La guerra preventiva

by

Estimat director: Tzvetan Todorov, en un llibre que he llegit recentment, Le Nouveau Désordre mondial. Réflexions d’un Européen (Le Livre de poche, Paris 2003), reflexiona sobre la realitat política d’avui i, en un dels capítols més interessants, tracta del que ell denomina “La fragilitat de l’imperi”, tot analitzant un dels principals arguments amb què el president Bush va justificar la intervenció militar a l’Iraq. En el discurs a la nació del 17 de març de 2003, digué: “El règim iraquià continua posseint i dissimulant algunes de les armes més mortíferes que fins avui s’han concebut… Aquest [règim] entrena i acull terroristes, entre els quals hi ha agents d’Al-Qaeda”. Un cop fetes aquestes dues afirmacions (que amb el pas del temps s’han demostrat falses) Bush justificava la intervenció militar dient que la destrucció del règim de Saddam Hussein per l’acció militar nord-americana comportaria la instauració d’un règim democràtic i de llibertats en aquell país. Així doncs, si l’existència d’armes i la propagació del terrorisme eren la “causa” de la invasió, l’establiment de la democràcia n’era l’ “objectiu”.

Qualsevol que sigui la justificació, val a dir que tota política d’intervenció per la força d’un estat sobre un altre esdevé imperialista, i al llarg de la història hi ha hagut moltes formes d’imperialisme, sempre autojustificat. En efecte, dins el segle XIX, el colonialisme dels els estats europeus (especialment França i Gran Bretanya) sobre territoris africans o asiàtics fou una mena d’imperialisme que comportava l’establiment d’una clara jerarquia entre metròpolis i colònia. Igualment, la política annexionista de Rússia respecte de tots els altres països que van conformar l’URSS, així com també la seva superioritat jeràrquica sobre els estats europeus de més enllà tel teló d’acer, ha estat un altre model d’imperialisme, en aquest cas dins el segle XX.

L’imperialisme dels Estats Units és, però, d’un altre tipus, perquè aquests no ocupen els països estrangers per quedar-s’hi, ni malden per annexionar-los; s’acontenten a exigir que els governs sobre els quals actuen no els siguin hostils, ni en el pla polític ni en l’econòmic.

Encara que els Estats Units són una gran nació des de sempre, és a partir de la Segona Guerra mundial que assoleixen una clara supremacia sobre les antigues potències occidentals –Alemanya, França i Gran Bretanya. El pas següent el donen en el moment de la desaparició i disgregació de l’URSS, l’imperi rival, amb qui havien de competir sempre en la cursa d’armaments. Però, un cop desapareix la Unió Soviètica i la superioritat nord-americana es fa evident, els Estats Units, contràriament al que hauria estat previsible, no aturen la carrera de producció d’armaments que els feren consolidar la supremacia, ans el pressupost de defensa gairebé es dobla durant el mandat de Clinton, i segueix augmentant amb Bush, fins a un punt que podem afirmar que el poder militar dels nord-americans avui no té parió.

Consolidat, doncs, aquest segon pas, s’entra en una tercera i darrera etapa, la que alguns han denominat de l’“hiperpotència”, la qual s’inicia l’endemà mateix dels atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2001. Tal com t’explicava en una de les meves cartes anteriors, fins aquell moment, els Estats Units creien que la seva superioritat militar seria suficient per inspirar el respecte de qualsevol persona o estat que els volgués atacar. Però mai no havien previst el perill que representaven els terroristes individuals dispostos a sacrificar-se, d’ací que els atemptats suïcides hagin constituït un fet nou contra el qual la lluita esdevé pràcticament impossible. I això perquè, en aquest cas, els terroristes no renuncien només a les pròpies vides, ans tampoc no esperen cap mena de resposta de l’agredit.

És, doncs, aquest descobriment de la pròpia vulnerabilitat que ha dut els Estats Units a afegir un nou capítol en la seva estratègia militar: el de la “guerra preventiva”, única que –segons raona Todorov- és capaç, als ulls dels nord-americans, d’impedir els atemptats del terrorisme internacional.

Aquesta teoria de la guerra preventiva, que s’ha aplicat per justificar les invasions de l’Afganistan (2002) i de l’Iraq (2003), la trobem descrita i codificada en el document The National Security Strategy, de 20 de setembre de 2002, en el qual s’afirma que, tot i essent incerts el temps i el lloc d’un futur atac enemic, els Estats Units tenen el dret d’atacar aquests enemics potencials –ja siguin terroristes individuals o estats favorables al terrorisme.

Respecte d’això escriu Todorov: “La introducció d’aquesta noció, la guerra preventiva, és una veritable innovació en la vida internacional moderna. Encara que les grans potències mai no s’han abstingut d’intervenir en els afers dels estats petits, fins ara no havien erigit en principi la decisió unilateral de desencadenar una guerra a causa d’un atac només possible. El senador americà Robert Byrd tenia, doncs, raó en definir això com ‘un viratge en la política exterior dels Estats Units’, com una ‘aproximació radical nova a la idea d’autodefensa’ i com una ‘doctrina revolucionària de la prevenció’ (discurs al Senat nord-americà pronunciat el 12 de febrer de 2003).”

Acceptat, doncs, aquesta evolució de l’imperialisme, Todorov es demana si la persecució de l’hegemonia mundial amb l’ajut de les guerres preventives esdevé o no un mitjà adequat per assegurar la nostra seguretat i defensar els nostres interessos. I formula tot seguit una bateria de preguntes: Aportarà aquest tipus de guerra els efectes desitjats? Aconseguirà la guerra preventiva a l’Afganistan i a l’Iraq l’objectiu d’establir-hi una democràcia? S’acabarà instaurant amb aquestes guerres un règim democràtic en aquests dos estats? Preguntes que hem de considerar lògiques perquè d’això es tractava –construir una democràcia i un règim de llibertats-, si hem de fer cas als arguments que donà el president Bush.

Per poc que observem, però, la realitat, ens adonem que assolir aquest objectiu és força més complex del que el president nord-americà es pensava. I això perquè, en un afany de simplificar les coses, els teòrics del Pentàgon i de la Casa Blanca van oblidar que els règims polítics no poden viure isolats de la resta de l’estructura social d’un país. La societat, en efecte, forma un tot, amb elements interdependents, d’ací que els efectes d’una mesura nova no depenen només de les qualitats intrínseques d’aquesta mesura.

Com diu Todorov, si s’apliquen les regles democràtiques sobre una societat tradicional, ningú no pot estar segur del resultat d’aquesta experiència. I la conseqüència d’aquesta imprevisió és el que ara està succeint, tant a l’Iraq com a l’Afganistan, i que jo he intentat d’analitzar i reflexionar més extensament al llarg de les dues lletres de batalla que es van publicar el 16 de novembre (sobre l’Iraq) i el 12 de desembre (sobre l’Afganistan). A la primera vèiem com el derrocament de la dictadura havia comportat un buit de poder que no havia pogut omplir l’exèrcit nord-americà victoriós; i a la segona comprovàvem com la caiguda dels talibans tampoc no havia conduït a una democràcia. En ambdós casos, doncs, s’havien trobat a faltar els ingredients d’una societat liberal (ingredients que, en canvi, sí que es donaven a Espanya quan va acabar la dictadura), d’ací que, ni a l’Afganistan ni a l’Iraq, la “guerra preventiva” hagi produït l’establiment de la democràcia i del règim de llibertats que Bush augurava.

Anuncis

%d bloggers like this: