Archive for the ‘Lletres de batalla’ Category

No em surten els comptes

30 Novembre 2006

Estimat director: La setmana passada, el mateix dia que jo reclamava que els dos grans partits de les Balears arribessin a un acord sobre l’Estatut si no volien fer el ridícul, donàveu la notícia que aquest acord s’havia produït la nit anterior. De fet, en els dies següents, hem pogut llegir i escoltar pels mitjans de comunicació la bondat de la síntesi a què s’havia arribat i hem pogut també llegir qualificatius d’allò més sublim: “Històric” deia un dels negociadors; “Potser no s’ha aconseguit tot el que volíem en principi, però el resultat ve a ser el mateix” deia un altre, i finalment tots asseguraven que, si bé no seria una inversió de 3.000 milions d’euros la que es faria a les Balears pel govern de l’Estat en els propers anys, la xifra s’hi acostava molt i podia enquadrar-se en una forquilla que va dels 2.300 als 2.700 milions d’euros.

És clar que si els senyors Matas i Antich diuen que l’acord és fantàstic i que podem estar contents, deuen tenir raó, però jo t’he de dir que, amb els textos que tenim a la mà, aquells que, segons ha publicat la premsa, són els que substituiran els que s’havien redactat a la proposta d’Estatut aprovada pel Parlament de les Balears, jo no penso que aquest nou i definitiu acord sigui per a fer volar campanes. M’explicaré.

Com et recordava en la meva anterior lletra de batalla, Matas s’havia tret de la màniga dues propostes en el debat que va precedir la redacció del projecte d’Estatut: la primera feia referència a un nou Régim Especial per a les Balears que evités en el futur l’ampliació del dèficit d’inversió que al llarg del temps s’ha produït; i la segona quantificava aquest dèficit en 3.000 milions que, si l’Estat els invertia en els propers anys, aleshores això ens rescabalaria del dèficit acumulat fins ara.

Finalment, l’acord entre PP i PSOE va suprimir l’exigència d’un Règim Especial i va fixar en un mínim de 3.000 milions el valor de les inversions que, en deu anys, havia de fer l’Estat per a deixar-nos en una situació d’igualtat respecte de les altres comunitats autònomes.
Aquesta darrera fórmula, que es trobava a la Disposició transitòria vuitena de la proposta d’Estatut, era semblant a la que Rodríguez Zapatero i Mas havien pactat per a l’Estatut de Catalunya. En aquest darrer es parlava d’inversions durant set anys en un percentatge equivalent a la participació de Catalunya en el producte interior brut (PIB) espanyol. A la nostra es parlava d’invertir durant deu anys una quantitat equivalent al 2,5 per cent de les inversions pressupostades per l’Estat en tot el territori nacional, entenent per inversió base la mitjana de la inversió pressupostada per l’Estat per a les Illes Balears en els exercicis de 2005 i de 2006. A més es fixava una quantitat mínima: els 3.000 milions. Però els resultats de l’equació eren molt semblants als que s’obtindrien amb la fórmula catalana.

Sembla, però, que el govern d’Espanya, i especialment el ministre Solbes, no volgué fixar quantitats, fet que òbviament complicava la negociació i alterava l’acord a què s’havia arribat. Però finalment aquest s’ha produït i, segons llegeixo als diaris, es concreta en dos punts:

Inversions de l’Estat

Diu la disposició transitòria vuitena que: 1. Mientras las Cortes Generales, en aplicación de lo previsto en la Disp. Adicional XXX no aprueben la modificación de la Ley 30/1988, de 29 de julio, del Régimen Especial de las Illes Balears y, en todo caso en un plazo no superior a siete años, la inversión del Estado se establecerá atendiendo a la inversión media per cápita realizada en las Comunidades Autónomas de régimen común, determinada con arreglo a la normativa estatal, homogeneizando las actuaciones inversoras realizadas en dichas Comunidades para permitir su comparabilidad y teniendo presente las circunstancias derivadas de los hechos diferenciales y excepcionales de las Illes Balears con incidencia en la cuantificación de la inversión pública.”

Si no ho entenc malament, aquesta disposició ens garanteix que, a partir d’ara, i durant set anys, i mentre no disposem d’un nou règim especial, l’Estat farà a casa nostra la mitjana de les inversions que destini a les altres comunitats. És a dir que la fórmula ens assegura que, a partir d’ara, en les inversions que l’Estat farà a les Balears no es generarà dèficit respecte de les altres comunitats autònomes. En definitiva, que a partir del nou estatut no podrem queixar-nos perquè se’ns tractarà com als altres. Fantàstic! Però jo em demano: I el dèficit que Matas va qualificar en 3.000 milions d’euros, qui el satisfarà? Si a partir d’ara l’Estat inverteix el que ens correspon –la mitjana de les inversions que es faran a totes les comunitats autònomes de règim comú- sembla que tenim garantit que el forat en inversions no creixerà, però i el forat anterior? Com es resoldrà aquest “dèficit històric en inversions” que els uns i els altres havien quantificat en 3.000 milions d’euros?

El règim especial

Potser la resposta a això ha de venir dada pel nou règim especial. Però el text que s’ha filtrat a la premsa diu:

Disposición Adicional sexta: 1. Una ley de las Cortes Generales regulará el Régimen Especial balears que reconocerá el hecho específico y diferencial de su insularidad. 2. Para garantizar o anterior, en esa ley se regulará un instrumento financiero que, con independencia del sistema de financiación de la Comunidad Autónoma, dote los fondos necesarios para su aplicación.”

Jo no dic que la disposició no sigui correcta, però fixeu-vos que no posa cap termini d’execució ni tampoc apunta en quina direcció ha d’anar aquesta llei de règim especial: només fa referència al fet de la insularitat com a definidor de la “diferència”. És això suficient per a garantir un règim adequat? A aquesta pregunta jo respondria que és suficient, però no necessari, en el sentit que pressuposa tan poca cosa que no garanteix que el text que s’aprovi, si s’aprova algun dia, respongui a les expectatives que ha creat. Encara més: tinc la impressió que si a Madrid governa un partit que no governa a les Balears, difícilment el govern d’aquí donarà com a bo el règim que aprovin les Corts generals. Encara que, certament, l’acord entre tots es pot acabar produint.

En definitiva, que tinc els meus dubtes que aquest “pacte històric” signat a Madrid, el passat 22 de novembre, respongui a les expectatives que els nostres diputats al Parlament de les Balears havien posat en el text que van aprovar fa uns quants mesos. Que tots els negociadors estiguin satisfets no és suficient perquè la resta dels mortals deixem d’estar una mica confusos.

El nou estatut: de la incoherència dels uns al ridícul dels altres

23 Novembre 2006

Estimat director: Els qui seguim amb una mica d’interès els esdeveniments que se succeeixen al Congrés dels diputats en allò que fa a la tramitació del nou Estatut d’autonomia per a les Illes Balears (que no devem ser més d’una dotzena) contemplem atònits l’estira i arronsa que duen a terme els nostres representants polítics a la Cambra baixa, i més concretament els socialistes i els populars.
(more…)

Negre futur per a l’Iraq

16 Novembre 2006

Estimat director: Tot i que el president dels Estats Units, George W. Bush mantén el seu discurs de sempre (“Nosaltres romandrem a l’Iraq, nosaltres ens batrem a l’Iraq i nosaltres guanyarem”) cada dia que passa sembla que el problema en aquell país es va agreujant i que cap de les iniciatives que es duen a terme permet d’arribar a bon port. Avalua, si més no, les dades que s’han produït durant les darreres setmanes:
(more…)

Encara més sobre el procés de pau

9 Novembre 2006

Estimat director: El meu article de dilluns passat ha provocat diverses reaccions. De les que m’han arribat a mi, la majoria són favorables, però veig que ha produït un fort malestar entre els qui es mostren d’acord amb les tesis de les associacions majoritàries de víctimes del terrorisme i, per què no dur-ho?, també amb les del Partit Popular. I penso això perquè he rebut un correu d’un antic company que em deia el següent:

“Sr. Josep M Quintana:

Crec que amb el teu darrer article publicat al Diari Menorca “Dues actituds diferents”, t’has “passat” i has estat injust.

Compares les actituds de la jove irlandesa i la del teu sogre amb les de les associacions de víctimes del terrorisme d’ETA. Sincerament considero que mescles ous amb cargols, peres amb pomes,….En la teva feina no mescles metres amb iardes sense fer alguna conversió, cosa que en aquest tema no fas.

A Irlanda hi ha hagut alguna mena de desarmament i declaració de disculpes pels danys físics produïts. Ben al contrari que aquí, rearmament amb el robatori recent de pistoles i mostres clares per part dels pistolers d’ETA de que no mostren cap actitud de disculpa cap els familiars de les víctimes, per veure-ho basta no ser cec amb l’actitud del vidrier o la dels recentment jutjats.

En quant al teu sogre, ja l’hagués volgut veure en el judici, si davant ell els botxins dels seus familiars se n’haguessin rigut, insultat, amenaçat de mort,…, que és el que fan contínuament els terrorismes.

Ben cordialment”

Si et fixes en l’argumentació veuràs com allò que es pretén per damunt de tot en aquest escrit no és criticar-me, sinó criticar el procés de negociació que ha iniciat el PSOE, procés que, des que ha començat, ha tingut l’oposició frontal del PP i de les associacions a què jo feia referència, els quals asseguren que no es pot parlar fins que els terroristes hagin deixat les armes i hagin també demanat perdó, adduint com a argument d’autoritat que així es va fer a Irlanda.

Tanmateix això no és cert ni d’un bon tros, perquè l’argument oblida que a Irlanda, quan Toni Blair va iniciar fa deu anys els contactes i els diàlegs amb l’IRA, no s’havia produït cap desarmament, ni tampoc cap terrorista havia demanat perdó. I oblida també que, entremig del procés, s’han produït atemptats i problemes de tota índole que, en algun moment semblava que el farien fracassar. Sortosament, però, i gràcies a la tenacitat i a la fermesa de Blair i de tots els qui s’han involucrat en aquest intent de reconciliació, sembla que la pau sigui a tocar després de més de trenta anys de lluita cruel i fratricida a l’Ulster.

Convé, però, precisar encara més coses perquè, si els intents seriosos de diàleg s’iniciaren el 1996, no fou fins el 1998 quan, en els dits “acords del Divendres Sant”, es va pactar que l’IRA lliuraria les seves armes, i no fou fins al 6 de maig de 2001 –tres anys més tard!- que l’IRA obrí els seus arsenals després de reiterats ultimàtums. I recorda, amic director, que, fins i tot lliurades les armes, encara hi ha alguns sectors protestants que no creuen que l’entrega s’hagi fet bé. D’altra banda, ha estat durant el procés –no al principi o abans del seu començament, com pressuposa el meu interlocutor- que s’han produït reconciliacions com la dels dos personatges de què jo parlava. I això a pesar de grups com els membres de l’Ordre d’Orange que fan tot el que poden per a mantenir encesos els odis.

I per acabar el seu escrit, el meu interlocutor fa una afirmació –la referent al meu sogre- que considero d’una gran baixesa moral. Ell pressuposa –vaja, dóna per fet!- que perdonar els assassins del seu pare, del seu oncle, del seu sogre i del seu cunyat, evitant així que algun d’aquests fos condemnat a mort- era una bagatel·la comparat amb l’esforç que haurien de fer les actuals víctimes del terrorisme, si és que es decidissin també a perdonar.

Aquest és, amic director, l’argument que fan servir les persones que posen la seva virtut com a mesura de totes les coses: com que jo, o els meus, o les persones a qui jo dono suport per la seva ideologia, no saben perdonar, aleshores ningú (en cap cas) no ho pot fer. I si ho fa, és que la situació devia ser objectivament molt menys dolorosa.

Repeteixo que poques vegades havia escoltat un argument de més baixesa moral. Perquè el fet de què tractem (perdonar el terrorista o l’assassí d’algú molt pròxim) és una qüestió que té valor per ella mateixa i, per tant, independent de la realitat política en què s’enclou. És independent, per tant, de si ho fa un home després d’una de guerra (¿per ventura creu el meu crític que els botxins del pare del meu sogre li van demanar perdó abans que ell els perdonés?) o a l’inici d’un procés de pau.

Retornant al procés de pau endegat per Rodríguez Zapatero, aviat ens trobem, però, amb un problema afegit. Des del mes de març de 2004, hi ha tota una dreta en aquest país que s’ha mostrat incapaç de pair el resultat electoral que els fou advers, i aquesta incapacitat els fa lliscar per una espiral que no té fre ni aturada. Tot el que fa el govern socialista és dolent, ignominiós o amoral. I per això mateix, el tímid procés que ha iniciat Rodríguez Zapatero (procés no gens fàcil i de gran risc polític per al president del govern) els sembla d’una immoralitat absoluta perquè es fa –són paraules de Rajoy- traint els morts.

Novament una altra acusació tan cruel com injusta. I amb això no vull dir que no s’hagin comès errors, però també et puc assegurar que, ho facin bé o malament els socialistes, els arguments de la dreta no em convencen, entre d’altres raons perquè, en tots els casos que conec de terrorisme lligat a un problema polític que tingui suport popular –i el basc en té, com també el tenia el d’Irlanda del Nord-, si bé la finalitat no justifica els mitjans i, doncs, no redimeix els terroristes, que continuen sent assassins, això no implica que el problema s’hagi d’abordar necessàriament com s’abordaria la lluita contra una banda armada de mafiosos o contra el crim organitzat, d’ací que no sigui necessàriament criticable que, en un cas com el del terrorisme basc, l’Estat faci un esforç per mirar de resoldre aquest problema sense perdre la dignitat. I no basta que Mariano Rajoy digui que s’han traït els morts perquè això sigui cert, ni tampoc que acusi el govern d’haver fet renúncies inacceptables perquè el que diu sigui veritat, perquè en aquest procés ni tan sols els presos s’han acostat al País Basc, a diferència del que va succeir quan Aznar inicià l’anterior procés, penso que era l’any 1998, sense que ningú no el critiqués aleshores.

I per acabar et diré que accepto que puc equivocar-me en l’avaluació de les coses, ja es tracti del procés iniciat per Rodríguez Zapatero, de la realitat irlandesa o fins i tot de com va acceptar el PP el resultat electoral, però el que no accepto és que algú pugui negar que hi ha dues maneres d’afrontar el perdó. Uns (els més grans) saben donar-lo sense esperar res a canvi, mentre d’altres només saben dar-lo sota condició.

L’auge cada cop més viu de l’extrema dreta a Europa

2 Novembre 2006

Estimat director: Després d’acabada l’era comunista, els partits d’extrema dreta de l’Europa balcànica no han obtingut cap èxit electoral tret del cas de Sèrbia i de Rumania. El partit de la Gran Rumania (PRM) i el Partit Radical Serbi (SRS) poques vegades havien assolit la barrera del 10% dels vots durant els darrers quinze anys, però el SRS ha fregat per dos cops el 30% i Corneliu Vadim Tudor, el líder del PRM, ha recollit un terç dels sufratis en la segona volta de l’elecció presidencial l’any 2000. A Sèrbia, només la invalidació de l’escrutini a causa de la poca participació, va impedir que Vojislav Seselj, el lider del SRS (actualment jutjat a La Haia per “crims de guerra” comesos durant les guerres iugoslaves), assolís la presidència l’any 1997. (more…)

Antoni Gutiérrez Díaz

26 Octubre 2006

Estimat director: Fa un parell de setmanes va morir Antoni Gutiérrez Díaz, “el Guti”, un dels històrics de la lluita antifranquista i de la transició democràtica a Catalunya. Dirigent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i més tard d’Iniciativa de Catalunya-Verds (ICV), estava en coma irreversible des del passat 30 de setembre, després d’haver sofert una parada cardiorrespiratoria a Santiago de Compostel·la, ciutat a la qual havia acudit per a pronunciar una conferència.

Nascut en 1929 a Premià de Mar (Maresme), la dilatada trajectòria política del Guti va començar a la Universitat de Barcelona, on va estudiar Medicina i es va especialitzar en pediatria. Va participar en el llavors il·legal Sindicat Democràtic d’Estudiants fins que, el 1959, va ingressar en el PSUC, el partit de referència de la lluita contra la dictadura del general Franco. Després d’exercir durant un temps la seva professió en diversos hospitals de Barcelona, va decidí dedicar-se exclusivament a la política. Això succeïa l’any 1969, dos anys després d’entrar en la direcció del PSUC de Barcelona. Aquesta decisió li va valer diverses detencions i empresonaments, i fins i tot fou sotmès a un consell de guerra. Va ser condemnat a vuit anys de presó, dels quals en va complir tres, de 1962 a 1965, a Burgos. Anys més tard, el 1973, va tornar a ser empresonat –aquest cop durant tres mesos-, per ser membre de la Assemblea de Catalunya. Ja en plena transició, l’octubre de 1977 va assumir el càrrec de secretari general del PSUC, que aleshores estava plenament immers en una lluita fratricida entre els dits eurocomunistes i els representants de l’ortodòxia prosoviètica. (more…)

Mateu Martínez

19 Octubre 2006

Estimat director: Vaig conèixer Mateu Martínez arran de ser designat conseller del Consell Insular de Menorca, l’any 2003. No puc dir, doncs, que el coneixia de tota la vida ni tampoc que he travat amb ell una llarga amistat, i tanmateix no m’he de privar de dir que m’ha semblat una persona de vàlua. Més aviat sec, una mica distant, poc dat a l’afalagament, penso que l’exconseller ha de ser –vaja, és!- una persona amb la qui el diàleg s’ha de sostenir a base d’idees i amb la qui no ha de resultar gaire fàcil mantenir una conversació banal.

No tot el que jo li he proposat en la no molt llarga (però sí regular) relació que hi he mantingut li ha estat plaent, i fins penso que en algun cas m’ha estat una mica difícil convèncer-lo, però quan hem arribat a l’acord, la seva paraula sempre ha estat definitiva. D’altra banda, aviat he vist que amb Mateu Martínez compartia el compromís amb la llengua i amb la cultura catalanes, i no debades ell ha estat una de les persones més ridiculitzades (després del batlle de Maó, aquest per raons òbvies) per aquella mena de “prepartit” que embruta carrers i façanes amb adhesius i que només sap escriure un únic article (això sí, en tres-cents capítols), per a vergonya de tots. I tinc la impressió que també compartia amb ell una certa rigorositat en la manera de fer les coses.

Què ha d’haver succeït, doncs, perquè el PSM, un partit nacionalista, que estima i defensa la cultura catalana, ecologista, i que vol ser també rigorós, l’hagi despatxat? Mateu Martínez (en un gest que l’honora) no ho ha volgut explicar, entre altres coses perquè no volia fer mal al seu partit, però és necessari que els menorquins ens demanem i intentem saber què és allò que ha fet que el PSM decidís prescindir d’un home tan valuós com ell. I si l’exconseller ha callat, crec que el partit hauria de donar alguna explicació als electors que fos creïble, perquè les coses no succeeixen perquè sí, i no hi succeeixen sobretot en el món de la política. I cap partit decideix demanar la renúncia a un conseller propi a vuit mesos de les eleccions sense tenir poderoses raons per a fer-ho.

Atès, doncs, aquesta mena de pacte de silenci, jo apuntaré una hipòtesi que deixo a la consideració dels meus lectors. A mi em fa la impressió que Mateu Martínez no comparteix la laxitud que s’està observant en un sector (sembla que majoritari) del PSM en allò que fa referència a la política urbanística i a la construcció.

Partit extremadament proteccionista i conservador en aquests punts, sembla que també al PSM li hagi afectat (ni que sigui mínimament) la dita “febre del bloc de ciment” (evito la paraula “maó” perquè les conseqüències podrien ser aleshores catastròfiques). I posats a dir coses, afegiré que aquesta laxitud sembla que hagi coincidit amb la política seguida pel qui n’havia estat secretari general, Ramon Orfila, d’ençà que fou elegit batlle d’Es Mercadal.

Quan jo exposo aquesta hipòtesi (que segurament serà errònia) no faig, però, cap mena de valoració de la política de l’alcalde. No dic, per tant, que aquesta política de “gran creixement” que de manera indubtable ha seguit Orfila sigui bona o dolenta. En això no hi he d’entrar. Simplement la constato com un fet que em sembla, a més, indiscutible. I no m’estranyaria que, atès el caràcter d’home fort que sempre ha tingut Orfila dins el PSM, fos aquest l’element que ha ajudat a produir aquesta mena de “relaxament” (si és que ho podem dir així) del partit en unes matèries (l’urbanisme i l’auge de la construcció, especialment) que aquesta formació política sempre havia tractat amb força rigor, en el cas del primer, i amb molta contenció, en el cas del segon.

Bé, potser tot són figuracions meves que han sorgit només de l’hermetisme del PSM en aquest episodi que tanmateix considero de gran transcendència (i sinó, espereu que passi el temps) per al futur d’aquest partit polític amb el qual mantinc clares diferències però també moltes afinitats.

I acabaré amb una maldat. És aquesta: Se’m fa difícil d’entendre que Manel Martí, que ha estat director general del dimitit Mateu Martínez, accepti ara de substituir-lo. I això perquè acceptar el càrrec quan el partit ha demanat la dimissió del qui era conseller per clara discrepància amb les tesis de la direcció, penso que només es podia fer si també ell (el director general) estava en desacord amb el qui fins ara ha estat el seu superior jeràrquic. Però hem de pressuposar que no ho estava, en desacord, perquè en aquest cas és evident que hauria d’haver dimitit abans. I si estava d’acord amb Mateu Martínez, per què no l’acompanya en la seva discreta i elegant retirada?

Les televisions catòliques

12 Octubre 2006

Estimat director: Fa uns dies vaig llegir a la premsa que entre els dies 10 i 12 d’octubre (per tant la reunió deu acabar avui), se celebrava a Madrid un Congrés Mundial de Televisions Catòliques. Aquesta reunió haurà aplegat a més de 300 experts de 40 països per a discutir, entre altres coses, “qué es ser católico en televisión” –segons copio literalment de la premsa.

La notícia m’ha sobtat una mica perquè en un món on pràcticament han desaparegut els mitjans de comunicació confessadament partidistes (ja no hi ha, com hi havia hagut, diaris “co-munistes”, “liberals”, “conservadors”, “republicans” o bé “monàrquics”, ni conec tampoc televi-sions que es declarin socialistes, conservadores o comunistes) ens trobem amb una confessió religiosa que ha decidit de tenir “televisions catòliques”, així, sense mixtificacions. (more…)

La democràcia i el diàleg intercultural

5 Octubre 2006

Estimat director: De manera força sorprenent, Sartre inicia l’assaig La Republique du silence (Situations, III, Gallimard, 2003) amb aquesta frase: “Jamais nous n’avons été plus libres que sous l‘occupation allemande”(“Mai no hem estat tan lliures com sota l’ocupació alemanya”), i és també aquesta frase la que modifica lleugerament Ramin Jahanbegloo quan afirma que “Mai no hem estat tan lliures com sota la República islàmica”.

Ramin Jahanbegloo és una figura eminent de la vida intel·lectual iraniana, un home que dirigeix el departament d’estudis contemporanis del Centre de recerques culturals, una ONG força activa a Teheran. Diplomat a la Sorbona i a Harvard, ha estat professor de filosofia política a la universitat de Toronto (Jahanbegloo posseeix la nacionalitat canadenca), també al Centre d’estudis de societats en desenvolupament a Nova Delhi, i és un dels fundadors de la revista de debats iraniana Goft-e-gou que, segons llegeixo, significa “Diàleg” (more…)

L’homenatge

28 Setembre 2006

Estimat director: Molt em temo que he decidit tocar avui un assumpte d’aquells que generen adrenalina, em refereixo al polèmic homenatge que l’Ajuntament de Ciutadella ha decidit fer a la memòria de 13 “persones que perderen la vida durant la guerra civil per mor de les seves ideologies i/o creences”, eufemisme que edulcora la sol·licitud que promogué aquesta resolució, la qual parlava clarament de “víctimes de la repressió marxista desencadenada pel Front Popular en el transcurs de la guerra civil espanyola”, frase que reflecteix l’esperit que batega en el fons de la resolució municipal.

Jo no entraré en les raons que han esbossat els promotors de l’homenatge d’aquells terribles assassinats que se succeïren a Menorca entre els mesos d’agost i de novembre de 1936, perquè recordar els morts, i més si aquests han caigut assassinats, sempre és respectable, i això encara que les víctimes professessin una ideologia que no compartim. El problema no és recordar-los, pregar per ells (si és que som creients) o bé investigar, debatre o, fins i tot, discutir en un ambient de calma i d’assossec sobre les raons que feren que un país com el nostre es dessagnés en una guerra cruent, el problema és que, durant segles, l’esport dels espanyols ha estat (i pel que veig, continua essent) de llençar-nos els morts a la cara: els dels uns contra els dels altres i els dels altres contra els dels uns, adduint per a fer-ho –això sempre!- muntanyes de raons. (more…)


%d bloggers like this: