Josep Maria Quintana

Cinc mesos després que hagi caducat el mandat dels membres que componen el Consell General del Poder Judicial –l’òrgan de govern dels jutges-, la reforma segueix encallada perquè no es pot fer sense l’acord dels dos grans partits. El joc de majories qualificades que exigeix la llei que regula l’elecció d’aquest Consell dóna de fet dret de veto al PP i al PSOE, que necessiten posar-se d’acord per fer els nomenaments. I com que ni l’un ni l’altre pretenen elegir per als càrrecs els millors sinó els “més nostres”, aleshores la renovació esdevé impossible.

Segons deia El País ahir, el PP exigeix nou consellers seus, mentre que el PSOE creu que el número d’aquests ha de ser proporcional a la composició parlamentària, i n’hi ofereix vuit, xifra que l’altre no accepta, perquè amb vuit no podrà bloquejar ni modelar la composició del Tribunal Suprem ni del Tribunal Constitucional.

Vol dir això que el PP és un partit impresentable? No, vol dir que tots dos són impresentables, perquè ni l’un ni l’altre actuen moguts per raons ètiques o d’eficàcia, ans persegueixen només el propi interès, i això no és de rebut,

Jo no sóc contrari, en principi, al sistema d’elecció actual, però vistes les circumstàncies, penso que farien bé els partits de tornar al sistema antic, que Alfonso Guerra va fer modificar durant la primera majoria absoluta del PSOE per tal de poder d’alguna manera apoderar-se de l’òrgan de govern dels jutges. D’aleshores ençà, l’únic que hem aconseguit és transformar aquest òrgan amb un apèndix dels partits.

No es que pensi que finalment Bayrou guanyarà la presidència francesa. És francament difícil, però la seva candidatura ha posat de manifest que hi ha un gran sector de la societat francesa que no es troba a gust amb la polarització actual.

Ho he escrit aquí més d’un cop i l’altre dia ho parlava, a través del Skype, amb el meu fill que viu a Toulouse. A Espanya, em deia, li fa falta un Bayrou, com també li fa falta a França en els moments actuals. Entre altres coses perquè ell pensa que, si França ha de decidir finalment entre Sarkozy y Royal, acabarà votant a favor de Sarkozy.

Curiosament, això mateix opina Francesc-Marc Álvaro en un interessant article que publicava ahir La Vanguadia. Ell m’evita d’haver d’escriure jo el que penso respecte d’aquest punt. Us el transcric perquè val la pena que el llegiu i el mediteu una mica:

Un Bayrou para la Moncloa

FRANCESC-MARC ÁLVARO – Estamos abocados al choque de trenes. Si algo no lo remedia, la campaña de las elecciones generales del año próximo se convertirá en la apoteosis de la nueva versión, posmoderna y aseada, de las dos Españas a cara de perro y garrote en mano. Por un lado, unPP convertido en una derecha extrema y reaccionaria. Por otro, un PSOE transformado en un guirigay progre, hueco y gesticulante. Cuanto más duros y vociferantes se ponen los populares, más desdibujados y frívolos se proyectan los socialistas. El ciudadano que no se conforma con asumir un escenario plano donde fachas y progres han ocupado todo el espacio lo tiene complicado para ir a votar. Fuera de Catalunya, País Vasco, Galicia y Canarias, el elector vive en un bipartidismo de hecho y, ante la disyuntiva de decidir quién deberá ser el inquilino de la Moncloa, todo se reduce a escoger entre un Rajoy uniformado de salvador ofendido de la patria y un Zapatero disfrazado de voluntarioso campeón del buen rollito y la vaguedad.

Descorazonador.

El centro político se ha ido al garete en España. Sólo existe, de manera excepcional, en Catalunya y el País Vasco, gracias a formaciones como CiU y PNV, movidas por una perenne voluntad de pacto y acreditadas largamente en la gobernabilidad y el tono moderado. Más allá, el abismo. El sociólogo y estratega socialista José Félix Tezanos lo explicó muy bien en una entrevista que La Vanguardia publicó el 10 de diciembre del año pasado. Para el director de la Fundación Sistema, “la gran paradoja hoy en España es que el gran espacio de centro no lo acaba de ocupar nadie”. “Lo ocupan algunos partidos nacionalistas, pero no en el conjunto de España”, dice. El reconocido teórico, cercano a Alfonso Guerra, sostiene que el centro “es un espacio totalmente desierto, lo cual puede dar lugar a un aumento de la abstención”. “Estamos – añade Tezanos- en una situación muy dinámica que puede afectar a todos los partidos. Las fugas de votos son cada vez más posibles. La conclusión que deberían sacar los partidos es que ya no existen cheques en blanco: el elector es cada vez más crítico”. Las elecciones municipales, con los escándalos de corrupción como telón de fondo, pueden dar alguna pista acerca de todo esto, pero la naturaleza de esta consulta obliga a contener las interpretaciones generalizadas; al fin y al cabo, en los pueblos y ciudades el perfil de los candidatos pesa mucho más que las marcas políticas. No será hasta los comicios legislativos del 2008 cuando podremos comprobar, sin pantallas correctoras, los efectos en las urnas del actual clima incendiario que preside la dialéctica entre el Gobierno socialista y el PP. De momento, miremos hacia Francia, donde está ocurriendo algo nuevo en la carrera de las elecciones presidenciales.

Nuestros vecinos franceses, que hasta hace cuatro días parecían estar condenados a decidir entre la socialista Ségolène Royal y el conservador Nicolas Sarkozy, han visto crecer en los sondeos las expectativas del líder y candidato de la UDF, el centrista François Bayrou. La tercera vía de Bayrou, más concreta que las filigranas retóricas de Royal y más conciliadora que la contundencia efectista de Sarkozy, puede atraer a quienes piensan que ahora conviene huir de los extremos para ensayar una salida practicable de reformas posibles. Un nuevo enfoque que saque del fango las ruedas de la República sin grandes sobresaltos.

No sabemos si la oferta Bayrou será un globo que va a deshincharse o, por el contrario, adquirirá la solidez de una auténtica alternativa. Estemos atentos. Pase lo que pase, lo mejor del caso, y lo que puede ser ilustrativo para la política española, es la existencia de una tercera figura en liza que, hoy por hoy, toma cuerpo y amenaza con romper el duelo entre los presuntamente renovadores candidatos del PS y de la UMP.

Salvando todas las distancias entre las presidenciales francesas y las legislativas españolas, es pertinente preguntarse – en medio del ruido que proviene de Madrid- si sería posible que surgiera ahora una nueva oferta electoral que se ofreciera para superar la partida a todo o nada que juegan PP y PSOE. Bastantes votantes podrían suscribir hoy un aviso que rezara: “Se necesita con urgencia un Bayrou para la Moncloa”. Quizá serían los mismos electores que no se resignan a vivir bajo el signo de las dos Españas, caricatura cansina que convierte el circo político en un chaparrón constante de graves descalificaciones, demagogias altisonantes, amenazas apocalípticas y reducción del adversario a algo peor que un enemigo. Acaso con más motivos que en Francia, la creación en España de un proyecto que restaure el centro político deviene hoy un deber cívico. En 1986, Miquel Roca y sus aliados, a bordo del Partido Reformista Democrático, intentaron dar con un país que no se resignara al blanco o negro. No tuvieron éxito en aquel empeño, quizás no era el momento. Ahora podría serlo. Tal vez.

¿Retomar la deseable Tercera España o animar el retorno al sentido común y a la capacidad de pacto? Un poco de todo. Los amplios sectores moderados de la sociedad española, los que votaron durante años a González y los que, en el 2000, apoyaron a Aznar, no pueden estar satisfechos con el actual paisaje. Poco a poco, la credibilidad de las instituciones se va degradando y sólo los muy convencidos de cada bando, los que portan las pancartas de turno, se sienten seguros. Los demás necesitamos un Bayrou para el 2008

La transformació del règim polonès, que ha passat del comunisme del general Jeruzelsky al nacionalisme integrista dels bessons Kaczynsk,i és un dels fenòmens que més destaca en el panorama europeu actual.

La crisi del comunisme, la lluita protagonitzada a les drassanes de Gdansk pel sindicat Solidarnosk, que dirigia Lech Walessa, la particular intervenció del papa Joan Pau II a través d’un pacte secret amb els Estats Units (vegeu la meva lletra de batalla “La lluita contra l’imperi del mal”, 05.05.05), i la força que, com a moviment pendular de revenja, ha agafat finalment l’integrisme, recolzat molt directament per sectors catòlics ultraconservadors, com el de Radio Marija (vegeu també la meva lletra de batalla “Polònia: novament la creu i l’espasa”, 16.02.06), està conduint a uns extrems difícilment acceptables.

La darrera mostra d’això és la llei coneguda amb el nom de “Lustrazia”, vocable que sembla que significa més o menys “Neteja”, la qual inicia sens dubte una època de “caça de bruixes” que faria ben segur les delícies del recordat (i no per bé) senador Mc Carty.

Segons aquesta llei, qualsevol que exerceixi la funció pública (des del carter a l’escombriaire), però també els professors, els acadèmics, els periodistes, etc, hauran de fer una declaració jurada confessant si col·laboraren o no d’alguna manera amb el comunisme. Si ho fan, s’assegura que no hi haurà represàlies, però si es neguen a fer-ho, aleshores se’ls privarà durant deu anys de tota classe d’activitat pública.

A això se li ha de dir, amb bones paraules, feixisme, ja que, en el fons, aquesta mena de pràctiques són les que es duien a terme en el règims nazis i feixistes, així com també en els comunistes que hi ha hagut arreu del món.

Penso que algú haurà de reaccionar. El camí que està seguint Polònia no es correspon amb les coordenades actuals de la Unió Europea. De fet, no estaria gens malament que l’Església Catòlica, que tant va lluitar contra els comunismes polonesos, digués també alguna cosa contra els germans bessons Kaczynski. Tant els uns com els altres són enemics de la llibertat.

La ruptura espectacular d’Eric Besson –exresponsable d’economia del Partit Socialista Francès- amb aquest partit i, especialment, amb Ségolène Royal ha esdevingut un nou entrebanc en la carrera d’aquesta vers la presidència de França. En un llibre entrevista – Qui connaît Madame Royal?, – Besson diu coses molt dures contra la candidata. Entre d’altres aquestes: “Penso, en consciència, que Ségolène Royal no ha de convertir-se en presidenta de la República. No ho desitjo per al meu país i ho temo per als meus fills (…) Ens trobem en un pendent molt perillós per a França si guanya (…) Només la seva pròpia glòria la motiva.”

Tot i que no hem de fer massa cas de les declaracions en calent després d’una ruptura, el cert és que Ségolène Royal continua anant sempre uns punts per darrera de Sarkozy a les enquestes.

Fa unes setmanes, va protagonitzar un més aparatós que real apropament als dits “elefants” del socialisme francès. Els seus antics opositors, Strauss Kahn i Fabius van fer-li costat. Fins i tot Lionel Jospin va dir que recolzava la candidata socialista, però sembla que la cosa hagi servit de poc perquè, fa dos dies, en una entrevista sostinguda davant les càmares de la televisió, concretament a France 2, Ségolène Royal, no sols va desmarcar-se dels vells dirigents, ans ho féu també del seu partit, el PSF. “L’elecció presidencial és per naturalesa una relació directa entre una persona i el poble francès, no és l’elecció d’un partit polític”, afirmà, i afegí que, cas de ser elegida, mantindrà també aquesta distància amb el partit. Val a dir, però, que, per diferenciar-se de Bayrou, va reconèixer que, malgrat tot, tenia un gran partit darrera.

És evident que cadascú segueix l’estratègia que més creu que li convé en aquestes coses. On verra!

Aquesta tarda, el PP durà a terme la seva enèsima manifestació contra tot i contra tots. Aquest cop l’acte cívic, que s’ha d’incloure en aquesta mena d’actes de protesta que Rajoy troba deliciosos, preciosos i extraordinàriament pacificadors, es farà a Navarra, a iniciativa del president del govern foral, senyor Sanz.

Tornarem escoltar allò de “Navarra no se vende” i tantes coses més amb les quals ens martellegen cada dia els populars, tot i que la vicepresidenta del govern, la senyora De la Vega, diu i repeteix que “lo podía decir más alto pero no más claro: Navarra no está en cuestión, no es negociable y los fantasmas que quiere agitar el señor Rajoy son eso,
fantasmas”.

Navarra és una matèria recurrent, tant per l’esquerra nacionalista basca, com per la dreta espanyola, que ordinàriament la treuen en els seus discursos en els moments més apassionants del debat i de l’enfrontament. De tota manera, convé que el lector sàpiga que, a diferència del que preveu la Constitució per a les comunitats autònomes en general, la federació mútua de les quals no es permet, pel cas de Navarra, s’estableix que (Disposició Transitòria Quarta):

“1. En el cas de Navarra, i a efectes de la seva incorporació al Consell General Basc o al règim autonòmic basc que el substitueixi en lloc del que estableix l’article 143 de la Constitució, la iniciativa correspon a l’òrgan Foral competent, el qual adoptarà la seva decisió per majoria dels membres que la componen. Per tal que dita iniciativa sigui vàlida, caldrà, a més, que la decisió de l’òrgan Foral competent sigui ratificada per un referèndum convocat expressament a aquest efecte, i aprovat per la majoria dels vots vàlids emesos.

2. Si la iniciativa no reeixís, només es podrà tornar a produir en un altre període de mandat de l’òrgan Foral competent, i en qualsevol cas, quan hagi transcorregut el termini mínim que estableix l’article 143.”

El debat, doncs, entorn de la unió de Navarra amb el País Basc no sols no és una matèria nova, sinó que és constitucionalment reconeguda, per tant, no és una qüestió amb la qual es pugui titllar els seus defensors d’antiespanyols o bé d’anticonstitucionals. Una altra cosa és que això, si es fa, s’ha de fer bé, en els termes marcats per la constitució, que són força clars, segons hem pogut veure.

De tota manera, si De la Vega assegura que el govern navarrès pot convocar una manifestació però que “no podrá decir que el futuro de Navarra está en cuestión, porque no es verdad” i això “el señor Rajoy lo sabe”, aleshores a què ve tant d’enrenou?

Molt em temo que estem en la lògica terrorífica de sempre: la de “España se rompe”, una lògica que probablement fa més en aquest sentit –vull dir en el de la ruptura d’Espanya- que no pas la política de diàleg, encara que aquest afecti a matèries de difícil acord.

Els Reis van iniciar dimarts passat la seva segona visita d’Estat a Algèria, que, segons ambdues parts, revalida l’excel·lent estat de les relacions bilaterals. Segons podem llegir a tots els diaris, el Rei va ser clar a Algèria: Espanya –va dir el monarca davant del president algerià, Abdelaziz Buteflika-, considera urgent trobar una solució política “justa, duradora i mútuament acceptable” per al Sàhara Occidental i va advocar per “la lliure determinació” d’aquest territori –posició aquesta que és la que, en el seu dia, va acordar l’ONU, encara que mai no s’ha pogut dur a terme per l’oposició del Marroc i per la tebior de tots els altres països implicats.

He de reconèixer que aquestes paraules tan clares del monarca em van deixar una mica tocat. No perquè jo no hi estigui d’acord (hi estic des d’un punt de vista teòric, encara que sé que mai no es durà a terme aquest referèndum d’autodeterminació perquè, vist el panorama polític actual, això no crec que sigui possible), sinó perquè les paraules del rei, pronunciades a Algèria, no s’adiuen gens amb les que, fa només unes setmanes, va pronunciar el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, al Marroc. En aquest cas, el president es va mostrar més pragmàtic que mai i, en línia amb el que pensa Rabat, va donar a entendre –si és que no ho va dir explícitament- que només acceptava l’autonomia saharahui sota sobirania marroquina.

Davant una divergència tan gran, Moratinos va matisar la posició del Govern assenyalant que no hi ha canvi de postura en la política espanyola pel que fa al Sàhara i va concloure de forma salomònica que “Zapatero va dir el que va dir al Marroc, però avui estem en una altra banda”.

Per ventura creu Moratinos que, en política internacional, avui es pot dir blanc i demà negre segons quin sigui l’interlocutor que ens escolta? De veritat que no ho puc entendre, i més si sabem que, quan el rei aborda matèries polítiques en els seus discursos, mai no parla sense tenir el vist-i-plau del govern.

He de dir que la contradicció flagrant del govern espanyol en aquest cas –com en tants altres- em sembla lamentable.

Aquestes darreres setmanes s’està produint un debat força interessant als Estats Units i també al Regne Unit sobre Israel i, més concretament, sobre les dificultats en què es troben alguns intel·lectuals jueus progressistes quan, en posar en quarantena la política del govern israelià, se’ls qualifica immediatament de traïdors.

Un d’aquests intel·lectuals és Tony Judt, de qui vaig parlar no fa gaire setmanes amb motiu d’una lletra de batalla dedicada al problema de l’autocensura, entesa com una de les conseqüències nefastes del fonamentalisme musulmà.

Aviat intentaré escriure una lletra de batalla sobre aquesta qüestió, en definitiva si -com opina Judt, els intel·lectuals jueus tenen dret a criticar Israel i la seva política, però avui, en aquest comentari em limitaré a traslladar als meus lectors l’opinió que acaba d’exposar Jimmy Carter, l’expresident dels Estats Units pel Partit Demòcrata, i també Premi Nobel de la Pau.

Carter va publicar el passat novembre de 2006 un llibre, “Palestine: Peace Not Apartheid” que, quatre mesos després de la seva aparició, continua situat a la llista dels llibres més venuts del New York Times. Es tracta d’un assaig que, no cal dir-ho, ha provocat una gran polèmica. Segons Carter, la política actual d’Israel en els Territoris palestins constitueix un “sistema d’apartheid” en el qual un Estat hebreu “totalment dominant” reprimeix la violència “privant els Palestins de llurs drets humans fonamentals”.

L’afirmació és radical, i no sols ha provocat protestes de molts sectors projueus, sinó també la dimissió de Kenneth Stein, especialista en matèries relatives a l’Orient Proper, que durant molts anys ha estat conseller de Carter.

Jo no m’atreveixo a judicar l’afirmació, perquè no tinc una opinió prou formada respecte d’aquest punt. Simplement la deix damunt la taula perquè, qui hi tingui interès, hi pugui reflexionar.

Jacques Chirac ha fet saber a l’opinió pública que es retira de la vida política i, tal com tothom esperava, no es presentarà a les eleccions presidencials. Després de més de quaranta anys de fer política, després d’haver estat President de la República, Primer Ministre, Batlle de París i d’altres càrrecs de menor importància, la premsa mundial ha tingut paraules especialment elogioses per aquest home que entrà en aquest món de la política de la mà de De Gaulle.

Segons publicava ahir Le Monde, la premsa britànica i americana no s’ha mostrat particularment tendra amb Chirac. El Daily Telegraph, diari de dreta, afirma sense floretes que si “les convencions demanen que es diguin coses gentils de les persones quan aquestes es retiren, no és fàcil de fer això en el cas de Jacques Chirac”. “En tant que home polític –segueix dient el diari-, el personatge ha tret partit de tot el que anava més enllà de la política francesa… és simpàtic, inconstant, dominador, i mostra un caràcter sense escrúpols.” Continua dient aquest diari que “ell ha estat, segons el seu humor, un lliurecambista i un proteccionista, un gaullista i un atlantista, un federalista i un euroescèptic”. “Podríem dir que en democràcia, els pobles tenen els homes que es mereixen. (…) França mereixia alguna cosa millor”, conclou.

Pel que fa al Financial Times, el diari dels negocis escriu que “en allò que fa a la seva herència, la major part dels analistes estan d’acord a estimar que el chiraquisme, més enllà dels pagesos que el sostenen, no representa gran cosa”. El diari el qualifica a més d’ “etern oportunista [que] ha canviat de camisa en mantes ocasions (…)”. El Financial Times revela així mateix que “ell ha estat generalment alabat per haver reconegut la responsabilitat de França en la deportació de jueus durant l’ocupació alemanya durant la segona guerra mundial, per haver conduït el 2003 ‘la vella Europa’ a oposar-se a la invasió de l’Iraq, i igualment per haver posat en guàrdia el país contra els perills de l’unilateralisme americà”. “El que emergeix –pel que fa als seus detractors- del balanç de Chirac és el sentiment d’ocasions perdudes”, escriu encara el diari.

El Guardian (de centre esquerra) qualifica Jacques Chirac de penell per la seva habilitat de navegar en funció dels seus interessos. “Chirac és sobretot criticat per haver fracassat a l’hora d’aprovar els canvis a França i d’haver cridat a un referèndum sobre la Constitució europea l’any 2005, i també per haver fracassat a l’hora de vendre aquesta idea als electors qui han votat NO” conclou el diari.

El New York Times opina això d’aquest adéu: “Després de més de quatre dècades en política i una dotzena d’anys com a president, Jacques Chirac ha anunciat la seva retirada de la vida política (…) però no ha anunciat que ell donava suport a la candidatura de Nicolas Sarkozy (…). El discurs de Chirac era un adéu, no un missatge polític, (…) No ha dit res de la seva herència o del futur de l’UMP. (…) Protegit per la immunitat presidencial, ha evitat les persecucions, però ell podrà ser perseguit un cop hagi abandonat l’Elisi.”

El Washington Post no és menys crític. “Per a nombrosos francesos, Chirac ha encarnat la imatge de la reialesa a la francesa: elegant i obert, algun cop brutal en les seves crítiques a altres països europeus i als seus aliats, amant de viure a tot tren i ardent defensor de la cultura i de la llengua franceses. (…) Durant els seus mandats a l’Elisi, Chirac ha vist com el mal francès s’aprofundia. Els seus esforços de reforma han fracassat, la taxa d’atur ha augmentat, la discriminació s’ha accentuat i la influència de França ha disminuït. Després de les vagues a les barriades i del moviment del CPE, la popularitat de Chirac ha tocat fons.”

En un sondeig Ifop aparegut ahir al Journal du Dimanche (París), François Bayrou aconsegueix el mateix nivell que Ségolène Royal en el primer torn de l’elecció presidencial francesa: el 23% d’intenció d vot.

Es tracta d’una xifra mai no aconseguida fins ara pel candidat de l’UDF a l’elecció presidencial. Diguem alhora que, tant Royal com Bayrou es troben precedits per Sarkozy, que continua en cap a les intencions de vot, amb un 28%.

Tot confirmant, doncs, una progressió que de moment no cessa, Bayrou guanya 4 punts en referència al precedent sondeig Ifop fet per Paris Match (París) el passat 26 de febrer, i 6 punts en referència a l’enquesta precedent Ifop JDD del 22-23 de febrer.

Ségolène Royal té una evolució inversa a la de Bayrou, i perd de 2,5 a 5 punts respectivament. Jean-Marie Le Pen es troba en un quart lloc, amb el 13% d’intencions de vot.

Òbviament es tracta de sondeigs i, per tant, d’orientacions. Però tot sembla demostrar-nos que teníem raó els qui, des de fa molt de temps –en el meu cas, des que m’ho va fer notar el meu fill-, hem dit que, al nostre entendre, l’única manera de vèncer la dreta dura i pura que representa Sarzozy era donant suport a l’aposta moderada i sòlida de Bayrou. És cert que també Royal n’és, de moderada. Això no ho discutiré, però dubto molt que sigui sòlida. Els seus “désirs d’avenir”, aquest evolucionar continu per adaptar el seu programa a “ce que veulent les Français“, aquest prometre a tord i a dret realitzacions dubtosament possibles, aquest replegament final de tots els seus adversaris interns (Jospin, Strauss-Khan, Fabius….) que, després d’haver-la criticat durament, a la fi, i en veure com pot novament aproximar-se la derrota, han fet pinya entorn seu, però amb la boca petita, tot això, dic –i d’altres coses més-, és el que fa que molta gent d’esquerra pensi que l’aposta més segura contra Sarkozy és François Bayrou.

Veurem com es resol finalment. De tota manera, de la mateixa manera que el meu amic Pere Jaume Bosch enyorava haver nascut anglès en el seu darrer article, escrit a redós del seu estimat Portobello londinenc, i lluny de la “marabunda” madrilenya, a mi em conforta mirar el nostre veí del nord. És cert que aquest veí té tots els defectes del món. Però els nostres us asseguro que són encara molt més remarcables

——-

N.B. Ahir diumenge vaig veure diversos reportatges de la manifestació de Madrid i he escoltat el discurs de Mariano Rajoy. He de dir que mirant l’espectacle, veient la gent com cridava, escoltant el discurs del líder de la dreta, vaig dubtar de si escoltava el PP o em trobava davant un nou José Antonio Primo de Rivera, o un nou José Calvo Sotelo (encara no sabria diferenciar-ho prou).

Sortosament per a tots, la diferència entre ara i l’any 1936 no la marca el discurs polític, sinó la realitat del país, d’aquest país en el qual l’economia va raonablement bé, on globalment considerat hi ha feina per a gairebé tothom, on els immigrants ens fan els treballs més dolents que no volem fer nosaltres, i on, malgrat tot, cada dia que passa, és més gran el sector de gent que ha accedit a un nivell raonable de cultura.

Perquè si això no fos d’aquesta manera, si hi hagués, com antany, misèria pels carrers, si fóssim tan ignorants com eren els espanyols de 1936, aleshores –en veient i escoltant el que vaig veure i escoltar que havia passat ahir a Madrid- diria que les dues Espanyes estan novament a punt de passar a l’acció.

Escric aquest comentari el dissabte tarda (ahir per al lector) abans de saber què ha passat exactament a Madrid, encara que ho puc imaginar només mirant la fotografia que du el diari Menorca de la manifestació que va protagonitzar ahir el PP de la nostra illa davant l’Ajuntament de Maó. És probable que, com s’expressa la dita castellana, “allí eran todos los que estaban”, encara que probablement “no estaban todos los que eran”, la qual cosa demostra que els càrrecs públics del PP, amb una disciplina fèrria, segueixen les directrius del seu partit que, també com el de Rodríguez Zapatero, s’ho juga tot a l’avalot d’aquesta darrera carta.

He decidit que explicaré tot el que penso sobre el que a Espanya estem vivint a la propera “lletra de batalla” de dijous vinent, tot i que, abans de tancar l’article, vull seguir la sessió del Congrés en què compareixerà Pérez Rubalcaba.

Avui em limitaré a transcriure el següent article d’Enric Juliana –interessant article-, aparegut a La Vanguardia de dissabte, 10/03/07:

Zapatero se juega en las próximas semanas el colapso de la legislatura

Los dos trenes fantasma de la democracia española – ETA y el 11-M- se cruzan esta medianoche en Madrid. Los expresos se acercan y el guardagujas de la Moncloa se halla en serios apuros.

El presidente del Consejo está afrontando el momento más difícil de su febril mandato. La oposición le aprieta sin piedad, con ferocidad, incluso, traspasando algunos límites no escritos – el Partido Popular también ha convocado concentraciones antigubernamentales ante embajadas españolas en el extranjero, algo que no ocurría desde los tiempos de Franco-, pero sus problemas van mucho más allá de la monumental manifestación de repudio que tendrá lugar esta tarde en las calles de la capital de España.

Las manifestaciones no tumban a los gobiernos, como pudo comprobarse durante el vendaval por la guerra de Iraq, pero les pueden complicar extraordinariamente la vida (y la agenda), como sí ocurrió con las fiebres pacifistas de la primavera del 2003. En tanto que expresión de fuertes malestares, las grandes manifestaciones acotan el terreno de juego. Y fortalecen los cercos.

Éste es hoy el principal problema de Rodríguez Zapatero: el riesgo de que en las próximas semanas la legislatura entre en una fase de colapso por falta de oxígeno. Inmediatamente después del bombazo de ETA en Barajas, los estrategas de la Moncloa teorizaron la necesidad, urgente, de centrar la agenda, la maldita agenda, en asuntos distintos y distantes del País Vasco. No ha podido ser. El programa legislativo del Gobierno está prácticamente agotado, la economía va bien y sopla poco aire en la política exterior.

La agenda está atornillada al País Vasco. De manera que el oxígeno que necesita Zapatero sólo puede venir del Cantábrico. Es fácil adivinar cómo. Una declaración de Batasuna renunciando a la violencia parece imprescindible para que los abertzales puedan concurrir a las elecciones municipales. He ahí la piedra angular del enrevesado momento político. Ello ayuda a explicar la tremenda ofensiva del PP: cuanto más cale la idea de que el Gobierno ha cedido al chantaje del terrorista De Juana, más difícil será calibrar como positivo un eventual gesto de Batasuna; si se produce.

Si no se produce, las elecciones municipales y autonómicas de mayo pueden quedar atrapadas por el efecto De Juana, con el consiguiente colapso de la legislatura. Al Gobierno no le quedaría otra opción que cruzar los dedos, rezar para que sus candidatos no se conviertan en el chivo expiatorio del malestar por la crispación política, y comenzar a pensar en un adelanto de las legislativas a otoño, tesis que cada vez más dirigentes socialistas consideran – en privado- casi inevitable.

¿Y un adelanto súbito, fulgurante, en plan catenaccio,para unir, el 27 de mayo, legislativas, municipales y autonómicas? Casi nadie plantea hoy esta hipótesis, que tendría un sesgo plebiscitario, pero hay margen legal hasta el día 2 de abril.

Diríase, por tanto, que Zapatero está en manos de la modulación que adopte Batasuna. Pero hay otros factores decisivos. Uno de ellos, importantísimo: la recepción social a la estrategia del PP. He ahí la gran prueba a la que esta tarde se enfrenta Rajoy en las calles de Madrid. Yel martes en el Congreso, durante la comparecencia del ministro del Interior, Pérez Rubalcaba.

En el Gobierno y en el PSOE, donde la preocupación es muy alta, existe la convicción de que la agresividad pasará factura a los conservadores. Por ello, Zapatero busca con ahínco el contraste de estilos. Ayer en Bruselas se mostró exquisitamente paciente ante la manifestación de esta tarde. Y algo enigmático: “Después de las manifestaciones, ya vendrán las elecciones”.