Archive for the ‘Lletres de batalla’ Category

França o la neurosi identitària

19 Abril 2007

Estimat director: Un dels personatges més recordats de la monarquia francesa és Henri IV, el primer rei de la branca dita “borbó” de la dinastia dels “capets”. Henri IV (l’estàtua del qual els revolucionaris francesos substituïren per la de Marat –aquell que, per fer honor al seu laïcisme, va “abolir l’infern”-) es va convertir del protestantisme al catolicisme per poder regnar a França (“Paris vaut bien une messe”, va dir) i va prometre als francesos que menjarien brou de gallina cada diumenge (“Je veux qu’il n’y ait si pauvre paysan en mon royaume qu’il n’ait tous les dimanches sa poule au pot”). No t’estranyis, doncs, que si tot un rei cercava de ser estimat i acceptat pels seus súbdits fent promeses i concessions, Sarkozy i Royal segueixin una folla carrera per acontentar els francesos davant la propera elecció de president de la República. (more…)

L'exemple d'Irlanda del Nord

12 Abril 2007

Estimat director: Podria ser d’una altra manera, però sembla que no sigui possible: el problema basc ens continua dividint. Bascs contra bascs (recordeu els enfrontaments sobre la utilització del nom d’Ermua), espanyols contra bascs (que si el Fiscal General, que si la llei de partits…), i també espanyols contra espanyols (que si el govern és dèbil i negocia amb ETA d’amagat, que si l’oposició s’aprofita del terrorisme per fer campanya…). En definitiva, que el conflicte basc complica dia rera dia la realitat política espanyola i fa impossible la normalitat a l’interior d’aquell territori que viu en permanent conflicte des de fa molts anys.

I mentre nosaltres ens debatem (i sovint ens esbatussem) amb Euskadi com a pretext, Ian Paisley i Gerry Adams, els dos grans enemics de tota la vida, es disposea formar un govern de coalició per treure Irlanda del Nord del marasme en què es troba des de fa també molts anys. Diuen que les situacions no són comparables, però és clar que sí que ho són. És cert que els problemes concrets d’un i altre territori no són els mateixos, però sí que ho és el rerefons: Ho són els morts que en un lloc i l’altre s’han produït. Ho són els atacs terroristes que en un lloc i l’altre han causat desastres. Ho és l’odi que, en ambdós territoris, ha enfrontat els homes que hi habiten. I tanmateix…

Doncs tanmateix sembla que la pau sigui possible a Irlanda del Nord, mentre que no ho és encara entre nosaltres. Per què? Òbviament jo no en sabria explicar les causes, ni menys encara m’atreviria a proposar solucions, però tinc la impressió que a Irlanda del Nord, per primer cop en molts anys, s’ha imposat el pragmatisme a l’idealisme; les ganes de conviure en pau al desig de continuar l’enfrontament; la voluntat de sortir del pou per damunt de les ganes d’aprofundir en les ferides.

Ho apuntava l’endemà de l’acord en el meu bloc: “No es donaren tan sols la mà –jo escrivia aleshores-, i res no rectificaren respecte d’allò que cadascú pensava de l’altre, però foren prou sincers per explicar la raó fonamental de l’acord: ‘No podíem permetre que la nostra justificada repulsa pels horrors i tragèdies del passat es convertís en una barrera que impedís un futur millor per als nostres fills’ –va dir Paisley-, alhora que Adams proclamava que ‘ens queden moltes dificultats per davant, però ha nascut una nova era plena d’oportunitats en la política d’aquesta turmentada illa’.”

Deixem, però, a un costat la rastellera de morts que hi ha hagut a Irlanda del Nord durant les darreres dècades i repassem com era de difícil també allí la vida diària. No fa gaire temps, l’estratègia política del Partit Unionista Democràtic (DUP) de Ian Paisley era d’ofegar el Sinn Féin, fins al punt que, quan un regidor nacionalista intentava parlar a l’Ajuntament de Belfast, Rhonda, la filla del reverend Paisley, i d’altres membres del DUP cridaven: “Terroristes, terroristes, gansters, membres de l’IRA, foteu al camp!” (et sona el llenguatge, amic director?). A d’altres ajuntaments, la gent del DUP entonava cançons “lleialistes” o fins i tot vaporitzava amb desodorant els representants del Sinn Féin. De fet, Ian Paisley resumí la seva actitud contrària als republicans tot brandant un gran martell i cridant: “Aixafem el Sinn Féin!” I mentrestant, l’IRA posava bombes i matava gent.

Què és, doncs, allò que ha canviat? D’entrada ha canviat radicalment l’esperit que movia els uns contra els altres. I també el llenguatge de tots. Si ens fixem en els detalls de la reunió del passat 26 de març veurem que aquesta no s’ha produït en l’obscuritat o en els despatxos, ans s’ha fet a la llum del dia. The Independent (Londres) ho comentava amb aquestes paraules: “Havíem pensat que el primer encontre entre Paisley i Adams seria una trobada furtiva, que es duria a terme amb les portes tancades i aniria seguit d’un comunicat sec i tens. Res d’això: els dos dirigents han obert les portes de bat en bat i han permès a les càmares de televisió de filmar-los, l’un al costat de l’altre, plens de respecte mutu i comportant-se com a professionals. Van actuar netament i constructivament: cadascú escoltava l’altre. El fet que no hi hagués una encaixada de mans no va malmetre l’esdeveniment, car la imatge d’aquests dos homes junts, flanquejats de llurs equips, conté un enorme impacte polític i psicològic.”

Certament, doncs, el procés de pau ha acomplert ja la primera part del miracle. Recorda, amic director, que, durant decennis, Paisley ha negat el pa i la sal als catòlics i als nacionalistes, i ha subratllat que “els protestants” tenien el dret d’imposar la seva voluntat al país. Això, alhora que els republicans no manifestaven cap respecte als drets dels protestants i unionistes, i partien alegrement del principi que, un cop els britànics fossin batuts, també l’unionisme ho seria.

El temps, però, els morts dels uns i dels altres, la barbàrie que han causat i patit, els mals i el dolor que s’han infligit mútuament, sembla que hagin aconseguit de modificar l’actitud de tots: Dels protestants i unionistes majoritaris, que han acceptat reconèixer el dret de les minories republicanes i catòliques. I d’aquestes –com també del seu braç armat, l’IRA-, que han comprès que els britànics mai no serien vençuts i, doncs, que tampoc no ho serien els unionistes i protestants, d’ací que l’única sortida viable, l’única via possible, era la del diàleg i de l’acord. I aquest diàleg (val a dir que difícil, ple d’entrebancs, de ruptures i fins i tot de morts) és el que va fer possible que l’IRA renunciés a la lluita armada i que els unionistes passessin del “never, never, never” de Paisley a l’acord.

És clar que també hi ha hagut un altre factor que hem de tenir en compte, i que seria absurd voler-lo amagar: l’economia d’Irlanda del Nord havia tocat fons. El país es trobava en una absoluta bancarrota (cosa que no succeeix al País Basc).

En efecte, un dels punts en què van estar d’acord immediatament Paisley i Adams va ser d’aconseguir tot d’una molts diners de Londres. Així doncs, els mil milions de lliures que Gordon Brown ha promès per facilitar l’establiment d’aquest nou govern no hi ha dubte que ha aplanat el camí. Això ho apuntava l’Irish Independent (Dublín) que, després de demanar-se quines polítiques i quins objectius comuns tenen Paisley i Adams per crear un govern de coalició eficaç, responia que cap, “tret –deia- d’un desig insaciable d’obtenir ajut financer, ja provingui aquest de Londres, de Dublín, de Washington o de qualsevol altre indret. En això –seguia opinant el diari irlandès- ambdós estan d’acord, perquè l’un i l’altre saben que hauran de governar una regió l’economia de la qual es troba en una situació desastrosa, no solament a causa de trenta-cinc anys de conflicte, sinó també d’una manca de competitivitat en relació al seu veí [la República d’Irlanda].”

El repte, doncs, continua essent difícil, entre altres coses perquè els punts de vista d’unionistes i de republicans és molt diferent i, a més, no hem de descartar les dissidències internes en cadascun dels bàndols en qüestió. Tanmateix és il·lusionant veure com, després de tants anys de lluita, després de tants enfrontaments, els enemics de sempre han decidit treballar junts. Paisley ha enterrat el martell i Adams les pistoles, moguts ambdós per l’esperança (i la necessitat) de construir un futur millor.

Salvant les distàncies –que hi són (a Espanya els uns utilitzen les pistoles mentre que els altres utilitzem només la democràcia, encara que el món abertzale no ho veu així, i en això consisteix precisament el conflicte)-, penso que hauríem de fer tots un esforç per comprendre’ns una mica més els uns als altres. Només aleshores –ja siguem unionistes o separatistes- estarem en condicions de buscar i de trobar una solució al “problema basc”.

Cinquanta anys d'Europa

5 Abril 2007

Estimat director: Encara que la gent de la nostra edat –vull dir de la teva i la meva-, quan érem fiets vèiem Europa com un gran continent, el cert és que, si contemplem la seva extensió (sense incloure-hi Rússia i Turquia, països que només a mitges són europeus) veurem que ocupa cinc milions i mig de quilòmetres quadrats. Això és menys de les dues terceres parts del Brasil i amb prou feines una mica més de la meitat de la Xina o dels Estats Units. D’entrada, doncs, cal relativitzar el concepte que de petits en teníem. Ara bé, aquest territori es troba avui dividit en uns 46 països, que en la seva majoria tenen la consideració d’estats i posseeixen una llengua oficial. Val a dir, però, que ben al costat d’aquests, trobem també territoris amb una marcada consciència nacional, que tenen també una llengua pròpia diferent de l’oficial o de la que és més generalitzada, països que –amb estat o sense- gaudeixen d’una llarga trajectòria política i cultural, tenen uns records ben diferenciats i alhora entrellaçats, i han estat objecte de molts estudis. Potser, doncs, Europa és un territori petit, però és, sens dubte, immensament complex. (more…)

Difícil sortida per a la “War on Terror” dels Estats Units

29 Març 2007

Estimat director: Fa uns dies acabem de celebrar dues efemèrides de signe diferent: els quatre anys de l’inici de l’atac de les tropes aliades contra l’Iraq i els cinquanta anys del naixement del que avui és la Unió Europea. M’agradaria parlar d’ambdues coses, però ho faré en dues cartes successives, ja que la matèria és densa i voldria tractar-la amb un mínim d’informació. Començaré, doncs, parlant d’aquesta “War on Terror” que Bush i Blair van iniciar, la qual tenia com a objecte bàsic destruir el règim de Saddam Hussein que, segons opinaven els atacants, donava suport a Al Qaeda i allotjava un arsenal d’armes de destrucció en massa, se suposa que tan perilloses com les que sabem segur que reposen en els arsenals de la Gran Bretanya i dels Estats Units.

No insistiré en la magnitud de l’engany perquè és ja conegut de tots, ans si que intentaré explicar que aquest atac no va ser fruit de la follia d’un president eixelebrat i indocumentat, ans fou la conseqüència lògica d’una política que els Estats Units practiquen des de fa molts anys. En efecte, segons explicava James Dobbin en un article brillant publicat a International Herald Tribune, convé no oblidar la política estratègica que, pel que fa a l’Orient Mitjà, van dur a terme els Estats Units durant els anys de la guerra freda, política que va ajustar-se a una vella màxima que diu: “Els enemics dels meus enemics són els meus amics”.

En efecte, durant els anys cinquanta, quan algun règim d’esquerra, com el del govern de Nasser a Egipte, s’acostava a la Unió Soviètica, els Estats Units intentaven emplaçar un govern amic relativament a prop, per poder contrarestar des d’allí l’acció soviètica. Aquesta va ser la causa de la caiguda del govern de Mohammad Mossadegh, a l’Iran, on els nord-americans van entronitzar Mohammad Reza Shah Pahlavi, aquell personatge que, quan tu i jo érem fiets, emplenava les revistes del cor, que es va casar amb la princesa Soraya després de divorciar-se de la primera dona, Fawzia, i que, en repudiar l’actriu, va maridar Farah Diba, que –aquesta sí- li va donar un successor (que mai, però, no el va poder succeir).

Un cop el Shah va ser destronat, l’any 1979, per la revolució islàmica de l’ayatolah Jomeini, els Estats Units van deixar de donar suport a l’Iran i es giraren vers l’Iraq, que aleshores dirigia el govern baaïsta de Saddam Hussein, un govern teòricament d’esquerres, però laic, que era en realitat una fèrria dictadura (cap problema, doncs, en aquest camp).

Caigut el mur de Berlín l’any 1898 i acabada la guerra freda, els dirigents nord-americans deixaren de vincular la seva política a la denominada “realpolítik” –aquella que maldava per respectar un cert equilibri amb la Unió Soviètica-. Conscients que encarnaven aleshores l’única gran potència mundial, els Estats Units s’adonaren que podien abandonar la política de compromís respecte de l’Orient Mitjà. I molt segurs d’ells mateixos, es van sentir capaços de fer front simultàniament a l’Iran i a l’Iraq. Aquesta estratègia de doble contenció la posà en marxa George Bush (pare), que atacà per primer cop l’Iraq el dia de sant Antoni de 1993, a causa de la invasió que Saddam Hussein havia fet del veí Kuwait.

No creguis però –si ho feies series massa ingenu-, que aquesta decisió de constrènyer l’Iraq havent donat alhora l’espatlla a un Iran regit pel nou govern islàmic de Jomeini, va ser una idea procedent dels neoconservadors que començaven a apuntar en la política nord-americana. No, fou en realitat una idea de la qual s’apropià també el govern del president Clinton que –també ell- va cercar en tot moment de desastibilitzar l’Iraq i l’Iran. Aquesta política no va provocar, però, cap dalt a baix mentre els règims iranià i iraquià s’odiaren entre ells més del que cadascun odiava els Estats Units. L’odi d’un contenia l’odi de l’altre, però un cop els Estats Units envaïren l’Afganistan l’any 2001 (val a dir que amb l’aprovació de les Nacions Unides), i envaïren també l’Iraq el 2003 (aquesta vegada sense cap suport ni legitimació internacional), aleshores els nord-americans van trencar l’equilibri de la doble contenció a què m’he referit abans.

En efecte, vençuts els talibans, Bush va possibilitar un govern a l’Afganistan de l’islamista moderat i proiranià Abd El Hamid Karzai; i vençut Saddam Hussein, instaurà a l’Iraq un govern dominat pels xiïtes i presidit per Nuri Al Maliki. Resulta, però, que cap d’aquests nous dirigents veu l’Iran com un enemic a batre, i és això el que ha fet desaparèixer el contrapès que fins aleshores havia mantingut l’equilibri a la regió.

Amb aquest raonament no pretenc afirmar que els governs de Kabul i de Bagdad hagin esdevingut titelles de Teheran. No, vull dir simplement que cap dels dos mai no s’aliaran amb els Estats Units contra el poderós veí i ara amic: l’Iran.

Aquesta és, penso, la causa que ha fet que els Estats Units s’adonin que, per estabilitzar l’Iraq (objectiu d’altra banda cada cop més difícil, però que és el que reclamen la majoria dels nord-americans), necessàriament han d’arribar a algun tipus d’acord amb l’Iran, i que no serveix de res seguir demonitzant el règim islàmic iranià presidit avui per Almadinejad.

De fet, negociar amb Iran va ser la proposta feta per la comissió Baker-Hamilton a principis de desembre de 2006, proposta que Bush no va acceptar en un principi, però que finalment ha acabat imposant-se en l’estratègia nord-americana (si t’interessa, trobaràs una versió íntegra dels acords de la comissió apretant aquí).

No sabem què passarà finalment, però la conferència de Bagdad és una ocasió única per als representants de l’Iran i dels Estats Units d’intentar sortir de l’impasse diplomàtic en què es troben Teheran i Washington, i també de discutir conjuntament la manera de restaurar la pau i la seguretat a l’Iraq, cosa que, d’altra banda, cada dia sembla més difícil.

Val a dir, però, que tot s’aguanta amb un fil, perquè al mateix temps que els Estats Units han acceptat finalment de reunir-se amb l’Iran i Síria per tractar de la pau a l’Iraq, sembla que l’amenaça (tants cops pensada per Bush) d’atacar l’Iran no acaba de ser abandonada del tot per l’entorn del president nord-americà, encara que –com he dit ja en alguna altra ocasió- la recent victòria del Partit Demòcrata, que ha obtingut la majoria en el Congrés i en el Senat dels Estats Units, fan cada cop més difícil la idea de Bush i de Cheney.

Ningú no dubta que avui els Estats Units tenen necessitat de l’Iran si volen reforçar el govern d’Al Maliki a l’Iraq, i –com gràficament opinava (penso que era a les pàgines de Le Monde) un comentarista de qui ara no recordo el nom-, Bush, per aconseguir això, intenta utilitzar amb l’Iran la coneguda tàctica del “pal i la pastanaga”: d’una banda malda per donar la mà als iranians, i de l’altra augmenta la pressió sobre el dossier nuclear iranià amb l’ajut d’altres membres del Consell de Seguretat de l’ONU. Així, alhora que Condoleezza Rice declarava fa només uns dies que, més enllà de la conferència de Bagdad, els ministres d’Afers Exteriors dels dos països es retrobarien cap a meitats d’abril, el vice-president Dick Cheney, en un tour que ha fet pel planeta, recordava a qui el volgués escoltar que una intervenció militar contra l’Iran continua figurant a l’ordre del dia de la Casa Blanca.

Sigui com vulgui, la meva opinió és que els Estats Units hauran d’acabar decidint si la seva prioritat és d’estabilitzar l’Iraq o bé de contenir l’Iran. Em sembla gairebé impossible que es puguin aconseguir les dues coses alhora.

És l'antisionisme una forma d'antisemitisme?

22 Març 2007

Estimat director: Fa unes setmanes, en una carta on et parlava de l’autocensura com un dels comportaments que poden constrènyer la llibertat, a més de referir-me a una sèrie de casos que hem viscut a Europa en relació amb el món musulmà, t’explicava l’experiència que va viure l’historiador britànic, Tony Judt, jueu per a més senyes, però força crític amb la política d’Israel, el qual va veure com, per la pressió discreta (però decisiva) del lobby que es mou entorn de la Lliga antidifamació (ADL), una associació que lluita contra l’antisemitisme, es clausurava la conferència que havia de donar en el consolat de Polònia a Nova York.

Més enllà dels problemes derivats de l’autocensura –no és d’això que ara et vull parlar-, Judt ha posat damunt la taula, no sols el dret de criticar la política israeliana, ans també el que ell considera avui una falsedat: la que assimila l’antisionisme a l’antisemitisme. En efecte, va ser el professor Alvin Rosenfeld, un conegut especialista en la Shoah (l’Holocaust), qui, en un article publicat pel Comité jueu americà, assimilà les posicions de Judt i també d’altres jueus “progressistes”, com el dramaturg americà Tony Kushner o la professora universitària britànica Jacqueline Rose, a l’antisemisime. La polèmica ha estat recollida per The New York Times, que l’ha posat de manifest al llarg d’un debat sobre una matèria tabú fins ara, que Judt explica d’aquesta manera: “Tot el món –diu- ha estat reduït al silenci –els jueus, perquè tenen l’obligació de sostenir Israel, els no jueus, perquè tenen por de passar per antisemites. Resultat: ningú no aborda aquesta matèria.”

La cosa ha anat a més perquè, a principis del passat mes de febrer, va aparèixer en el panorama intel·lectual un grup, Independent Jewish Voicis (Veus jueves independents), del qual formen part persones tan conegudes com l’historiador Eric Hobsbawm i el dramaturg i premi Nobel de Literatura, Harold Pinter, que ha vist en el quarantè aniversari de l’ocupació de Cisjordània i de la banda de Gaza, l’ocasió de crear “un clima i un espai on els jueus de diferents sensibilitats i obediències puguin dir el que pensen de la política que ha dut a terme el govern israelià, sense que hagin de ser acusats de deslleials o d’actuar moguts per l’odi envers ells mateixos”.
L’aparició d’aquest grup ha provocat un gran enrenou en el món jueu, i no es estrany si observem –i amb això tornem al problema tants cops tractat de l’autocensura- que, com ells asseguren, “si bé el combat contra l’antisemitisme és indispensable, perd la seva credibilitat un cop l’oposició a la política del govern israelià és sistemàticament qualificada d’antisemita”. Diuen finalment: “Molta gent com Tony Judt fa un treball coratjós aquí, als Estats Units, des de fa un cert temps. La novetat radica ara en el fet que el gran públic s’hi interessa.”

En realitat va ser Tony Judt qui va obrir el meló de la discòrdia amb un provocador article publicat a The New York Review of Books, l’any 2003, intitulat “Israel The Alternative”, en el qual sostenia, entre altres coses, que l’estat d’Israel era “un anacronisme dolent per als jueus”, i que hauria d’esdevenir un estat binacional.

La polèmica era servida i ha provocat un combat dialèctic, especialment entre Alvin Rosenfeld i Tony Jutd. “Se m’ha acusat –escriu aquest darrer- de voler ofegar el debat i la llibertat d’expressió, però res d’això no és veritat.” Rosenfeld, que té cura en tot moment de dir que antisionisme i antisemitisme són, en efecte, actituds equivalents, afirma però que “l’antisemitisme és la forma que pren una bona part de l’antisemitisme actual, fins al punt que alguns veuen ja un paral·lelisme entre les passades temptatives de desembarassar el món dels jueus i els desigs actuals de desembarassar-se de l’estat hebreu.

Li respon Tony Jutd: “És una bojeria (…) Mai no he dit que Israel no hagi d’existir. A més no crec que, entre el que podríem denominar els corrents polítics respectables, s’hagi defensat mai una cosa semblant.”

Rosenfeld replica: “Això és el que diu ell, però no és veritat. En els seus escrits, no apel·la a una solució entre dos estats, sinó a la dissolució d’Israel en un sol estat binacional, i tothom sap que, si un escenari com aquest es dugués a terme, els jueus es trobarien l’endemà en minoria al si d’aquest estat reconfigurat i estarien a mercè d’una població que no demostra cap voluntat de tractar-los amb gaire miraments.”

“La qüestió no és de saber si Israel té dret o no a existir –el talla Jutd-. Israel existeix, és un fet. El mateix li succeeix a Bèlgica, a Kuwait i a d’altres països que foren inventats en un moment donat, però que són avui en el mapa. La qüestió és de saber quin tipus d’estat hauria de ser Israel. Això és tot.”

Segons Judt, l’antisionisme té –en això com el sionisme- una història llarga i tortuosa. “Tenim tendència –escriu- a oblidar que fins a la Segona Guerra mundial el sionisme era un corrent minoritari, fins i tot en les organitzacions polítiques jueves. La gran majoria de jueus europeus eren apolítics o s’havien integrat i votaven en els països on vivien. De manera que, al menys fins l’any 1930, l’antisionisme era una actitud que es trobava lligada a una gran majoria de jueus. Hauria estat absurd veure-hi algun brot d’antisemitisme. Després, l’endemà de la Segona Guerra, durant un període relativament breu –entre 1945 i 1953-, una majoria esclatant de jueus polititzats van ser militants o simpatitzants de la causa sionista, per la simple raó que Israel era l’única esperança certa per als sobrevivents jueus. Aviat però, molts d’ells que havien abraçat en un determinat moment la causa sionista, com Hannah Arendt o Arthur Koestler, en van prendre distància, car els va semblar que Israel esdevindria el tipus d’estat amb el qual un jueu cosmopolita no s’hi podria identificar mai. Després, trobem una tradició ininterrompuda de jueus no israelians que considera Israel, bé com un fet aliè a la seva identitat, bé com una entitat que tant podrien aprovar com desaprovar, i que fins i tot podrien reprovar totalment. Aquest ventall d’opinions no té res de nou –conclou Judt-. La sola cosa realment nova –que es produeix a partir del 1960- és contemplar en tot això una forma d’antisemitisme.”

Darrerament ha participat també en la polèmica l’historiador francoalemany, Alfred Grosser, que –també com Judt- reivindica el dret a criticar Israel. “En tant que jueu –ha escrit-, jo he estat menyspreat pels alemanys. Això no obstant, després d’Auschwitz, he cregut en el nostre futur comú. No comprenc que avui els jueus puguin menysprear els altres i atorgar-se el dret de qüestionar una política despietada en nom de l’autodefensa. És que la compassió pel sofriment dels altres, és que aquest sentiment fonamental d’Europa no val per a Israel?”.

No cal dir, amic director, que la matèria pot analitzar-se des de molts punts de vista: el de l’autocensura, el de l’antisemitisme, el de si, com opina Jutd, antisionisme i antisemitisme no han d’anar necessàriament lligats, etc., però no hi ha dubte que és una matèria apassionat per qualsevol que vulgui contemplar críticament els problemes del món.

Després de la traca

15 Març 2007

Españolito que vienes al mundo
te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.
(A. Machado)

Estimat director: Després de tres anys de campanya mediàtica, de discursos construïts sobre un principi fals: el de la il·legitimitat de la victòria del Partit Socialista en unes eleccions –les del 14 de març de 2004- que el Partit Popular creia que tenia guanyades sense baixar de l’autobús, hem viscut la traca final amb la gran manifestació de Madrid (la setena de la legislatura), que ha anat precedida d’actes a totes les capitals de província i fins i tot de protestes davant d’algunes ambaixades d’Espanya a l’estranger. Dic traca final però potser no ho és exactament i estem, només, davant el tret de pistola que inaugura el que ben segur ha de ser la campanya més llarga i més dura de totes les que hem viscut durant la democràcia, una campanya que, com gairebé totes les que hem conegut, no serà tampoc un exercici intel·lectual de confrontació d’idees sinó un gran desplegament de marketing on l’únic que importa és destrossar l’adversari, exalçar la grandesa del jo i prescindir de tota anàlisi profunda i desapassionada de la realitat.

Contra la visceralitat i la irracionalitat

Tanmateix, els ciutadans que no ens agrada que ens aixequin la camisa, que no acceptem de combregar amb formatge, que avorrim profundament el cinisme d’Acebes i Zaplana, que ens molesta la mediocre i sempre acrítica actitud de Pepe Blanco, que entenem que l’emissora dels bisbes du a terme una política de comunicació immoral i que desconfiem del seguidisme governamental de la Cadena SER, penso que tenim dret a expressar els nostres sentiments, a dir el que veiem, encara que això sigui com sembrar en un desert d’arena. I dic això perquè el que resulta avui més fàcil és seguir ulls clucs el dictat de les més baixes passions, deixar-nos endur per la follia que ens envolta i posar-nos a cridar, els uns contra els altres, com fan els nostres diputats i senadors (per a vergonya de tots), que han convertit el Parlament en la graderia irreflexiva d’un estadi, on es xiula i s’insulta l’adversari, on s’anima i aplaudeix incondicionalment el cap de files del propi partit, i on, qualsevol que sigui la matèria que es debati, sabem ja d’entrada que ningú no cercarà de convèncer amb idees i arguments, ans només s’intentarà de vèncer per la simple força dels vots que aportaran uns diputats i senadors que han renunciat prèviament a ser “éssers que pensen” per esdevenir simples “escolans d’amèn” dels caps de fila dels partits.

Jo no sé si vas seguir, amic director, el darrer debat en el Senat, jo sí que ho vaig fer i t’he de confessar que vaig sentir vergonya. En un camp de futbol, els “hooligans” més fanàtics de qualsevol equip no ho haurien fet millor.

Anem, però, al fons, si és que podem separar el fons i la forma, perquè jo considero que avui, en el nostre sistema, la forma ha passat a ser part important del problema, i probablement no podrem afrontar amb eficàcia les matèries polítiques que afecten a la realitat del país si no modifiquem la manera de fer política, en definitiva, si no modifiquem l’estructura i el funcionament dels partits.

La falsa teoria de la conspiració

Partint del que tenim –en realitat no podem fer altra cosa- hem de dir que el problema crucial d’aquesta legislatura, el que ha marcat profundament tota la realitat política d’aquests tres anys, neix d’una decidida actitud del PP de no acceptar el resultat del 14-M de 2004. En efecte, les particulars circumstàncies que es produïren arran de l’atemptat de l’11-M a Madrid, la deficient administració de la crisi que dugué a terme el govern d’Aznar, les mentides d’Acebes, aleshores Ministre de l’Interior, per sostenir el que era ja del tot insostenible -la tesi de l’atemptat d’ETA-, dugueren com a resultat una derrota del PP i la tímida victòria d’un PSOE que, de feia molt poc temps, liderava Rodríguez Zapatero, un home jove que havia exercit fins aleshores d’obscur i disciplinat acòlit –com tants altres diputats- de la direcció del seu partit

Que el PP mai no ha acceptat la derrota ho demostra l’actitud de confrontació que ha adoptat durant tota la legislatura, així com el manteniment de la dita “teoria de la conspiració” que, degudament propagada i sostinguda per diaris com El Mundo i emissores com la COPE, ha insistit, dia rere dia, en la idea que s’amagava als espanyols la veritat i que l’atemptat de l’11-M no va ser una obra exclusiva del terrorisme islàmic, sinó també de l’ETA, d’aquesta ETA davant la qual, diuen, el govern de Rodríguez Zapatero s’ha acabat doblegant.

Que el PP mai no va acceptar el resultat electoral del 14-M és, d’altra banda, una evidència que s’explica, no sols pel tipus d’oposició que ha fet (fins a sis cops s’ha parapetat en grans manifestacions darrere les pancartes de l’Associació de Víctimes del Terrorisme), sinó també per declaracions explícites com la que, fa poques setmanes, va fer l’home que va ser portaveu del govern d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, quan afirmà públicament que els espanyols tenien dret a saber “quin grup terrorista havia dut el PSOE al govern”. Quasi res!

Ara bé, que jo pensi que el PP ha tingut una actuació indigne durant aquests tres anys, això no implica, però, que defensi ulls clucs Rodríguez Zapatero, el qual, en aquesta darrera etapa, bàsicament a partir del moment en què se li esfondrà l’esperança (segurament una mica infantil) de ser ell qui acabaria amb el terrorisme a través del dit “procés de pau”, ha actuat d’una manera penso que força criticable i que, amb el cas de De Juana Chaos, ha donat al PP la possibilitat de magnificar la seva estratègia d’atac, i això quan, gràcies al judici que s’està seguint a l’Audiència Nacional contra els presumptes culpables dels atemptats de l’11-M, cada dia es veu més clar que la “teoria de la conspiració” no era sinó una fal·làcia, una maniobra creada per l’entorn del PP.

Fixa’t, amic director, com, des de fa aproximadament un mes, ningú no parla ja d’aquesta teoria. I això perquè, quan el PP ha vist que aquella munició se li acabava, l’ha abandonada discretament i, sense rectificar res, ha decidit que, a partir d’ara, assumiria el paper de defensor i salvador de la dignitat i de la unitat d’Espanya, unitat i dignitat malmeses –assegura- pel govern de Rodríguez Zapatero que s’ha venut als terroristes i ha cedit al seu xantatge. Però s’ha venut realment el govern? Ha cedit al xantatge d’ETA? Jo crec que no, però sí que estic segur d’una cosa: que el govern ha comès tants errors que, amb la seva actuació, ha donat versemblança a aquesta afirmació dels populars.

Els errors del govern

Vull ara referir-me a l’actuació del govern del PSOE, i d’entrada et diré que, en la meva opinió, Rodríguez Zapatero va fer bé d’intentar un procés de pau amb ETA, com primer ho havia intentat Felipe González i va intentar-ho després Aznar (val a dir que tots dos sense fortuna). Però entenc que, quan un govern decideix actuar en aquest sentit, i ho fa sabent que té en contra el principal partit de l’oposició (cosa, per cert, que mai no havia succeït a Espanya, i que probablement tampoc no ha succeït mai en els casos anàlegs que coneixem a Europa, per exemple al Regne Unit, amb Irlanda del Nord), un govern, dic, que actua en aquestes circumstàncies no pot incórrer en els errors que ha incorregut Rodríguez Zapatero. I tots es relacionen amb el cas de De Juana Chaos. Vegem-los seguidament.

Primer error.- Si aplicant estrictament la legislació vigent (recorda, amic director, que en matèria penal, l’agreujament de les penes no es pot fer amb caràcter retroactiu), De Juana acabava la seva condemna de no sé quants milers d’anys amb el compliment de 18 anys de presó, un govern que està negociant amb l’entorn d’ETA la fi del terrorisme, i que està decidit a jugar a fons aquesta carta, mai no pot actuar com ho va fer el qui era aleshores ministre de justícia, senyor López Aguilar, el qual –se suposa que per pacificar els ànims de la dreta- va dir que, si no podien prorrogar la presó de De Juana pels assassinats comesos (pels quals ja havia complert la pena), cercarien la manera –n’inventarien fins i tot alguna, si això era necessari- per mantenir-lo a la presó. Això un ministre de justícia no ho pot fer, per molt escàndol públic que provoqui que un assassí convicte i confés hagi de ser posat en llibertat per exigències de la llei aplicable. A més, d’aquest primer error, neixen tots els altres, cada cop més greus.

Segon error.- Per fer callar el PP (com si això fos possible) el Ministeri Fiscal –que actua a dictat del govern-, es treu de la màniga un possible delicte d’amenaces terroristes, derivat de dues cartes escrites per De Juana quan era a la presó, cartes que són sens dubte el reflex d’una manca absoluta de moralitat, però de les quals és força difícil deduir-ne un delicte i, menys encara, un delicte de terrorisme. Doncs bé, tot i això, el Ministeri fiscal demanà 96 anys de presó per De Juana, una xifra del tot absurda des del punt de vista penal.

Tercer error.- Aviat el govern es va adonar que l’havia espifiat. Aleshores, per impuls d’aquest, el Ministeri Fiscal rectificà i rebaixà la petició de condemna a sis anys de presó, reducció que –no podia ser d’altra manera- el PP aprofità per denunciar aquesta rebaixa com un escàndol, i la va qualificar immediatament com una cessió indigne al xantatge dels terroristes, cosa que va fer perquè era conscient que el govern s’havia ficat en un laberint del qual li seria molt difícil sortir-ne il·lès. Calia, doncs, aprofitar.

En efecte, comdemnat a 12 anys de presó per l’Audiència Nacional, De Juana va recórrer la sentència i aconseguí que el Tribunal Suprem la rectifiqués tot qualificant el delicte comès com un simple “delito de amenazas no condicionales a grupos de personas sin circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal”, segons diu la Sentència de 26 de febrer de 2007, i li rebaixà la pena a 3 anys de presó. És aleshores quan De Juana inicia la darrera i definitiva vaga de fam que ha atrapat el govern entre dos focs: el dels partits nacionalistes bascos, que l’acusen de ser el responsable que s’hagi condemnat De Juana pel que ells qualifiquen de “delicte d’opinió” (fet que dificultava qualsevol mena de diàleg amb l’entorn abetzale), i el foc creuat del PP que –com que tot val i, a més, això li va perfecte per substituir la cada cop més esmorteïda i inservible “teoria de la conspiració” per la teoria de la cessió del govern al “xantatge dels terroristes”-, llança la idea que Rodríguez Zapatero s’ha agenollat (vaja, que ha agenollat Espanya!) davant un assassí en sèrie, davant el responsable de 25 assassinats, tot construint un discurs que no podia ser més efectista, i que no comportava la necessitat de dir cap mentida (perquè De Juana era i és, en efecte, un assassí), però que tampoc no perseguia la veritat, perquè el PP sap i sabia perfectament que aquest cop no es jutjava De Juana per cap assassinat, aquest cop se’l jutjava com a autor d’unes possibles amenaces terroristes que, vist el resultat del procés penal, no s’han pogut tipificar com a tals (“Absolvemos –diu la sentència esmentada- a dicho procesado de los delitos de integración en organización terrorista y de amenazas terroristas”), d’ací que el Tribunal Suprem el condemnés únicament a tres anys de presó, dels quals ja n’havia complert gairebé la meitat.

És, doncs, a la vista d’aquesta condemna (atès que damunt De Juana no en pesava cap altra), i a la vista també de la vaga de fam que posava en greu perill la seva vida, que el govern decidí atorgar al reu el benefici de la presó atenuada (que no la llibertat!), una decisió que segurament s’ajustava estrictament a la legislació vigent, però que, atès el nivell de confusió i de politització que s’havia produït (en part pel culpa dels errors del govern), hem de convenir que, qualsevol que fos la mesura que aquest prengués en benefici de De Juana, seria conceptuada pel PP com una debilitat, com a una rendició, perquè, per molt bé que s’expliqués la mesura presa, seria difícilment entesa per la majoria de ciutadans.

Quart i darrer error: Arribats a aquest punt, i davant el duríssim atac amb què el PP fustigava el govern de Rodríguez Zapatero, el president, en lloc d’afrontar la realitat i d’assumir personalment les decisions que havia pres, en lloc de fer autocrítica i d’explicar amb convicció el perquè de la seva política, va caure finalment en el que jo considero el pitjor dels errors comesos fins ara: el de mostrar una gran debilitat argumental en posar en marxa el ventilador, o la moviola, digues-li com vulguis, quan al Senat va decidir respondre a les acusacions del PP amb un estèril “i tu més”, que és el camí que sempre adopten els polítics quan perden la capacitat de respondre amb idees i arguments.

En efecte, quan Rodríguez Zapatero pujà a la tribuna del Senat, avui fa vuit dies, no va fer com Blair quan va defensar a la Cambra dels Comuns la seva discutible decisió d’enviar tropes a l’Iraq, una decisió que, segons ell va dir, tornaria a prendre, i que va justificar amb arguments (que, òbviament, podrem o no compartir); ni féu tampoc com Felipe González quan assumí públicament que havia canviat d’opinió respecte de l’OTAN i assegurà que rectificava perquè estava convençut que, per al bé d’Espanya, havia de rectificar. No, Rodríguez Zapatero no va fer això. El president pujà a la tribuna del Senat sense disposar de cap discurs que justifiqués amb rigor intel·lectual i ideològic les seves decisions polítiques. I sense assumir cap error, sense passar-se la mà pel pit una sola vegada, simplement va treure un llistat de les escarceracions fetes durant el mandat d’Aznar, a qui va acusar d’hipòcrita.

Jo crec, com ell, que Aznar és un hipòcrita, però entenc que respondre únicament a les dures desqualificacions del PP amb un eixorc “i tu més” és el que Rodríguez Zapatero mai no havia d’haver fet.

I ara què?

Dit això, potser tu em demanaràs: què hem de fer ara. Doncs no ho sé, amic director. De veritat que no ho sé. L’únic que veig clar és que ens trobem en un moment molt difícil, les seqüeles del qual seran, penso, males de superar per tothom. Entre altres coses perquè, quan en un dels camps polítics es generalitza el criteri del “tot val per assolir el poder”, i en l’altre camp es percep una pobresa de reflexos i una incapacitat manifesta de respondre intel·ligentment, aleshores es fa molt difícil construir el país en democràcia. I temo molt, amic director, que estem a prop d’assolir un estadi de crisi que no preludia res de bo.

Retornem a la guerra freda?

8 Març 2007

Estimat director: Tot sostenint un punt de vista molt prooccidental, The Economist, diu que, per comprendre la història sagnant de Rússia cal observar l’oscil·lació que sempre es produeix entre dues forces antagonistes: la dels qui cerquen d’imitar l’Occident i la dels qui es volen preservar de la seva influència.

Durant una gran part del segle XX, el principal objecte d’admiració i de repulsió per a Rússia han estat els Estats Units. No cal dir que els dos gegants s’assemblen. Després d’haver adoptat precipitadament –i força lleugerament- les idees americanes durant els anys norantes, Rússia ha reprès la tendència antioccidental sota la presidència de Vladimir Putin.

De fet, si ens atenem al discurs pronunciat per aquest a la conferència de Munic, el passat 10 de febrer (discurs que ha fet escriure pàgines i més pagines a tots els diaris del món), haurem de concloure que aquest vell reflex antioccidental novament s’ha reprès.

En aquesta ocasió, Putin ha resumit net i cru els greuges russos envers els Estats Units i ha declarat que “accions unilaterals i sovint il·legítimes [han] provocat noves tragèdies humanes i creat nous pols de tensió.” El món, ha afegit Putin, assisteix a “una hiperutilització de la força, gairebé sense límits”, que ens fa caure “en un abisme de conflictes permanents.” Perquè ningú no es confongués sobre la finalitat dels seus propòsits, Putin ha precisat que “els Estats Units desborden les seves fronteres nacionals en tots els dominis” com a prova “del més gran menyspreu” del dret internacional. Si hem de fer cas al president rus, una actitud d’aquesta naturalesa no pot sinó encoratjar la carrera d’armaments.

La pregunta que ens hem de fer ara –de fet se l’han plantejada tots els comentaristes de política internacional- és si, a partir d’aquest discurs –una veritable mise en scène de Putin- ens trobem a l’alba d’una nova guerra freda. Realment ens hi trobem?

Tot i que per alguns analistes la conferència de Munic podria esdevenir l’element sobre el qual hauran de focalitzar els seus estudis els historiadors que més endavant estudiaran la nostra època, de la mateixa manera que els historiadors d’avui han focalitzat l’estudi de la guerra freda en el discurs que, sobre el “teló d’acer”, pronuncià Winston Churchill a Fulton (Missouri) l’any 1946, el més probable és que no estem davant d’un supòsit semblant. En aquest sentit, Christian Semier, escriu a Die Tageszeitung (Berlín) que Rússia, més aviat malda per treure un avantatge estratègic de l’afebliment dels Estats Units.

Les reaccions de la classe política alemanya al discurs de Putin demostren que no estem a les portes d’una nova guerra freda entre Rússia i Occident, sinó tan sols davant un canvi de perspectiva. Independentment del seu color polític, tots han admès que el president rus ha expressat per damunt de tot un ventall d’inquietuds legítimes que feien referència al desplegament dels sistemes de defensa antímíssils a l’Europa de l’Est, i en menor mesura, al desplegament de tropes americanes a les fronteres de Rússia.

De fet, no deu fer encara tres setmanes, vaig llegir l’article d’un expert polonès que manifestava la seva inquietud pel desplegament militar en aquest país que, presidit i comandat pels ultracatòlics germans bessons Kaczynski, ha acceptat de servir de base al desplegament militar nord-americà. De fet, la ciutat de Gorsk, a la vora de la mar bàltica, acollirà aviat les rampes de llançament de l’escut antimíssils americà. El terreny militar, eriçat de radars i envoltat de fil ferro, s’estén sobre unes 880 hectàrees. I segons diuen els especialistes, serà allí on s’enterraran, a deu metres de profunditat, en un terra pantanós, les sitges que contenen els míssils d’intercepció. Val a dir que també a la República Txeca es durà a terme un gran desplegament militar.

No ens hem, doncs, d’estranyar que, davant aquest desplegament de força, Moscou se senti inquiet. En aquest sentit, Putin ha dit que no es tracta de nostàlgia respecte d’allò que va ser l’URSS i ara no és Rússia, sinó de la defensa d’interessos geoestratègics i de zones d’influència.

Tot i això, no sembla que Occident se senti gaire preocupat pel memorial de greuges que ha proclamat Putin a Munic. En aquest sentit, The Economist opina que el Kremlin incrementarà la pressió sobre les empreses estrangeres del sector de l’energia com a represàlia per aquest desplegament antimíssils americà, bàsicament per fer una demostració del seu poder.

Els arguments que desplega aquesta prestigiosa revista anglesa en defensa de la tesi que nega que el discurs de Putin a Munic doni pas a una nova guerra freda són els següents: Rússia disposa d’un lloc permanent en el Consell de seguretat de l’ONU, que pot utilitzar per posar bastons a les rodes de la política americana a l’exterior (pensem, per exemple, en una eventual pressió sobre l’Iran). Posseeix les més grans reserves d’hidrocarburs del planeta, que poden servir-li –de fet ja li han servit- “d’eines d’intimidació i de xantatge”, com va afirmar el vice-president Dick Cheney en un discurs força agressiu pronunciat a Vilnus (Lituània) l’any 2006. A més posseeix armes nuclears per satisfer el seu orgull. L’única cosa important que Rússia no té avui (i que sí que tenia l’URSS) són forces convencionals, de la mateixa manera que no té tampoc recursos econòmics i ideològics que li permetin de concórrer amb els Estats Units a nivell mundial, com ho feia durant la guerra freda.

Així doncs, Putin no pretén obrir una nova era de dissensió i d’equilibri, com la que es va produir durant gairebé cinquanta anys entre les forces que eren a l’un i l’altre costat del teló d’acer, ans –i aquesta és l’opinió de Dimitri Trenin, director del Centre Carnegie de Moscou-, amb la seva actitud denunciadora i agressiva, Putin es presenta com a cap de fila de l’oposició planetària als Estats Units, calculant que, gràcies a la desfeta de l’Iraq, el moment és ideal per anunciar la candidatura de Rússia a ocupar aquest lloc de principal oponent al gegant nord-americà.

És probable que això sigui per als nord-americans una font de preocupació, però certament que no és una catàstrofe. Tot i així, no sembla que a Washington tothom tingui la mateixa opinió sobre quina resposta s’ha de donar a aquesta acció de Putin. Un sector de la classe política opina que cal enfrontar-se al Kremlin, i potser fins i tot se l’hauria de castigar –per exemple traient-lo fora del G8. D’altres, però (i Bush sembla que es troba en aquest camp) prefereixen mostrar-se condescendents, tot intentant conservar les relacions de bon veïnatge, entre altres coses perquè la posició de Rússia s’haurà de tenir molt en compte (potser fins i tot serà decisiva) de cara a la política que els Estats Units vulguin seguir davant la negativa de l’Iran de no secundar l’alto ordenat per les Nacions Unides a l’enriquiment d’urani.

Bé, així és com jo ho veig, estimat director, però he de reconèixer que la cala Pedrera –aquest racó de paradís on visc en el port de Maó-, es troba molt lluny dels centres mundials de poder. D’ací que ben podria ser que tot fos d’una altra manera.

Quan la dona accepta oprimir la dona

1 Març 2007

Estimat director: Dissabte passat vaig tenir ocasió de llegir dues notícies a dos diaris que responen a criteris i a cultures diverses, les quals ens mostren clarament que la dona ha de fer encara molt de camí per assolir la igualtat amb l’home. La primera d’aquestes notícies –“L’opressió de les dones per les dones”- l’he extreta de Rooz (www.roozline.com), el primer diari iranià publicat únicament a internet per periodistes exiliats a Europa. La segona –“Obispos y conservadores arremeten contra la creación de más guarderías en Alemania”– la publicava La Vanguardia, i he de reconèixer que encara em va deixar més mal sabor que la primera, perquè, en aquesta notícia, rere l’acció anti-igualitària, no hi havia l’integrisme musulmà, ans s’hi amagava l’integrisme catòlic, que em sembla encara molt més injustificable. (more…)

Tensió creixent a l'Iran

22 febrer 2007

Estimat director: En una lletra de batalla que vaig intitular “Bush&Rice”, publicada el 27 de gener de 2005, ara fa dos anys, et manifestava ja la meva inquietud respecte de la possible intervenció bèl·lica nord-americana en aquest territori, i ho feia amb aquestes paraules, que em permetré de repetir: “Cap altra cosa il·lustra millor la rivalitat entre els dos països que els esforços acarnissats dels Estats Units per impedir que l’Iran entri en el club de les potències nuclears. Si l’Iran acaba aconseguint la bomba, el monopoli que exerceix Israel sobre les armes de destrucció en massa a l’Orient Mitjà es trencaria, fins al punt que aquests dos aliats -Israel i els Estats Units- no podrien ja sobrevolar cap territori de la zona i amenaçar els seus adversaris de la regió amb atacs militars i, a més, haurien d’acceptar -i aquest és el malson dels americans- una situació de dissuasió mútua amb l’Iran. I si a això hi afegim que, tot i els seus acords amb els europeus, no sembla que l’Iran estigui massa convençut d’acabar amb el seu programa nuclear, comprendràs el meu pessimisme respecte de l’actitud que pugui adoptar el tàndem Bush & Rice que difícilment deixarà perdre l’ocasió d’intervenir a la zona.” (more…)

La crisi del Tribunal Constitucional

15 febrer 2007

Estimat director: Cap a finals de la dècada dels vuitanta, el qui era aleshores conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya, Agustí Bassols, va citar al seu despatx al notari Lluís Jou, al professor de Dret civil de la Universitat de Barcelona, Antoni Mirambell, i també a mi, que per aquell temps exercia com a registrador de la propietat de Barcelona, i ens va demanar si volíem estudiar la problemàtica dels censos a Catalunya per a, després, elaborar un esborrany de projecte de llei sobre aquesta matèria. Els tres vam acceptar la proposta, férem els nostres deures, acceptarem els emoluments que, per aquest treball jurídic, ens va pagar la Generalitat i vam veure amb goig com, el 16 de març de 1990, el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la que seria la “Llei 6/1990, de Censos de Catalunya”.

A la vista del que està succeint aquests dies, em demano perplex: el fet d’haver treballat en l’elaboració tècnicojurídica d’aquesta llei, em faria forçosament incompatible per ser membre del Tribunal Constitucional? I si ho arribés a ser, em faria incompatible per decidir sobre qualsevol qüestió que afectés a Catalunya? És possible que algú pugui pensar que el fet d’haver elaborat un dictamen jurídic per encàrrec d’un òrgan vinculat a una institució política inhabilita el seu autor per exercir la funció jurisdiccional en els casos que afecten a aquella institució?

Aquestes preguntes venen al cas, amic director, arran de la decisió presa pel Tribunal Constitucional que, a la vista de la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremp, presentada pel Partit Popular, a decidit per 6 vots contra 5 (òbviament Pérez Tremps havia d’abstenir-se en una resolució que l’afectava) que, d’acord amb l’article 219.13 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, aquell magistrat havia d’abstenir-se de participar en el debat constitucional sobre l’Estatut de Catalunya perquè havia participat directament o indirectament en l’assumpte que era objecte del plet. Aquesta participació que l’inhabilita per votar en la sentència que decidirà sobre la constitucionalitat o no de l’Estatut de Catalunya, es deu, doncs, a la circumstància que va fer en dictamen a petició de l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat, quan aquesta era presidida per Jordi Pujol, dictamen en el qual reflexionava sobre si un determinat aspecte de l’activitat política que volia dur a terme la Generalitat era o no constitucional.

Tot i que la matèria es complexa, molt em temo que estem davant un cas que tindrà greus conseqüències perquè fereix de manera clara i directa al cor mateix de la independència judicial que, lentament però inexorablement, cada dia que passa, es troba més en perill. I no tant per la mala actuació dels jutges com per la irresponsabilitat dels polítics, que malden per resoldre els seus problemes i ofegar les seves frustracions traslladant a les institucions jurisdiccionals –als Tribunals en definitiva- allò que exclusivament s’hauria de ventilar en seu parlamentària, o el que és el mateix, en el Congrés i en el Senat.

Ningú no discuteix avui que un dels problemes greus a què ens enfrontem és el de la politització de la justícia i, més particularment, de la justícia constitucional. El Tribunal Constitucional, a qui la llei encomana de vetllar per la Constitució, és l’únic òrgan de l’estat que pot dirimir si una llei –o si algun article d’aquesta llei- la vulnera. Però aquest òrgan tan fonamental és, per la seva mateixa estructura, un òrgan a qui la independència se li fa molt difícil, atès que, dels 12 membres que el componen, només 2 són elegit pel Poder Judicial. Als altres 10 els designen institucions polítiques: 4 el Congrés, 4 el Senat i 2 el Govern.

És clar que això no necessàriament prejutja la dependència orgànica dels elegits als electors, perquè tots hauríem de presumir que els nostres representats, en decidir qui ha d’ostentar tan altres magistratures, sempre elegeixen els millors. Això no obstant, la pràctica ens demostra que no és així, ans molt al contrari, són coneguts els casos en què els electors, a l’hora d’escollir, prefereixen assegurar el perfil ideològic de l’elegit abans d’assegurar-ne el perfil estrictament científic i professional. I aleshores el mal ja està fet, perquè, por molt que aquells magistrats intentin actuar imparcialment, ningú no els treu ja l’estigma que deriva de la seva procedència, i això fa que, amb una increïble lleugeresa, els jutgem “políticament”: “qui si aquest és progressista o que si aquell altre és conservador”. El problema, però, és que, per desgràcia, molts cops la qualificació té fonament, doncs tenim la impressió de saber per endavant quin serà el seu vot a la sentència.

Val a dir que, en el nostre sistema, la incapacitat que demostren els partits de saber estar en el seu lloc és proverbial. I això fa que, amb la seva voluntat de dominar-ho tot, hagin acabat contaminant els Tribunals (sobretot els d’ordre penal i el Constitucional) fins aconseguir que els magistrats que els componen actuïn sempre sota sospita de parcialitat.

No creguis, però, amic director, que amb això vull atacar només el Partit Popular i la seva exitosa recusació de Pablo Pérez Tremps. Si jo fes això, cauria en la mateixa parcialitat i irresponsabilitat que adjudico a Mariano Rajoy y al PP per haver recusat aquest magistrat del qual ningú no ha qüestionat la seva competència. No, jo acuso tots els partits en general de no saber assumir el paper que els correspon constitucionalment, perquè, si bé és cert que el PP ha recusat el magistrat Pérez Tremps, també ho és que, el passat 24 d’octubre de 2006, el Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit aleshores pel senyor Maragall, també va recusar el magistrat del Tribunal Constitucional, senyor García Calvo y Montiel, per considerar que les opinions manifestades en el vot particular emès en la resolució del recurs d’empara del 15 de març de 2006 sobre l’admissió a tràmit de l’Estatut –recurs que, en aquest cas, el Tribunal Constitucional va desestimar- no garantien –segons la Generalitat- la seva imparcialitat en l’exercici del càrrec.

Quina diferència hi ha entre aquestes dues recusacions? Cap ni una, amic director. Perquè, com ara el PP, també la Generalitat volia garantir aleshores amb aquell recurs una sentència favorable als seus interessos, i això perquè pressuposava que García-Calvo era contrari “per raons ideològiques” a l’Estatut. De la mateixa manera que el PP ha recusat Pérez Tremps perquè també pressuposava que, “per raons ideològiques”, aquest li era favorable, i això perjudicava els seus interessos de partit.

El pecat del PP i de la Generalitat és, doncs, el mateix en aquests dos casos: tan l’una com l’altre pretenien aconseguir els seus objectius atacant un membre del Tribunal Constitucional i abocant sobre ell la sospita de parcialitat política. L’única diferència en aquests dos casos és que, quan es dirimí en el Tribunal Constitucional la recusació de García-Calvo, Pérez Tremps va dir que no, que no havíem de prejutjar la ideologia de García-Calvo, mentre que, quan s’ha dirimit la d’aquest darrer, García-Calvo ha dit que sí, que havíem de prejutjar la ideologia de Pérez Tremps i que, com a conseqüència d’això, calia recusar-lo.

Sigui com vulgui, el mal ja està fet, però els polítics sembla que no se n’adonin, d’ací que continuïn abocant, dia a dia, les seves pròpies misèries damunt els òrgan jurisdiccionals, sense adonar-se que, amb aquesta manera de procedir, fereixen directament el cor mateix de la democràcia.

La justícia, amic director, ha de ser objectiva, científica i imparcial. No l’hem de convertir en un epígon de les forces polítiques. I això perquè en el moment que podem prejutjar d’entrada quina serà la decisió d’un tribunal per la procedència ideològica dels magistrats que en formen part, la independència dels jutges deixarà de ser una realitat i es trencaran les garanties constitucionals del sistema.


%d bloggers like this: