Jordi Barbeta escrivia ahir a La Vanguardia: “La teoría de los gobiernos amigos desarrollada por el PSC se ha desmoronado. Los socialistas catalanes defendieron siempre que la complicidad política entre un presidente socialista en la Moncloa y un president socialista en la Casa dels Canonges lo haría todo más fácil. Sin embargo, desde que esa circunstancia política se ha producido, las relaciones entre el Gobierno y la Generalitat no han mejorado. Al contrario, se han encallado y las relaciones entre el PSOE y el PSC han empeorado progresivamente hasta el punto de preguntarse, en la calle Nicaragua, si con estos amigos les hacen falta enemigos.”
No sols hi estic d’acord sinó que, a mesura que passen els dies, tinc la impressió que el president Zapatero és un d’aquests homes que posen una distància infinita entre allò que diuen i allò que fan. Però ell té una virtut incontestable: és un dels pocs homes que, fent això, no sembla que en sofreixi les conseqüències.
Primer fa creure a Mas que li donarà suport sempre que CiU aprovi l’Estatut. Després fa creure a Maragall que ell no serà un problema. Després desplaça Maragall i dóna suport a Montilla, el qual assegura això del govern amic, de què parla Barbeta. Amb els dies, però, observem que el fet de ser un govern amic no comporta cap mena de conseqüències, i és aleshores quan Montilla parla fins i tot de la desafecció… Però malgrat tot, no sembla que aquesta mena d’actuacions, més pròpies d’un tafur que d’un polític, li comportin un descrèdit entre la ciutadania. Per què? Si Aznar hagués fet aquesta mena de jugades s’hauria carregat amb les ires de tothom. I en canvi, Zapatero no sembla que les conciti. No ho entenc. És a causa del talant?
He posat exemples relacionats amb Catalunya, perquè el comentari de Barbeta hi feia referència. Però en trobaríem molts més, relacionats amb tota mena d’actuacions polítiques de Zapatero que mai no saps com acabaran. I tanmateix, no m’estranyaria que tornés a guanyar les eleccions.
Bé, és probable que, si això darrer es produeix, en gran mesura sigui per la enorme immoderació de la dreta, d’aquesta dreta que sembla moure’s al compàs dels moviments polítics, religiosos i socials més reaccionaris, uns moviments que res –o molt poc- tenen a veure amb la realitat dels temps. I mentre la dreta faci por, Zapatero continuarà tenint corda.
Josep Maria Quintana 