Josep Maria Quintana

Prat de la Riba fou el qui d’una manera més clara aconseguí d’aglutinar el catalanisme de principis de segle XX entorn d’una institució, la Mancomunitat, que l’única cosa que tenia en els primers temps era una seu, un president, una taula de despatx i un segell per marcar els documents que deia “Mancomunitat de Catalunya”.

Prat de la Riba creia en els símbols perquè en aquests es manifestava la funció. En un principi, aquesta era pràcticament voluntarista, no tenia gairebé cap mena de contingut, però serví per moltes coses: per potenciar una acció cultural ingent –que girà entorn del moviment que coneixem com a Noucentisme- i consolidar les bases disperses del catalanisme polític que, repartides en ideologies diverses, defensaren de manera unida la creació de la Generalitat de Catalunya el 1931 i l’Estatut de Catalunya el 1932.

Els símbols, doncs, són importants. Potser no tenen cap utilitat pràctica, però són aliments espirituals capaços d’aglutinar esforços i fins de provocar conflictes greus.

Dic això avui perquè l’Europa que va néixer abans de ahir a Lisboa, amb la signatura del tractat que durà el nom d’aquesta capital europea, ha hagut de renunciar als símbols que s’havien pensat per representar aquesta nova institució política d’àmbit supranacional. La fallida Constitució europea que, l’egoisme dels holandesos i l’egoisme i la irresponsabilitat d’un grup de socialistes francesos, va avortar, ha engolit també els símbols (la bandera, l’himne i la moneda única) de l’europeisme.

Per molt belles que vagin ser les paraules del primer ministre portuguès, José Sócrates, per molt que destaqués que el tractat “recull el millor del patrimoni europeu”, que mira al futur i posa fi al “parèntesi institucional” dels últims anys, i això es faci sense “eliminar ni minimitzar els interessos nacionals, ans al contrari, oferint “un marc del que resulten beneficis per al conjunt i per a cadascuna de les parts”, tot i aquestes belles paraules, la veritat és que aquest tractat de Lisboa esdevé, al meu entendre, el recull de les restes d’un naufragi d’un projecte europeu ambiciós que el nacionalisme dels estats (aquest que es mostra tan en boga entre nosaltres) ha dut a les penyes.

Ni tan sols hi va assistir el primer ministre de la Gran Bretanya, Gordon Brown, força més preocupat pels seus problemes domèstics que no pas pel futur d’Europa. Brown va aparèixer per la cimera de Lisboa quan tot estava ja dat i beneït. Envoltat d’euroescèptics incapaços, el primer ministre no va voler que les càmeres de la televisió britànica el veiessin signant un tractat (que a la fi ha signat), tot per por de perdre punts en unes enquestes que, cada dia que passa, li són menys favorables. Brown va participar en una comissió parlamentària a Londres i va viatjar després a Lisboa per signar el tractat en privat, abans del dinar. Com deia una gasetilla de La Vanguardia, el ministre d’Exteriors, David Miliband, va acudir a la cita en solitari i, després de signar, l’única mà que va poder estrènyer va ser la de l’uixer.

Polonesos, britànics i txecs, van imposar finalment els seus criteris nacionalistes. Res de símbols i cap element que pugui fer pensar que Europa és un superestat. En el cas dels britànics (que tampoc no han acceptat la moneda única), això s’explica per l’antieuropeisme de sempre. En el dels polonesos i dels txecs, l’explicació probablement és un altra: la fam d’esdevenir ells mateixos després d’haver viscut seixanta anys subjugats per la bota de Moscou.

Havent perdut, doncs, el pes dels símbols, el nou tractat recull això no obstant els principals avenços de l’embrió constitucional, com un nou repartiment de poder que agilita la presa de decisions, la carta de drets fonamentals, el nomenament d’un president i el final del veto en unes 40 àrees –en cooperació judicial i policial, per exemple, però no en d’altres respecte de les quals l’acord és més difícil, com per exemple la fiscalitat o la política exterior.

Europa, doncs, té un nou tractat que neix, però, sense escarafalls per part de ningú, ans ho fa més aviat amb la tristor malenconiosa d’un fado portuguès.

La decisió que ahir va prendre per unanimitat dels 16 magistrats de la Sala 61 del Tribunal Suprem (TS) en acordar que no procedia (en aquest moment) l’embargament de les herriko tavernes pel fet de no haver-se provat que els titulars d’aquests establiments siguin en realitat “testaferros” de la il·legalitzada Batasuna demostra dues coses que són bàsiques en la configuració del nostre estat de dret: La primera, que els principis hipotecaris que amb tanta devoció vaig haver d’estudiar ara fa trenta anys, continuen mostrant tota la seva vigència; la segona, que en un sistema garantista de les llibertats públiques i privades (en definitiva, en un sistema democràtic) la retirada d’aquests drets no es pot fer per motius ideològics (per exemple, perquè es tracti de gent propera als terroristes), ni tampoc perquè aquesta gent observi conductes que a la majoria ens assemblen reprovables (com per exemple, la de no condemnar els atemptats d’ETA). I també demostra una altra cosa: que la il·legalització d’un partit no es pot fer sense tenir proves objectives d’una conducta que sigui il·lícita des del punt de vista penal.

Tot això, a qui escolti les declaracions imprudents d’aquest personatge que es diu Ángel Acebes, li podrà semblar una bajanada, però us asseguro que no ho és, i això perquè, en la protecció de la persona i dels seus drets fonamentals radica el fonament de l’habeas corpus del sistema democràtic.

“Que il·legalitzin ANV!”, criden Rajoy i Acebes. “Que embarguin les Herrico tavernes!”, insisteix Eduardo Zaplana. I és molt probable que, fent-ho, els demòcrates que patim el terrorisme i que no entenem ni comprenem què és el que mou a tantes persones basques a no condemnar els atemptats i les extorsions, ens sentíssim més còmodes, i fins i tot més protegits. Però hem de saber que l’estat de dret protegeix també els qui no pensen com nosaltres, i que només quan podem demostrar que han infligit la llei, aquesta pot actuar en contra seva amb tota contundència.

Delinquir és fàcil. No ho és tant poder-ho demostrar. I si l’article 38 de la Llei Hipotecària (un article bàsic que consagra el principi de legitimació) diu que “a todos los efectos legales se presumirá que los derechos reales inscritos en el Registro existen y pertenecen a su titular en la forma determinada por el asiento respectivo”, i afegeix que “de igual modo se presumirá que quien tenga inscrito el dominio de los inmuebles o derechos reales tiene la posesión de los mismos”, per acabar proclamant que no procedirà l’embargament d’un bé inscrit “sin que, previamente, o a la vez, se entable demanda de nulidad o cancelación de la inscripción correspondiente”, és evident que el TS no podia decretar l’embargament de les herrico tavernes si no es demostrava clarament que els qui tenen la titularitat inscrita d’aquests locals són, en realitat, Batasuna. No basta, doncs, que els liquidadors de l’Agència Tributària afirmessin que “existen numerosos bienes y derechos que formalmente ostentados por asociaciones culturales y en algunos casos sociedades mercantiles que aparecen como titulares de las herriko tabernas (…) pertenecerían en realidad material y efectivamente” a Batasuna , ans cal que això sigui provat en seu judicial.

Jo comprenc que tinguem moments de desànim i que aquestes disquisicions de caràcter jurídic ens facin enrabiar una mica, però us asseguro que qualsevol drecera que es prengui prescindint de la llei és un camí equivocat (recordeu el GAL de trista memòria). En això ens diferenciem els demòcrates dels terroristes: ells no en respecten cap, de llei. Nosaltres les respectem sempre, fins i tot en allò que fa referència a ells.

També nosaltres, els menorquins de la meva generació, quan érem fiets i anàvem a l’escola, escoltàvem de boca del mestre els elogis dels herois del 2 de maig que, a Madrid, se revoltaren contra l’invasor francès i posaren fi al regnat de José I, el germà de Napoleó (Pepe Botella en la versió popular).

Era una data cabdal –ens deien- de la història d’Espanya, d’aquesta Espanya (si és possible “centrista”) que tantes delícies fa entre socialistes i populars. Avui, si és que algú encara ho dubtava, per fer carrera en el PP o en el PSOE (en aquest punt no hi ha gaire diferències) cal apuntar-se a un curs accelerat de centrisme i d’espanyolisme, un curs del qual n’és un mestre consumat el futur president del Congrés dels diputats (si és que guanyen els socialistes), l’ínclic Pepe Bono, aquest personatge garlaire i indiscret, venedor contumaç d’un elixir fet d’essències extretes de l’espanyolisme tardocatòlic més ranci, el qual, si continua prodigant les seves fantasmades arreu del país, aviat comprometrà –i no poc- el futur del president del Govern.

Però parlava dels herois del 2 de mayo a Madrid, aquells que “dieron una lección a los gabachos”, com ens deia el professor de la Formación del Espíritu Nacional, la camisa blava i l’americana blanca sempre a punt, encara que aquesta només se la posava els dies de festa gran, com aquest 2 de mayo, que, probablement per ser el dia que els espanyols donàrem una lliçó als francesos és la festa de la Villa de Madrid, la capital del regne, com diu molt bé l’article cinquè de la nostra Constitució.

Ningú no ens explicava, però, que, amb aquesta gesta històrica, els herois de l’Espanya profunda (avantpassats segurament de Pepe Bono), decidiren canviar un rei imposat (d’això no hi ha dubte) per un de desitjat, Ferran VII, una mena d’inútil total que l’únic que pretenia era apagar tots els focs que la Il·lustració havia encès en els cors dels esperits més lúcids de l’època, per tornar als principis despòtics del segle XVIII i tallar de soca-rel enlloc tots els brots de liberalisme democràtic que el segle XIX infantava.

I algú em demanarà que per què ho dic, això, avui. Doncs perquè he llegit una notícia que m’ha fet recordar la història d’Espanya que ens explicaven a nosaltres, els fiets de postguerra, en una aula sense més additaments que una pissarra negra, el pupitre del mestres sobre la tarima, un santcrist penjat a la paret i també un mapa provincial d’Espanya, d’aquesta Espanya nostra que, com ha dit Pepe Bono en un debat amb Artur Mas, és l’única nació, perquè totes les altres són un invent. Bé, Bono no ha dit exactament això, ha dit que “totes” ho són, un invent, oblidant-se de la seva (que també és la meva), la nació espanyola, que jo sempre he admès i estimat, però que si retorna –com sembla que inevitablement retorna- la cantarella que durant anys i panys ens feien escoltar el mestre, l’hermano i el professor de Formación del Espíritu Nacional –que en res no es diferencia de la que avui ens predica Pepe Bono-, segurament acabaré per avorrir.

La notícia, però, que m’ha impulsat a parlar d’això no és la provocativa declaració de Pepe Bono, sinó la darrera novel·la que acaba de publicar Arturo Pérez Reverte, “Un día de cólera”, la qual, com totes les d’aquest autor, suposo que serà aviat un best-seller, circumstància que em fa d’allò més feliç, perquè a la fi tots els espanyols de bé –aquests que, ja siguin conservadors o socialistes, cerquen el seu especial “Eldorado” en el centre i en l’espanyolisme-, podran descobrir que, amb la històrica victòria del 2 de mayo contra el que era aleshores l’exèrcit més poderós del món, tot i la grandesa de la gesta (que això no ho nega ningú), “Es va perdre [a Espanya] una possibilitat.” “Hi havia caps lúcids –ha declarat Pérez Reverte a La Vanguardia-, que volien sortir de l’endarreriment, de la incultura, del fanatisme exaltat d’uns capellans i d’uns reis incapaços i corruptes. Aquest dia i aquesta guerra van fer que això [la voluntat de sortir del fanatisme, de la incultura i de la corrupció] estigués en el bàndol de l’enemic, i va tancar una porta al progrés i a la llibertat. Paradoxalment –acaba afirmant Pérez Reverte-, una jornada admirable en si ens va deixar inútils per a la modernitat.”

És un consol que, davant aquesta mena de patriotisme ranci que sembla que ho hagi d’envair tot, un escriptor tan popular com Arturo Pérez Reverte expressi en una novel·la idees com aquesta que acabeu de llegir

El nostre diari duia ahir una notícia interessant extreta de l’agència ORT-PRESS segons la qual Zapatero repta Rajoy a fer un debat a TV. 

Més enllà del que pugui tenir de titular-reclam per a la opinió pública, el fet és que si l’hem de creure (i pel que sembla és cert), esdevé una bona notícia perquè, per una raó o per una altra, mai no hem tingut debats cara a cara a la televisió pública. En recordo dos a dues televisions privades entre Felipe González i Aznar (el primer dels quals va guanyar precisament Aznar), que s’assemblaren al que hauria de ser l’habitual en el nostre país, i que sempre han vist amb mals ulls els polítics que es troben en el govern.

És clar que sempre han tingut “raons” per fer-ho. Raons de mal pagador, é cert, però excuses en definitiva, una de les quals (que aviat llegirem, sens cap mena de dubte) prové dels caps de fila dels partits més petits. Aquest cop, el primer a protestar serà Llamazares, el qual al·legarà que també ell és candidat a la presidència del govern, i tindrà raó de dir-ho, però tots sabem (o hauríem de saber) que Llamazares no aspira a ser realment president del govern, sinó a influir en la política nacional a través del seu grup parlamentari. És clar que aquesta teoria –que a mi em sembla clara i lògica- ens l’estan desbaratant les comunitats autònomes, les diputacions, els consells insulars i també els ajuntaments, que han arribat a donar el poder al líder d’un partit amb dos o tres diputats o regidors (m’estalvio els exemples).

També els líders d’altres agrupacions nacionalistes podrien al·legar que volen intervenir en aquest debat, però tots sabem que la presidència és cosa de dos, per molt que el nostre sistema electoral, de caràcter proporcional (encara que amb correccions) i a una sola volta, permet dir que tots els caps de fila són candidats a la presidència del govern.

Els britànics i els francesos (per parlar de dues democràcies properes que conec mínimament) són un exemple en el sentit dels debats entre els dos líders principals. Ho són sobretot els francesos que tenen ja institucionalitzat un cara a cara entre els dos líders que s’enfronten al final de la segona volta que dirimirà la presidència de la república. El darrer, entre Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy va ser superb. Més de dues hores de debat sobre les grans qüestions que afectaven la política francesa: l’economia, la immigració, les trenta-cinc hores de treball, l’ingrés de Turquia a l’UE, la crisis de la banlieue de París…

Certament que molts ciutadans no tenen gran interès a saber què pensen i com pensen els seus polítics. També n’hi ha que, si bé viuen un compromís polític, tampoc no tenen necessitat d’escoltar cap mena de debat perquè tenen el vot clarament decidit i no els importa un borrall la confrontació d’idees, ni tampoc el diàleg obert i constructiu sobre els problemes que afecten la nostra societat. Em refereixo a tots aquells militants i, sobretot, als càrrecs públics de designació directa, als quals l’únic que realment importa és que guanyin els seus per tal de seguir actius en la vida política.

Però hi ha gent que, sense renunciar a les seves idees, vol escoltar què diu l’adversari, perquè és probable que en algunes coses tingui raó, i que valgui la pena aprofitar el seu capital polític i ideològic.

D’ací que, més enllà del que pugui tenir de propaganda pròpia o de suficiència política, i per molt que, com deia la notícia d’ORT-PRESS, Rubalcava vegi el líder del PP amb “cara de perdedor”, la notícia del debat –si és que s’acaba produint- em sembla una molt bona notícia.

Dies passats vaig parlar de Chavez i de Putin per separat, però avui m’agradaria ajuntar-los en una reflexió que penso que pot servir per a aquests dos mandataris que darrerament emplenes les notícies de la premsa internacional.

En efecte, el populisme de Chávez i la “democràcia dirigida” de Putin es fonamenten sobre la mateixa concepció de la política moderna, entesa com un enfrontament entre el “poder popular” i el poder manipulador de les elits. Havent comprès que podia concentrar més fàcilment els poders en un context d’oposició vehement que no pas fent callar els opositors, Chávez ha remodelat l’autoritarisme per posar a punt la democràcia. La seva estratègia consisteix a atacar els partits polítics, a polaritzar la societat, a redistribuir les riqueses selectivament, a encoratjar el declivi de la burocràcia, a afavorir les disfuncions de l’Estat i a canviar contínuament les regles del joc. Chávez practica la democràcia com un règim de caos controlat. Encara més, jugant la carta de la confrontació (amb els Estats Units, amb el Rei d’Espanya, etc.), adquireix una mena de legitimitat, ja sigui en el pla interior com a l’internacional.

A Rússia, les elits impedeixen tota veritable representació de la majoria en còlera (també a Rússia, com a Catalunya, hi ha el “ciutadà emprenyat”), que es considera com la gran perdedora de la transició postcomunista. Aquestes elits se serveixen dels elements institucionals de la democràcia com els partits polítics, les eleccions i diversos mitjans de comunicació, amb l’única finalitat d’ajudar a aquells qui són al poder perquè hi continuïn essent. Les eleccions s’organitzen regularment, però no asseguren cap mena d’alternativa i no persegueixen sinó de legitimar el poder establert. Rússia no té un partit polític tradicional, com tenia Mèxic amb el Partit Revolucionari Institucional (PRI), per dirigir la seva democràcia. En lloc d’això, el secret del sistema consisteix a crear una realitat política paral·lela. El projecte rus de “democràcia sense representació” quadra perfectament amb allò que la propaganda comunista denominava la “democràcia de façana”. L’objectiu és “no només d’establir un monopoli del poder, sinó també de monopolitzar la competició que permet d’accedir-hi”, com ha escrit Martin Wolf al Financial Times.

La estratègia de Chávez és d’encoratjar al màxim la confrontació i la mobilització polítiques; la del Kremlin és d’encoratjar al màxim la confusió i la desmobilització polítiques. Aquests sistemes, que Ivan Krastev ha batejat com els “dobles de la democràcia”, es presenten no pas com a alternatives a la democràcia, sinó com a l’encarnació de la vertadera democràcia. Tant Chávez com Putin han esdevingut mestres en l’art d’emprar la retòrica democràtica per atendre els seus objectius polítics; tant l’un com l’altre gaudeixen d’una gran popularitat en els sondeigs, així com d’un suport considerable a fora dels seus països. Els dos han decidit exportat els seus models respectius de “democràcia”; tots dos fan despeses milionàries en petrodòlars per assistir als “demòcrates” que tenen la mateixa visió de les coses que tenen ells, i també per promoure ambicions regionals. Tots dos exploten hàbilment l’antiamericanisme i se situen en el vèrtex d’un règim que en alguns aspectes s’assembla a la democràcia, però que, no representen sinó un quasi monopoli del poder.

Dit això, he de recordar, però, una diferència recent: Putin continua la seva carrera joiosa i, una setmana després de la seva victòria aclaparant a les legislatives, ha assegurat (la declaració és d’ahir) que donava suport a la candidatura del seu primer vice-primer ministre Dimitri Medvedev per a l’elecció presidencial que tindrà lloc el proper 2 de març de 2008. Chávez, en canvi, ho té una mica pitjor perquè ha assaborit el primer fracàs com a estadista en el referèndum-plebiscit de fa una mica més d’una setmana, fracàs que li impedirà –ni que sigui “por ahora”- de seguir la seva política. És tot un consol.

Si fa, només, uns dies parlava de Sarkozy nomenant-lo jocosament Sarkojet, és perquè aquest home, des que ha entrat a l’Elisi no sembla que deixi res a mitges i que està dispost a actuar en tots els fronts, i a fer-ho sense escatimar-hi res. Això es veu ara en els acords a què ha arribat amb Zapatero que culminen una etapa de col·laboració entre els dos governs (el francès i l’espanyol) en la lluita contra terrorista. Aquesta col·laboració va viure moments molt debilitats a l’època de Felipe González i Mitterrand, es consolidà a la de José María Aznar i Chirac, i sembla que es refermi d’una manera definitiva ara, amb aquests acords entre Zapatero i Zarkozy.

“La policia francesa cerca els assassins [dels dos guàrdies civils] com si les víctimes haguessin estat franceses. Nosaltres no fem distincions”, ha dit el president francès. I és veritat. No sols perquè ha desplegat més de mil homes que pentinen mitja França, també perquè ja ha detingut dos dels presumptes assassins i perquè tinc la convicció que aviat detindrà el que es troba fugit.

El que podem, doncs, constatar és que la lluita contra el terrorisme basc no es du tan sols amb força més amb convicció a l’altra banda de la frontera, ans també a casa nostra les directrius del govern han canviat. I de quina manera! En efecte, durant tota l’època de la negociació (a la qual jo vaig donar suport intel·lectual, no he d’amagar-ho) l’actitud contra ETA i el seu entorn no es feia amb la força i la convicció amb què es fa ara. Tanmateix, el fracàs d’aquestes conversacions –que aquest cop s’han fet a cara descoberta, i no com a l’època de Felipe González i d’Aznar, que es van fer a les sotges, i sense transparència pública- ha dut com a conseqüència un enduriment comprensible (i necessari) de l’actuació policial.

Això ha implicat que el Govern finalment s’hagi decidit per una ràpida il·legalització de totes les expressions de l’esquerra abertzle. La qual cosa significa que demanarà al Tribunal Suprem que apliqui a Acción Nacionalista Vasca (ANV) i al Partido Comunista de las Tierras Vascas la sentència que il·legalitzà Batasuna. Per això, l’Executiu de Zapatero està reunint un cúmul de proves que permetrà sol·licitar a la sala aquesta il·legalització argumentant que aquesta partits són en realitat una continuació de Batasuna, i que la seva vida pública implica un clar frau de llei respecte de la Llei de Partits.

Jo, com que mai no he defensat la Llei de Partits, que em sembla una llei absolutament antidemocràtica, em costa d’acceptar tots aquests arguments. Ara bé, també reconec que l’entorn aberzale, tot i que pot actuar lliurement en democràcia, ha decidit que no vol respectar les normes i prefereix donar suport a una gent, els terroristes, que de demòcrates no en tenen res. Per tant em considero inhabilitat per continuar defensant, a la pràctica, allò que jo penso des d’un punt de vista intel·lectual.

No me n’he d’amagar, però crec que també el Govern socialista hauria de reconèixer –i amb molta més raó!- que l’actitud que ara ha adoptat és radicalment i absolutament la contrària de la que havia seguit fins ara. I que la via que ara ha decidit dur a terme no és sinó la que Mariano Rajoy i el PP han defensat des del primer moment.

No m’estaré de dir tampoc que Aznar i el PP han estat segurament molt hipòcrites de no voler reconèixer que, també ells, van negociar amb ETA quan eren al govern, cosa que van fer sense cap mena de suport parlamentari. Però també és cert que, durant aquesta legislatura, han estat absolutament clars a l’hora de defensar la no negociació i el reforçament de l’acció policial contra els terroristes.

Això és el que ara està fent el Govern. I, a més, és probable que sigui el millor que pot fer. Però si el Govern ha canviat d’estratègia, ha obtingut el suport absolut de Sarkozy, ha posat en marxa una acció repressiva clara al País Basc, i ha optat per la il·legalització de tot l’entorn abertzale, penso que, com a mínim, ho hauria de reconèixer de manera explícita.

Quan un polític d’altura canvia d’estratègia, ha d’explicar-ne el perquè als ciutadans. Zapatero, doncs, hauria de ser tan sincer amb nosaltres com ho va ser Felipe González quan ens va dir que calia dir que sí a l’OTAN, i probablement hauria de dir alguna cosa com aquesta: “Hem intentat l’altra via (la del diàleg), perquè ens semblava que era la que havíem de seguir. Hem fracassat i ara hem decidit canviar d’estratègia i fer el que, des del primer dia, el PP ha dit que havíem de fer.”

La celebració festiva del 6 de desembre, dia de la Constitució, l’any que en feia vint-i-nou que va ser aprovada, va posar sobre la taula alguns dels problemes que avui tenim els espanyols per viure plenament en democràcia.

Amb dos morts recents que ens cremaven les mans i que planaren en tot moment en totes les cerimònies festives que s’han fet arreu de l’estat, els diferents oradors han posat de manifest les dificultats que tenim per a una bona convivència. El qui va exposar això amb més claredat o contundència va ser el president del Congrés dels diputats, Manuel Marín, el qual, a punt d’abandonar la carrera política (i a punt, també, de deixar el seu lloc a un loquaç i per a mi llefiscós Pepe Bono, si és que els socialistes guanyen), va assenyalar alguns dels mals que afecten la convivència ciutadana i, també, l’activitat parlamentària.

En un to de veu tan ferm com humil, Marín no es va estar-se de renyir per última vegada els parlamentaris, als quals va instar a no repetir una legislatura com la que acaba. “La Constitució – va dir Marín- es va fer sobre la base del consens i dels límits”. Sense citar-los, doncs, expressament, es va poder entendre que renyia els seus, els socialistes, per no haver estat sempre disponibles per al consens, i als adversaris, el PP, per haver superat els límits.

Penso que raó, perquè no tot (i això que jo he estat duríssim amb ells al llarg d’aquests quatre anys) ha estat culpa dels populars. És probable que el PP, que mai no ha acceptat de cor el resultat advers de les eleccions del 14 de març de 2004, sigui un exemple de partit que “ha superat els límits” d’allò que és acceptable en política –per seguir la terminologia de Marín-. Però el PSOE ha estat segurament el responsable de mai no cercar el consens.

El problema que tot això implica és que aquestes actituds bel·ligerants i negades per a la concòrdia que han protagonitzat els nostres representants al Parlament s’han traslladat al carrer. I res no és més lògic, perquè no podem demanar que hi hagi pau i concòrdia entre la gent si abans no n’hi ha al parlament, una institució (i en això incloc tant el Congrés com el Senat) on, qualsevol que sigui la matèria que es debati, sabem ja d’entrada que ningú no cercarà de convèncer amb idees i arguments, ans només intentarà de vèncer per la simple força dels vots que aportaran uns diputats i senadors que han renunciat prèviament a ser “éssers que pensen” per esdevenir simples “escolans d’amèn” dels caps de fila dels partits. De fet, els debats parlamentaris són algun cop espectacles que fa vergonya de veure’ls. En un camp de futbol, els “hooligans” més fanàtics de qualsevol equip no ho fan millor.

No ens hem doncs, d’estranyar que ahir, al Congrés dels diputats visquéssim una experiència que hauria de fer avergonyir-nos a tots –però especialment als parlamentaris, ja siguin partidaris del Govern o estiguin a l’oposició- quan van haver de decidir de servar el minut de silenci pels dos guàrdies civils morts a l’interior del recinte –concretament a l’escalinata dels lleons-, simplement per evitar que la claca dels uns i dels altres –perquè de claca n’hi ha de cada banda- avortés l’acte.

I d’altra banda, com n‘ha estat, de lamentable, veure aquests dies els enfrontaments que s’han produït a moltes capitals espanyoles, amb unes manifestacions plegades d’insults i d’expressions d’allò més groller. A Zapatero l’han titllat d’assassí, de “maricón” i fins i tot de “catalán”, insults que, en la ment dels qui els han proferit deuen ser, suposo, del mateix calibre. Però que quedi clar: els personatges que des del carrer han actuat així no són realment autònoms. Són, en definitiva, un reflex de la classe política espanyola. Encarnen la imatge que aquesta ha projectat a l’exterior.

La notícia que ens arribava ahir de Bolívia era sorprenent, però molt en la línia d’Evo Morales. El president, tot i que està endegant l’aprovació d’un nou text constitucional (cosa que fa prescindint absolutament de les normes que establia la Constitució vigent per se modificada) sortia ahir a la palestra per proposar al Congrés que aprovi una llei mitjançant la qual aquest convocarà ràpidament un referèndum a tot el país en el qual el poble haurà de decidir si ell ha de quedar o ha d’anar-se’n, i també si han de quedar o han de tocar el dos els nou governadors del país, la majoria dels quals li són opositors.

Amb la simplicitat que el caracteritza (ell sol dir que de lleis no hi entén, i és veritat) Evo Morales va dir: “Si el pueblo dice se va Evo no tengo ningún problema, soy más demócrata. El pueblo dirá quiénes se van y quiénes se quedan para garantizar este proceso de cambio.”

Evo, doncs, ha decidit governar mitjançant un sistema assembleari on la veu del país ho decidirà tot. Així comprovarà si el seu poble dóna suport al procés de canvi que impulsa el seu Govern que, segons ell –i en això té raó- intenta frenar l’oposició mitjançant denúncies internacionals.

Imagineu-vos per un moment que Rodríguez Zapatero proposés al Parlament que aquest convoqués un referèndum nacional a tota Espanya per decidir si ell ha de quedar o no, i no sols això, sinó també si el president de la Generalitat de Catalunya ha de quedar o no, i si el lendakari d’Euskadi pot seguir governant o també ha de tocar el dos.

Si ja criticàvem el projecte de Constitució que Evo Morales col imposar només amb el suport dels seus partidaris (que van significar, com recordava l’altre dia el 53,33%), què hem de dir d’aquesta proposta que, si es du a terme, i en el referèndum obté un vot més que els adversaris, li donarà tot el poder?

A més, quin sentit té aquesta proposta quan ell mateix vol aprovar un text constitucional nou?

No crec que s’hagi de ser necessàriament de dretes per criticar aquesta proposta d’Evo Morales, ni que la crítica que fem a aquesta política populista i assembleària que vol prescindir de tots els controls ordinaris que tenen els sistemes constitucionals impliqui necessàriament que hàgim d’aprovar sense crítica el que succeïa a Bolívia abans que Evo Morales governés.

Tanmateix convé ser clars: Evo Morales apunta cap a una dictadura, perquè qualsevol sistema esdevé dictatorial si la majoria treu a la minoria el dret de participar en la política del país amb un mínim de garanties. No és mitjançant el sistema assembleari que es governa en democràcia, sinó mitjançant el sistema representatiu.

Si aquests dies he parlat de Chávez, avui he de fer-ho d’un altre personatge polític que s’ha vist reforçat per les urnes i que és la causa d’una cada cop més creixent inquietud a occident. Em refereixo a Vladimir Putin, que acaba d’obtenir una victòria aclaparant a les eleccions celebrades a Rússia el passat diumenge.

Putin, que –en això com Chávez- no pot presentar-se novament a les eleccions que aviat hi haurà per ocupar la presidència de la República, s’ha erigit, amb el suport de les urnes, en una mena de nou tsar. Amb més del seixanta per cent dels vots a favor del partit al qual pertany, Rússia Unida, sembla difícil discutir la seva legitimitat, i tanmateix es fa difícil entendre que, tenint tant de suport popular, el president continuï tan bel·ligerant amb l’oposició, que a penes pot actuar, i contra la qual s’acarnissa d’una manera que, a qualsevol democràcia occidental, seria inacceptable. L’empresonament del líder opositor Garry Kasparov (l’excampió mundial d’escacs) n’és, del que dic, un exemple clar.

D’altra banda, la democràcia formal russa no és com les que nosaltres coneixem. Allí hi una mena de confusió de poders que dóna al president de la República un poder gairebé omnímode, que ara ho serà del tot, atès que Putin controlarà el 90 per cent de la Duma (parlament rus).

En aquest sentit cal destacar que els observadors internacionals de les Assemblees Parlamentàries del Consell d’Europa (PACE) i de la OSCE, asseguraren que els comicis russos no van ser nets. El cap de la missió d’observadors de la PACE, Luc van der Brande, va dir que “si Rússia és una democràcia dirigida, aquestes eleccions també van ser dirigides”. “Vull dir [amb això]que lamentablement no hi va haver correspondència amb els principis que per a aquestes eleccions tenim a la comunitat europea democràtica”.

Luc van der Brande opinava que, a les eleccions a la Duma “es va observar una pressió sobre els electors perquè votessin pel partit governant”, Rússia Unida, el cap de llista del qual era el president rus, Vladímir Putin. I en aquest mateix sentit, el president de l’Assemblea Parlamentària de la OSCE, Goran Lennmarker, va assegurar que les eleccions no es van correspondre amb els estàndards d’aquesta organització. “Primer de tot, vull dir que aquestes eleccions no van poder correspondre’s amb molts dels criteris que tenim a Europa”, va dir. I això perquè, sense separació de poders -i a Rússia no hi ha una efectiva separació de poders- la democràcia no és autèntica.

Voldria destacar –afegí Lennmarker- que a Rússia hi ha una “fusió de l’Estat amb les forces polítiques, la qual cosa implica una violació de les normes internacionals”. A més –va dir- “els mitjans informatius no van ser imparcials i van donar preferència al partit governant, Rússia Unida” i “es van crear condicions desiguals per als partits polítics petits”.

Sigui com vulgui, la realitat és que Rússia mai no ha gaudit d’una democràcia com l’entenem nosaltres. De la dictadura dels tsars passaren a la dictadura comunista, i d’aquesta a una democràcia vigilada que no permet la llibertat d’expressió i la concurrència en igualtat d’oportunitats.

En aquest sentit em sembla molt interessant el comentari que (amb motiu del meu article sobre Chávez) em feia el meu fill des de França, on viu. Deia: “l’altra dictador ‘potser’ del món, Putin, també està nerviós, i bastoneja sense necessitat el campió d’escacs. Avui, a France Inter (una emissora de ràdio francesa de gran prestigi), han convidat a una politòloga del CNRS (Centre national de la recherche scientifique) a parlar del tema i deia que l’obsessió de Putin fa el règim feble, perquè quan el règim controla tant, deixa de veure la realitat, es queda desinformat i té por. L’obsessió fa por, deia en Pere.

Us parlava l’altre dia de la sentència en virtut de la qual el Tribunal Constitucional havia desestimat la petició del PP de recusar tres dels magistrats “progressistes” (com em repugna parlar amb aquests adjectius de magistrats!) que formen part d’aquest tribunal que té per objecte la defensa de la Constitució. Ahir en vam conèixer el text íntegre, el qual esdevé una enorme canonada contra la línia de flotació dels populars.

En efecte, es tracta d’una sentència sense precedents en la qual el Tribunal entra a valorar les actituds (cosa extremadament rara en una resolució judicial), i acusa el PP de no haver observat “el respecte que institucionalment és degut al Tribunal i als seus membres” pel fet de plantejar la recusació de tres dels seus magistrats en el recurs que aquest partit va presentar contra la Llei Orgànica d’aquesta institució (LOTC).

Diu la sentència que el PP va fer un “ús indegut” i “desviat” de les recusacions en qüestionar la imparcialitat de tres magistrats progressistes amb l’únic objectiu de “contrarestar” les plantejades pel govern contra dos jutges conservadors.

Em sembla molt significativa i transcendent aquesta decisió que signen vuit dels deu magistrats que van intervenir en el debat (es va trencar, doncs, la dinàmica perversa entre conservadors i progressistes) en la qual es reconeix que el recurs del PP es va basar en una informació periodística falsa que acusava els magistrats Manuel Aragón, Pasqual Sala i Pablo Pérez Tremps d’unes accions que van ser desmentides categòricament i radicalment, no sols per ells mateixos sinó també per altres membres de l’alt tribunal.

El PP, doncs, es basava en una falsedat publicada pel diari El Mundo que ells no van voler contrastar. Amb això es va veure que no cercaven la veritat sinó aconseguir un objectiu polític per uns mitjans fraudulents. I això és d’una baixesa moral del tot menyspreable.

Per altra banda, el ple del Tribunal Constitucional ha acordat admetre a tràmit la recusació dels magistrats conservadors Roberto García-Calvo i Jorge Rodríguez-Zapata plantejada pel Govern de l’estat en el recurs del PP a la Llei Orgànica d’aquest tribunal (LOTC). L’admissió a tràmit d’aquestes dues recusacions, plantejades després que ambdós magistrats mostressin en una carta la seva “més profunda discrepància” sobre la reforma de la LOTC, suposa la suspensió del recurs del PP contra aquesta llei fins que siguin resoltes. La decisió ha estat adoptada en un ple compost per vuit magistrats, ja que el president eventual d’aquest, el conservador Vicente Conde, va decidir dijous passat no convocar a la deliberació els dos recusats.

Jo espero que aquestes decisions del més alt Tribunal del nostre país en matèria constitucional facin seny en un partit que sembla que hagi perdut la deriva des que va perdre les eleccions pel març de 2004 i que, amb la politització dels tribunals, ha volgut aconseguir allò que li havien negat les urnes.