Europa i la política de defensa

by

Estimat director: A la meva darrera carta et parlava de la “guerra preventiva” com del darrer pas que havien dat els nord-americans en matèria de defensa. Aquest era, doncs, el punt on ara es trobava aquesta hiperpotència que engloba més de cinquanta estats en una única nació i que actua sota un sol comandament: el del president dels Estats Units.

En aquesta estratègia militar –no oblidem que la “guerra preventiva” és, d’acord amb la política nord-americana vigent, un mitjà de defensa- George W. Bush va trobar el suport incondicional d’alguns estats europeus, fonamentalment el del Regne Unit i d’Espanya, però no el d’altres grans estats, com França o Alemanya, que s’hi oposaren, i tampoc el de la Unió Europea que, davant la divisió que observà entre els seus estats membres, es va abstenir de pronunciar-se.

Val a dir, però, que aquesta estratègia militar va sorgir davant un problema real: el que planteja el terrorisme internacional que ha colpit, no sols els Estats Units, sinó també Espanya i el Regne Unit, amb els atacs a Nova York, Madrid i Londres, la qual cosa fa necessari que Europa adopti una estratègia militar col·lectiva que abraci tots els estats que formen la Unió.

A diferència dels Estats Units, amb un únic exèrcit federal, cada estat de la Unió Europea té un exèrcit propi, que resta sota mandat nacional, i això fa ineficaços aquests exèrcits a l’hora de fer front als conflictes col·lectius d’ordre supranacional.

L’endemà de la Segona Guerra Mundial, Europa quedà dividida en dues parts, i l’occidental va veure d’immediat que el perill venia de l’URSS que, amb la partició europea, va veure reforçat el seu poder. I de la por a la Unió Soviètica va néixer l’OTAN com a força militar comú a Europa i als Estats Units, però dominada exclusivament pels nord-americans. Tanmateix, la situació europea va transformar-se radicalment entre 1989 i 1991, primer amb la caiguda del mur de Berlín i després amb la descomposició de l’URSS. Atès, doncs, que l’enemic comú desapareixia, semblava que la política de defensa europea havia de ser repensada per donar pas a una estructura militar que fos estrictament europea, però això no va succeir, ans al contrari, l’OTAN, no sols segueix essent viva, sinó que també continua dirigida pels Estats Units. D’altra banda, l’ampliació de la Unió Europea a estats que estaven sota la bota soviètica (pensem enpaïsos de l’est europeu, com Polònia, Hongria o la República Txeca, i també en els països bàltics –Estònia, Letònia i Lituània-), ha reforçat el poder nord-americà a l’OTAN perquè el temor que aquests estats encara tenen a la veïna Rússia ha fet que preferissin seguir vivint sota la protecció d’una OTAN dominada pels nord-americans a deixar la defensa militar d’Europa a mans d’un exèrcit que depengui exclusivament de la Unió.

Penso, però, amic director, que a mesura que s’avanci vers el reforçament de la Unió Europea, caldrà que es repensi la política de defensa, una política que no ha de ser dirigida pels nord-americans, ni ha de caure tampoc en la utopia pacifista, perquè si bé és cert que la negociació és preferible a la guerra, malauradament aquesta no sempre es pot evitar. I en aquest punt els europeus d’avui no hauríem d’ignorar que, després de tot, la Unió Europea va esdevenir possible gràcies a una victòria militar dels aliats contra el nazisme alemany.

A Europa li cal, doncs, una política pròpia de defensa que no es pot construir sinó a partir d’una renúncia dels estats membres a una part de la sobirania nacional. Un bé superior –la defensa col·lectiva- així ho aconsella. Ara bé, quina ha de ser la característica bàsica d’aquesta potència militar estrictament europea? Cal que imiti amb tot la dels Estats Units?

Todorov, en el mateix llibre que jo citava a la darrera lletra de batalla, opina que la nova potència militar europea hauria de ser el que ell denomina una “puissance tranquille” (potència tranquil·la), que, descartada la possibilitat actual d’una guerra civil entre els estats que conformen la Unió, haurà de fer front a conflictes externs. Segons ell opina, la política europea de defensa hauria de satisfer els objectius següents:

a) defensar el territori europeu contra tota agressió (com la de Hitler o la de Bin Laden), fins a destruir físicament l’enemic;

b) impedir tot tipus d’enfrontament armat a l’interior del territori europeu (com els que va viure l’antiga Iugoslàvia i també Xipre);

c) contenir amb l’amenaça de la represàlia qualsevol atac que provingui d’una altra gran potència (com, per exemple, els que provocà la Unió Soviètica dels temps de Stalin o de Brejnev);

d) intervenir amb una força ràpida a demanda de qualsevol govern amic no europeu, o també per impedir un genocidi o qualsevol altre crim contra la humanitat;

e) intervenir també si un soci privilegiat de la Unió, per exemple els Estats Units, és atacat, i aportar els recursos que facin falta en nom de la solidaritat entre els pobles.
Aquests objectius comporten, doncs, la renúncia a qualsevol casta d’imperialisme, o el que és el mateix, a l’ambició de dirigir els afers mundials, ans simplement ha d’acontentar-se a ser el que, en política internacional, coneixem com una “força regional” (en aquest cas continental), però mai una força mundial. I en conseqüència, no ha d’aspirar a igualar o a imitar la hiperpotència nord-americana.

Cal assenyalar d’altra banda que aquesta política és, sens dubte, compatible amb l’existència d’una organització internacional, com l’ONU, perquè res no seria més insensat que predicar la desfeta d’aquesta instància mundial que, això no obstant, té un vici constitutiu que li impedeix de ser un fòrum real de debat i de dissuasió. Aquest vici, vertader pecat original, és el “dret de veto” concedit als cinc membres permanents del Consell de Seguretat que, no sols els autoprotegeix de tota condemna per actes contraris al dret internacional, ans protegeix també els seus aliats.

Són, en efecte, nombrosos els casos de matances i de crims que han quedat sense resposta de l’ONU a causa d’aquest pecat original que li ha impedit d’intervenir davant genocidis com, per exemple, els de Cambotja o Rwanda, en matances com les que tingueren lloc al Sudan o a Etiòpia, i en guerres civils com les que patiren Angola o Serra Lleona.

Val a dir també que l’ONU no té una força pròpia i s’ha de servir de les forces armades dels estats particulars, la qual cosa, afegida al dret de veto de les cinc grans potències, sovint la fa inoperant.

Europa, doncs, reclama una força pròpia, una força que s’ha de forjar a partir d’una progressiva renúncia a espais de sobirania, una força militar que sigui capaç de fer front als perills que l’afecten sense tenir, però, pretensions expansives ni voler tampoc convertir-se en un nou gendarme d’Occident.

Potser és més còmode esperar que ens resolgui el problema l’amic nord-americà, però aquesta no és una bona solució per a Europa, com no ho és tampoc adherir-se a l’estratègia militar de la “guerra preventiva” que, com vaig intentar demostrar en la meva carta anterior, en els casos de l’Arganistan i de l’Iraq –únics a què fins avui s’ha aplicat- no responia a les causes que s’adduïren ni tampoc ha aconseguit l’objectiu d’establir una democràcia, que era el que Bush havia promès.

Anuncis

%d bloggers like this: