Europa i la memòria històrica

by

Estimat director: En el preàmbul del Tractat constitucional de la Unió Europa s’invoca una comunitat de destí i una experiència històrica comunes com a lligams que uneixen els estats de la Unió i també dels ciutadans que els integren. És en aquest mateix sentit que el politòleg francès, Fabrice Larat, parla d’un “bagatge històric comunitari”, és a dir d’un conjunt de valors fonamentals, de normes i de conviccions compartits que s’han format a partir d’una experiència històrica comuna.

En l’elaboració d’aquesta teoria, s’ha considerat la “pau de Westfàlia” (1648) com l’esdeveniment històric de referència per justificar el model d’integració en curs. Aquesta pau, que posà fi al període de guerres de religió i a la “Guerra dels Trenta Anys”, s’ha vist com un primer pas vers la construcció europea del segle XX. Des d’aquesta òptica, tot el que ha succeït entre la “Guerra dels Trenta Anys” i avui s’inscriu en un procés lògic i coherent que parteix de l’Europa premoderna (la fonamentada sobre la cristiandat i la teologia), que passa per la fase de l’Estat sobirà modern dotat d’un centre de poder i d’un territori ben definits, i que condueix finalment a la Unió Europea, concebuda com una instància postsobirana i supranacional. Dit d’una altra manera, el projecte de la integració europea conté postulats de secularització de la vida política que es remunten al segle XVII, però constitueix per damunt de tot la resposta a la fallida de l’estat-nació sobirà que es configura de manera definitiva dins el segle XIX.

Les declaracions del ministre d’Afers estrangers francès, Robert Schuman, el 8 de maig de 1950, que anunciaven la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer” (CECA) pouaven clarament en aquesta teoria, ja que en aquell discurs descrivia els valors sobre els quals es constituiria la futura integració europea: la reconciliació franco-alemanya, la pau, la estabili-tat i el creixement econòmic. De fet, el que sobretot pesava en l’ànim dels dirigents europeus inspiradors de la unificació europea era l’experiència de la Segona Guerra mundial. Gairebé cinquanta anys després, el canceller alemany Helmut Kohl, insistia en la mateixa qüestió i afir-mava que la construcció europea era una qüestió de pau o de guerra.

Des d’aquest punt de vista, la història d’Europa sempre s’ha presentat com una succes-sió ininterrompuda de conflictes i de divisions, de les quals, la més terrible ha estat la Segona Guerra mundial, com a exemple de destrucció en massa i també com a testimoni d’una ideologia aberrant, el nazisme, que encarna l’ombra més fosca de l’herència continental. I dins aquesta experiència, l’Holocaust hi ocupa un lloc important. D’ací que la integració europea, amb les seves institucions supranacionals i la defensa dels drets de l’home, seria el fruit primordial de la Guerra del 1940 a 1945, i esdevindria una resposta positiva i col·lectiva als crims que aquesta va provocar.

És molt probable, amic director, que també tu estiguis d’acord amb els postulats que a-cabo d’exposar, però si em segueixes llegint aviat t’adonaràs que aquesta visió comença a fer aigües quan la Unió Europea decideix obrir-se als estats que, a conseqüència de la Segona Guer-ra mundial, van quedar integrats dins la Unió Soviètica o restaren sota la seva influència a l’altre costat del teló d’acer (em refereixo a Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituà-nia, Polònia, la República Txeca i, des de fa un parell de setmanes, Bulgària i Rumania), atès que, com observa el politòleg polonès, Marek A. Cichocki, en un article intitulat “Une vision trop occidentale”, publicat a Tygodnik Powszecgnt i reproduït per Courrier International, “la visió d’una integració europea com a resposta al nazisme no és suficient per crear un sentiment comú de pertinença, car aquesta exclou l’experiència del totalitarisme comunista, fonamental per a aquests països.” Així doncs, d’acord amb la tesi d’aquest autor (que jo assumeixo), la me-mòria d’aquesta part d’Europa, si bé ha estat afaiçonada per l’experiència nazi, ho ha estat tam-bé –i en grau superlatiu- pel comunisme. Això no obstant, sembla que aquesta opinió –que jo considero ben fonamentada- no és compartida per tots, ja que entre els europeus que formàvem part de la dita Europa occidental, no ni ha avui unanimitat a l’hora d’equiparar la creu gamada a la falç i al martell.

La tesi de Marek A. Cichocki és també defensada pel professor de ciència política a la universitat de Giessen (Alemanya), Claus Leggewie, el qual assegura (“Des histoires juxtapo-sées mais pas concurrentes”) que “en voler posar en primer lloc la ‘memòria de l’Holocaust’, sovint minimitzem, conscientment o inconscientment, el terror stalinià, o bé l’excusem argüint que el comunisme –contràriament al nazisme- ha tingut objectius i arguments de progrés de la humanitat. Inversament, en voler mobilitzar la ‘memòria del Goulag’, oblidem sovint (…) la implicació de les víctimes del stalinisme en la col·laboració amb el nacional-socialisme. I posats a parlar de la col·laboració, també minimitzem la dictadura poststaliniana i deixem dins l’ombra el fet que certes regions d’Europa de l’Est, abans de la invasió nazi, foren ocupades i ‘netejades’ per les tropes russes en el marc el pacte germano-soviètic [de 23 d’agost de 1939].”

Així doncs, d’ençà l’amplificació de la Unió als països de l’Est europeu, la dificultat per a la cultura europea de la memòria resideix a subratllar el caràcter singular de l’Holocaust sense sostenir alhora i en un mateix nivell l’eliminació dels “enemics de classe” i dels “enemics del poble” en els països que van estar sota la bota de l’imperi soviètic. En aquest sentit, Leggewie és clar: “No hi ha dubte –diu- que podem i devem recordar-nos de la història de l’èxit de la inte-gració europea de després de 1945. Però si desitgem conferir una identitat política a la societat europea, cal que donem tanta importància al reconeixement i a la discussió de memòries contro-vertides com en donem als tractats, a la unió monetària i a l’obertura de les fronteres [interiors].”

En aquest mateix sentit, Jorge Semprún, membre altre temps del Partit Comunista d’Espanya, que fou deportat als camps de concentració nazi de 1943 a 1945, ha declarat que l’ampliació de la Unió Europea no podrà reeixir en el pla existencial i en el cultural fins que tots hàgim “compartit i unit les nostres memòries”. Però curiosament, la idea que el futur d’Europa pot dependre de saber compartir les nostres memòries comunes i del fet que tots tinguem ben present els desastres a què ens van conduir les dues grans experiències totalitàries que Europa ha viscut (el nazisme i el comunisme), encara no provoca unanimitats. D’altra banda, l’opinió avui majoritària sembla que es pronunciï per un oblit ràpid i complet d’aquests episodis doloro-sos de la nostra història (és el que passa a Espanya amb el franquisme) i que advoqui la necessi-tat d’una amnèsia general i col·lectiva com la millor manera de superar els episodis més terribles del passat.

Res no és més fals, estimat director, perquè no és esborrant la memòria històrica que construirem el futur, i això perquè l’oblit del passat permet que també els botxins oblidin els sofriments de les víctimes.

Com et deia a la meva darrera carta, no és l’oblit sinó la reconciliació la que permet el floriment de la democràcia. D’altra banda, convé que tinguem en compte que, si la història na-cional es refereix sovint a fets gloriosos i, més d’un cop, canta les victòries sobre l’enemic, la memòria supranacional europea s’haurà de fonamentar segurament en postulats menys glorio-sos: primerament, en la memòria dels crims i de les víctimes que els uns i els altres hem provo-cat; segonament, en la necessària reconciliació de tots; i en tercer lloc, en la instauració d’un sistema polític supranacional que faci impossible la repetició dels episodis més foscos i cruents de la nostra història.

Advertisements

%d bloggers like this: