Ja sé que els fonamentalistes, els qui estan segurs que la veritat és quelcom objectiu, i que la seva interpretació correspon amb exclusivitat a un home escollit per Déu, únic que pot llegir amb absoluta seguretat aquesta llei natural que tenim impresa en el fons dels nostres cors, i al qual, per tant, hem d’obeir, mai no acceptaran les frases que transcriuré avui del mateix llibre de què us parlava ahir.
Tanmateix, i sense que jo necessàriament m’hagi de sumar als que practiquen aquest “relativisme moral” de què ens parla cada dia al Papa i els seus delegats, que ha esdevingut, segons ells, el pitjor dels mals que hi ha sobre la terra, però sí em reivindiqui per a mi el dret de pensar, de dubtar i, finalment, d’elegir, voldria que meditéssiu els dos textos següents. El primer, el diu el mateix personatge de què us parlava també al meu darrer post. El segon, s’atribueix a un text àrab molt més antic, del qual en desconec la data.
« Lorsque la foi devient haineuse, bénis soient ceux qui doutent ! »
“Un cop la fe esdevé odiosa, beneïts siguin els qui dubten!”« Les gens voudraient qu’un imam se lève
Et prenne la parole devant une foule muette
Illusion trompeuse ; il n’y a pas d’autre imam que la raison
Elle seule nous guide de jour comme de nuit. »
“La gent voldria que un imam s’aixequés
I prengués la paraula davant una multitud callada.
Il·lusió enganyosa; no hi ha altre imam que la raó.
Ella sola ens guia tan de dia com de nit.”
Josep Maria Quintana 