Archive for Abril de 2007

Trenta anys de PCE

10 Abril 2007

Hauria de començar el meu comentari amb aquella frase tòpica que tan ens agrada dir als qui ja tenim un llarg passat a les espatlles: “És com si fos ahir”, però en realitat no ho és. Han passat ja molts anys, trenta exactament, d’aquell dissabte de glòria en què Adolfo Suárez va legalitzar per sorpresa el Partit Comunista, el partit que més protagonista havia tingut durant la clandestinitat i també durant aquells anys de transició política de la dictadura a la democràcia.

Legalitzar els comunistes era indispensable per construir una democràcia espanyola de nou encuny, una democràcia sense exclusions, en la qual tots hi tinguéssim un lloc. I durant aquells anys d’eurocomunisme, amb homes con Enrico Berlinguer (Itàlia), George Marchais (França) i Santiago Carrillo (Espanya), el PCE, un partit que havia renunciat a imposar la dictatura i que acceptava les regles de la democràcia formal, de la democràcia burgesa en definitiva, no podia quedar exclòs del sistema.

Suárez va ser valent i va aprofitar les minivacances de Setmana Santa per agafar tothom en offside. També Santiago Carrillo, que passava uns dies al sud de França amb la seva família. També els franquistes, que no s’esperaven això.

Trenta anys després veiem que el PCE no té, ni molt menys, la importància que tenia aleshores. Avui ni tan sols es presenta amb les seves sigles, ans ho fa immers en una coalició -Esquerra Unida/Izquierda Unida- que és una amalgama de comunistes, verds, radicals d’esquerre, etc. Tanmateix, els comunistes (tot i que sense cap empara internacional després de la desfeta del comunisme a l’URSS) són una força real, no molt gran, però que obté reprsentativitat en tots els parlaments i en la majoria d’ajuntaments espanyols. Esquerra Unida vol ésser una esquerra real davant un PSOE necessàriament abocat al centre per poder governar el país. No és la meva opció, però és una opció vàlida i perfectament democràtica, una formació necessària perquè tothom pugui sentir-se representat a les institucions.

Ahir, doncs, va fer trenta anys d’aquell dissabte de glòria. Avui, els demòcrates -que devem molt a la resistència que el PCE va oposar a la dictadura franquista- els hem de felicitar i els hem de mostrar el nostre més sincer agraïment.

Aberri Eguna

9 Abril 2007

Pasqua de Resurrecció. El dia de la Pàtria Basca. Ens aixequem amb la lectura de les declaracions d’ETA al diari Gara, una ETA que es mostra generosa i condescendent com s’hi mostren els dictadors que en el món hi ha hagut. Paternalista. Ens diu que està disposada a concedir-nos la pau si cessen les agressions contra Euskadi, que té la voluntat de mantenir la treva si respectem els principis que ella defensa i, en concret, la participació de tots en el procés electoral.

D’altra banda, ens explica que amb “l’acció de Barajas” –bella metáfora d’un atemptat que destruí dues vides i la terminal aeroportuaria més gran d’Espanya-, ETA intentava només “reconducir el proceso y enviar un mensaje claro al Gobierno español para que reflexione: que es necesario respetar los compromisos para que pueda desarrollarse un proceso de resolución del conflicto”.

“Quien avisa no es traidor”, diuen en castellà. I potser és veritat, però jo diria que no pel fet d’avisar, ja s’és demòcrata. Val a dir que som bastants en aquest país els qui creiem que no es pot construir una democràcia sense la participació de tots i que la dita “llei de partits” no és la solució més adequada. Però també tenim dret a esperar una certa correspondència dels qui pretenen participar en el joc polític. Jugar amb una organització terrorista que no respon més que davant ella mateixa, que no se sotmet a cap regla més que a la del més fort, que no accepta discutir res amb ningú i que només aspira a imposar els seus criteris (i, a més, ho fa sota amenaça), no és certament allò a què hem d’aspirar. Tenim dret a reclamar alguna cosa més, algun compromís més per part seva. I és precisament això que reclamem, això que nosaltres demanem i penso que tenim dret a exigir.

Les seqüeles del terrorisme

8 Abril 2007

El problema més greu del terrorisme no és, només, que mata i s’alimenta del dolor aliè. És que acaba per dividir els que el sofreixen, per enfrontar entre si els condemnats a sofrir-lo.

Ho podem veure cada dia al parlament, i ho veiem aquests dies a la població basca d’Ermua, on els del “Foro” s’esbatussen amb l’Ajuntament, que els recrimina que utilitzin el nom de la ciutat amb una idea marcadament partidista i sectària.

Recordo que quan assassinaren a Miguel Ángel Blanco, el batlle d’Ermua, Carlos Totorika, va tenir una actuació tan digne, tan brillant, tan a l’alçada d’allò que hom espera davant un acte de barbàrie, que vaig escriure un article que s’intitulava així: “Vull que a Espanya comandi Totorika”. I vaig escriure això perquè ell, com ningú, va encarnar per aquells dies l’esperit del demòcrata, el de l’home que no s’arruga, que no s’aprofita de la desgràcia, que sap ensenderar les emocions de la gent, en definitiva, del polític que governa amb justícia.

Amb els dies, però, tot s’ha anat podrint en aquell poble, i el “Foro d’Ermua” ja no ens uneix a tots contra el terrorisme, ans ens divideix, fins al punt que Totorika demana que no usin el nom de la ciutat per dur a terme la seva acció reivindicativa. La resposta de Mikel Buesa (germà de Fernando Buesa, el socialista assassinat per ETA) no s’ha fet esperar: ha acusat Totorika de passar-se al costat dels terroristes i d’excloure’ls a ells, als del “Foro” del club dels demòcrates.

Tot, doncs, ha esdevingut, un nonsense. Probablement no hem de culpar ni als uns ni als altres. És el terrorisme que ho ha fet malbé tot. I tanmateix hauríem de saber trobar un camí d’unitat. Ho repeteixo: el pitjor mal del terrorisme és que aconsegueix d’enfrontar-nos, de dividir-nos a tots. I dividits i enfrontats és segur que no podem albirar cap mena de solució a aquest gravíssim problema.

La ciutadella de foc

7 Abril 2007

El que sovint enyoren els polítics és construir frases curtes però consistents que cridin l’atenció de la premsa. Aznar n’és un expert, sobretot des que, hors-jeu, es dedica a dictar conferències i a passejar-se pel món. Una de les més recordades és aquella que feia referència a la invasió pels àrabs de la península Ibèrica. “Que yo sepa –va dir Aznar- los àrabes todavía no han pedido perdón por haber invadido España”.

No fa gaire, l’historiador marroquí Mohamed ben Azouz Hakim ha respost aquesta frase de l’expresident en una conferència pronunciada a Chefchaouen (Marroc) sobre la “contribució d’Andalusia a l’aliança de civilitzacions”. Segons ens conta el diari Asharq Al-Awsat, Mohamed ben Azouz Hakim ha dit que “abans de parlar amb menyspreu dels Àrabs [José María Aznar] faria bé de mirar-se a l’espill”. És molt probable que una mirada lleugera fos suficient “per recordar-li els seus orígens àrabs”.

Dit això, l’historiador afegeix que el nom “Aznar” és una abreviació de “Hosn An-Nar”, que vol dir “ciutadella de foc”. És probable que aquest significat expliqui una mica la dificultat que demostra Aznar per assimilar les coses que venen de l’exterior i ens expliqui per què tot en ell esdevé impenetrable.

Sobre el futur de la llengua

6 Abril 2007

Dimecres passat feia un comentari pessimista sobre el futur de la llengua catalana. Al mateix temps, el meu fill, Pere Quintana, publicava un comentari en el seu bloc sobre la mateixa qüestió. El feia a partir d’un article del catedràtic Ramon Tamames intitulat “El idioma español en Venecia” La reflexió que fa en Pere em sembla tan interessant, que us la transcric aquí, sens perjudici que pugueu consultar-la directament en el seu bloc, on, a més, us trobareu amb els comentaris que ha rebut respecte de la mateixa qüestió.

El panorama lingüístic futur
«La profecía es la siguiente: hoy por hoy, por lo absoluto de los números, cabe pensar que sólo tres idiomas (y su escritura) sobrevivirán en los próximos 300 años, chino mandarín, español e inglés. De tal modo que sociedades actualmente muy representativas (como las de Japón, Alemania, Francia, Italia y otras) sólo podrán retener sus propias lenguas como vestigios locales. En tanto que el latín, el árabe y el hebreo, continuarán siendo hablados y escritos por razones fundamentalmente religiosas.» (Ramón Tamames.- El idioma español en Venecia)

Aquest paràgrafescriu en Pereamaga una total incomprensió del món actual.

1. Estic d’acord en que molt poques llengües esdevindran lingua franca global. Un nombre petit de llengües seran parlades a nivell molt rudimentari per molta gent.

2. Però res serà homogeni, ja que el món esdevé fractal: A cada ciutat s’hi parlaran més o menys les mateixes llengües, però seran milers les llengües de cada ciutat.

3. El «vestigios locales» només es trobaran a les tendes de souvenirs. Prest el català es parlarà més a qualsevol macro-ciutat asiàtica que a Barcelona.

4. En el futur, llengua i territori estaran cada cop més deslligats. Les llengües definiran cultures, no pobles. I quan dic cultura, no parlo d’allò que s’ha anat passant de pares a fills fins ara, parlo d’allò que la gent aprèn lliurement: la cultura tech, pop, manga, jueva, wahabi, … L’esperanto té un futur esplendorós, però no com a llengua universal, serà la llengua d’una subcultura més. Una de tantes. Cada cop hi haurà més nens que no parlaran la llengua dels seus pares, parlaran les llengües del seu barri o de les seves tribus (el plural és ben intencionat).

5. El lligam de la llengua amb el territori vindrà donat per dos factors principals:

5.1. Hi haurà llengües oficials a la gran majoria d’entitats territorials. D’aquí a 50 anys, la llengua de Londres continuarà essent l’anglès, però només s’emprarà per a omplir formularis, passar certs exàmens i comunicar amb les masses. L’anglès serà la llengua auxiliar de la megalòpoli anglesa. I això és el que preocupa als britànics avui, quan imposen exàmens d’anglès als estrangers. La llengua que triomfarà no és la de Shakespeare, és la que et parlen els venedors del basar d’Istambul. Al castellà li passarà quelcom semblant. El que es parla a les barriades de L.A. no té gaire a veure amb el que es parla a la Meseta. Així, el territori de cada llengua serà el que formaran els diferents barris de diferents megalòpolis on s’empra majoritàriament una llengua. Així, A L.A., a Londres i a Shanghai hi haurà barris de Bahais esperantòfons, de punkis japonesos, de libanesos i d’evangèlics sud-americans.

5.2. Certament, en un món que cada cop tindrà més zones estables en la inestabilitat, com els actuals Somàlia, Afganistan o Iraq, les zones autònomes temporals (TAZ) seran governades per grups que imposaran la seva llengua al seu territori. Però aquests lligams són sempre provisionals.

6. Res d’això serà sense dolor. Evidentment, hi haurà tensions entre comunitats i les llengües segur que hi jugaran el seu paper. Al cap i a la fi, la llengua serà un dels pocs elements identificadors clars i objectius de les comunitats.

Cinquanta anys d'Europa

5 Abril 2007

Estimat director: Encara que la gent de la nostra edat –vull dir de la teva i la meva-, quan érem fiets vèiem Europa com un gran continent, el cert és que, si contemplem la seva extensió (sense incloure-hi Rússia i Turquia, països que només a mitges són europeus) veurem que ocupa cinc milions i mig de quilòmetres quadrats. Això és menys de les dues terceres parts del Brasil i amb prou feines una mica més de la meitat de la Xina o dels Estats Units. D’entrada, doncs, cal relativitzar el concepte que de petits en teníem. Ara bé, aquest territori es troba avui dividit en uns 46 països, que en la seva majoria tenen la consideració d’estats i posseeixen una llengua oficial. Val a dir, però, que ben al costat d’aquests, trobem també territoris amb una marcada consciència nacional, que tenen també una llengua pròpia diferent de l’oficial o de la que és més generalitzada, països que –amb estat o sense- gaudeixen d’una llarga trajectòria política i cultural, tenen uns records ben diferenciats i alhora entrellaçats, i han estat objecte de molts estudis. Potser, doncs, Europa és un territori petit, però és, sens dubte, immensament complex. (more…)

Mals vents per a la cultura i la llengua catalanes

4 Abril 2007

Fa uns dies, La Vanguardia duia aquesta notícia:

Miquel de Palol: “Lo catalán en general está peor que bajo la bota franquista”

JOAQUIM IBARZ / MAGÍ CAMPS – Enviados especiales CARTAGENA DE INDIAS – – Presidido de manera generosa por Víctor García de la Concha, director de la Real Academia Española, se celebró en el marco del IV Congreso Internacional de la Lengua Española, clausurado ayer, el debate sobre la situación del vasco, catalán y gallego en el Estado español. Bernardo Atxaga y Miquel de Palol defendieron la necesidad de que los poderes públicos protejan el catalán, el gallego y el euskera para garantizar la supervivencia de estas lenguas.

“Si una lengua no cuenta con apoyo directo, no puede sobrevivir; no basta con el voluntarismo”, dijo Atxaga. Palol estuvo muy duro. Dijo: “La situación actual de lo catalán en general, y del idioma en particular, en términos de equivalencias razonables, es en más de un aspecto peor ahora de lo que era hace cuarenta años bajo la bota franquista. El paso de la cultura de la resistencia a la incultura de las leyes del mercado le ha sentado fatal a la difusión y presencia de la literatura catalana. En los años sesenta y setenta, la catalanidad era una marca de modernidad, de progreso, de cosmopolitismo, y la progresía de orientación democrática así lo reconocía en Madrid y el resto de España. La homogeneización del llamado Estado de las autonomías, unido a la mala gestión de los propios recursos desde Catalunya, ha aniquilado el prestigio de lo catalán. La situación actual es de una pugna perpetua por la presencia pública, con apreciaciones opuestas desde las diferentes orillas”.

“Los niños y los jóvenes aprenden en catalán en las escuelas, pero juegan en castellano en el patio y en sus comunicaciones en la línea informática; y el idioma de los bares, de los autobuses, de los taxis, de los comercios, en la prensa escrita, en la radio y la televisión es el castellano con una mayoría aplastante”, dijo Miquel de Palol.

“Decir que el castellano está en peligro en Catalunya es una falacia”. Así de contundente se mostró a su vez Joan Veny i Clar, del Institut d´Estudis Catalans. En cuanto al gallego, Ramón Villares, del Consello da Cultura Galega, se confesó maravillado de su supervivencia, al no haber tenido apoyo institucional ni haber sido objeto de tantos trabajos académicos como el catalán.

Em temo molt que, tant l’escriptor Miquel de Palol com el lingüista i especialista en dialectologia Joan Veny Clar (de qui vaig tenir l’honor de ser alumne –devia ser l’any 1971- a la Universitat de Barcelona) tenen raó. De fet, i per a desgràcia nostra, el procés de la globalització actua d’una manera brutal en favor de la llengua castellana, de l’espanyol, que és la llengua forta, la qui té un estat darrera i quatre-cents milions de parlants en tot el món (l’any 2050 en tindrà mil milions). De fet no cal que “Ciudadanos de Mahón” s’esforcin a fer el seu partit. Tenen (a més curt o més llarg termini) la batalla guanyada sense necessitat de presentar-se a les eleccions.

No vull dir amb això que hàgim de rendir-nos, però l’evidència en aquest camp esdevé categoria. És trist, però crec que irremeiable.

És possible un nou mandat de Putin a Rússia ?

3 Abril 2007

És evident que Rússia té grans dificultats per esdevenir una democràcia en el sentit ple de la paraula. Aquest país enorme, mig europeu mig asiàtic, amb una història a les espatlles plena d’autocràcies o de dictadures, el procés democràtic sempre s’ha mostrat feble i ha tendit al govern autoritari.

Ara, el sistema polític rus és constitucional i, doncs, democràtic, però Putin és un exemple clar de l’home que no acaba d’adaptar-se al sistema i que, dia rere dia, força la màquina constitucional.

D’acord amb la Constitució, Putin no pot ser reelegit, però el dubte de la seva continuïtat plana d’una manera continuada damunt la federació. Ara ha estat un home seu qui ha obert la caixa dels trons. Únic candidat a la seva pròpia successió a la presidència del Parlament rus, Sergueï Mironov, un cop ha estat reelegit, ha proposat d’abolir la limitació a dos mandats presidencials. Segons ens explicava el corresponsal de Le Figaro a Moscou, “Mironov ha dit que cal que aquesta regla es revisi”. Ell proposa que aquesta limitació constitucional que va imposar-se l’any 1993, s’estengui a tres mandats (ara ho limita a dos) i creu també que cadascun d’aquests s’hauria d’allargar de 4 a 5 o a 7 anys. Ell assegura que això és el que reclamen “milions de ciutadans”.

Les esmenes constitucionals que proposa Mironov haurien de ser aprovades per dos terços de les dues cambres del Parlament i per dos terços de les regions russes. Però també es podria recórrer a la fórmula del referèndum universal, fórmula, però, que fou rebutjada encara no fa un any per la comissió electoral central russa.

Val a dir que el president de la Duma, Boris Gryzlov ha mostrat el seu desacord amb aquesta proposta, i d’altres membres del partit presidencial, Rússia Unida, han assegurat que la seva formació vetllarà per la inviolabilitat de la Constitució. I val a dir que el mateix Putin ha dit més d’un cop que no és partidari de modificar-la. Un portaveu del president ha dit –i això no és nou- que “la posició del president no ha canviat. El president no creu que hi hagi cap necessitat de modificar la Constitució”. Però ha insistit –i això tampoc és nou- que Putine desitja continuar exercint la seva influència després de 2008. Però no des del Kremlin.

La qüestió a resoldre és saber des d’on i com vol continuar present a la vida política russa el president Vladimir Putin.

Les estupideses d'ERC

2 Abril 2007

És difícil que es pugui ser més imprudent en política del que ho va ser el senyor Vendrell, el número 3 d’Esquerra Republicana de Catalunya, fa gairebé una setmana. Potser la paraula no és, però, imprudent, i hauria de dir irresponsable. Gairebé sembla increïble que el representant d’un dels partits que formen part del govern que governa Catalunya hagi ofert la presidència al cap de l’oposició si es donaven determinades circumstàncies: en definitiva si aquest es comprometia a convocar un referèndum per decidir l’autodeterminació, que, com sabem, ara per ara, és una proposta inconstitucional.

En un primer moment, el líder de Convergència i Unió, el senyor Artur Mas, va tenir més seny que no pas el dirigent nacionalista d’Esquerra. “Amb aquestes coses no es juga” –va venir a dir, i li va retreure un excés de frivolitat.

Finalment, però, també Mas va picar l’ham i tot va acabar amb un debat esperpèntic al Parlament per al cas que, en el futur, el Tribunal Constitucional retalli l’Estatut, però sense arribar a cap acord entre els dos partits nacionalistes. Un show increïble, però absolutament cert.

A mi, que tinc una formació catalana (probablement hauria de dir catalanista) però que no milito en cap nacionalisme i que, a més, contemplo el panorama des de Menorca (per tant, des d’una altra comunitat autònoma), m’omplen de tristesa aquestes provocacions innecessàries i estúpides, com la darrera d’ERC, un partit que, formant part d’una coalició i sense trencar-la, proposa una fórmula de govern que implicaria un canvi substancial en el panorama polític de

Catalunya. Val a dir, però, que Mas no ha quedat més ben parat de l’aventura i, del que estic segur és que el catalanisme hi ha sortit perdent.

Sempre he cregut que va fer més mal a la Catalunya republicana la política del president Companys (a qui només el martiri ha rehabilitat) que els canons del general Batet. Perquè una cosa conduïa inexorablement a l’altra. I també penso que fan més mal a la causa del catalanisme errors com aquest que han comès Esquerra i CiU que les proclames incendiàries i antinacionalistes del senyor Rajoy. I dic això perquè els atacs de Rajoy et confirmen en les teves idees i consoliden els teus sentiments. Però les pífies dels nacionalistes et deixen desconcertat i aprofundeixen encara més el pou –ja molt gran- de les pròpies decepcions.

I dit això vull afegir que la manca de lideratge que avui ofereix la política catalana em sembla preocupant. Montilla és un personatge tan pla, tan poc atractiu, que fa la impressió que viatja en una nau a la deriva. Dir que pilota em semblaria francament exagerat.

Els feligresos de Pasley

1 Abril 2007

Després de l’acord històric entre Ian Paisley i Gerry Adams a Stormont, han aparegut ja les primeres fractures en el partit del líder protestant amb la dimissió de l’eurodiputatt Jim Allister. Sembla que aquest és un home de segona fila i que la situació continua sota control després de la decisió de formar govern amb el Sinn Fein el 8 de maig.

Els pesos pesats de la formació de Paisley, el Partit Democràtic Unionista (DUP), Peter Robinson, Nigel Dodds, Willie McCrea entre d’altres, romanen a bord sense la més mínima temptació d’abandonar el vaixell.

Val a dir, però, que els problemes d’encaix d’aquesta mena de decisions que van en contra del que hom ha dit, escoltat i sentit tota una vida, són del tot lògics.

Segons explicava el corresponsal de La Vanguardia a Belfast, el reverend Paisley està trobant més resistència entre els feligresos de la seva església que no pas entre els membres del seu partit. No té res d’estrany això, perquè a Irlanda la barrera –si més no des d’un punt de vista teòric- s’ha posat sempre entre catòlics i protestants. La d’Irlanda del Nord és probablement la darrera guerra de religió que hi ha hagut entre cristians (i dic cristians, perquè, en el camp musulmà, la guerra entre xiïtes i sunnites continua essent duríssima).

D’altra banda, hem de reconèixer que durant cents i cents anys, la religió ha estat el reducte més fonamental de la intransigència humana. Obrir la capsa dels trons i dir el contrari del que sempre s’ha dit en aquest camp, forçosament ha de crear greus problemes.


A %d bloguers els agrada això: