per a tu, i també per a cadascun dels homes, esdevé la milionèsima part d’un gra d’arena en la incommensurable magnitud de l’univers creat.

Potser un dia ho acabaré oblidant, o fent com si ho hagués oblidat, però si això succeeix, tinc la impressió que l’experiència no haurà estat endebades.

Anuncis

%d bloggers like this: