Archive for Abril de 2007

Els articles de campanya

20 Abril 2007

Sovint m’he demanat per què són tan poc interessants (en general) els articles que els polítics publiquen als diaris. Perquè no saben escriure bé? Perquè no tenen coses a dir? No, no ho crec. Certament que n’hi ha, de polítics, que no escriuen bé i que tenen poques coses a dir (segurament una gran majoria), però la causa del poc interès que desperten els seus escrits em sembla que rau en el fet que, en la literatura que fan els polítics, el que prima no és la voluntat de creació, de construir un discurs acurat i precís sobre una matèria, ans ho és la voluntat de fer-se propaganda (això quan escriuen en positiu) o bé de denigrar l’adversari (si l’objecte de l’article és simplement negatiu).

Quan obres el diari i et trobes amb un article signat per un polític, normalment sol tractar-se d’un text per dir com ho fa de bé el seu partit o per criticar la posició del partit contrari. D’altres coses no en parlen. En aquesta darrera classe d’articles sovint sol sortir el nom del criticat: “Al senyor tal li falta informació”, “Les mentides del senyor tal”, etc., mentre que, en els articles que es proposen exalçar la feina pròpia, se sol optar per un títol que esdevingui el resum de la bondat que ens volen donar a conèixer: “Els jubilats estrenen una nova seu”, La llei tal, un gran benefici per als empresaris illencs”, etc.

Quan l’enfrontament entre polítics és casolà en virtut d’una acció política també de casa, aleshores el cos a cos sol ser molt viu: “vostès només saben insultar”, “la seva acció de govern fa ganes de riure”, etc. Força més avorrida, en canvi, resulta l’autolloança per una determinada política feta, perquè aleshores l’article sol ser la còpia més o menys literal d’un text elaborat pel partit, o bé un article de collita pròpia dels que massa sovint fa una mica de vergonya llegir.

Si a això hi afegim que, més d’un cop, en aquesta mena d’articles la sintaxi té algun problema, i que el lèxic sol ser d’allò més previsible i vulgar, és comprensible que aquesta mena de literatura (sempre acrítica i, sobretot, interessada) aporti molt poc a la reflexió i a l’anàlisi de la realitat.

És per això que em sembla molt encertat el que ha fet el diari Menorca ara que estem a les envistes d’unes eleccions locals i autonòmiques: Ha creat unes pàgines interiors, amb un format de composició diferent de les altres, on es publiquen tota mena articles signats per aquests polítics que han entrat en litigi electoral. És com si el director hagués dit: “Barra lliure per als polítics!”. “En aquest bocí de diari podeu tirar-vos els plats pel cap!”.

Tot això està molt bé i fins és probable que aquestes siguin les pàgines que ells –vull dir els polítics- segueixen amb més interès quan, cada mati obren el diari, perquè és lògic que vulguin saber què diuen d’ells i comprovar si el director els ha publicat allò que ells diuen dels altres. Però també és probable que siguin les pàgines que els lectors deixin de llegir més fàcilment, perquè la veritat és que tenen molt poc interès, tant des del punt de vista del debat intel·lectual com –i encara que pugui semblar mentida- des del punt de vista del debat polític.

França o la neurosi identitària

19 Abril 2007

Estimat director: Un dels personatges més recordats de la monarquia francesa és Henri IV, el primer rei de la branca dita “borbó” de la dinastia dels “capets”. Henri IV (l’estàtua del qual els revolucionaris francesos substituïren per la de Marat –aquell que, per fer honor al seu laïcisme, va “abolir l’infern”-) es va convertir del protestantisme al catolicisme per poder regnar a França (“Paris vaut bien une messe”, va dir) i va prometre als francesos que menjarien brou de gallina cada diumenge (“Je veux qu’il n’y ait si pauvre paysan en mon royaume qu’il n’ait tous les dimanches sa poule au pot”). No t’estranyis, doncs, que si tot un rei cercava de ser estimat i acceptat pels seus súbdits fent promeses i concessions, Sarkozy i Royal segueixin una folla carrera per acontentar els francesos davant la propera elecció de president de la República. (more…)

Bayrou no accepta la proposta de Rocard

18 Abril 2007

“En una elecció presidencial, cada candidat es presenta amb un projecte i amb una idea de majoria –ha dit François Bayrou. Nicolas Sarkozy vol una majoria de dreta molt a la dreta, Ségolène Royal vol –la seva resposta a Rocard i a Kouchner ho demostra- una majoria d’esquerra. Jo vull aquesta majoria nova que sigui capaç de fer treballar conjuntament gent d’esquerra i de dreta republicana i de guanyar.”

Més enllà de la frase en sí, el que Bayrou vol destacar en aquesta campanya presidencial (demà dedicaré la meva “lletra de batalla” a reflexionar sobre la realitat francesa) és modificar la divisió clàssica de la societat en dos blocs. Per això no ha acceptat la proposta de l’exprimer ministre de Mitterrand, Michel Rocard, també recolzada per Bernard Kouchner, d’una aliança PF-UDF abans del primer torn per batre Nicolas Sarkozy.

Convidat a dir si es voldria arrenglerar darrera Ségolène Royal en el segon torn si no superava la primera volta, Bayrou ha respost que ell no volia entrar a l’enfrontament d’un camp contra l’altre i recaure d’aquesta manera en la dinàmica del sistema, que sembla que prevegi només dos camps. Això vol dir que Bayrou, si no surt elegit, reclamarà una posició pròpia pels diputats de l’UDF, que no necessàriament s’han de convertir en un apèndix de l’esquerra socialista.
———
N.B. No hauríem de confondre la posició de Bayrou amb la de la senyora Munar. UM i UDF no són partits equivalents, ni tampoc el sistema d’elecció presidencial francès pot equiparar-se al de les Illes Balears, que permet que la senyora Munar, amb tres diputats, domini l’escena com a única vedette i governi en solitari el Consell de Mallorca.

És clar que, parlant de vedettes, la senyora Munar tindrà una contrincant no gens efímera i tan à la mode com ella en el parlament de les Illes Balears: l’escriptora mediàtica Maria de la Pau Janer que, segons totes les notícies, serà la mà dreta, cultural i estètica, de la llista que encapçalarà el president Matas.

En aquest sentit serà interessant com explica el senyor Artur Mas la decisió que acaba de prendre la que va ser la seva musa.

Mentre Rajoy flaqueja, Aguirre juga fort

17 Abril 2007

Enric Juliana ha escrit: “Algo se mueve bajo los pies de Rajoy. Madrid vuelve a hervir de rumores. Si el PP flojea en algunas comunidades y municipios importantes, intentarán moverle la silla. Esperanza no se está quieta. Y Gallardón acecha, desmarcándose sin matices del cuento oscuro del 11-M. La Trola se derrumba. El movimiento de los peones negros, primer gran ensayo español de agitación política desde internet, ha embarrancado. El juez que preside el tribunal, Gómez Bermúdez, es demasiado serio, y los abogados que debían liarlo todo, demasiado mediocres. La realidad es terca, como siempre.”

A això hi hem d’afegir la dimissió de militància del diputat Calomarde, aquell de qui vaig transcriure un llarg article crític contra el seu propi partit. Són notícies bones perquè d’alguna manera demostren que alguna cosa es mou dins la dreta espanyola, una dreta que hauria de reflexionar seriosament sobre el seu paper polític. Ara que si l’alternativa es diu Esperança Aguirre (i no m’estranyaria gens que fos així), aleshores tota esperança en minúscules serà vana, perquè la ben plantada presidenta de Madrid em sembla una política que es capaç de defensar el dret i l’anvers alhora -ahir mateix va declarar que no li constava cap tipus de relació entre l’11-M i ETA-, de dir que sí i que no al mateix temps, i em fa la impressió d’una persona que ambiciona el poder per damunt de tot i que, si les coses li rutllen bé, no deixarà de prosseguir el seu objectiu de conquesta.

Telemadrid és ara per ara una de les seves armes predilectes, és la plataforma que utilitza per dur a terme el seu pla de conquesta del poder, sense que li importi gens ni mica tergiversar les coses, sempre que sigui en benefici propi. No he vist el programa que ha fet sobre la persecució del català a Catalunya, però devia ser terrible quan, fins i tot el seu conseller de cultura –que és català- ha dit que era una exageració.

La història és la de sempre: els drets individuals –diuen- són perseguits a les regions de parla catalana, oblidant sempre que, com ha escrit en Toni Soler, entre nosaltres “se protege el catalán, como España – con menos motivo- protege el castellano. La cuestión es que, para Telemadrid, el catalán no merece en Catalunya la misma consideración que el castellano merece en España. Porque creen que es una lengua local, inservible, que debe dar gracias por seguir existiendo y – sobre todo- no debe molestar. El español es la lengua que considerar porque es la lengua común de la nación española. Que no nos engañen: se trata de eso, y no de los derechos individuales; en caso contrario, no se exigiría sólo escuela en castellano para los inmigrantes argentinos (como hacen los autores del documental) sino también en árabe para los marroquíes. ¡Hipocresía! es lo que ofrecen. Y frente a ella: ¡Sinceridad! La sinceridad es la única vía para obtener, al fin, un poco de respeto.”

Montilla no pot dir el que ha dit

16 Abril 2007

Vaig escoltar amb atenció les declaracions que, fa quatre o cinc dies, va fer el president de la Generalitat, senyor Montilla, en una conferència que va pronunciar a Madrid. Val a dir que les vaig escoltar amb una gran perplexitat. Montilla, que és un home que té la virtut de no acalorar-se, de no fer escarafalls i d’actuar sempre amb moderació, va assegurar que, qualsevol que fos la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, els catalans, unànimement, farien el que fos necessari perquè el contingut estatutari aprovat s’apliqués íntegrament.

Dit vulgarment, Montilla va proclamar que als catalans els importava un borrall allò que pogués acabar decidint sobre l’Estatut el Constitucional, entre altres coses perquè Catalunya havia aprovat democràticament el text estatutari: primer al parlament i després amb referèndum.

Qualsevulla que sigui l’opinió que ens mereixi el sistema constitucional espanyol i, independentment de quina sigui la nostra ideologia (podem ser fins i tot independentistes), el que no podem fer és jugar en un sistema que no acceptem. O s’accepten les regles o se les modifica o, si això no és possible, es deixa la taula de joc. El que no pot fer, però, un home com Montilla, que és secretari general d’un partit, el PSC, que es troba integrat o quasi-integrat en el PSOE i que ha estat membre del govern espanyol, és trencar les cartes i continuar participant en el joc.

Una actitud com aquesta la podria entendre en un home d’ERC, i fins potser en un home de CiU, encara que, vista la història d’aquest col·lectiu, val a dir que esdevindria ben rara una posició tan clarament rebel (recordeu que Jordi Pujol no era partidari de modificar l’Estatut). Però em sembla impresentable en un president socialista com Montilla que –no podria ser d’altra manera- ha de garantir –i es trobarà forçat a garantir- el compliment del sistema constitucional

Les responsabilitats polítiques d’Acebes

15 Abril 2007

A mesura que passen els dies i que prossegueix el judici pels atemptats de l’11-M, qualsevol ciutadà que vulgui seguir la realitat del país amb una certa objectivitat, sense parti pris (si és que això avui, a Espanya, és possible), veurà forçosament com el setge entorn d’Acebes s’està tancant cada cop més. “Alguacil alguacilado”, Acebes continua defensant-se contraatacant, però el cert és que la impressió que molts vam tenir, aquell capvespre de l’11 de març de 2004, que el ministre de l’interior ens enganyava, cap cop va agafant més la força de cosa provada davant el Tribunal.

Dit això, quin sentit té que el portaveu socialista en el parlament espanyol, el senyor Garrido, i el secretari d’organització del mateix partit, senyor Blanco, li demanin responsabilitats polítiques? Què volen aconseguir aquests senyors demanant això? Que Acebes dimiteixi de diputat? De veritat que no ho puc entendre.

En canvi sí que entenc –i a més em sembla molt correcte- que la vice-presidenta del govern, senyora Fernández de la Vega, digui que Acebes i Aznar estan en deute amb la veritat i que, com a conseqüència d’això, seria bo que reconeguessin que no van actuar com cal des dels seus llocs de govern respectius. Demanar això té tot el sentit del món, com també en té que, des del PSOE, es vulgui aprofitar la posició cada cop més vulnerable de l’exministre conservador per atacar-lo i afeblir-lo. Però davant una actuació que no té connotacions penals, quines responsabilitats polítiques es poden demanar a un home i a un partit que, entre d’altres raons, va perdre el govern per haver mentit a la ciutadania?

Les responsabilitats polítiques d’Acebes es van saldar a les eleccions del 14-M de 2004. Ara només està en deute amb la veritat (que no és poc), i les úniques responsabilitats que se li poden exigir tornen a ser d’ordre electoral: que els electors li girin novament l’esquena. Si no ho fan, aleshores és que als ciutadans (en qui, en una democràcia, resideix la sobirania) els importa un borrall que, en la seva actuació, els polítics respectin o no a la veritat.

El cas de Miquel Coll

14 Abril 2007

He llegit amb dolor la notícia que Miquel Coll Carreras havia declarat com a imputat en el cas Andratx davant la Guàrdia civil. Dic amb dolor perquè, més enllà del que hi pugui haver de veritat en la relació de Coll amb un possible tràfic d’influències –en això cal respectar l’acció judicial i esperar que s’aclareixin els fets- en Miquel Coll és probablement el jurista més eminent que Menorca hagi tingut mai, el més savi, el més insigne.

Del curs d’altres menorquins il·lustres i, sobretot, intel·ligents, com Jaume Cots, Antonio Blanch, Federico Añezes, Mateu Seguí, Pepe Escudero, etc., Miquel Coll ha estat (i continua essent) un jurista en actiu de gran prestigi. Advocat de l’estat en cap de les Balears fins a la seva jubilació, va ser el primer president del Consell Consultiu de la nostra Comunitat autònoma. Allí, durant vuit anys, vaig tenir ocasió de treballar al seu costat com a conseller i amb ell vaig aprendre gairebé tot el que sé de dret administratiu.

Aquest migdia (ahir per al lector) he escoltat les declaracions del senyor Antich i també del senyor Barceló, líders del PSOE i del Bloc, que han aprofitat que el Pisuerga passava per Valladolid per carregar contra Jaume Matas. El primer ha estat més lacònic, però el segon li ha recriminat que encara no hagués cessat Coll Carreras.

Seria interessant que els líders de l’oposició sabessin una mica com funciona el Consell Consultiu, un òrgan absolutament independent del Govern en el seu funcionament. Al president l’elegeixen els consellers per votació; i als consellers els nomena, en part el Govern, i en part el Parlament. Miquel Coll és conseller per decisió del Parlament, per tant no pot ser destituït per Jaume Matas. Convindria que els aspirants a presidir la Comunitat autònoma tinguessin una lleugera idea de com va tot això. Si no ho saben, com podem aspirar a presidir la comunitat amb rectitud i eficàcia?

La djihad és cada dia més a prop de casa

13 Abril 2007

És ben curiós que les tècniques del capitalisme hagin estat absorbides per una gent com Al-Qaida que renega de la modernitat. De sobte, Al-Qaida ha esdevingut una marca que admet que sorgeixin “franquícies” arreu del món, les quals s’encarreguen de “vendre” la ideologia de terror i d’expandir “comercialment” el producte de mort que ha creat Ben Laden.

De fet, quan una multinacional –i Al-Qaida és això, una multinacional- canvia de nom, immediatament ha de llançar una campanya de comunicació. I un cop el Grup salafista per a la predicació i el combat (GSPC) d’Algèria anuncià oficialment fa uns mesos que esdevindria “Al-Qaida per al Magrib islàmic” (AQMI), els especialistes de l’antiterrorisme havien de témer el pitjor, tant a Algèria com també a Europa, que és la seva veïna.

Recordeu, a més, que Ben Laden ha dit que calia reconquerir tot el territori de l’Islam, que ell defineix com les terres que es troben entre Jerusalem i l’Al-Andalus”, i valga’m Déu que ha començat la seva tasca!

Els qui segueixen de prop la realitat magrebina, reconeixen que l’activitat islamista ha estat molt intensa aquests darrers mesos, com ho demostren els suïcidis dels tres kamikazes que, fa pocs dies, perseguia la policia marroquí. En aquest sentit, Le Monde ens ofereix les declaracions de l’investigador Olivier Roy, el qual afirma que “ens trobem davant la tercera generació d’activistes, després del FIS (Front Islàmic de Salvació), després del GIA (Grups islàmics armats) i ara el GSPC.” Olivier Roy afegeix: “El model GIA, en reposar damunt la lluita en el camp i la voluntat de constituir un Estat islàmic, no funciona. La nova generació no té cap estratègia d’adhesió de masses, ans s’inscriu en un projecte global, supranacional. Ells són força més ‘moderns’ pel fet que tenen un projecte molt més elaborat. Volen només ferir, per tal d’obtenir el major impacte mediàtic possible.”

Un dels objectius escollits, el setge al govern [d’Algèria], vol constituir un veritable desafiament i una demostració de força. De fet, vol ser també una resposta a la gran demostració militar que està duent a terme al govern algerià des de fa dues setmanes a la regió de Bejaia, a Kabilia. Segons ha declarat un alt responsable dels serveis francesos d’informació, “AQMI correspon a un vertader projecte coherent. Ells volen sobrepassar la dimensió estrictament algeriana de la lluita i prosseguir també una agenda djihadista”.

Certament, Casablanca, Madrid, altre cop Casablanca i finalment Alger són les baules més recents d’una cadena d’atemptats en sèrie que han de ser presos molt seriosament per les autoritats europees (i naturalment espanyoles), perquè no hi ha dubte que l’amenaça existeix. I al món sempre l’han amenaçat els fanàtics i els il·luminats, els qui es creuen cridats per Déu per dur a terme una missió redemptora o salvífica utilitzant la força. Aquest és el cas dels islamistes radicals que atemptaren fa dos dies a Algèria.

Aquest perill –absolutament real- és, ara per ara, força més temible que l’amenaça d’ETA. El terrorisme basc és més conegut de la policia i es troba més controlat. Pot fer mal, no hi ha dubte, però com a mínim, l’exerceixen uns il·luminats a qui morir els fa por. Saben matar per una Euskadi sobirana, però temen morir per la causa basca. Els islamistes no. Aquests no temen la mort, perquè saben que –en morir matant- al cel trobaran la més gran recompensa.

L'exemple d'Irlanda del Nord

12 Abril 2007

Estimat director: Podria ser d’una altra manera, però sembla que no sigui possible: el problema basc ens continua dividint. Bascs contra bascs (recordeu els enfrontaments sobre la utilització del nom d’Ermua), espanyols contra bascs (que si el Fiscal General, que si la llei de partits…), i també espanyols contra espanyols (que si el govern és dèbil i negocia amb ETA d’amagat, que si l’oposició s’aprofita del terrorisme per fer campanya…). En definitiva, que el conflicte basc complica dia rera dia la realitat política espanyola i fa impossible la normalitat a l’interior d’aquell territori que viu en permanent conflicte des de fa molts anys.

I mentre nosaltres ens debatem (i sovint ens esbatussem) amb Euskadi com a pretext, Ian Paisley i Gerry Adams, els dos grans enemics de tota la vida, es disposea formar un govern de coalició per treure Irlanda del Nord del marasme en què es troba des de fa també molts anys. Diuen que les situacions no són comparables, però és clar que sí que ho són. És cert que els problemes concrets d’un i altre territori no són els mateixos, però sí que ho és el rerefons: Ho són els morts que en un lloc i l’altre s’han produït. Ho són els atacs terroristes que en un lloc i l’altre han causat desastres. Ho és l’odi que, en ambdós territoris, ha enfrontat els homes que hi habiten. I tanmateix…

Doncs tanmateix sembla que la pau sigui possible a Irlanda del Nord, mentre que no ho és encara entre nosaltres. Per què? Òbviament jo no en sabria explicar les causes, ni menys encara m’atreviria a proposar solucions, però tinc la impressió que a Irlanda del Nord, per primer cop en molts anys, s’ha imposat el pragmatisme a l’idealisme; les ganes de conviure en pau al desig de continuar l’enfrontament; la voluntat de sortir del pou per damunt de les ganes d’aprofundir en les ferides.

Ho apuntava l’endemà de l’acord en el meu bloc: “No es donaren tan sols la mà –jo escrivia aleshores-, i res no rectificaren respecte d’allò que cadascú pensava de l’altre, però foren prou sincers per explicar la raó fonamental de l’acord: ‘No podíem permetre que la nostra justificada repulsa pels horrors i tragèdies del passat es convertís en una barrera que impedís un futur millor per als nostres fills’ –va dir Paisley-, alhora que Adams proclamava que ‘ens queden moltes dificultats per davant, però ha nascut una nova era plena d’oportunitats en la política d’aquesta turmentada illa’.”

Deixem, però, a un costat la rastellera de morts que hi ha hagut a Irlanda del Nord durant les darreres dècades i repassem com era de difícil també allí la vida diària. No fa gaire temps, l’estratègia política del Partit Unionista Democràtic (DUP) de Ian Paisley era d’ofegar el Sinn Féin, fins al punt que, quan un regidor nacionalista intentava parlar a l’Ajuntament de Belfast, Rhonda, la filla del reverend Paisley, i d’altres membres del DUP cridaven: “Terroristes, terroristes, gansters, membres de l’IRA, foteu al camp!” (et sona el llenguatge, amic director?). A d’altres ajuntaments, la gent del DUP entonava cançons “lleialistes” o fins i tot vaporitzava amb desodorant els representants del Sinn Féin. De fet, Ian Paisley resumí la seva actitud contrària als republicans tot brandant un gran martell i cridant: “Aixafem el Sinn Féin!” I mentrestant, l’IRA posava bombes i matava gent.

Què és, doncs, allò que ha canviat? D’entrada ha canviat radicalment l’esperit que movia els uns contra els altres. I també el llenguatge de tots. Si ens fixem en els detalls de la reunió del passat 26 de març veurem que aquesta no s’ha produït en l’obscuritat o en els despatxos, ans s’ha fet a la llum del dia. The Independent (Londres) ho comentava amb aquestes paraules: “Havíem pensat que el primer encontre entre Paisley i Adams seria una trobada furtiva, que es duria a terme amb les portes tancades i aniria seguit d’un comunicat sec i tens. Res d’això: els dos dirigents han obert les portes de bat en bat i han permès a les càmares de televisió de filmar-los, l’un al costat de l’altre, plens de respecte mutu i comportant-se com a professionals. Van actuar netament i constructivament: cadascú escoltava l’altre. El fet que no hi hagués una encaixada de mans no va malmetre l’esdeveniment, car la imatge d’aquests dos homes junts, flanquejats de llurs equips, conté un enorme impacte polític i psicològic.”

Certament, doncs, el procés de pau ha acomplert ja la primera part del miracle. Recorda, amic director, que, durant decennis, Paisley ha negat el pa i la sal als catòlics i als nacionalistes, i ha subratllat que “els protestants” tenien el dret d’imposar la seva voluntat al país. Això, alhora que els republicans no manifestaven cap respecte als drets dels protestants i unionistes, i partien alegrement del principi que, un cop els britànics fossin batuts, també l’unionisme ho seria.

El temps, però, els morts dels uns i dels altres, la barbàrie que han causat i patit, els mals i el dolor que s’han infligit mútuament, sembla que hagin aconseguit de modificar l’actitud de tots: Dels protestants i unionistes majoritaris, que han acceptat reconèixer el dret de les minories republicanes i catòliques. I d’aquestes –com també del seu braç armat, l’IRA-, que han comprès que els britànics mai no serien vençuts i, doncs, que tampoc no ho serien els unionistes i protestants, d’ací que l’única sortida viable, l’única via possible, era la del diàleg i de l’acord. I aquest diàleg (val a dir que difícil, ple d’entrebancs, de ruptures i fins i tot de morts) és el que va fer possible que l’IRA renunciés a la lluita armada i que els unionistes passessin del “never, never, never” de Paisley a l’acord.

És clar que també hi ha hagut un altre factor que hem de tenir en compte, i que seria absurd voler-lo amagar: l’economia d’Irlanda del Nord havia tocat fons. El país es trobava en una absoluta bancarrota (cosa que no succeeix al País Basc).

En efecte, un dels punts en què van estar d’acord immediatament Paisley i Adams va ser d’aconseguir tot d’una molts diners de Londres. Així doncs, els mil milions de lliures que Gordon Brown ha promès per facilitar l’establiment d’aquest nou govern no hi ha dubte que ha aplanat el camí. Això ho apuntava l’Irish Independent (Dublín) que, després de demanar-se quines polítiques i quins objectius comuns tenen Paisley i Adams per crear un govern de coalició eficaç, responia que cap, “tret –deia- d’un desig insaciable d’obtenir ajut financer, ja provingui aquest de Londres, de Dublín, de Washington o de qualsevol altre indret. En això –seguia opinant el diari irlandès- ambdós estan d’acord, perquè l’un i l’altre saben que hauran de governar una regió l’economia de la qual es troba en una situació desastrosa, no solament a causa de trenta-cinc anys de conflicte, sinó també d’una manca de competitivitat en relació al seu veí [la República d’Irlanda].”

El repte, doncs, continua essent difícil, entre altres coses perquè els punts de vista d’unionistes i de republicans és molt diferent i, a més, no hem de descartar les dissidències internes en cadascun dels bàndols en qüestió. Tanmateix és il·lusionant veure com, després de tants anys de lluita, després de tants enfrontaments, els enemics de sempre han decidit treballar junts. Paisley ha enterrat el martell i Adams les pistoles, moguts ambdós per l’esperança (i la necessitat) de construir un futur millor.

Salvant les distàncies –que hi són (a Espanya els uns utilitzen les pistoles mentre que els altres utilitzem només la democràcia, encara que el món abertzale no ho veu així, i en això consisteix precisament el conflicte)-, penso que hauríem de fer tots un esforç per comprendre’ns una mica més els uns als altres. Només aleshores –ja siguem unionistes o separatistes- estarem en condicions de buscar i de trobar una solució al “problema basc”.

Error i desmesura

11 Abril 2007

Força sorprès, llegeixo a “elplural.com” les declaracions d’un diputat del PP per València, Joaquín Calomarde, que em deixen bocabadat. Mai fins avui havia llegit unes declaracions tan autocrítiques, d’ací que la notícia em sembli prou remarcable per abstenir-me de dir res i convidar-vos a llegir aquesta anàlisi de la realitat política actual.

El error de la desmesura

Naturalmente, yo quiero hablar principalmente de mi partido, el Partido Popular, y de cómo ha encarado este tramo, tan complejo y apasionante, que va desde la pérdida de las elecciones generales en marzo de 2004 hasta el momento presente. Quiero afirmar, de entrada, que la oposición parlamentaria en un régimen democrático como el nuestro es, antes que otra cosa, un poder del Estado. Lógico si tenemos en cuenta que la oposición mayoritaria del Parlamento forma parte del Poder Legislativo, y, por lo tanto, nada cabe esperar de ella como contrapoder fáctico del Estado. Forma parte del Estado mismo, es Estado.

Muy dignos propósitos
Al comienzo de la presente legislatura el presidente del Partido Popular, Sr. Rajoy, pidió de forma expresa, cosa que le honra, que deseaba una oposición serena, moderada y educada. Eran muy dignos propósitos. El ejercicio de la oposición parlamentaria es complejo. Veamos: por un lado debe controlar la acción del Gobierno (no torpedearla, que eso es otra cosa); es decir, pedir cuentas y razones de los actos del Ejecutivo, y además, presentar iniciativas propias que traten de ir seduciendo a los ciudadanos hacia la opción política que la oposición mayoritaria debe representar: el centro reformista y liberal.

No ha sido bueno
Las cosas, lamentablemente, no han ido por el camino deseado en todo el tiempo transcurrido, y ello no ha sido bueno, ni para nuestro país, ni para el Parlamento, ni para el Gobierno, ni para el principal partido de la oposición. Trataré de explicarme con claridad. En muchos de sus actos, en bastantes de sus pronunciamientos y comportamientos, especialmente en los últimos tiempos, el Partido Popular ha caído en el enorme error del cultivo de la desmesura.

Mala consejera
La desmesura, en política y en la vida, es mala consejera, pues tiende a confundir los deseos con la realidad y ensombrece el discurso propio de la racionalidad por la víscera y el sudor del púgil, convirtiendo, por ejemplo, las sesiones de control al Gobierno, en algaradas más propias de película del oeste, que de la Cámara de los Comunes. Sin duda, que los constantes dimes y diretes, indecisiones, y errores del Gobierno del Sr. Zapatero han contribuido, lógicamente, a propiciar también este clima político. Y su escaso diálogo con la oposición mayoritaria que, en un error sin precedentes en nuestra democracia, se pretendió silenciar desde comienzos de la legislatura.

En alguna medida, predemocrática
Una vez dicho esto, es evidente que el Partido Popular ha ido empleando, cada vez con más fuerza, argumentos que por excesivos y desmesurados dejaban de serlo para convertirse en algarada dialéctica y sembrando de negros presagios las constantes vitales, tanto de la sociedad española, como de las propias instancias del Estado. Hay que decir, como he hecho hace poco , y aquí reitero hoy, que la sociedad española de comienzos de nuestro siglo XXI es pragmática, prudente, sensata, moderada y europea; es decir, casa mal con la idea de una sociedad crispada, solariega, poco desarrollada y, en alguna medida, predemocrática.

Hermosa tarea
Éste es el gran error de la oposición practicada mayormente por el Partido Popular: su desmesura, su exceso, su falta de rigor y su escasa capacidad para presentar iniciativas y políticas alternativas al Gobierno socialista que hiciesen aumentar su capacidad de influencia, tanto en el propio Gobierno (que es una hermosa tarea de la oposición leal) y en la sociedad española, que ve, con asombro, cómo la crispación sustituye al diálogo y a la polémica parlamentaria y cómo los valores de la concordia y de la convivencia se ponen en solfa, dígase de ello lo que se desee predicar.

Mal gestionado por el Gobierno
El Estatuto de Cataluña, que fue mal gestionado por el Gobierno socialista, es evidente, no rompía la unidad de España, claro que no. El matrimonio homosexual (que el Partido Popular podía haber legislado estando en el Gobierno a través de la Ley de Uniones civiles) no terminaba con la familia en España, ni ahora ni nunca. Los constantes encuentros y desencuentros (con independencia de la responsabilidad de cada cual, que según mi parecer y entender, es siempre mayor en el caso del Gobierno) en el asunto más importante que tiene todavía que resolver la democracia española, el fin del terrorismo de ETA, ha condicionado todo este tramo último de legislatura.

Puedo dar testimonio
Sin duda, Zapatero tendría que haber hecho esfuerzos mucho mayores de encuentro con Rajoy en materia tan delicada y sensible; y también es evidente que el principal partido de la oposición no puede seguir utilizando electoralmente el terrorismo como si él no hubiese sido Gobierno y , en esa posición, hubiese sido torpedeado por el Partido Socialista. No lo fue. Yo era diputado en el Congreso en la séptima legislatura y, por lo tanto, asistí a la oposición, en esta materia, que hizo en su momento el Sr. Zapatero.
Puedo dar testimonio, y así lo hago, de lo que vi.

Tras la bomba de la T-4
Zapatero propuso el Pacto por las Libertades y contra el Terrorismo, que una vez aceptado por el PP, ha funcionado perfectamente hasta que el Gobierno inició el llamado “proceso de paz”. Al que tiene legítimo derecho pues es el Gobierno el que dirige la política antiterrorista. Tras la bomba en la T-4, el presidente del Gobierno aseguró que el proceso estaba roto, terminado y que , en este momento, se estaba dentro de la legalidad impuesta por la ley de partidos ( en su día votada conjuntamente por el PP y el PSOE en el Parlamento).

Pésimo ejemplo
Nunca en treinta años de democracia , la oposición parlamentaria ha utilizado contra el Gobierno la política y la lucha contra el terrorismo. Esa actitud, desgraciadamente, empaña la credibilidad liberal, centrista y moderada de la oposición conservadora y es un pésimo ejemplo para la estabilidad del país y del Estado. Por muy legales, que lo son, las manifestaciones habidas, tanto por colectivos de víctimas, como del propio Partido Popular.

Capaces de pactar
Hemos sido capaces de pactar (PSOE-PP) los estatutos de Aragón, de la Comunidad Valenciana, de Baleares, de Andalucía. Y España sigue, como es natural, sin romperse. Magnífico ejemplo, diga lo que diga el Tribunal Constitucional, sobre aspectos puntuales del Estatuto catalán, actualmente legalmente en vigor al tratarse de una Ley Orgánica aprobada por las Cortes Generales, tampoco ese dictamen ( que esperemos se produzca con tranquilo sosiego y ecuanimidad jurídicas) romperá España.

Una oposición leal
En conclusión: olvidemos la exasperación de la sociedad española, los gritos, las algaradas, las broncas, y ejerzamos una oposición leal con el Gobierno legítimo de España; dura, cuando sea preciso, pero nunca antipoder, y jamás rozando laminar los valores máximos de concordia, libertad y convivencia plena de la democracia española. Los españoles, todos, sabrán valorarlo y, sin duda, agradecerlo.

Joaquín Calomarde (Diputado del PP al Congreso por Valencia)


%d bloggers like this: