Estimat director: Em permetràs que manllevi aquest títol de l’obra d’un escriptor paisà teu ja desaparegut, el recordat Antoni Mesquida (“Ciutadella és l’Havana”, Ed. Nura, 1979), amb la qual feia un cant, entre sentimental i còmic, a la seva terra nadiua, una terra que, degut a l’augment del nivell de vida, s’havia convertit en un lloc ric i esplendorós. I tenia raó el vell mestre, perquè avui, no només els diners corren lleugers per la ciutat, ans també els partits polí-tics hi proliferen que fa por.
En efecte, a Ciutadella, sembla que no només competiran per assolir el govern munici-pal partits d’una llarga trajectòria, com el Partit Popular (PP), el Partit Socialista Obrer Espa-nyol (PSOE), el Partit Socialista de Menorca (PSM) o l’Esquerra Unida (EU), ans també ho faran tres partits d’àmbit local: la centrista i alicaiguda Unió de Centristes de Menorca (UCM), del senyor Anglada, el “liberal, nacional y biosfèrico” Partit Menorquí (PMQ), del senyor Casasnovas, i aquesta nova Unió del Poble de Ciutadella (UPC) que promou el senyor Triay, l’objectiu de la qual és, segons ha declarat el seu promotor, “liberar a Ciutadella de las mafias y de los poderosos grupos de presión”.
Algú pot dubtar, amic director, que Ciutadella sigui també l’Havana en matèria de par-tits?
Si analitzem amb un mínim d’objectivitat aquesta situació tan peculiar, aviat ens ado-nem que la inflació de partits (sobretot pel que fa als dos citats darrerament) neix d’un descon-tentament de sectors de la dreta sociològica que, pel que sigui, no es troben a gust amb la gestió del PP. I no pel fet que els populars siguin de dretes, perquè també ho és el biosfèric PMQ, i de dretes serà l’UPC, que el senyor Triay defineix com a netament conservadora (“estamos –ha declarat- a favor de la defensa de la propiedad privada, evidentemente, y somos de derechas, aunque con un contenido social importante”). Així doncs, el que probablement hauríem de concloure és que, entre “la gent d’ordre”, entre la gent “de dretes de tota la vida”, creix la con-vicció que el PP, tot i ser de dretes, no actua en benefici del poble sinó d’uns pocs, que -de ser bona la teoria del senyor Triay- usufructuen les bondats, els favors i els privilegis del poder.
De fet, aquesta era també l’opinió el senyor Casasnovas quan va fundar el PMQ, diri-gent que, als inicis de la seva vida política, parlava d’agafar una “garnera” per “garnar” la brutí-cia que s’havia acumulat dalt La Sala. I tan a fons devia “garnar” durant la passada legislatura, que aquesta no ha dubtat de pactar amb el PP el govern de l’Ajuntament, per així poder dirigir la política urbanística de la ciutat, una tasca –aquesta de dirigir l’urbanisme- segurament més a-tractiva que la d’escombriaire municipal .
Tot fa l’efecte, però, que encara hi ha força brutícia dalt l’Ajuntament, perquè, si hem de fer cas al senyor Triay, el PP actua amb favoritismes, Ciutadella està dominada per les “màfies”, el desencís de la ciutadania “es generalizado y muy profundo” i “el pueblo en general no comparte la manera de hacer política que se está llevando a cabo desde el Ayuntamiento”. Això sense oblidar que l’oposició tampoc no ho fa bé, perquè, en opinió del senyor Triay, hauria de ser “mas activa y preocupada y algunas veces más constructiva, profunda y dura.”
Bo i acceptant la idea que aquestes noves propostes polítiques són el producte de l’interès de millorar i dignificar la vida política a Ciutadella (cosa que no dubto), el que en reali-tat posen de manifest és una desconfiança generalitzada en un sistema de partits com l’actual que dóna una absoluta preponderància a aquests sobre les persones i els converteix sovint en estructures de poder gairebé impermeables als interessos i a les demandes provinents de l’exterior, d’uns partits que no senten cap necessitat d’obrir-se a la ciutadania en recerca de nova saba que els eviti una anquilosi cada cop més rígida i preocupant.
Ara bé, encara que d’aquests nous partits no puguem afirmar –ni molt menys!- que res-ponen a interessos personals poc recomanables –cosa que sí que podríem dir, per exemple, del partit que, a Marbella, fundà anys enrere el senyor Gil y Gil, o del que fundà a Andratx el se-nyor Hidalgo-, sí que podem constatar fàcilment que aquests nous partits, lluny de proposar la defensa d’una ideologia diversa a la del PP, el que realment pretenen és resoldre algunes (sem-bla que prou importants) disfuncions municipals. I si el PMQ s’imposava fa uns anys la noble tasca de “garnar” l’Ajuntament, en el cas de l’UPC, sembla que hàgim de cercar el perquè de la seva constitució en una molt deficient gestió del cementeri municipal.
He de confessar que desconec l’abast d’aquest problema, però no deixa de sorprendre gratament que, en uns anys de tan poc compromís ciutadà envers la cosa pública, els membres de l’“Associació en defensa de sa propietat” hagin estat capaços de mobilitzar centenars de per-sones decidides a protegir els seus drets sobre els nínxols i els panteons familiars. És, doncs, evident que alguna (o molta) raó devien tenir quan criticaven l’actuació municipal en aquest camp. Tot i això, dubto que aquest objectiu –i els altres (val a dir que molt nobles) que el senyor Triay al·lega en el seu manifest- siguin suficients per justificar el naixement d’una alternativa política i ideològica sòlida que es diferenciï realment de l’actual del PP.
En la meva opinió, els partits polítics han de ser formacions que responguin a un “credo”, a una ideologia que sigui capaç de donar resposta a tots els aspectes de la vida i de la societat. Perquè això –tenir una determinada concepció del món (la weltanchaung dels alemanys)- és el que els permet després d’executar l’acció política en tots els camps de la vida pública.
Però si els partits no tenen una visió global de l’economia, de la cultura o de la societat que volen construir, ans els mou només una acció de protesta contra la incompetència o la mala actuació dels polítics que avui dirigeixen la que hauria de ser la seva formació política natural (el PP, en el cas de Ciutadella), aleshores és molt difícil que aquests nous partits deslliguin la seva acció del personalisme dels seus fundadors i tinguin una clara justificació. I això perquè, per molt tancats i insensibles que siguin els partits consolidats, per molt malament que ho facin, són estructures de poder que tenen un abast territorial ampli, i que (si més no a nivell teòric) estan capacitats per donar resposta al conjunt d’interessos que afecten la vida dels homes, dels pobles i de les ciutats, encara que no sempre actuïn bé ni ho facin com a nosaltres ens agradaria. En canvi, aquests nous partits d’àmbit local solen descansar en la personalitat del seu líder o en un interès concret i determinat que, si bé en un primer moment pot semblar just i necessari, gai-rebé sempre esdevé insuficient per mantenir (i justificar) la vida pública de la nova formació.
A més, sovint aquests nous partits acaben absorbits pels més grans o, si és que obtenen alguna representació, solen (i de fet ho aconsegueixen) assolir posicions de poder que de cap manera els atorgaria l’escassa representativitat que ostenten. Aleshores, tot i la legitimitat d’aquesta mena d’acords, gairebé sempre es produeix una perversió de la democràcia, i en la majoria dels casos, els nobles i teòrics objectius que van moure els dirigents del nou partit s’acaben diluint i transformant en els interessos personals dels líders que els governen.
I no cal anar a Andratx a cercar exemples d’això que et dic, amic director, els pots tro-bar –com aquell que diu- sense necessitat de sortir de casa.
Josep Maria Quintana 