Archive for the ‘Lletres de batalla’ Category

La censura

8 febrer 2007

Estimat director: No pretenc, ni molt menys, escriure una tesi sobre el fanatisme i la llibertat, però m’adono que, a les dues cartes anteriors, no he parlat d’un aspecte d’aquell que, al llarg de molts segles (i encara avui, si bé no a casa nostra), coarta el dret que tenim a obrar a consciència. Em refereixo a la censura, aquesta inequívoca coerció que se’ns imposa des del poder establert quan aquest, exercit despòticament, s’atribueix en exclusiva la facultat de decidir allò que està bé i allò que no ho està, allò que és moral o allò que no ho és.

Et volia parlar de la censura avui perquè, el 7 de febrer de 1857 –ahir va fer cent cinquanta anys-, el creador de la novel·la moderna, Gustave Flaubert, era absolt per un Tribunal de Justícia després d’un procés contra la seva obra mestra, Madame Bovary, que els guardians de l’ordre van considerar immoral. Diguem també que aquest mateix Tribunal, uns mesos més tard, condemnà Charles Baudelaire per haver escrit i publicat un llibre de poemes que avui és considerat (en això com Madame Bovary) una obra mestra de la literatura francesa: Les Fleurs du mal.
(more…)

Sobre els fanatismes i la llibertat (II)

1 febrer 2007

Estimat director: Si analitzes amb una mica de deteniment la meva carta del passat dijous, veuràs que arribava a dues conclusions bàsiques: que no ens podem callar davant els atacs a la llibertat i, en definitiva, a les conquestes de la nostra civilització relacionades amb la dignitat de les persones, i que ni l’amenaça, ni la coacció ni l’autocensura són justificables. En definitiva, que el respecte als altres, a les seves creences i als seus costums, mai no pot ser una excusa per exculpar els atacs a la llibertat i a la dignitat, de manera que no és lícit fer un pacte de respectar-nos mútuament els tabús, quan aquests no amaguen sinó atacs als drets essencials de les persones.

Argüia la publicació de les caricatures de Mahoma com a exemple de d’un cas on l’autocensura no es va produir i lloava el fet que el primer ministre danès no hagués cedit al xantatge. Doncs bé, la matèria a què faig referència no ha perdut actualitat i, curiosament, el passat diumenge, 28 de gener, dos diaris tractaven la mateixa qüestió i aprofundien en la manera com hem d’afrontar avui aquests problemes (cada cop més habituals) derivats de la convivència en un mateix país de persones de cultures i de religions diverses.

Els diaris a què faig referència eren La Vanguardia i Le Monde. El primer es referia a la crisi provocada per la publicació de les caricatures a Dinamarca, mitjançant una entrevista a Flemming Rose, el periodista responsable de la publicació de les vinyetes en el Jyllands Posten; i el segon, sota un títol molt cridaner –“Hôpital: Laïcité et intégrisme s’affrontent”– duia un ampli reportatge sobre el gravíssim problema de l’exercici de la medicina a França a causa de les exigències de l’integrisme musulmà. (more…)

Sobre els fanatismes i la llibertat (I)

25 gener 2007

Estimat director: Si al llarg de la nostra existència hi ha un temps per viure i un temps per morir, hi ha també uns moments on s’ha de parlar i uns altres on cal que guardem silenci. Saber administrar aquests moments és un atribut del virtuós, de l’home de seny, de l’home prudent, entenent la prudència com l’entenia Aristòtil: no com una actitud covarda i a la defensiva, sinó com la virtut de la phrónesis, que ens obliga a dir i a fer allò que cal dir i que cal fer a cada moment, sigui o no oportú, sigui no (com diem avui) políticament correcte.

Aristòtil distingeix la sophia –sabiduria- de la phrónesis –el seny, la prudència, d’ací que l’home prudent, l’home de seny, no és aquell que abdica de la llibertat i s’amaga o calla per no ferir, sinó l’home que excel·leix en la virtut de la phrónesis, aquella que l’obliga a parlar o a actuar quan així li ho exigeix un imperatiu ètic. És, doncs, comprensible que no sigui fàcil excel·lir en aquesta virtut, perquè sovint indisposa l’home de seny amb el món de la intolerància, aquell que ha fet del fanatisme (religiós o polític) la seva raó de ser. (more…)

Ciutadella és l’Havana

18 gener 2007

Estimat director: Em permetràs que manllevi aquest títol de l’obra d’un escriptor paisà teu ja desaparegut, el recordat Antoni Mesquida (“Ciutadella és l’Havana”, Ed. Nura, 1979), amb la qual feia un cant, entre sentimental i còmic, a la seva terra nadiua, una terra que, degut a l’augment del nivell de vida, s’havia convertit en un lloc ric i esplendorós. I tenia raó el vell mestre, perquè avui, no només els diners corren lleugers per la ciutat, ans també els partits polí-tics hi proliferen que fa por.

En efecte, a Ciutadella, sembla que no només competiran per assolir el govern munici-pal partits d’una llarga trajectòria, com el Partit Popular (PP), el Partit Socialista Obrer Espa-nyol (PSOE), el Partit Socialista de Menorca (PSM) o l’Esquerra Unida (EU), ans també ho faran tres partits d’àmbit local: la centrista i alicaiguda Unió de Centristes de Menorca (UCM), del senyor Anglada, el “liberal, nacional y biosfèrico” Partit Menorquí (PMQ), del senyor Casasnovas, i aquesta nova Unió del Poble de Ciutadella (UPC) que promou el senyor Triay, l’objectiu de la qual és, segons ha declarat el seu promotor, “liberar a Ciutadella de las mafias y de los poderosos grupos de presión”. (more…)

Europa i la memòria històrica

11 gener 2007

Estimat director: En el preàmbul del Tractat constitucional de la Unió Europa s’invoca una comunitat de destí i una experiència històrica comunes com a lligams que uneixen els estats de la Unió i també dels ciutadans que els integren. És en aquest mateix sentit que el politòleg francès, Fabrice Larat, parla d’un “bagatge històric comunitari”, és a dir d’un conjunt de valors fonamentals, de normes i de conviccions compartits que s’han format a partir d’una experiència històrica comuna.
(more…)

De Franco a Pinochet

4 gener 2007

Estimat director: Un lector m’escriu i em demana, entre altres coses, que dediqui una lletra de batalla al general Pinochet, aquest dictador militar que, als 91 anys, ha mort sense que ningú no l’hagi jutjat i sense haver-se penedit de la seva conducta. La proposta em sembla inte-ressant perquè recordo molt bé com em va afectar aquell cop d’estat que, l’11 de setembre de 1973, provocà la mort del president constitucional de Xile, Salvador Allende, l’inici d’una llar-ga dictadura militar i un seguici d’actes contraris els drets humans. Però com a espanyol que sóc, em semblaria una mica immoral fer-ho sense alhora referir-me a una mena d’alter ego del dictador xilè, l’home que, també per aquells anys, governava dictatorialment Espanya.
(more…)

Europa i la política de defensa

28 Desembre 2006

Estimat director: A la meva darrera carta et parlava de la “guerra preventiva” com del darrer pas que havien dat els nord-americans en matèria de defensa. Aquest era, doncs, el punt on ara es trobava aquesta hiperpotència que engloba més de cinquanta estats en una única nació i que actua sota un sol comandament: el del president dels Estats Units.

En aquesta estratègia militar –no oblidem que la “guerra preventiva” és, d’acord amb la política nord-americana vigent, un mitjà de defensa- George W. Bush va trobar el suport incondicional d’alguns estats europeus, fonamentalment el del Regne Unit i d’Espanya, però no el d’altres grans estats, com França o Alemanya, que s’hi oposaren, i tampoc el de la Unió Europea que, davant la divisió que observà entre els seus estats membres, es va abstenir de pronunciar-se.

Val a dir, però, que aquesta estratègia militar va sorgir davant un problema real: el que planteja el terrorisme internacional que ha colpit, no sols els Estats Units, sinó també Espanya i el Regne Unit, amb els atacs a Nova York, Madrid i Londres, la qual cosa fa necessari que Europa adopti una estratègia militar col·lectiva que abraci tots els estats que formen la Unió. (more…)

La guerra preventiva

21 Desembre 2006

Estimat director: Tzvetan Todorov, en un llibre que he llegit recentment, Le Nouveau Désordre mondial. Réflexions d’un Européen (Le Livre de poche, Paris 2003), reflexiona sobre la realitat política d’avui i, en un dels capítols més interessants, tracta del que ell denomina “La fragilitat de l’imperi”, tot analitzant un dels principals arguments amb què el president Bush va justificar la intervenció militar a l’Iraq. En el discurs a la nació del 17 de març de 2003, digué: “El règim iraquià continua posseint i dissimulant algunes de les armes més mortíferes que fins avui s’han concebut… Aquest [règim] entrena i acull terroristes, entre els quals hi ha agents d’Al-Qaeda”. Un cop fetes aquestes dues afirmacions (que amb el pas del temps s’han demostrat falses) Bush justificava la intervenció militar dient que la destrucció del règim de Saddam Hussein per l’acció militar nord-americana comportaria la instauració d’un règim democràtic i de llibertats en aquell país. Així doncs, si l’existència d’armes i la propagació del terrorisme eren la “causa” de la invasió, l’establiment de la democràcia n’era l’ “objectiu”. (more…)

La Veneçuela d’Hugo Chávez

14 Desembre 2006

Estimat director: Avui et voldria parlar d’un país (Veneçuela) que no és fàcil d’entendre, i d’un polític (Hugo Chávez) la personalitat del qual, si bé convida a fer d’ell una crítica fàcil a causa del populisme xaró i de la verborrea pseudorevolucionària que practica, és però més difícil d’avaluar en profunditat quan l’observador intenta estudiar i comprendre objectivament la realitat del país que governa, perquè les realitzacions socials que s’han produït durant el seu mandat no són simple propaganda, i tampoc podem dir que el sistema democràtic veneçolà hagi esdevingut una quimera, com ho demostra el fet que Hugo Chávez hagi guanyat novament les eleccions (comicis que cap observador internacional –ni tampoc l’oposició- ha qüestionat) per més de vint punts al seu contrincant de dreta, Manuel Rosales.

Tanmateix, el llenguatge extremadament radical que, a favor del socialisme, fa Hugo Chávez, les seves contínues lloances a la resistència iraquiana contra “les forces imperialistes”, la defensa de personatges tan polèmics com Hassan Nasrallah, el líder libanès de Hesbollah, l’aproximació a la Cuba de Fidel Castro, l’atac constant a la política exterior dels Estats Units o la befa continuada de què és objecte el president nord-americà (a la tribuna de l’ONU, on va parlar després de Bush, Chávez va dir que encara sentia olor de sofre), a pesar, doncs, de tot això, Washington no ha inscrit Hugo Chávez a la llista de terroristes internacional (cosa que sí que ha fet amb alguns dirigents àrabs). D’altra banda, Chávez no ha provocat tampoc un dalt a baix en el sistema econòmic del seu país, on el repartiment de milers de milions de dòlars en ajuts als més desfavorits, no ha inclòs una transformació del sistema econòmic, fins al punt que podem afirmar que Veneçuela continua essent un país netament capitalista on els pobres cada dia són menys pobres, però els rics són també cada dia més rics.

Em diràs que això és tan mal d’entendre com la quadratura de la circumferència, però té una explicació que hem cercar en el boom del preu del petroli d’aquests darrers anys.

En efecte, el sector del petroli, que controla l’empresa nacional PDVSA, representa el 25% del PIB del país. Avui Veneçuela és ja la cinquena potència exportadora de petroli, i des de l’any 2000 fins ara, basteix de combustible molts estats. En el primer lloc de la llista hi trobem Cuba, però també d’altres estats de l’Amèrica central i del Carib, Bolívia (petroli a canvi de soja), Nicaragua (que rep 28.000 barrils cada dia), Gran Bretanya (a canvi d’assistència tècnica) i fins els Estats Units compren petroli a Hugo Chávez. I val a dir que l’augment del preu del petroli a més de 60 dòlars ha significat un gran negoci per a l’estat veneçolà.

Sense tocar, doncs, les estructures de la societat capitalista, però aprofitant els guanys del petroli, el govern d’Hugo Chávez ha destinat una gran part del benefici obtingut –l’equivalent al 18% del PIB- a “missions socials”. Entre les més importants podem destacar les següents: “Mar Adentro”, que consisteix a crear dispensaris de salut molt ben equipats i situats tots a les barriades més pobres, perquè els més desfavorits hi tinguin accés gratuït i directe; “Mercal”, que consisteix a crear una cadena de supermercats subvencionats que ofereixen als veneçolans provisions i aliments a molt baix preu; i “Robinson I i II”, un programa dedicat a gent marginada que ha permès que més d’un milió d’analfabets hagin après a llegir.

Tots aquests programes han comportat, doncs, un gran suport als menys desvalguts i han permès que el salari mínim augmentés durant el mandat de Chávez en un 327%, passant de 120.000 a 512.000 bolívars (uns 200 euros al mes), que no és gran cosa, contemplat des de la nostra perspectiva europea, però que lògicament ha incidit d’una manera clara en l’augment del nivell de vida dels veneçolans més pobres i desvalguts.

El que sorprèn, però, de la política de Chávez és que aquesta inversió de milions de dòlars per millorar la salut i l’educació dels pobres, no han implicat, com et deia, un canvi de les estructures econòmiques ni dels drets que regulen la propietat. L’Estat, és cert, ha fet expropiacions de terres ermes per intentar una reforma agrària i ha ajudat a crear cooperatives de treballadors agrícoles, però no ha confiscat terres ni empreses, ni tampoc ha modificat el sistema de producció, que segueix essent capitalista; política que ha permès a l’elit més poderosa respirar alleugerida (tot i que aquesta elit no estima Chávez ni tampoc el vota), i ha provocat, en canvi, un fort descontentament entre els sectors més radicals de l’esquerra que aspiraven a una reforma a la cubana que Chávez no ha fet.

Així doncs, tot i que en el fragor dels seus discursos, Chávez utilitzi sempre un llenguatge revolucionari i faci afirmacions tan contundents com aquella que diu que “el capitalismo arrastrará a la humanidad hacia su destrucción”, penso que podem afirmar que a Veneçuela mai no s’havia conegut una època tan favorable com aquesta per guanyar molts diners i fer alhora grans despeses.

Sense anar més lluny et diré que, l’any 2005, el PIB veneçolà ha augmentat un 9,4 per cent (el PIB espanyol per càpita va créixer un 2,6 per cent de 1995 a 2005, i tenim l’expectativa de creixement del 3,3 per cent durant el 2006). La banca ha registrat una augment exponencial dels dipòsits i també dels préstecs. Durant el 2006 s’hauran venut no menys de 300.000 vehicles –bona part dels quals són models de luxe, i el preu dels immobles rivalitzen amb els de Manhattan (això segons dades que ha publicat The Guardian, Londres, un diari no gens sospitós).

Chávez no és, doncs, un polític bon de definir. Es tracta d’un home que fa uns gestos i usa un llenguatge que sovint irrita als demòcrates europeus, perquè gestos i llenguatge responen als esquemes d’un populisme que, des del nostre punt de vista, freguen la demagògia. D’altra banda és un polític que mantén posicions internacionals força heterodoxes, que intenta d’estendre el que ell denomina la “revolución bolivariana” a d’altres països sudamericans, que es declara amic i admirador de Fidel Castro, que fa de la crida contra l’imperialisme nord-americà un sistema de vida, que cada dimenge es dirigeix als seus electors en un programa televisat, “Aló Presidente”, que a nosaltres ens faria vergonya de veure, que abandona sota falsos pretextos la comunitat andina i dinamita les negociacions de Viena, que dóna suport al programa iranià d’enriquiment d’urani, que estreny, com ja he dit, els seus lligams amb Hamas i amb Hezbollah, i que no amaga una indiscutible simpatia pel govern comunista de Corea del Nord. Tot això i molt més fa, doncs, d’aquest home, que (no ho oblidem) va tenir un passat colpista, un heterodox de la política i una mena d’offsider mal de qualificar.

Tanmateix la realitat és la que és, i ningú no pot dir, ara per ara, que la “democràcia participativa” que va integrar a la Constitució de 1999 sigui un engany. Com no podem tampoc afirmar que ho sigui l’augment del salari mínim, ni les grans inversions que s’han fet al país en salut pública, escoles, i assistència social.

Hugo Chávez és, doncs, un polític complex que haurem d’anar definint pels seus actes, i respecte del qual no és fàcil prendre una posició objectiva i sense parti pris.

Negre avenir per a l’Afganistan

7 Desembre 2006

Estimat director: Fa tres setmanes et parlava del negre futur de l’Iraq, i la meva intenció era reflexionar tot seguit sobre l’Afganistan, però enmig s’hi va creuar l’Estatut, que m’ha ocupat les dues darreres cartes. Permet-me, doncs, que retorni al punt que m’havia proposat i et parli avui d’aquest altre país que no presenta tampoc cap bell avenir i en el qual l’expulsió dels talibans no s’ha traduït en la creació d’una democràcia. (more…)


%d bloggers like this: