La censura

by

Estimat director: No pretenc, ni molt menys, escriure una tesi sobre el fanatisme i la llibertat, però m’adono que, a les dues cartes anteriors, no he parlat d’un aspecte d’aquell que, al llarg de molts segles (i encara avui, si bé no a casa nostra), coarta el dret que tenim a obrar a consciència. Em refereixo a la censura, aquesta inequívoca coerció que se’ns imposa des del poder establert quan aquest, exercit despòticament, s’atribueix en exclusiva la facultat de decidir allò que està bé i allò que no ho està, allò que és moral o allò que no ho és.

Et volia parlar de la censura avui perquè, el 7 de febrer de 1857 –ahir va fer cent cinquanta anys-, el creador de la novel·la moderna, Gustave Flaubert, era absolt per un Tribunal de Justícia després d’un procés contra la seva obra mestra, Madame Bovary, que els guardians de l’ordre van considerar immoral. Diguem també que aquest mateix Tribunal, uns mesos més tard, condemnà Charles Baudelaire per haver escrit i publicat un llibre de poemes que avui és considerat (en això com Madame Bovary) una obra mestra de la literatura francesa: Les Fleurs du mal.

Madame Bovary i Les Fleurs du mal (ambdues obres publicades l’any 1857) van tenir la mala sort de veure la llum massa tard o potser massa prest, això segons es miri. Massa tard, perquè els anys de llibertat revolucionària, que havien provocat un vertader terratrèmol de pamflets de tota casta, ja era cosa del passat, perquè, tant el primer Imperi (el de Napoleó I) com els règim que el van succeir, tornaren a posar la impremta, les llibreries i l’edició en general, sota vigilància. O hem de convenir que era massa prest, perquè encara no havia arribat la llei francesa de 29 de juliol 1881 de “Llibertat de premsa”, que permeté la publicació de qualsevol diari o revista sense censura prèvia (Quina enveja per a nosaltres, els espanyols!, llibertat de premsa l’any 1881!).

Durant l’època del Segon Imperi, és a dir la de Napoleó III i de la seva esposa, l’espanyola Eugenia de Montijo (1852-1870), eclosionà novament la “la France de l’ordre et de la grandeur”, sota l’estructura de la qual, no només els libels polítics se sotmetien a la vigilància dels defensors de la moral, ans també els llibres de literatura, i més encara quan aquests podien arribar al gran públic. Perquè, com molt bé va dir l’advocat imperial, Ernest Pinard, que fou l’acusador –el fiscal, per entendre’ns-, en els processos seguits contra Flaubert i Baudelaire, “no perseguirem pas un llibre immoral que no té cap possibilitat de ser llegit o comprès; perquè sotmetre’l a l’acció de la justícia vol dir ressaltar-lo davant del gran públic, i assegurar-li un èxit que no hauria obtingut sense aquest fet.” Com pots veure, amic director, Pinard podria ser cínic, però no era estúpid. En pots estar seguir.

Madame Bovary fou acusada d’“ultratge a la moral pública i religiosa i als bons costums”. Pinard qüestionava “expressions, imatges i escenes que el bon gust reprova i que de manera natural feren susceptibilitats legítimes.” Curiosament, Pinard s’havia adonat de la vàlua de la novel·la (ja t’he dit que no era estúpid), la qual qualificava com una pintura admirable des del punt de vista del talent, però execrable pel que fa a la moral.

El fiscal Pinard exercia, doncs, en el Segon Imperi, la mateixa funció que, durant l’Antic Règim, a l’època de Lluís XVI, havia exercit el senyor de Malesherbes. Tots dos van ser “directeur de la librairie”, eufemisme amb què es designava el funcionari encarregat de la censura reial, l’home en definitiva a qui correspon donar el nihil obstat a les publicacions i ordenar-ne finalment l’imprimatur. Guillaume de Malesherbes, com a bon censor, havia pledejat contra la publicació de l’Encyclopédie, tot i que, com hem sabut després pels seus biògrafs, amagava a casa seva les proves d’aquest llibre clau de la Il·lustració, atret per la seva força innovadora. I això perquè Malesherbes era (com ho fou més tard Pinard) conscient que el progrés de la ciència, de la literatura i, en definitiva, de les arts, exigia la fi de la censura, però d’altres interessos ideològics i –no ens enganyem- de manteniment del poder, l’empenyien a exercir-la. No ens hem d’estranyar, doncs, que el senyor de Malesherbes (que acabà a la guillotina com tants altres personatges de l’època) reconegués que “un home que mai no haurà llegit altres llibres que els que, en el seu origen, han aparegut amb la censura expressa del govern, tal com la llei exigeix, estaran endarrerits respecte dels seus contemporanis en gairebé un segle.”

Així doncs, la funció de la censura al llarg dels segles no ha estat sinó un fre a la llibertat, una manera indigna d’evitar que els homes esdevinguessin senyors dels seus propis actes i s’haguessin de sotmetre als dictats –ideològics, polítics, religiosos o morals- dels qui ostenten el poder.

Flaubert fou finalment absolt, però la sentència l’havia afectat personalment, tot i que va significar una gran promoció de la novel·la, que s’havia publicat “per entregues” a les pàgines de la Revue des Deux Mondes. Tan afectat estava, que, uns dies després de la sentència favorable, demana al seu editor, Michel Lévy (que havia de publicar la novel·la en forma de llibre) que aturés l’edició, doncs se sentia avergonyit i a disgust a causa del “mauvais succès” (mal èxit) aconseguit pel seu llibre. Flaubert no se’n pot avenir: “Què puc escriure –diu aleshores a Louise Pradier- que sigui més inofensiu que la meva pobre Bovary, a la qual ha arrossegat pels cabells, com una meuca, la policia correccional?” I això malgrat que ell sap –ho escriu a Elisa Schlesinger- que “el meu llibre es vendrà d’una manera inusitada.”

Baudelaire serà encara menys afortunat, perquè el Tribunal el condemnarà, el 27 d’agost de 1857, a causa de l’obscenitat d’alguns dels seus poemes, que “condueixen necessàriament a l’excitació dels sentits a causa d’un realisme grosser i ofensiu per al pudor”. I a causa de la condemna, serà privat dels seus drets cívics.

Molt pitjor que l’autocensura –contra la qual l’home es pot sobreposar- és la censura. Entre altres coses perquè sempre respon a una raó falsa, diferent de la que al·leguen els censors. I això perquè la censura responen sempre –diguin el que diguin els qui la imposen- a la defensa injusta d’un sistema polític o d’una concepció social que no es proposen sinó la defensa a ultrança d’uns privilegis injustos sempre lligats al poder.

Per això, amic director, aquests dies que celebrem el cent cinquanta aniversari de la vil actuació del Segon Imperi contra dos dels més grans escriptors francesos i europeus de l’època, val la pena recordar-ho. Com a mínim, voldria que llegissis dolçament, pausadament, un poema –com aquest que t’adjunto- de Charles Baudelaire.

Le Léthé *

Viens sur mon cœur, âme cruelle et sourde,
Tigre adoré, monstre aux airs indolents;
Je veux longtemps plonger mes doigts tremblants
Dans l’épaisseur de ta crinière lourde;

Dans tes jupons remplis de ton parfum
Ensevelir ma tête endolorie,
Et respirer, comme une fleur flétrie,
Le doux relent de mon amour défunt.

Je veux dormir! dormir plutôt que vivre!
Dans un sommeil aussi doux que la mort,
J’étalerai mes baisers sans remors
Sur ton beau corps poli comme le cuivre.

Pour engloutir mes sanglots apaisés
Rien ne me vaut l’abîme de ta couche;
L’oubli puissant habite sur ta bouche,
Et le Léthé coule dans tes baisers.

A mon destin, désormais mon délice,
J’obéirai comme un prédestiné;
Martyr docile, innocent condamné,
Dont la ferveur attise le supplice,

Je sucerai, pour noyer ma rancœur,
Le népenthès et la bonne ciguë
Aux bouts charmants de cette gorge aiguë
Qui n’a jamais emprisonné de cœur.


* El Leteu és el riu que, en la mitologia grega, condueix al regne dels morts i permet oblidar les circumstàncies de la vida

Anuncis

%d bloggers like this: