Trenta anys de PCE

by

Hauria de començar el meu comentari amb aquella frase tòpica que tan ens agrada dir als qui ja tenim un llarg passat a les espatlles: “És com si fos ahir”, però en realitat no ho és. Han passat ja molts anys, trenta exactament, d’aquell dissabte de glòria en què Adolfo Suárez va legalitzar per sorpresa el Partit Comunista, el partit que més protagonista havia tingut durant la clandestinitat i també durant aquells anys de transició política de la dictadura a la democràcia.

Legalitzar els comunistes era indispensable per construir una democràcia espanyola de nou encuny, una democràcia sense exclusions, en la qual tots hi tinguéssim un lloc. I durant aquells anys d’eurocomunisme, amb homes con Enrico Berlinguer (Itàlia), George Marchais (França) i Santiago Carrillo (Espanya), el PCE, un partit que havia renunciat a imposar la dictatura i que acceptava les regles de la democràcia formal, de la democràcia burgesa en definitiva, no podia quedar exclòs del sistema.

Suárez va ser valent i va aprofitar les minivacances de Setmana Santa per agafar tothom en offside. També Santiago Carrillo, que passava uns dies al sud de França amb la seva família. També els franquistes, que no s’esperaven això.

Trenta anys després veiem que el PCE no té, ni molt menys, la importància que tenia aleshores. Avui ni tan sols es presenta amb les seves sigles, ans ho fa immers en una coalició -Esquerra Unida/Izquierda Unida- que és una amalgama de comunistes, verds, radicals d’esquerre, etc. Tanmateix, els comunistes (tot i que sense cap empara internacional després de la desfeta del comunisme a l’URSS) són una força real, no molt gran, però que obté reprsentativitat en tots els parlaments i en la majoria d’ajuntaments espanyols. Esquerra Unida vol ésser una esquerra real davant un PSOE necessàriament abocat al centre per poder governar el país. No és la meva opció, però és una opció vàlida i perfectament democràtica, una formació necessària perquè tothom pugui sentir-se representat a les institucions.

Ahir, doncs, va fer trenta anys d’aquell dissabte de glòria. Avui, els demòcrates -que devem molt a la resistència que el PCE va oposar a la dictadura franquista- els hem de felicitar i els hem de mostrar el nostre més sincer agraïment.

Advertisements

%d bloggers like this: