Sobre els fanatismes i la llibertat (II)

by

Estimat director: Si analitzes amb una mica de deteniment la meva carta del passat dijous, veuràs que arribava a dues conclusions bàsiques: que no ens podem callar davant els atacs a la llibertat i, en definitiva, a les conquestes de la nostra civilització relacionades amb la dignitat de les persones, i que ni l’amenaça, ni la coacció ni l’autocensura són justificables. En definitiva, que el respecte als altres, a les seves creences i als seus costums, mai no pot ser una excusa per exculpar els atacs a la llibertat i a la dignitat, de manera que no és lícit fer un pacte de respectar-nos mútuament els tabús, quan aquests no amaguen sinó atacs als drets essencials de les persones.

Argüia la publicació de les caricatures de Mahoma com a exemple de d’un cas on l’autocensura no es va produir i lloava el fet que el primer ministre danès no hagués cedit al xantatge. Doncs bé, la matèria a què faig referència no ha perdut actualitat i, curiosament, el passat diumenge, 28 de gener, dos diaris tractaven la mateixa qüestió i aprofundien en la manera com hem d’afrontar avui aquests problemes (cada cop més habituals) derivats de la convivència en un mateix país de persones de cultures i de religions diverses.

Els diaris a què faig referència eren La Vanguardia i Le Monde. El primer es referia a la crisi provocada per la publicació de les caricatures a Dinamarca, mitjançant una entrevista a Flemming Rose, el periodista responsable de la publicació de les vinyetes en el Jyllands Posten; i el segon, sota un títol molt cridaner –“Hôpital: Laïcité et intégrisme s’affrontent”– duia un ampli reportatge sobre el gravíssim problema de l’exercici de la medicina a França a causa de les exigències de l’integrisme musulmà.

“Quan publicàrem les caricatures –afirma Flemming Rose-, jo no deia que la llibertat d’expressió estava amenaçada a l’àmbit legal. El que deia era que havia identificat alguns casos d’autocensura a Dinamarca i a l’Europa Occidental. Al mateix temps, m’incomodava que alguns musulmans insistissin en un tractament especial dels seus sentiments religiosos en l’àmbit públic quan demanaven als no musulmans que se sotmetessin als abusos i als dogmes de l’islam. Jo vaig defensar la publicació dient que no sabia si l’autocensura era una temor que percebien només uns artistes o si la por tenia una base real. Immediatament es va veure que tenia una base real.”

Flemming Rose creu que cal discutir algunes qüestions clau que els europeus durant molts anys no vam discutir. Potser perquè el problema era menor o també perquè les consideràvem tabús, però que –com ens adonem avui- limiten clarament les llibertats de què gaudim nosaltres.
Concretament, el maig de 2006 (les caricatures s’havien publicat el setembre de 2005), es va fer a Dinamarca un sondeig entre musulmans. La pregunta era aquesta: “Creu que la llibertat d’expressió ha de ser prioritària respecte dels sentiments religiosos?” Només un 9% va dir que sí, xifra que explica una concepció de la llibertat molt diversa de la que nosaltres tenim, que enllaça amb la greu problemàtica amb què avui es troben, per exemple, els metges francesos, problemàtica que passo a explicar-te tot seguit.

¿Què ha de fer un metge quan, en assistir en un hospital una dona greument malalta, el seu marit l’envesteix i el fa fora dient “Jo prefereixo que la meva dona mori abans que la vegi un home”? Ho ha d’acceptar? S’ha de plegar a la violència del marit?

El reportatge de Le Monde exposa una sèrie creixent de casos de violència contra els metges exercida pels marits de dones musulmanes que es neguen a acceptar que les tractin metges de sexe masculí. L’augment d’aquestes mostres de violència ha assolit ja una magnitud tan gran, que el CNGOF (Collège National des Gynécologues et Obstétriciens Français), l’octubre de 2006, ha publicat un comunicat alarmista, no tant per defensar els drets professionals dels seus afiliats, sinó per proclamar la necessitat de “defensar les dones contra l’integrisme musulmà”. Aquest comunicat, després de demanar-se si els especialistes en ginecologia i obstetrícia homes s’haurien de fer protegir per la policia a l’hora d’exercir la seva professió, fa, entre d’altres, les següents afirmacions: “[Això] és inadmisible en un país laic com el nostre, on l’hospital, si bé permet la llibertat de cultes, no ha de plegar la seva organització a pràctiques religioses de la naturalesa que siguin (…) Nosaltres afirmem que continuarem mantenint uns serveis on els metges -homes o dones- aportin les cures als pacients amb independència de sexe. Nosaltres defensarem la llibertat de les dones a decidir sobre la contracepció i l’esterilització sense l’opinió del seu marit (…) Fa trenta anys, les dones musulmanes venien als nostres hospital sense cap aprehensió respecte de si serien ateses per metges homes, i no hi havia violències. Per què aquesta regressió?”

El president del CNGOF, el doctor Jacques Lansac, es demana com s’ha d’actuar avui davant de tradicions que condueixen a la humiliació i a la cosificació de la dona. I justifica la necessitat d’actuar en el fet que no sigui ella la qui provoca els incidents. “Ella –diu- s’acomoda i només desitja una cosa: que el seu nadó arribi bé. Però ella no té veu ni vot en aquest assumpte! És l’home qui refusa la cesària… fins al punt que, de vegades, el procurador de la República ens ha de cridar d’urgència durant la nit! És l’home qui refusa la peridural al·legant que el dolor és normal [en una dona]!”

A la Maternitat de l’hospital Saint-Antoine, de París, on podem trobar fins a una quarantena de nacionalitats, el professor Jacques Milliez, es preocupa de ser tolerant i respectuós amb tothom i afirma: “No es tracta de ferir ningú en nom d’un uniformisme laic. Tot està preparat per evitar el més petit conflicte lligat al particularisme religiós. Tenim cura del pudor, de l’alimentació (casher, halal, observança del shabbat i del ramadan…) sempre en els límits del bon funcionament del servei.” El que no s’accepta, però, és haver d’ordenar guàrdies mixtes (de doctor i doctora), ni tampoc que la dona hagi de parir revestida amb el burka. “Veure la cara és fonamental per verificar la identitat d’una persona –assegura el doctor-, [com ho és també] vigilar el seus aspecte i observar l’expressió de la seva mirada.” Ell està d’acord a ser respectuós, i que les cultures i les tradicions puguin cohabitar, però la dignitat de les persones, tal com l’entenem nosaltres després de cents anys d’haver-la també trepitjat, no es pot perdre.

Els problemes de consciència, però, de vegades, són particularment greus en el camp de la medicina. Un dels més remarcables és aquest que s’ha plantejat també el CNGOF: “S’ha d’acceptar o no el deure de lliurar, per part dels metges, certificats de la virginitat d’una dona? La institució col·legial diu que emetre aquests certificats –que sempre sol·licita un home- atempta contra la dignitat de la dona i és, a més, humiliant. El professor Milliez hi està d’acord, però no sense dolor amplia l’abast del problema: “Jo he treballat –diu- a Algèria com a intern i jove metge. He vist, durant les guàrdies de nit a la maternitat d’Alger, aquestes joves degollades pel tribunal d’honor dels germans perquè suposaven que havia perdut la virginitat. Això encara existeix a Turquia, a Jordània i a l’Aràbia Saudita. I és insuportable.” I afegeix amb més dolor encara: “Aleshores, si algú me’l demana, jo signo el certificat. I també accepto la restauració d’un himen per tal d’evitar a una joveneta el risc de les represàlies.”

No ens trobem, doncs, amic director, davant de problemes banals, ans ens enfrontem a principis que no admeten el silenci o la passivitat en nom d’una falsa tolerància. I això perquè cap cultura, cap tradició, ni menys encara cap religió pot violar la llibertat de les persones ni atemptar contra la seva dignitat. Aquests són drets inalienables de l’home i conquestes amb valor d’universalitat.

Anuncis

%d bloggers like this: