Sobre el futur de la llengua

by

Dimecres passat feia un comentari pessimista sobre el futur de la llengua catalana. Al mateix temps, el meu fill, Pere Quintana, publicava un comentari en el seu bloc sobre la mateixa qüestió. El feia a partir d’un article del catedràtic Ramon Tamames intitulat “El idioma español en Venecia” La reflexió que fa en Pere em sembla tan interessant, que us la transcric aquí, sens perjudici que pugueu consultar-la directament en el seu bloc, on, a més, us trobareu amb els comentaris que ha rebut respecte de la mateixa qüestió.

El panorama lingüístic futur
«La profecía es la siguiente: hoy por hoy, por lo absoluto de los números, cabe pensar que sólo tres idiomas (y su escritura) sobrevivirán en los próximos 300 años, chino mandarín, español e inglés. De tal modo que sociedades actualmente muy representativas (como las de Japón, Alemania, Francia, Italia y otras) sólo podrán retener sus propias lenguas como vestigios locales. En tanto que el latín, el árabe y el hebreo, continuarán siendo hablados y escritos por razones fundamentalmente religiosas.» (Ramón Tamames.- El idioma español en Venecia)

Aquest paràgrafescriu en Pereamaga una total incomprensió del món actual.

1. Estic d’acord en que molt poques llengües esdevindran lingua franca global. Un nombre petit de llengües seran parlades a nivell molt rudimentari per molta gent.

2. Però res serà homogeni, ja que el món esdevé fractal: A cada ciutat s’hi parlaran més o menys les mateixes llengües, però seran milers les llengües de cada ciutat.

3. El «vestigios locales» només es trobaran a les tendes de souvenirs. Prest el català es parlarà més a qualsevol macro-ciutat asiàtica que a Barcelona.

4. En el futur, llengua i territori estaran cada cop més deslligats. Les llengües definiran cultures, no pobles. I quan dic cultura, no parlo d’allò que s’ha anat passant de pares a fills fins ara, parlo d’allò que la gent aprèn lliurement: la cultura tech, pop, manga, jueva, wahabi, … L’esperanto té un futur esplendorós, però no com a llengua universal, serà la llengua d’una subcultura més. Una de tantes. Cada cop hi haurà més nens que no parlaran la llengua dels seus pares, parlaran les llengües del seu barri o de les seves tribus (el plural és ben intencionat).

5. El lligam de la llengua amb el territori vindrà donat per dos factors principals:

5.1. Hi haurà llengües oficials a la gran majoria d’entitats territorials. D’aquí a 50 anys, la llengua de Londres continuarà essent l’anglès, però només s’emprarà per a omplir formularis, passar certs exàmens i comunicar amb les masses. L’anglès serà la llengua auxiliar de la megalòpoli anglesa. I això és el que preocupa als britànics avui, quan imposen exàmens d’anglès als estrangers. La llengua que triomfarà no és la de Shakespeare, és la que et parlen els venedors del basar d’Istambul. Al castellà li passarà quelcom semblant. El que es parla a les barriades de L.A. no té gaire a veure amb el que es parla a la Meseta. Així, el territori de cada llengua serà el que formaran els diferents barris de diferents megalòpolis on s’empra majoritàriament una llengua. Així, A L.A., a Londres i a Shanghai hi haurà barris de Bahais esperantòfons, de punkis japonesos, de libanesos i d’evangèlics sud-americans.

5.2. Certament, en un món que cada cop tindrà més zones estables en la inestabilitat, com els actuals Somàlia, Afganistan o Iraq, les zones autònomes temporals (TAZ) seran governades per grups que imposaran la seva llengua al seu territori. Però aquests lligams són sempre provisionals.

6. Res d’això serà sense dolor. Evidentment, hi haurà tensions entre comunitats i les llengües segur que hi jugaran el seu paper. Al cap i a la fi, la llengua serà un dels pocs elements identificadors clars i objectius de les comunitats.

Advertisements

%d bloggers like this: