La Veneçuela d’Hugo Chávez

by

Estimat director: Avui et voldria parlar d’un país (Veneçuela) que no és fàcil d’entendre, i d’un polític (Hugo Chávez) la personalitat del qual, si bé convida a fer d’ell una crítica fàcil a causa del populisme xaró i de la verborrea pseudorevolucionària que practica, és però més difícil d’avaluar en profunditat quan l’observador intenta estudiar i comprendre objectivament la realitat del país que governa, perquè les realitzacions socials que s’han produït durant el seu mandat no són simple propaganda, i tampoc podem dir que el sistema democràtic veneçolà hagi esdevingut una quimera, com ho demostra el fet que Hugo Chávez hagi guanyat novament les eleccions (comicis que cap observador internacional –ni tampoc l’oposició- ha qüestionat) per més de vint punts al seu contrincant de dreta, Manuel Rosales.

Tanmateix, el llenguatge extremadament radical que, a favor del socialisme, fa Hugo Chávez, les seves contínues lloances a la resistència iraquiana contra “les forces imperialistes”, la defensa de personatges tan polèmics com Hassan Nasrallah, el líder libanès de Hesbollah, l’aproximació a la Cuba de Fidel Castro, l’atac constant a la política exterior dels Estats Units o la befa continuada de què és objecte el president nord-americà (a la tribuna de l’ONU, on va parlar després de Bush, Chávez va dir que encara sentia olor de sofre), a pesar, doncs, de tot això, Washington no ha inscrit Hugo Chávez a la llista de terroristes internacional (cosa que sí que ha fet amb alguns dirigents àrabs). D’altra banda, Chávez no ha provocat tampoc un dalt a baix en el sistema econòmic del seu país, on el repartiment de milers de milions de dòlars en ajuts als més desfavorits, no ha inclòs una transformació del sistema econòmic, fins al punt que podem afirmar que Veneçuela continua essent un país netament capitalista on els pobres cada dia són menys pobres, però els rics són també cada dia més rics.

Em diràs que això és tan mal d’entendre com la quadratura de la circumferència, però té una explicació que hem cercar en el boom del preu del petroli d’aquests darrers anys.

En efecte, el sector del petroli, que controla l’empresa nacional PDVSA, representa el 25% del PIB del país. Avui Veneçuela és ja la cinquena potència exportadora de petroli, i des de l’any 2000 fins ara, basteix de combustible molts estats. En el primer lloc de la llista hi trobem Cuba, però també d’altres estats de l’Amèrica central i del Carib, Bolívia (petroli a canvi de soja), Nicaragua (que rep 28.000 barrils cada dia), Gran Bretanya (a canvi d’assistència tècnica) i fins els Estats Units compren petroli a Hugo Chávez. I val a dir que l’augment del preu del petroli a més de 60 dòlars ha significat un gran negoci per a l’estat veneçolà.

Sense tocar, doncs, les estructures de la societat capitalista, però aprofitant els guanys del petroli, el govern d’Hugo Chávez ha destinat una gran part del benefici obtingut –l’equivalent al 18% del PIB- a “missions socials”. Entre les més importants podem destacar les següents: “Mar Adentro”, que consisteix a crear dispensaris de salut molt ben equipats i situats tots a les barriades més pobres, perquè els més desfavorits hi tinguin accés gratuït i directe; “Mercal”, que consisteix a crear una cadena de supermercats subvencionats que ofereixen als veneçolans provisions i aliments a molt baix preu; i “Robinson I i II”, un programa dedicat a gent marginada que ha permès que més d’un milió d’analfabets hagin après a llegir.

Tots aquests programes han comportat, doncs, un gran suport als menys desvalguts i han permès que el salari mínim augmentés durant el mandat de Chávez en un 327%, passant de 120.000 a 512.000 bolívars (uns 200 euros al mes), que no és gran cosa, contemplat des de la nostra perspectiva europea, però que lògicament ha incidit d’una manera clara en l’augment del nivell de vida dels veneçolans més pobres i desvalguts.

El que sorprèn, però, de la política de Chávez és que aquesta inversió de milions de dòlars per millorar la salut i l’educació dels pobres, no han implicat, com et deia, un canvi de les estructures econòmiques ni dels drets que regulen la propietat. L’Estat, és cert, ha fet expropiacions de terres ermes per intentar una reforma agrària i ha ajudat a crear cooperatives de treballadors agrícoles, però no ha confiscat terres ni empreses, ni tampoc ha modificat el sistema de producció, que segueix essent capitalista; política que ha permès a l’elit més poderosa respirar alleugerida (tot i que aquesta elit no estima Chávez ni tampoc el vota), i ha provocat, en canvi, un fort descontentament entre els sectors més radicals de l’esquerra que aspiraven a una reforma a la cubana que Chávez no ha fet.

Així doncs, tot i que en el fragor dels seus discursos, Chávez utilitzi sempre un llenguatge revolucionari i faci afirmacions tan contundents com aquella que diu que “el capitalismo arrastrará a la humanidad hacia su destrucción”, penso que podem afirmar que a Veneçuela mai no s’havia conegut una època tan favorable com aquesta per guanyar molts diners i fer alhora grans despeses.

Sense anar més lluny et diré que, l’any 2005, el PIB veneçolà ha augmentat un 9,4 per cent (el PIB espanyol per càpita va créixer un 2,6 per cent de 1995 a 2005, i tenim l’expectativa de creixement del 3,3 per cent durant el 2006). La banca ha registrat una augment exponencial dels dipòsits i també dels préstecs. Durant el 2006 s’hauran venut no menys de 300.000 vehicles –bona part dels quals són models de luxe, i el preu dels immobles rivalitzen amb els de Manhattan (això segons dades que ha publicat The Guardian, Londres, un diari no gens sospitós).

Chávez no és, doncs, un polític bon de definir. Es tracta d’un home que fa uns gestos i usa un llenguatge que sovint irrita als demòcrates europeus, perquè gestos i llenguatge responen als esquemes d’un populisme que, des del nostre punt de vista, freguen la demagògia. D’altra banda és un polític que mantén posicions internacionals força heterodoxes, que intenta d’estendre el que ell denomina la “revolución bolivariana” a d’altres països sudamericans, que es declara amic i admirador de Fidel Castro, que fa de la crida contra l’imperialisme nord-americà un sistema de vida, que cada dimenge es dirigeix als seus electors en un programa televisat, “Aló Presidente”, que a nosaltres ens faria vergonya de veure, que abandona sota falsos pretextos la comunitat andina i dinamita les negociacions de Viena, que dóna suport al programa iranià d’enriquiment d’urani, que estreny, com ja he dit, els seus lligams amb Hamas i amb Hezbollah, i que no amaga una indiscutible simpatia pel govern comunista de Corea del Nord. Tot això i molt més fa, doncs, d’aquest home, que (no ho oblidem) va tenir un passat colpista, un heterodox de la política i una mena d’offsider mal de qualificar.

Tanmateix la realitat és la que és, i ningú no pot dir, ara per ara, que la “democràcia participativa” que va integrar a la Constitució de 1999 sigui un engany. Com no podem tampoc afirmar que ho sigui l’augment del salari mínim, ni les grans inversions que s’han fet al país en salut pública, escoles, i assistència social.

Hugo Chávez és, doncs, un polític complex que haurem d’anar definint pels seus actes, i respecte del qual no és fàcil prendre una posició objectiva i sense parti pris.

Anuncis

%d bloggers like this: