Sobre el meu ofici de blogaire

by

Tinc la impressió que l’acord a què vaig arribar amb el director del diari Menorca de publicar simultàniament els meus comentaris (vull dir al blog i al diari) no va ser una bona pensada. De 2003 ençà vinc publicant al meu quadern d’internet aquest “bloc de notes” que, durant més de tres anys, he compaginat amb les “lletres de batalla” dels dijous, que, aquestes sí, escrivia per publicar al diari, la qual cosa no m’impedia penjar-les també al blog.

A finals del passat mes de juliol vaig decidir acabar aquesta col·laboració setmanal amb el diari Menorca, que certament havia estat una experiència molt profitosa per a mi, i penso que també força creativa, però que m’exigia massa temps. Sé que escriure aquells articles era un exercici valuós com a escriptor, però vaig acabar tenint la sensació que m’impedia (o, coma mínim, em dificultava) dur a terme altres treballs que, també com a escriptor, em sentia inclinat a fer.

Em vaig quedar aleshores només amb el “bloc de notes” que, concebut per ser publicat exclusivament a internet, perseguia, ja des del principi, un objectiu força diferent de les “lletres de batalla”. Vull dir que en el “bloc de notes” es poden fer comentaris com aquest d’avui, o com l’anterior, que no tenen cap mena d’interès per al lector de premsa, ja que, si bé és cert que el el nombre potencial de lectors d’internet és molt gran, aquests mai no tenen la immediatesa que té el lector d’un diari (i encara més en el cas d’un diari local, com el Menorca). Potser m’equivoco en aquest punt, però no ho crec. I si veieu les coses com jo, aviat també comprendreu per què he avaluat com a desencertada la decisió de publicar al diari Menorca tots els comentaris que penjo en aquest “bloc de notes”.

De sobte m’he adonat que la pressió que exercia el diari sobre el blog era força perjudicial per a l’espontaneïtat de les meves reflexions que, pocs dies d’iniciada l’experiència, ja s’havien allargassat i adaptat (en el fons i en la forma) al que són (i probablement han de ser) els articles de premsa. En definitiva, que les meves notes del blog s’havien convertit en unes noves “lletres de batalla”, o gairebé.

A més, la publicació de “tots” els meus articles en el diari tenia alguns altres problemes: m’impedia tractar segons quines matèries, em feia difícil referir-me al meu món personal (tot i que jo no tinc gaire tendència a explicar els meus sentiments), i també m’allunyava d’una sèrie de qüestions que difícilment tenen cabuda al diari, però que sí que poden ser tractades en un blog com el meu.

És clar que en el “bloc de notes” puc comentar notícies del dia o raonar sobre la política internacional (que és, com sabeu, una de les meves afeccions), però tinc el convenciment que, en general, la secció ha de ser més espontània, i que no s’ha de limitar només a això. Vaja! Que no ha de ser necessàriament un arxiu d’articles de premsa, que és allò en què, si continuava per aquest camí, s’acabaria convertint.

D’altra banda m’he adonat que, si escriure és sens dubte un exercici força profitós, també ho pot ser guardar silenci. En aquest sentit, doncs, les paraules que transcriuré tot seguit del darrer article que n’Ignasi Mascaró ha publicat a Illencs,

“Aixi ho entenc: que l’artista viu una certa pressió de creativitat, no pot estar aturat, perquè la pausa pot ser vista com a crisi, perquè no es pot permetre l’alè d’un replà, perquè en viu, perquè és addicte i funcionari de l’art i l’escriptura, perquè si calla li prendran la plaça, perquè té por de si mateix, l’horror silentii.”

em semblen d’una clarividència extrema. En efecte, contra el dret a publicar hi ha d’haver també el deure de saber mantenir-se en el silenci. D’ací que penso fer un gir en el meu camí de blogaire. Maldaré, doncs, per escriure sense pressió, i sense que això signifiqui tampoc una excusa per convertir aquest alè en el replà, de què parla n’Ignasi, en una renúncia implícita al compromís intel·lectual.

Anuncis

%d bloggers like this: