De Franco a Pinochet

by

Estimat director: Un lector m’escriu i em demana, entre altres coses, que dediqui una lletra de batalla al general Pinochet, aquest dictador militar que, als 91 anys, ha mort sense que ningú no l’hagi jutjat i sense haver-se penedit de la seva conducta. La proposta em sembla inte-ressant perquè recordo molt bé com em va afectar aquell cop d’estat que, l’11 de setembre de 1973, provocà la mort del president constitucional de Xile, Salvador Allende, l’inici d’una llar-ga dictadura militar i un seguici d’actes contraris els drets humans. Però com a espanyol que sóc, em semblaria una mica immoral fer-ho sense alhora referir-me a una mena d’alter ego del dictador xilè, l’home que, també per aquells anys, governava dictatorialment Espanya.

Val a dir que entre Pinochet i Franco hi ha molts paral·lelismes, com també són compa-rables, no sols les situacions socials i econòmiques dels règims democràtics contra els quals ambdós es van aixecar, ans ho és també la divisió del país en dues meitats irreconciliables que les seves actuacions respectives provocaren. D’altra banda, Franco i Pinochet van morir sense que cap instància judicial els hagués condemnat, i pel que fa al dictador espanyol, aquest encara pitjor que el xilè, doncs morí ostentant la suprema magistratura de l’estat.

Pel que fa als articles de lloança als dictadors, podem també constatar que els apareguts a la premsa xilena (per exemple al diari de Santiago, El Mercurio) no són gaire diferents dels que, a la mort de Franco, va publicar la premsa del règim, ni difereixen tampoc gaire dels que, encara avui, continuen publicant alguns nostàlgics del règim. Deia El Mercurio: “[Les generaci-ons futures] haurien de reconèixer que la intervenció militar de la qual Pinochet en fou el cap visible i n’ha estat el símbol va ser motivada per la crisi xilena més greu de les que es van pro-duir dins el segle passat. L’exèrcit i les forces de l’ordre entraren en acció per resoldre un con-flicte que la societat civil no era capaç de resoldre pels mitjans polítics i constitucionals. Tot i que aquesta intervenció ha resultat costosa pel que fa a la imatge internacional, evità que Xile caigués en una guerra civil sagnant.” Llegint això ens adonem que l’argument utilitzat no dife-reix gaire del que adduïren els militars que s’aixecaren contra el govern de la Segona República, tot i que, en el cas espanyol, en dividir-se l’exèrcit en dues meitats, es provocà una guerra civil que, un cop acabada, donà lloc a la repressió de postguerra.

És molt probable que l’anàlisi que Franco i Pinochet feren de la realitat política i social de l’Espanya del Front Popular i del Xile de Salvador Allende, fossin semblants, perquè tant a Espanya com a Xile es vivia una situació gairebé límit on el diàleg s’havia fet impossible i on els governs democràtics, lluny de tendir ponts per afavorir l’acord, semblava que volguessin construir uns murs encara més alts entre els uns i els altres. En aquest sentit, doncs, crec que els demòcrates seríem il·lusos si no sabéssim veure això, com també ho seríem si no constatéssim que la resposta inconstitucional i sanguinària que provocaren els dos cops d’estat (el de Franco el 1936 i el de Pinochet el 1973) no aconseguí la creació d’un estat “per a tots”, ans en ambdós casos es construí un estat on només els qui donaren suport als dictadors, van poder sobreviure. Als perdedors els esperava la mort o, en els millor dels casos, l’exili. A més, tant a Xile com a Espanya, els drets derivats de l’habeas corpus foren suprimits.

No negaré que de vegades les dictadures aconsegueixen redreçar l’economia del país, i és molt probable que, en el cas de Xile i d’Espanya, això vagi succeir, però mai no provoquen la reconciliació dels ciutadans. Tanmateix, gràcies a la maduresa de la majoria de xilens i d’espanyols, avui, tant a Espanya com a Xile, es viu en democràcia i sota l’imperi d’una consti-tució aprovada majoritàriament, però cal reconèixer que, tan un en lloc com en l’altre, hi ha encara nombrosos sectors de la població que no han superat el trauma de la dictadura. A Espa-nya ho hem comprovat darrerament arran del projecte de llei de Memòria Històrica que promou el govern, que els uns consideren indispensable per aconseguir la reconciliació i fer justícia als perdedors de la guerra, i els altres pensen que no farà, sinó, acréixer els rancors entre els ciuta-dans. I també ho hem pogut comprovar a Xile arran de la mort de Pinochet, que ha provocat durs enfrontaments entre partidaris i detractors del general colpista.

És cert que hi ha situacions històriques en què els pobles i els seus governs legítims sembla que siguin incapaços de donar una resposta adequada a la realitat política, social o eco-nòmica del país, i això condueix sovint a situacions límit i a enfrontaments greus. Ara bé, fins i tot en aquests casos extrems, la resposta violenta que tot cop d’estat implica mai no és podrà justificar.

I no només perquè és radicalment injusta per ella mateixa, ans també perquè sol pro-duir (en un major o menor grau) la desfeta dels drets de l’home i del ciutadà a mans d’un poder autònom que no se subjecta a cap tipus de control i que, per això mateix, esdevé immediatament una font inesgotable d’injustícies.

El mateix dia 11 de setembre de 1973, Pinochet va justificar, no sols la mort d’Allende, sinó també la de nombrosos homes que li eren fidels, i deia que els adversaris havien de ser llençats al mar des d’un avió. Un any després, quan s’autoproclamava “cap suprem de la nació”, assegurava que “si analizamos el golpe de Estado militar de 1973, veremos en él la mano de Dios” (el mateix deia Franco); el juny de 1984, confessava que “hemos limpiado el país de marxistas” (que era una manera eufemística de dir que els havia fet assassinar); i referint-se, l’any 1994, als nombrosos presoners polítics morts o desapareguts (que l’informe Rettig avalua-va en 3.197 i que, anys després, l’informe Valech va demostrar que eren més de 35.000), Pinochet deia “Dos mil, eso no es nada”; per afegir en unes declaracions fetes l’any 1995 que “El olvido es la única solución al problema de los derechos humanos”.

Però l’oblit, amic director, no resol res, perquè la democràcia només es pot construir so-bre la reconciliació. I aquesta exigeix, no sols el perdó de l’ofès, ans implica també el penedi-ment del culpable. Ni l’un ni l’altre s’han produït en el cas de Pinochet, com tampoc no es van produir durant la dictadura de Franco. Ho hem vist clarament en el funeral del dictador que, si no fou de cap d’estat, tingué com a mínim els honors inherents a un salvador d’una pàtria, a un home de qui es predicava una actuació legítima, i això malgrat que els allí reunits havien de ser conscients que, per salvar aquesta pàtria, Pinochet havia matat, estafat, mentit… i fins i tot robat en benefici propi, trepitjant amb la seva acció repressora l’honor i la dignitat de milers de xilens.

Però avui Xile viu sortosament en democràcia, i la presidenta Bachelet (que sofrí en carn pròpia els excessos de la dictadura) no ha dubtat d’expulsar de l’exèrcit xilè el nét del dic-tador, el capità Augusto Pinochet Molina, l’endemà mateix del funeral per haver aplaudit que l’exdictador “derrotés” el marxisme amb el cop d’estat de 1973, i hagués també criticat els jut-ges que, en aplicació de la llei (aplicació, per cert, tardana i insuficient) el van processar.

En canvi –què mal que fa de vegades el silenci de l’Església!-, res no li ha succeït, al bisbe castrense de Xile, monsenyor Juan Barros, que va tractar Pinochet de “Jefe del Estado” cada cop que s’hi referia durant el funeral, i afirmà que el cop militar es produí a causa de les “situaciones complejas” que vivia el país durant el mandat de Salvador Allende, eufemisme amb el qual el bisbe justificava clarament el cop d’estat i la terrible repressió que la dictadura va dur a terme.

Anuncis

%d bloggers like this: