Josep Maria Quintana

Quan les postures es radicalitzen, el debat hi perd, i també la veritat, perquè és molt difícil aproximar-s’hi sense un mínim de voluntat per escoltar l’altre.

Penso que això és el que està passant aquests dies en la confrontació que s’està produint entre els bisbes i el govern de Zapatero. Els primers s’han atrinxerat en una actitud fonamentalista que desconeixíem des de l’inici de la democràcia. I el govern, que ha vist la possibilitat d’assimilar davant l’opinió pública bisbes i populars, s’ha adonat que aquest era un filó que no podia deixar perdre per incitar la gent progressista a anar a votar i a fer-ho a favor de l’esquerra.

Els bisbes no han fet cap favor a Mariano Rajoy amb la seva nota de premsa, ans han tret del marasme un president Zapatero que estava tocat per la crisi econòmica, per l’error hugochavià dels quatre-cents euros i per la bufetada rebuda des de Londres, on va ser deixat de banda i oblidat pels representants del G-8. El que han aconseguit, doncs, Martínez Camino, Cañizares, Rouco i companyia ha estat enfortir Zapatero i debilitar Rajoy. Així doncs, potser l’esquerra els ho haurà d’agrair, encara que a mi em sembla que quan tothom perd el seny del diàleg i es prefereix declarar la guerra, ningú no surt guanyador de la batalla. A la fi hi perdem tots.

De tota manera, i si bé a mi no m’alegra el que està succeint, ni tampoc que Zapatero recobri l’alè gràcies a la ficada de pota dels bisbes, cal ser molt hipòcrita –i ara estic parlant de l’Església- per continuar mantenint sense rectificar la declaració que condemnava qualsevol mena de diàleg amb els terroristes.

En el comentari d’abans d’ahir, jo feia referència a la nota que publicava La Vanguardia respecte dels diàlegs sostinguts amb ETA per alguns bisbes durant els anys passats. Ahir diumenge, Enric Juliana ampliava la informació. Deia:

El Vaticano (…) nunca ha utilizado la Guardia Suiza como los españoles los tercios de Flandes. Hay en el Palacio Apostólico una visión georreligiosa del mundo y sus peligros; pero hay también una tradición diplomática caracterizada por la habilidad, el matiz, la inteligencia y la sutilidad. Ello explica que la Santa Sede nunca haya emitido un mensaje contrario a la negociación del Gobierno Zapatero con ETA.

Al contrario. La secretaría de Estado vaticana aceptó de facto que el obispo de San Sebastián, Juan María Uriarte, volviese a llevar a cabo una discreta pero tenaz labor de mediación con los terroristas; labor tutelada por Ricardo Blázquez, obispo de Bilbao y presidente de la Conferencia Episcopal española desde marzo del 2005.

Blázquez y Uriarte establecieron un sistema de comunicación directa y confidencial con la Santa Sede, que obviaba la nunciatura del Vaticano en Madrid y los círculos eclesiales de la capital, controlados por el cardenal Antonio María Rouco Varela, amigo personal del Papa Benedicto XVI. Pura sofisticación vaticana.

La Santa Sede ha tenido información constante y detallada de los contactos entre el Gobierno socialista y ETA, incluido el periodo posterior al atentado en la terminal 4 de Barajas y la huelga de hambre del etarra Juan Ignacio de Juana Chaos.

Com ens hem de sentir els catòlics davant tanta impostura?

Mentre pensava les vegades que personalitats de l’Església havien tingut algun tipus d’intervenció en matèria de terrorisme, obro La Vanguardia i veig reflectida aquesta mateixa qüestió amb dades. Diu: “Personalidades y organismos vinculados con la Iglesia católica han ejercido de mediadores en conflictos políticos violentos. El País Vasco y el terrorismo de ETA no es una excepción. Así, en tiempos recientes, dos obispos han tenido algún tipo de intervención, y siempre con el objetivo de lograr la paz, como mediadores. Es el caso de los obispos de Bilbao, Ricardo Blázquez, que preside la Conferencia Episcopal, y de San Sebastián, Juan María Uriarte. También la Comunidad de San Egidio, bien relacionada con el Vaticano y que estuvo presente en la concentración del 30 de diciembre en Madrid, ha estado dispuesta a mediar en el País Vasco.”

Davant això, què hem de pensar d’aquest comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola que, fent ús del seu vaticanisme més fals, ens diu metafòricament, i subreptíciament (encara que no literalment), que només podem votar el PP?

Però, com hem de votar el PP –seguin l’argumentari dels bisbes- si durant els vuit anys de govern no va derogar la llei de l’avortament, que permet avortar en molts casos? Com podem votar al PP si també Aznar va negociar amb ETA, encara que sense l’aprovació del Parlament?

Hauria de dir que estic desconcertat, però el problema és que no ho estic. El que realment estic és emprenyat amb aquests bisbes que no són capaços d’entendre que la societat civil no pot ni ha de ser necessàriament un calc de la societat cristiana, i que es mostren incapaços d’acceptar que no necessàriament ha de ser delicte tot allò que en el món religiós és pecat i que –i en això rau el quid de la qüestió – no pedonen de cap manera la pèrdua de poder i d’influència que ha significat per a ells l’emancipació democràtica.

I no sé perquè em molesto, perquè una institució de caire dictatorial i gens democràtica com és l’Església, al cap i a la fi és normal que se senti més a gust al costat d’un dictador (a Franco sempre se’l va deixar entrar sota pali a les esglésies) que al costat de demòcrates que, fills de la Il·lustració, i sense renunciar a les seves creences, accepten però conviure i respectar els qui no pensen com ells.

Jo comprenc que això de donar 400 euros al contribuent (no sabem encara exactament quin, i tampoc coneixem el com es farà aquesta donació, o si simplement serà una rebaixa que s’allargarà en el temps) jo comprenc, dic, que és una proposta molt llaminera per a un polític que reclama el vot dels electors. Però ¿té sentit retornar aquesta milers de milions d’euros trets, diuen, del superàvit, quan al país hi ha serveis públics tan deficients com el de la sanitat (amb llargues llistes d’espera), quan hi ha pensions mínimes que no poden cobrir les necessitats bàsiques del pensionista pobre, quan l’aplicació de la Llei de Dependència, tan progressista i bona per ella mateixa, no es pot posar completament en marxa per manca de diners i quan el país encara arrossega un deute públic molt gran?

Em diran que Bush també ho ha fet, això, i que és una disposició de xoc en favor de l’economia. No ho he de discutir perquè en aquest camp sóc un ignorant, però hi ha alguna cosa que falla en aquest argument, i ho dic només aplicant la lògica per la qual intento que es regeixi la meva vida i d’acord amb la qual analitzo els problemes del món. En efecte, no sabria explicar molt bé per què desconfio de la bondat de la mesura, però temo molt que el que es persegueix amb aquesta no és exactament aconseguir allò que el PSOE diu que vol aconseguir, sinó fer-se un lloc a la campanya i (costi el que costi) situar-se en un lloc de privilegi des del punt de vista electoral.

En el meu comentari de fa uns dies, que vaig intitular “Les alarmes”, parlava de la crisi econòmica o del que sigui això que estem vivint aquests darrers temps, i deia: “Tanmateix, els polítics han de dir i han de fer alguna cosa en el camp de l’economia, i és curiós de veure com des dels dos camps ideològics que conviuen a casa (si és que realment a casa hi ha dos camps ideològics) s’afronta la situació de manera diversa.”

Un lector m’escriu i em corregeix en això que fa als “dos camps ideològics” dels quals –com podeu observar- jo mateix deixava entreveure que dubtava realment de la seva existència. Diu el meu interlocutor: “El que hi ha és dues xarxes de favors i dependències que lluiten per conquerir la font que els manté vius. No ho trobes?”

L’afirmació em sembla molt contundent i és pròpia d’un home jove. Potser els anys ens fan més prudents (o més covards, que també pot ser) i no ens atrevim a dir les coses pel seu nom. De tota manera, les promeses electorals, en la major part improvisades i sense precisar prou (la dels 400€ del PSOE em sembla el màxim de la improvisació i de la imprecisió) confirmen la tesi del meu interlocutor.

No vivim en un país governat per gent prou seriosa (i quan dic governat em refereixo tant als qui realment governen com els qui són a l’oposició). No potser que es treguin 400€ per barba a tots els contribuents que declarem IRPF (encara que, en aquests moments, no sabem prou bé si serà a tots o només als pensionistes i als assalariats), sense que es pensi amb els qui no paguen aquest impost perquè no arriben al mínim.

Però és que no pot ser tampoc escoltar (o llegir en aquest cas) coses com les que diu Pizarro, el qual, en una entrevista a La Vanguardia arriba a afirmar coses tan peregrines com les següents: “Soy un enamorado de Catalunya. Mi primer destino fue Tarragona. Allí pasé una de las mejores épocas de mi vida. He tenido quince años casa en Catalunya, en Val d´Aran. Me he metido en la sociedad catalana. A mí, en cariño a Catalunya no me gana nadie. Me encanta Pla, todo lo catalán. Para los aragoneses, Catalunya es nuestro segundo hogar.”

M’ha agafat el riure en veure com tenint una casa a la Val d’Aran (suposo que per anar a esquiar) una persona es pot ficar de ple en la societat catalana. A més, què vol dir amb “me encanta todo lo catalán”? Però no només és això que va dir el personatge. Apunteu-vos aquesta altra: “Poca gente, por supuesto que en el sector eléctrico nadie, ha hecho más por Catalunya que yo. He hecho mucho país en Catalunya.”

Contemplant, doncs, el panorama, potser sí que haurem de concloure, amb el meu interlocutor, que “el que hi ha és dues xarxes de favors i dependències que lluiten per conquerir la font que els manté vius”. És una vertadera llàstima.

Després de l’acte celebrat a Barcelona el passat diumenge “Per la vida, la família i les llibertats” augmenta encara més la meva perplexitat perquè, si bé jo estic a favor de la vida, de la família i de les llibertats, i tampoc no avorto ni faig avortar ningú, ni demano per mi, ni per als meus, l’eutanàsia, em trobo lluny d’actes com aquest que, si bé no han mostrat la virulència del de Madrid, estan en la mateixa línia.

D’altra banda, ¿té sentit que un cardenal i vint sacerdots concelebrin en un palau d’esports abans del míting? Ja sé que el discurs de Mr. Martínez Sistach va ser moderat, en la línia de Mr. Blázquez, i no exactament en la de Mr. Rouco, però és clar que el cardenal sabia (o havia de saber) que l’acte del qual ell actuava com a “telonero” dient una missa (que no és una bestiesa, sinó el moment culminant de la vida religiosa del cristià) acabaria amb atacs polítics directes contra el president del govern, contra el president de la Generalitat i contra els partits d’esquerra.

De veritat creu Miró i Ardèvol que el govern espanyol ha promogut lleis que limiten la llibertat de culte i expulsen la religió de l’escola? Quina llei ha limitat la llibertat de culte en aquest país? Qui és el responsable que una majoria de pares d’avui no tinguin cap interès a educar els seus fills cristianament i no demanin que se’ls expliqui religió a l’escola? Creu Miró i Ardèvol que això és culpa del govern dels socialistes?

Però més enllà del que pugui pensar aquest senyor, el que no puc entendre és que l’Església es mostri tan bel·ligerant i agressiva (cas de Madrid) o simplement tan bel·ligerant (cas de Barcelona). Si el futur del cristianisme depèn, no ja que es pugui ensenyar religió (que és el que succeeix avui) sinó que s’hagi d’ensenyar religió obligatòriament a les escoles, això vol dir que el cristianisme ja no atrau per ell mateix. Alguna cosa haurem fet molt malament nosaltres.

A més, els benaurances parlen dels perseguits per ser justos, no dels que són reconeguts com els afavorits o privilegiats del sistema polític, que és el que tots aquests sectors tan cridaners sembla que volen tornar a ser.

Diuen que no hi ha res més poruc que els diners, i pel que sembla és veritat, perquè no cal sinó mirar què ha fet i continua fent la borsa aquests dies per veure que el diagnòstic de la por és cert. Perquè, té cap explicació sensata la caiguda que va experimentar a tot el món el passat dilluns? Però alguna cosa devia succeir, perquè a totes les borses s’experimentés el mateix fenomen.

És cert que els nord-americans van reaccionar molt ràpidament i que la decisió de la Reserva Federal d’abaratir tres quarts de punt el preu del diner va ser, sembla, una decisió molt sàvia. O sí més no oportuna, perquè la borsa es va revifar immediatament. En canvi no va actuar així l’autoritat monetària europea, que va creure que havia de mantenir el preu del diner i, això no obstant, la borsa, encara que amb alguna incertesa, també s’ha refet, fins al punt que, segons ens diuen els entesos, la pujada d’abans d’ahir va ser la més alta de la seva història recent.

Per si no ho sabíem, podem comprovar aquests dies que les reaccions del diner no responen a decisions meditades sinó espontànies, gairebé irreflexives, determinades per l’impuls, ja sigui per l’afany de guanyar diners o per la por de perdre’ls.

Tanmateix, els polítics han de dir i han de fer alguna cosa en el camp de l’economia, i és curiós de veure com des dels dos camps ideològics que conviuen a casa (si és que realment a casa hi ha dos camps ideològics) s’afronta la situació de manera diversa. Per a uns, la crisi és terrible (Pizarro fins i tot parla de “reconversió”), mentre que Solbes sembla que contempli el panorama com si tan sols bufés un lleu ventijol sobre una economia segura.

Si l’excés del primer (i en general de tots els qui militen en aquest camp) m’irrita, la manca de realisme i d’autocrítica dels qui ocupen l’altre camp em desconcerta. Perquè si no hi ha crisi, sí que hi ha desacceleració, i és molt probable que els més dèbils pateixin molt més que fins ara, i fins i tot algú que no sigui tan dèbil també pot quedar atrapat per aquesta desinflada del globus econòmic, o potser fins i tot a causa dels seus propis excessos, vull dir per haver allargat una mica més el braç que la màniga, perquè de tot hi ha a la vinya del Senyor.

Em telefona el meu editor i em diu que té damunt la taula la meva darrera novel·la, “Les revolucions perdudes” (Editorial Proa, Barcelona. Col·lecció A tot Vent, 474). M’assegura que ha quedat bé i que me n’envia uns exemplars. Creu que la setmana vinent ja serà a les llibreries.

Sempre fa il·lusió publicar un nou llibre, encara que, en aquest moment, sempre se suscita el mateix interrogant: haurà valgut la pena l’esforç? Tindrà algun valor? Li agradarà al lector?

Aquest cop la novel·la ha tingut una llarga trajectòria, tot i que no és llarga, a penes una mica més de dos-centes pàgines. La vaig començar abans que “Els Nikolaidis”, però vaig abandonar-la un temps després. Va ser a finals del 2005 que vaig creure que valia la pena de treballar-hi novament, un cop vaig creure que havia resolt una sèrie de problemes amb què m’havia trobat a la primera etapa.

Tanmateix “Les revolucions perdudes” no és una novel·la sense riscos (de fet cap no ho és). Però aquesta en té especialment perquè aborda dos moments importants i de gran impacte per a les nostres vides. Del primer en van ser testimonis directes els nostres pares (l’esclat de la guerra civil), però els efectes del qual es perllongaren fins marcar molt durament la infantesa i la joventut de la meva generació (la dels qui ara tenim entre 55 i 70 anys). L’altre (el maig del 68), és un moment que no tots vam viure amb la mateixa intensitat, però que va ser decisiu en la configuració del nostre compromís social i polític.

I dic que tenia riscos, no sols perquè tractar la guerra civil sempre en té, sinó perquè la novel·la se centra bàsicament en els primers mesos de revolució, i se situa en una illa imaginària que es diu Pregonda, que recorda Menorca, encara que també podria recordar tants i tants altres llocs de la geografia espanyola on, per aquells dies, passaren bàsicament les mateixes coses.

La particularitat de la novel·la radica, però, en el fet que l’esclat revolucionari del 1936 s’explica en tant que fet objectiu que estudia un home de la meva generació, progressista, magistrat, fill i nét de notaris monàrquics i catòlics, que es troba a París el maig del 68, i que viu l’experiència revolucionària pels mateixos dies en què descobreix els fets (també revolucionaris) de la guerra civil.

D’altra banda, penso que sempre és difícil explicar el què i el per què d’una novel·la pròpia. Però més enllà de com aquesta hagi sortit i de la valoració que mereixi del lector i de la crítica, el que sí que jo tenia clar en escriure aquest llibre és que volia aprofitar la novel·la per aconseguir tres objectius: em volia mostrar crític amb els defensors de la Segona República, que no van saber estar a l’altura del que la democràcia exigia d’ells en aquells moments de guerra; també volia fer una dura autocrítica de la meva pròpia generació, encara que sense haver de passar-me necessàriament a l’altra banda; i per últim, també volia incidir (i la qüestió no és marginal) en aquest debat sempre obert sobre què és una novel·la, gènere en el qual, almenys així ho crec, el com sempre esdevé superior al què, encara que només de la conjunció harmoniosa de l’un i de l’altre pot acabar naixent un text que entri a formar part de la literatura.

En un article molt encertat des del meu punt de vista, Oriol Domingo publicava a les pàgines de La Vanguardia una sèrie de textos teològics que ha recollit el català Pere Codina. M’agradaria que els llegíssiu, ja sigueu creients o agnòstics, perquè davant l’Església d’avui, el que no podem pretendre és ésser imparcials. Són aquests:

Karl Rahner (1959): “Cuando los cristianos queremos de forma sistemática recorrer con vehemencia a las leyes civiles y a su deber de poner remedio a la moralidad decadente, olvidamos que estamos en diáspora, y que a la larga no conseguiremos más que fomentar el complejo de anticlericalismo en aquellos que no quieren sentir que sobre ellos pesan medidas de represión, por culpa nuestra”.

Joseph Ratzinger (1970): “La Iglesia de hoy será una Iglesia interiorizada, que no reclama su mandato político y que no coquetea con la izquierda o con la derecha”.

Joseph Ratzinger (2000): “La Iglesia de masas puede ser una cosa muy bonita, pero no es necesariamente la única modalidad de ser que tiene la Iglesia”.

Llegit això, que ens confirma fins a quin punt el poder pot canviar als homes, aportaré una citació d’un sociòleg amic meu, molt conegut a Menorca. Em refereixo a Salvador Cardús, que també publicava un article a La Vanguardia en el qual deia això: “Los católicos catalanes necesitamos saber, de manera clara y pública, si los obispos catalanes comparten o no el estilo, el espíritu, el contenido y el propósito de la concentración de fin de año convocada por la que, de momento, consideran su Conferencia Episcopal”.

També jo voldria saber què en pensa el nostre bisbe de Menorca, monsenyor Joan Piris, perquè, jo també, com Cardús, crec que, davant uns fets greus, públics i notoris que comprometen tan directament l’Església, no es pot callar. Us ho diré més clarament encara: No em sento en comunió amb els cardenals Rouco, Cañizares i García Gasco. Aquests homes representen dins l’Església gairebé tot el que jo avorreixo. I necessito saber si ells “són” l’Església o “només en formen part”. I em demano: Podem conviure junts dins aquesta Església gent de tan diverses sensibilitats? Poden compartir el mateix pa els qui creiem que la fe s’ha de viure enmig de la laïcitat i els qui consideren que la cristiandat ha d’informar tot el sistema polític?

Si després de la descomunal batalla que ha acabat (o sembla que pot acabar) amb la vida política de l’alcalde de Madrid, cap destacat militant del PP dels qui es troben propers a la cúpula ha dit res (Fraga no em val, perquè aquest és ja més a prop del cel que de la cúpula), això vol dir simplement que a Gallardón els del seu partit no se l’estimen. I és que malament anem quan d’un polític només en parlen bé els adversaris. Alguna cosa falla, si és així.

Que a Gallardón el votava la gent? D’això no hi ha dubte, però en un sistema polític com l’espanyol, dominat dictatorialment per les cúpules dels partits, el que la gent vota, el que la gent vol, això no importa gaire. O no importa gens. L’únic que en realitat compta és el que pensa el líder i el seu entorn. I el líder del PP i el seu entorn –que són els qui decideixen- no volen gent tèbia com el batlle de Madrid (encara que una persona que és ministre socialista em va dir no fa molt de Gallardón que era “más falso que un duro sevillano”), sinó que volen dones com Aguirre, polítics com Zaplana o com Acebes, líders com Aznar. I si és això el que volen, doncs que ho tinguin! Nosaltres no n’hem de fer res.

De tota manera he de reconèixer que m’he equivocat amb Rajoy. També jo (com molts) crèiem que era un home més moderat, més centrista, com diuen avui. Però no és així, perquè no sols no ha modificat els criteris d’Aznar durant tota la legislatura, sinó que, al final, amb la decisió sobre Gallardón, ha demostrat el que ja sospitàvem: que són les hosts del vell president (si és que no és ell mateix) els qui de veritat comanden en el PP.

Hivern plujós el que tenim. Ahir vespre, mentre estava assegut al sofà de la sala, escoltava com l’aigua rajava sobre les terrasses del jardí. Tancàvem el que els francesos en diuen un “jour douteux”, i també jo em notava l’ànima apagada. Aquest matí, però, en obrir la finestra a trenc d’alba, he vist que no hi havia cap núvol al cel. Per sobre els espadats de la Mola el firmament estava tenyit d’un roig caldera que es dissipava en un blau, encara incipient, en la volta del cel. Era clar que el dia seria esplèndid. Per això m’he arribat fins a Sant Joan a les vuit del matí, i des de la terrassa de dalt he pogut contemplar la cala de sant Esteve a mig termini, la Mola enllà de l’entrada del port, la mar gran que trencava amb l’horitzó a la llunyania i el camp de Menorca als meus peus. Aquest regalimava una humitat densa que es confonia encara amb algun reducte boirós que el sol lentament penetrava. I de sobte me n’he adonat de la meravella: els ametllers havien florit! Alguns ja eren ben blancs, en d’altres el blanc tan sols hi despuntava. El miracle, doncs, es produïa un any més, i la natura em regalava, com si fos el més natural del món, un prodigi de llum i de vida. Sí! M’he sentit afortunat en mirar tanta bellesa i he cregut que res no podia ser més gran que aquest do escadusser i gratuït. Tal vegada demà, o la setmana vinent, o l’altra, el sol s’ofuscarà i el brogit de la tramuntana capgirarà tot aquest món de bellesa, i l’ordre clàssic d’avui es tornarà desordre romàntic o foscor medieval. Potser fins i tot el fred cremarà les flors immaculades i la sal assecarà tanta benedicció. Novament ens cobriran les tenebres. Aleshores serà el moment de recordar aquest matí, i de pensar que la bellesa existeix malgrat tot. Per molt que el dolor o el caos maldin per amagar-la. Aquell serà, en efecte, el moment de recordar la flor blanca, neta i fràgil d’avui, la que ornava els ametllers florits. La que emplenava de goig i de llum aquell camp amarat de rosada.