Cinquanta anys d'Europa

by

Estimat director: Encara que la gent de la nostra edat –vull dir de la teva i la meva-, quan érem fiets vèiem Europa com un gran continent, el cert és que, si contemplem la seva extensió (sense incloure-hi Rússia i Turquia, països que només a mitges són europeus) veurem que ocupa cinc milions i mig de quilòmetres quadrats. Això és menys de les dues terceres parts del Brasil i amb prou feines una mica més de la meitat de la Xina o dels Estats Units. D’entrada, doncs, cal relativitzar el concepte que de petits en teníem. Ara bé, aquest territori es troba avui dividit en uns 46 països, que en la seva majoria tenen la consideració d’estats i posseeixen una llengua oficial. Val a dir, però, que ben al costat d’aquests, trobem també territoris amb una marcada consciència nacional, que tenen també una llengua pròpia diferent de l’oficial o de la que és més generalitzada, països que –amb estat o sense- gaudeixen d’una llarga trajectòria política i cultural, tenen uns records ben diferenciats i alhora entrellaçats, i han estat objecte de molts estudis. Potser, doncs, Europa és un territori petit, però és, sens dubte, immensament complex.

D’altra banda, Europa, bressol i gresol de la cultura occidental, podríem dir que ha viscut en constant guerra civil. Això ha estat així si més no fins al 1945, ja que, amb posterioritat a aquesta data, només ha conegut una guerra limitada (encara que terrible) al territori dels Balcans, que ha acabat amb la desfeta de l’antiga Iugoslàvia, la qual, un cop va caure el comunisme, s’ha esquarterat en un conjunt d’estat independents.

A més, cal dir que Europa ha estat el principal teatre d’operacions de les dues grans guerres –les més terribles que el món ha conegut- que han marcat la vida de la primera meitat del segle XX: la Gran Guerra de 1914 a 1918, que d’alguna manera destruí la vella Europa; i la Segona Guerra Mundial que, després de propagar-se per mig món i produir molts milions de morts (es parla d’uns 36 milions) i episodis tan cruels com el de l’Holocaust dels jueus, ha creat, però, les condicions necessàries per construir una Europa nova, decidida a evitar les dictadures d’una vegada per sempre. Ara bé, aquesta nova Europa partia d’una realitat que era inqüestionable aleshores: la que, a causa dels acords presos a les conferències de Yalta i de Postdam entre els guanyadors de la guerra, acceptava la humiliant divisió europea en dues meitats: l’Occidental, lliure i democràtica; i l’Oriental, tutelada pel comunisme de l’URSS. A més, com que Suïssa sempre havia estat neutral, Àustria restava neutralitzada per les grans potències, Espanya i Portugal eren dictadures, els països nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia i Islàndia) seguien dinàmiques pròpies, la Gran Bretanya es mostrava reticent a comprometre’s en una política europea i Irlanda era un país aïllat i extremadament pobre –no com avui, per cert-, l’inici de l’actual Unió Europea va quedar limitat a sis països continentals: França, Alemanya, Itàlia, Holanda, Bèlgica i Luxemburg. De tots aquests, França i Alemanya eren els principals protagonistes de l’acord, ja que havien protagonitzat enfrontaments bèl·lics molt dolorosos durant els segles anteriors.

A diferència d’algunes opinions que he llegit aquests dies, jo penso que l’Europa postnacional (si és que m’acceptes aquesta definició) que s’iniciava fa cinquanta anys amb els Tractats que se signaren a Roma l’any 1957, no va néixer del projecte optimista, ambiciós i progressista que els euroidealistes imaginen des d’una pura visió retrospectiva. Jo penso que l’Europa d’avui va ser probablement el fruit d’una insegura ansietat.

En efecte, acuitats pel fantasma de la història, els seus líders van dur a terme reformes socials (en les quals participaren de manera conjunta els dos grans corrents de pensament que van aparèixer durant la postguerra: el socialdemòcrata i el socialcristià) i fundaren unes institucions noves com a mesura profilàctica per mantenir a ratlla un passat força autodestructor. D’altra banda, les principals ments privilegiades de l’època van veure aviat que la vella Europa que s’havia dessagnat en horribles guerres civils i que només va poder guanyar la llibertat amb l’ajut indispensable de Rússia i dels Estats Units, mai no seria res si no endegava una aventura netament postnacional.

En aquest sentit em sembla clarivident el discurs que François Maurice Faure (que tenia aleshores 35 anys) va pronunciar a l’Assemblea Nacional Francesa l’estiu de 1957 tot defensat l’aprovació per França dels acords que finalment serien signats a Roma: “Nosaltres –assegurava el polític francès- vivim avui sota una ficció que consisteix a dir: hi ha quatre grans en el món [els Estats Units, la Gran Bretanya, Rússia i França]. Doncs no! Només n’hi ha dos: els Estats Units i Rússia. Però n’hi haurà un tercer en acabar el segle: la Xina. Depèn de nosaltres que n’hi hagi un quart: Europa”.

De l’Europa dels sis hem passat avui a l’Europa dels vint-i-set. D’una Comunitat Econòmica Europea de 200 milions d’habitants, cinquanta anys més tard, hem passat a una Unió Europea de 500 milions, el producte interior brut dels quals representa el 30% del PIB mundial; una comunitat que ha aconseguit avenços notabilíssims, que podria jugar, sens dubte, un rol polític internacional de primer ordre, però que no ha aconseguit encara de trobar la fórmula per assolir un equilibri entre la por de les nacions-estat a desaparèixer i la consciència confusa, però igualment generalitzada, de saber que només es pot progressar unint les forces de tots.

El camí ha estat llarg i difícil, amb crisis profundes com la que va protagonitzar el veto de De Gaulle a l’entrada de la Gran Bretanya. Però quants canvis s’han produït en aquests cinquanta anys! Les duanes han desaparegut, hi ha lliure circulació de persones, tenim (no tots, però molts països) una moneda única, l’euro, i la bandera d’Europa oneja sobre tots els teatres d’operacions militars on es tracta d’aportar algun ajut pacificador. A més, després de les guerres balcàniques dels anys noranta, Europa ha pres consciència que no podia defugir les seves responsabilitats, ni tampoc limitar-se a seguir sota el paraigües dels nord-americans. D’ací que hagi endegat una política comú de defensa.

El principal i últim fracàs l’hem viscut, però, fa poc temps amb el “no” que dos dels estats fundadors han dat a la Constitució Europea. Probablement la Constitució tenia defectes, però tinc la impressió que el “no” d’aquests dos estats s’ha decidit més aviat en clau interna. Sigui com vulgui, el fet és que han bloquejat un camí que havia de ser decisiu per transformar l’estructura de les institucions i el sistema d’aquestes de prendre decisions sobre els grans temes que ens afecten. D’alguna manera podríem dir que Europa ha tornat ensopegar en la mateixa pedra de sempre: la del nacionalisme, la de la por dels estats a perdre la pròpia identitat.

Tot i així, amic director, jo voldria ser optimista, d’ací que m’apunti a l’opinió de Romano Prodi, el darrer president que ha tingut la Comissió, l’home que presideix avui el Consell de Ministres d’Itàlia. Segons ell ha dit, “la Constitució europea és l’única gran innovació institucional de la història contemporània. És l’única que només es pot fer en una fase pacífica, no violenta. Siguem, doncs, pacients. Ens ha calgut 45 anys per tenir l’euro, acceptem la idea de treballar encara alguns anys més.” I això perquè avui, tot i els avenços que s’han fet, els europeus ens trobem encara lluny de posseir una consciència europea, aquella respecte de la qual han vingut debatent, des dels anys trenta, els més prestigiosos intel·lectuals que Europa ha conegut.

Anuncis

%d bloggers like this: