La insuportable lleugeresa del ser polític

by

En una de les seccions més llegides del diari Menorca, “Sorprende y no sorprende”, ahir es publicava una fotografia d’Antoni Garcías, el polític que els socialistes han decidit situar en el primer lloc de la candidatura que presentaran a les Illes Balears per al Congrés dels Diputats, i també el text que li dedicava el comentarista polític de Diario de Mallorca, Matías Vallés. Deia: “La mayor virtud de Garcías son dos décadas de vida política sin dejar ni rastro. Su mayor defecto son dos décadas de vida política sin dejar ni rastro.”

El cas d’Antoni Garcías és paradigmàtic de com funciona la política de partit a l’Estat espanyol, que, gairebé sense excepcions, es regeix per l’endogàmia. En definitiva, doncs, la por al desconegut, la por a ser destronat pel que no coneixem i que, per ventura pot ser millor que el que tenim (és a dir millor que jo), s’ha convertit ja en un clàssic del funcionament de la vida política.

Quan escoltem als líders dels partits coses com aquesta: “No hem pogut presentar un altre candidat a batlle que em pogués substituir perquè no hem trobat ningú”. O bé: “No trobem ningú de vàlua provada que vulgui anar a les llistes”, és evident que els líders dels partits menteixen. I a més ho fan descaradament. Encara que també és possible que la desconnexió amb la realitat els faci creure que és cert allò que diuen, quan, ras i curt, la veritat és que no han intentat cercar ningú, ja que, d’haver-lo cercat, i d’haver aquest acceptat, és molt probable que l’elegit posés tota la política anterior en evidència.

Parlem de Barcelona, per treure ferro a la qüestió: A Narcís Serra el substituí el número dos de la llista, Pasqual Maragall, quan Felipe Gonzáles el va reclamar per dirigir la política de defensa del país. A Pasqual Maragall el substituí un home de la seva llista, Joan Clos, quan ell decidia presentar la seva candidatura a la Generalitat. Quan tothom va adonar-se que Clos era un polític gairebé un inútil com a batlle, aleshores se’l premià amb el Ministeri d’Indústria de l’estat (és la vella teoria del “puente de plata”). Però ni així els socialistes es van decidir a cercar dins la societat civi un home o una dona de vàlua. No, la decisió presa va ser de baixar encara més el llistó i acudir a la pròpia llista. “Noli foras ire”, devien pensar, i Jordi Hereu fou la persona designada.

I ara, la pregunta que s’ha de fer és aquesta: Hi ha excepcions a l’endogàmia que, cada dia que passa, empobreix més la classe política del nostre país? Doncs en citaré una, l’única que conec: la del polític consolidat i amb poder que situa en llocs d’importància a joves amb poca (o cap) experiència professional i amb escassa posició econòmicosocial, els quals (per això mateix) li garantiran una fidelitat absoluta. I es comprèn, perquè aquest jove polític (l’hereu, l’escollit) que acaba d’accedir a llocs als quals mai no havia tan sols aspirat, sap que, a partir d’aleshores, el seu benestar, la seva consideració social, i molt probablement la seva situació econòmica, dependran exclusivament de la seva nova condició política. I tot això condicionarà de manera absoluta el seu comportament.

Aquest és, al meu entendre, el trist panorama en el qual ens mou la política espanyola, la qual, cada dia que passa, es va degradant més i més. Probablement hi haurà excepcions molt dignes, que no ho dubto, però en línies generals i amb les excepcions particulars que vulgueu, penso que aquest és el panorama que tenim.

Anuncis

%d bloggers like this: