Archive for Juliol de 2006

A Salvador Castelló, in memoriam

21 Juliol 2006

Ahir vespre ens reunírem a l’església de Santa Maria de Maó un nombrós grup de persones, per homenatjar Salvador Castelló. Aprofitàrem el concert programat de l’organista francès Vincent Warnier per dedicar a l’amic desaparegut un record emocionat.

Em tocà a mi, com a amic seu i president de la Fundació de l’Orgue, dir unes paraules, que transcric aquí perquè el lector, si és que no el va conèixer, tingui una idea de qui va ser aquest intel·lectual maonès.

“Estimada Margarita, benvolguts amics, senyores i senyors:

En el marc d’aquesta església, i a l’ombra de l’orgue que des de fa gairebé dos segles presideix el mur que s’aixeca al peu de la nau, voldria expressar en nom de tots els membres que formem el patronat de la Fundació de l’Orgue de Santa Maria, el més sentit i emocionat record a la persona de Salvador Castelló Carreras, membre fundador d’aquesta institució que es va crear fa tretze anys amb la finalitat de tenir cura d’aquest instrument extraordinari i de fer-lo conèixer a tothom mitjançant els concerts.

En Salvador va ser un home culte i honest, que va dedicar una gran part de la vida a dues grans passions: l’estudi i l’ensenyament de la història, cosa que féu bàsicament des de la seva càtedra a l’Institut Joan Ramis de Maó (institut del qual en fou director molts anys), i la propagació del gust per la música clàssica, cosa que féu també des de la seva càtedra, i mitjançant la participació en tres institucions a les quals Menorca (i especialment la ciutat de Maó) deu molt: Joventuts Musicals, de la que fou fundador, president i principal impulsor durant molts anys; la Coral Sant Antoni, de la que fou també fundador i president més d’un cop; i la Fundació de l’Orgue de Santa Maria, de la qual ha estat patró des dels seus inicis.

Diverses generacions d’estudiants menorquins han obtingut els seus primers (i de vegades únics) coneixements musicals a través de les explicacions que impartia Salvador Castelló a la seva càtedra. Allí, mitjançant les classes d’Història de l’Art, els alumnes de batxillerat aprengueren a escoltar simfonies, a distingir entre el classicisme i el barroc, o entre aquest i el romanticisme. Comprengueren les diferències que hi ha entre un Oratori, una Sonata, una Simfonia o bé una Òpera, i pogueren escoltar i apreciar enregistraments de gran valor que Salvador Castelló tot seguit els desxifrava.

Però ell fou més que un professor, fou també un divulgador de la realitat musical menorquina (d’ací el seu darrer llibre, “La Música a Menorca”, que l’any 2001 vaig tenir l’honor de presentar en un acte celebrat a l’Ateneu) i fou, sobretot, un promotor cultural. I dic això perquè sense ell la tasca ingent de les Joventuts Musicals seria inexplicable, i és molt probable que, sense ell, no poguéssim parlar avui de la XXXIII edició del Festival de Música de Maó del qual en va ser, a principis dels anys setanta, un dels impulsors més destacats.

En un món no sempre harmoniós en què sovint hi ha enfrontaments i malentesos, Salvador Castelló mai no va cedir a l’orgull o a la vanitat. Ell, com Pau Casals, va creure que la música era el millor llenguatge per a dur la pau al món, d’ací que sempre vagi ser al costat dels qui recolzaven i defensaven la bona música, la música de qualitat. Cantaire i membre de la Coral Sant Antoni ( i darrerament del Cor de cambra de l’AMCUIB), va participar en tots els concerts d’aquesta agrupació musical des que va crear-se. I devot especialment de la música d’orgue i també del nostre magnífic instrument, gosaria afirmar sense por d’equivocar-me que el ressorgiment que ha tingut aquest tipus de música, gràcies a l’organització i intensificació dels concerts que es fan avui, és degut en una gran part als esforços i a la dedicació de Salvador Castelló.

Us asseguro que no hi ha organista, dels molts qui ens han visitat, que no tractés amb ell, i sempre era ell el qui ens incitava a convidar nous intèrprets. I és evident que en aquesta darrera etapa, en aquests darrers tretze anys, l’Orgue de Santa Maria ha tingut un gran protagonisme musical, no sols pels molts concerts de nit que s’han fet en aquesta església, ans també per les audicions musicals que, cada matí, entre els mesos de juny i d’octubre es duen a terme.

Avui, Salvador Castelló ja no és amb nosaltres i no podrà escoltar el concert que, amb el nostre orgue, farà un organista molt estimat per ell, Vincent Warnier, que anys enrere ja havia participat en el nostre Festival, però ningú no dubta que el seu record romandrà immaculat en els nostres cors, perquè Salvador Castelló va ser un mestre, un intel·lectual compromès, un amic i una bona persona. Penso que cap homenatge li és, doncs, més escaient que el que prové de la música. Potser per això, els qui vam ésser els seus companys, els qui amb ell vam treballar i d’ell vam aprendre tantes coses, hem pensat que li havíem de dedicar aquest concert.

Així doncs, a Salvador Castelló in memoriam.”

Setanta anys després

20 Juliol 2006

Estimat director: Pels qui acceptem la democràcia com a sistema polític i l’acceptem no sols quan ens afavoreix sinó també quan ens perjudica, quan les eleccions les guanyen els nostres o quan les guanyen d’altres que, segons el nostre criteri, són un perill per a les institucions, “son un desastre”, “socavan la unidad de la patria” i fins i tot “dejan que sea ETA la que dicte su programa político”, ens hem de declarar solidaris amb els qui, fa setanta anys, van haver de sofrir un cop d’estat que, en nom de Déu i de la Pàtria, trencava amb el procediment democràtic espanyol i provocava una guerra civil que va causar un milió de morts i va portar el dolor i la misèria a moltes famílies (tant d’un costat com de l’altre).

Això no ens impedeix, però, d’analitzar els fets seriosament, ni tampoc de discernir amb lucidesa sobre aquell període que s’encetà ple d’esperança però que va ser incapaç d’incorporar en el projecte una gran part de la societat. És cert que no sempre per culpa dels republicans i dels socialistes, perquè hem d’acceptar que la dreta espanyola de l’època (una dreta molt influïda per una Església poderosa i intolerant) mai no va assimilar aquest concepte de democràcia que implica la possibilitat de perdre el poder per decisió de la majoria de ciutadans.
Diguem que davant aquesta realitat, els partits favorables a la República tampoc no van saber crear ponts de diàleg i, amb el pas dels anys, entre els uns i els altres es va anar aixecant un mur infranquejable que va impossibilitar cap mena d’acord. I un cop alguns es van saltar aquest mur amb fusells, aleshores es va produir el regnat del dolor, de la mort i de la barbàrie. (more…)

Més sobre el conflicte al Líban

19 Juliol 2006

El meu comentari d’ahir sobre el Líban (que vaig escriure desconeixent el que feia el meu fill en Pere en el seu bloc “Así no, Rafa, así no se puede hablar de la guerra”) òbviament no s’ha escrit d’acord amb la línia política que manifesta el Govern de Rodríguez Zapatero. Aquesta és la grandesa que comporta la llibertat de pensament i de crítica a la qual m’he aferrat des de fa anys. Veig que tampoc el meu fill no pensa com pensen els socialistes, que en aquest punt penso que estan equivocats, tot i la complexitat de la matèria.

Quan donem la nostra opinió sobre una qüestió complexa (i el conflicte del Líban ho és), el perill més gran que tenim és de simplificar les coses, o bé d’agafar-nos en allò que aquestes coses tenen de fàcil o de sentimental, perquè aleshores caiem aviat en la demagògia, com és evident que hi ha caigut el diputat socialista per Granada, Rafael Estrella, tal com diu el meu fill.

Avui mateix, he rebut un correu d’un amic que parla de l’article d’en Pere i que em dóna la seva acurada i documentada opinió sobre el conflicte actual a l’Orient Mitjà. Potser abusant de la seva amistat, us en transcric alguns paràgrafs tot callant-me el nom de l’autor. Penso que val la pena de conèixe’ls:

“Benvolgut Josep Maria,

De fet, aquest comentari hauria d’anar adreçat al teu fill. Sovint estic ben d’acord amb el que diu. Vaig començar a llegir el seu bloc fa mesos, sobretot des que publica alguna coseta en esperanto. Poques vegades, però, havia estat tan d’acord amb algú com ahir. L’entrada dedicada a Rafa és fantàstica (també ho han estat algunes altres, com ara la seva fina visió del que passa a França, etc.). En pots estar ben orgullós, d’un fill així. T’escric a tu, perquè no sé com posar-me en contacte amb ell directament.

Tampoc no estic gaire en desacord amb la teva opinió sobre el Líban i record un article teu de fa uns mesos en què ja parlaves d’aquest país. Com que el meu interès per la zona és malaltís, és possible que mescli massa coses. Sempre he estat convençut que els musulmans pretenien recuperar els tres territoris que havien perdut. en tenim proves a manta. D’aquests, n’han aconseguit un: el Líban. Els altres dos són Israel i al-Andalus (n’hi ha prou a llegir algunes de les seves publicacions per veure-ho). Israel serà mal de recuperar.

Precisament en començar l’atac de Hizbullah estava llegint un llibre sobre els xiïtes, el millor que he trobat fins avui. Sempre m’he sentit atret per aquesta branca de l’Islam, especialment des que vaig visitar l’Iran (el país on m’he trobat millor). Em fa l’efecte que són els únics que lluiten contra l’arabització. Sovint els àrabs convenen els colonitzats que són àrabs. S’assemblen als francesos (els nostres ancestres els gals…) En fer doblers, hom se sent empès a cercar arrels àrabs a qualsevol país musulmà (recorda una mica el País Valencià). No entenc la premsa espanyola. Aquest cop l’agressor és clar. Hizbullah ataca primer i no només amb un segrest, sinó també amb foc real. És com (i coincidesc amb en Pere) si el GRAPO s’apoderés de facto d’Andorra i des d’allà disparés contra Lleida. Creus que el Govern de ZP es plegaria de braços? M’ha decebut Zapatero, però no m’estranya perquè tenim el segon ministre d’Afers Exterior més patètic de la història (l’altra seria Abel Matutes). Mira que em dol haver d’estar d’acord amb el PP, però és que entre Gustavo [Arístegui] i Moratinos no hi ha color. N’hi ha prou a mirar la seva cara per veure que no ho té tot. S’acusa Israel de desproporcionat en la seva resposta. És probable, però també és cert que Israel no pot perdre cap guerra, si ho fa desapareix. I si desapareix també ho fa de retruc el poble jueu. En realitat cada dia és més petit. Just, just supera els 13 milions. Hom calcula que pateix un descens de gairebé cent mil persones anuals. Ni tan sols les conversions permeten salvar aquesta davallada. Sense Israel, adieu.

Ahir van bombardejar el poble de la meva família adoptiva (l’adoptat som jo), el municipi on jo vivia, Natzaret Ellit, una ciutat nova i molt propera a Natzaret. Aquesta darrera ha deixat de ser cristiana des que l’ANP té poder. D’açò tampoc no se’n parla gaire. Patesc per Israel, i patesc pel Líban. Pel Líban perquè és un dels pocs estats de la zona (amb Israel) que tenen sentit. I el té pel fet que hi ha molts de cristians (cada dia manco). Palestina també té sentit (pel mateix motiu), els altres cap ni un. Amb una nació àrab n’hi hauria prou, la resta són invencions europees i tribals: així de clar. Repetesc, Palestina té sentit. el problema és que fins a l’any 1947, els palestins eren el jueus: és així. Els àrabs eren sirians del sud, ells mateixos ho diuen. Fins i tot el fundador de l’OAP ho va manifestar així davant de l’Assemblea de les Nacions Unides. “Palestina és un invent sionista”., deien els àrabs fins ben entrada la dècada dels seixanta. El 1967, la cosa canvia i els jueus deixen de ser palestins.

Acabaré (m’he passat de llarg, no?), em semblaria prudent que els cascs blaus ocupessin el Líban i calmassin la situació: però fent la seva feina. Caldria que cercassin els 15.000 míssils (per què els diuen coets?) de què disposa Hizbullah. Qui els els ha proporcionat? QUINZE MIL SÓN MOLTS. El desplegament. seria positiu. Per què no ho accepta Israel? No ho sé. Els faria un favor. Tal vegada la resposta la tenim fa uns anys, quan aquesta força internacional hi estava desplegada i quan van segrestar tres soldats israelians davant del seus nassos, mentre els cascs blaus filmaven l’acció. encara no han passat mai el vídeo a Israel. Bé, els hi van passar fa uns anys, però retocat, sense la cara dels segrestadors.

Una abraçada …”

Què passa al Líban?

18 Juliol 2006

Segons explicava ahir La Vanguardia en un comunicat, els membres del G-8 proclamaven que el seu objectiu final no és altre que aconseguir un compromís polític entre els palestins i Israel que permeti dur la pau a la regió. Per a això han marcat una sèrie de condicions necessàries: la fi dels atacs terroristes contra Israel; que el president de la ANP, Mahmud Abbas, recuperi el seu protagonisme com a màxim interlocutor palestí perquè el Govern de Hamas compleixi amb els principis del Quartet *; la tornada de l’ajuda internacional sota el control del Quartet; el compliment per part d’Israel dels acords sobre llibertat d’accés i moviments per a la població de Gaza i Cisjordània; cooperació en matèria de seguretat entre palestins i israelians; que les forces de seguretat palestines compleixin la llei i amb els objectius de la full de ruta, i que es reprengui el diàleg polític.

Tot això és molt bonic i està molt bé, el problema és que la guerra continua i, com deia un observador àrab, “el Quartet no pot fer res perquè un membre molt important no deixa fer res”, això en clara referència als Estats Units, que recolzen absolutament Israel.

Val a dir, però, que carregar les tintes contra Israel és la solució més fàcil per al comentarista “progre”, tanmateix penso que la cosa és força més complexa. Aquests dies, tots els diaris van plens de comentaris sobre la guerra del Líban, i són moltes les opinions que he pogut llegir. De totes, m’ha semblat força interessant per a entendre el que passa un article d’Henrique Cymerman publicat a La Vanguardia sota el títol “La segunda guerra del Líbano”. Diuen això els seus principals paràgrafs:

“Para definir el estado de ánimo de los israelíes, basta una palabra: preocupación. Si se pudiera resumir en dos palabras, preocupación y enfado. Ira por los dos secuestros en el norte y el sur de Israel, totalmente vinculados uno con otro. En ambos casos, el de Gaza, en que fue secuestrado Gilad Shalit, y el de Líbano, en que raptaron a Eldad Reguev y Ehud Goldvaser, los captores se infiltraron en territorio israelí desde una zona evacuada unilateralmente por Israel.

Hezbollah y Hamas son movimientos con un Estado, que actúan con gran autonomía en sus respectivas entidades. Uno y otro prepararon la acción hasta el mínimo detalle durante un largo periodo de tiempo, la ejecución fue perfecta y definida por los israelíes como inaceptable.

Y es que todos entienden que ha empezado una nueva era. La posibilidad de una coalición de cientos de miles de soldados, miles de tanques y cientos de cazas de las distintas fuerzas aéreas de varios países árabes que ataquen Israel a la vez para destruir el Estado judío parece más remota. Sin embargo, la realidad actual no es más esperanzadora. Los israelíes se encuentran ante un islam fanático y radicalizado, personificado por el líder del grupo palestino Hamas, Jaled Mishal, y por el secretario general del Partido de Dios chií libanés, Hezbollah, el jeque Hasan Nasrallah. Éste es considerado el dirigente más sofisticado y peligroso de la región, experto en guerra psicológica y en propaganda. Cuando Nasrallah promete algo, los israelíes le creen. Es el islam fundamentalista, cuya yihad o guerra santa se basa en los brazos de pulpo del eje Teherán-Gaza, pasando por Damasco y Beirut. Nasrallah y Mishal son definidos en Israel como los ejecutores. Los ideólogos y los financiadores están en Teherán. Los socios estratégicos viven en Damasco.

Los expertos de la inteligencia militar israelí, que llevan años preparando el perfil psicológico de Nasrallah, dicen que el jeque está convencido de que la sociedad israelí se está debilitando cada vez más. Por eso, una de las últimas operaciones de Hezbollah fue bautizada Un Sueño Frustrado, refiriéndose a la existencia del Estado judío. En el Gobierno israelí dicen que habrá que pagar el precio de sufrir víctimas a raíz de los misiles de largo alcance para probar a los jeques de Teherán, Beirut y Gaza que la sociedad israelí es fuerte y goza de gran cohesión social.

La motivación de los combatientes de Hezbollah o de los hombres bomba de Hamas supera a veces la de cualquier luchador israelí u occidental. La disposición al sacrificio total es lo que permitió que el jueves por la mañana, cuando nos encontrábamos en Zarit – en la frontera entre Israel y Líbano-, viéramos cómo la artillería israelí de toda una unidad se movilizaba para hacer frente a un solo miliciano de Hamas, que armado hasta los dientes se lanzaba sobre la verja para infiltrarse en un poblado israelí y matar judíos. Un oficial israelí nos comentó que “esa locura doblegó al imperio soviético en Afganistán”. Y añade: “Nosotros, en cambio, seremos capaces de superarlos porque estamos luchando por nuestra casa y nuestras familias, no como los soviéticos y los norteamericanos”.

Israel responde a la guerra psicológica de Nasrallah repartiendo en Beirut octavillas con una caricatura del líder de Hezbollah con forma de serpiente y con la advertencia: “Cuidado, es letal”.”

______________

* Conformen el Quartet la UE, els EEUU, l’ONU i Rússia

Segueix l’espiral de guerra

17 Juliol 2006

La guerra entre Israel i la milícia de Hezbollah arriba a un punt de no tornada. Vint persones, la meitat nens, morien en un atac directe de l’aviació israeliana que bombardejà el centre de Beirut per primera vegada i el port de Trípoli. Amb 38 civils i un militar morts, el nombre de víctimes en el quart dia d’ofensiva israeliana a Líban era ja de 106. En el costat israelià, onze soldats i quatre civils van morir dissabte pels coets de la milícia xiïta de Hezbollah. La guerra, amb aquest recrudescència, ha arribat a un punt de no tornada.

En anteriors fases de conflicte entre Israel i les milícies libaneses, la majoria de la població xiïta que habita el sud de Líban solia cercar refugi en els suburbis de Beirut, però precisament aquests són atacats des de fa tres dies. En l’ofensiva actual, les forces aèries israelianes han destruït o danyat carreteres -inclosa la via principal que es dirigeix a Síria-, ponts i fins i tot gasolineres, fent molt difícil l’èxode de refugiats. No obstant això, milers de persones han aconseguit de passar en els últims dies a territori siri, segons la BBC.

Els ministres d’Afers exteriors àrabs es van reunir dissabte a El Caire per a acabar – com sempre- amb la inoperança i la desunió després que el sector moderat, encapçalat per la molt sunní Aràbia Saudita, denunciés el molt xiïta Hezbollah d’haver iniciat el foc. El secretari general de la Lliga Àrab, Amro Musa, va resumir la situació amb una simple frase: “El procés de pau en Orient Mig és mort”.

Hem entrat, doncs, un cop més, en una espiral de difícil sortida a l’Orient Mitjà. D’entrada, i això no és el més important, el petroli costa ja molt més de 72 dòlars…

Lament

16 Juliol 2006

M’aixeco i, com cada matí d’aquests dies estivals, contemplo el sol que puja per damunt del Llatzeret i s’emmiralla en les aigües calmes del port de Maó. Penso com cada dia que és un do de Déu observar aquest bell espectacle. Res no se sent. Només el lleuger remor de l’aigua que besa els espadats de cala Pedrera. No puc, però deixar de pensar en Palestina, en el Líban, en la guerra cruent que, un cop més, s’ha iniciat en aquells territoris tan castigats. Feia ja sis anys que els israelians s’havien retirat del Líban. Ara, novament han iniciat l’atac. Tenen, com sempre, una excusa, però em temo que aquesta no justifica el cúmul de morts que, només en dos dies, han fet. Tots sabem, a més, que l’ONU no intervindrà ni exercirà el paper mediador que li pertoca perquè els Estats Units exerciran, també com sempre, el dret de veto. Tampoc no ho arranjaré jo amb aquest lament, ni Rodríguez Zapatero amb la seva condemna de l’agressió. No ens queda sinó esperar que el seny s’imposi i que els morts siguin els menys possibles. Per què, Déu meu, sempre ha de ser així?

Els diàlegs amb ETA, novament

15 Juliol 2006

Digui el que digui ETA, els populars sempre els creuran més que no pas al Govern espanyol, perquè l’enemic, segons sembla, és aquest darrer i no els terroristes de la banda. Entrem així en una mena de món a l’inrevés en el qual als botxins se’ls dóna més crèdit que als companys parlamentaris i que als qui legítimament governen el país.

Com n’és de difícil acceptar que l’adversari pugui tenir raó, o que pugui aconseguir allò que pensàvem aconseguir nosaltres! Res de col·laborar, el que importa és posar pals a les rodes, perquè el qui actuï s’entrebanqui i es trenqui el cap.

Primer afirmaren que l’actuació del govern era il·legal i ara fa uns dies, el PP basc ha presentat una denúncia davant del Tribunal Superior de Justícia del País Basc contra la reunió que fa una mica més d’una setmana tingueren a Sant Sebastià Patxi López i Rodolfo Ares, del PSE, amb Arnaldo Otegi, Rufi Etxebarria i Olatz Doñabeitia, en representació de Batasuna.

Segons el PP, aquesta reunió podria implicar que els socialistes bascos haguessin comès el delicte de desobediència tipificat a l’article 410 del Codi penal i d’altres delictes més.

Bé, fa de mal dir, i un no és expert en matèria penal, per tant val més que guardi silenci. Tanmateix el sentit comú sembla que demani un altre tipus d’actuació per part del conservadors. Com deia una editorial de La Vanguardia del passat dia 11 de juny,

“si realmente se quiere lograr el fin definitivo de la violencia, lo prudente es dar un voto de confianza al Gobierno para que gestione el proceso lo mejor que pueda y con la máxima discreción. Todos los partidos, incluyendo el PP, deberían trabajar en la misma dirección.

Es cierto que nunca puede haber un acuerdo político de un Gobierno democrático con una banda terrorista, y la voluntad política expresada por el presidente Zapatero es que no lo haya. Pero, al propio tiempo, habría sido una irresponsabilidad haber iniciado el proceso sin haberlo tanteado antes.”

La perillosa decisió de López Obrador

14 Juliol 2006

No hi ha pitjor arma política que la demagògia, i aquesta s’agreuja encara més si es recolza sobre la mentida.

Ahir us parlava de Mèxic i de les recents eleccions que han donat la victòria al candidat del PAN, Felipe Calderón, per un estret marge, i acabava opinant que la denuncia que ha fet de frau el candidat esquerrà del PRD, López Obrador, era un ganivet de dos talls. Si té raó (com va succeir a Ucraïna fa dos anys) es convertirà en un heroi, si ha estat un demagog i un falsari, no mereixerà sinó el menyspreu de tots.

Jo no sóc ningú per a dirimir la qüestió, però temo molt que el candidat d’esquerres no hagi sabut acceptar la derrota, entre altres coses perquè l’Institut Federal Electoral (IFE) és un institut seriós segons totes les informacions, i a més, cap dels observadors internacionals han avalat l’existència d’un frau electoral.

D’altra banda, l’actitud de López Obrador fa l’efecte de ser una sortida cap endavant, d’aquelles que no es miren en res. Dir de Vicente Fox que “es un traidor” i definir com “pura faramalla” les felicitacions que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el president nord-americà, George Bush, el primer ministre canadenc, Stephen Harper, i el president colombià, Álvaro Uribe, transmeteren a Felipe Calderón com a guanyador de les eleccions, no sembla que avali cap actuació sensata.

Haurem, però, d’esperar la resolució del Tribunal Electoral Federal (TFE) per a pronunciar-nos de manera definitiva, però, com ja apuntava ahir, si la decisió de López Calderón no té fonament, el mal que haurà fet a l’esquerra mexicana i a la democràcia penso que serà terrible.

Mèxic

13 Juliol 2006

Estimat director: El corresponsal del diari Le Monde començava així l’article en què ressenyava els resultats finals de les eleccions presidencials a Mèxic, el passat dia 7 de juliol:

“S’esperava la victòria del candidat d’esquerra, Andrés Manuel López Obrador. Tot indica, però, que el pròxim president de Mèxic serà el seu adversari de dreta, Felipe Calderón, que ha obtingut 0,58 punts percentuals més, segons un recompte oficial que s’ha fet públic el 6 de juliol i la validesa del qual ha estat contestada per M. López Obrador.

‘El candidat que ha obtingut el percentatge més alt de l’escrutini nacional és Felipe Calderon’ –anunciava el capvespre del dijous (quatre dies després de l’escrutini) el president de l’Institut Federal Electoral (IFE), Luis Carlos Ugalde, al terme d’un suspense que ha tingut el país amb l’ai al cor. ‘La regla d’or de la democràcia vol que el candidat que ha recollit més vots sigui el guanyador’, ha precisat. Però la situació és tan tensa que només el Tribunal federal electoral (Trife) està habilitat per a proclamar el vencedor, com a més tard el 6 de setembre, després d’haver examinat el recurs que interposarà el Partit de la Revolució Democràtica (PRD), la formació de M. López Obrador.”

Difícil situació, doncs, la de Mèxic i difícilíssima posició la del guanyador, Felipe Calderón, que veu com el seu contrincant del PRD qüestiona i impugna els resultats davant dels tribunals que, en qüestió de pocs mesos haurà de pronunciar-se.

Quin és, però, el país que es trobarà el guanyador dels comicis? Vegem-ho:

Els Estats Units de Mèxic tenen una superfície de 1.958.200 km2 (Espanya 509.990 km2); una població de 107 milions d’habitants (Espanya 43 milions), i una Renda per càpita de 9.666 dòlars (Espanya 20.000). Ara bé, si ens atenem a les dades que ha donat el Banc Mundial, haurem de concloure que gairebé la meitat de la població mexicana viu per sota el llindar de la pobresa (amb menys de 4 dòlars per dia), i que 1 de cada 5 mexicans guanya massa poc per a alimentar-se correctament. Més del 45 per cent de la riquesa nacional es troba en mans del 10 per cent de la població, i pel que fa al frau fiscal, els darrers estudis oficials, que daten de 2002, estimen que el 40 per cent de les empreses i el 70 per cent dels professionals liberals i dels petits empresaris defrauden i amb prou feines paguen cap impost.

Val a dir que aquesta situació semblava que havia de canviar quan, ara fa sis anys, i per primer cop en la història del Mèxic modern, Vicente Fox accedia a la presidència desbancant el candidat del PRI (Partido Revolucionario Institucional) que havia governat el país durant els 71 anys anteriors. Com a candidat del Partido de Acción Democràtica (PAN, conservador), Vicente Fox havia brandat la bandera del canvi. Però la victòria electoral de Fox no fou completa perquè el seu partit no aconseguí la majoria al Congrés dels Diputats ni tampoc al Senat, de tal manera que no va poder dur a terme les reformes principals que havia promès.

És evident que la política de Fox no es pot considerar negativa en tots els camps, però també ho és que no ha pogut posar fi als grans problemes de Mèxic que, d’acord amb una enquesta de l’institut Mitofsky, són la inseguretat, l’atur, la pobresa i la corrupció, realitats que han implicat que 12 milions de mexicans hagin emigrat als Estats Units en els darrers temps.

Si has seguit mínimament la campanya electoral, hauràs vist, estimat director, que els dos candidats principals sostenien dues maneres força diferents d’encarar els problemes del país. Calderón (PAN) es mostrava convençut que la continuació de la política liberal adoptada pel seu antecessor era el camí més correcte per a redreçar l’economia i per a crear nous llocs de treball. D’ací que proposés de reduir els trams superiors dels impostos sobre la renda de les persones físiques i també de les empreses tot substituint l’escala progressiva actual per un tipus únic, decisió que, segons ell, provocaria immediatament un augment de la inversió.

Ben al contrari, el candidat López Obrador (PRD) convidava els electors a “propiciar un canvi profund fins a l’arrel”. Durant la campanya, assegurava que el Mèxic actual recordava terriblement el de la dictadura de Porfirio Díaz abans de 1910. “El poder -afirmava López Obrador- serveix els interessos d’uns pocs privilegiats” i assegurava que la política de Calderón conduiria el país a la ruïna financera.

La resposta del candidat conservador no es féu esperar, tot afirmant que durant l’etapa de batlle de Mèxic D.F., López Obrador havia acumulat un gran deute per a finançar els programes socials, alhora que la criminalitat i la corrupció no sols no s’havien reduït ans havien crescut. D’altra banda, la major part dels spots publicitaris de la dreta apuntaven clarament una idea: que López Obrador era un dictador d’esquerres en potència.

James C. McKinley Jr., després de seguir la campanya mexicana, afirmava això de López Obrador a The New York Times: “Si analitzem el balanç de l’antic alcalde de Mèxic, res no indica que dins la seva ànima s’hi amagui un perillós revolucionari. És cert que el deute de la ciutat va créixer un terç durant el seu mandat, però també va millorar la recaptació dels impostos en un 44 per cent. Va suprimir més de 500 càrrecs administratius, va eliminar els pagaments en espècie als funcionaris i va reduir els salaris d’aquests. El resultat de tot això va significar un equilibri del pressupost i un augment paral·lel dels ingressos i de les despeses en un 60 per cent.”

I continuava dient McKinley: “També aconseguí d’aprovar un conjunt de mesures socials –com els subsidis per a les persones grans, per als discapacitats i per a les mares soles-, decisions que el feren extremadament popular, tot i que han persistit alguns problemes, com el que fa referència a l’aprovisionament de l’aigua o el de la criminalitat.”

Les eleccions, doncs, han posat sobre la taula les dificultats que implica el govern d’aquest gran país, i han apuntat un canvi estructural evident en el sistema de partits. Tot situant gairebé en igualtat de condicions el PAN (conservador i catòlic) i el PRD (esquerrà i progressista), sembla que ha fet entrar en una agonia el vell PRI, l’antic partit revolucionari que es mostra cada cop més esgotat i corromput per tants anys de poder.

Diguem també que davant l’estret marge que ha donat la victòria al guanyador, aquest ha allargat la mà al perdedor tot manifestant-li que estava dispost a formar un “govern d’unió nacional” amb “generositat i patriotisme” per a superar el bloqueig d’un Congrés sense majoria presidencial. Tanmateix, l’anunci que ha fet el perdedor López Obrador d’impugnar els resultats electorals no sembla que auguri aquesta possible col·laboració.

Respecte d’això et diré finalment que impugnar uns resultats que han estat avalats per l’IFE i pels observadors internacionals és una decisió extremadament greu que, si finalment no és avalada per la Justícia mexicana, destruirà la credibilitat del candidat d’esquerres i haurà danyat greument la democràcia.

————–
(1) Porfirio Díaz governà Mèxic dos cops : del 29 de novembre de 1876 al 30 de novembre de 1880; i de l’1 de desembre de 1884 al 25 de maig de 1911. Morí exiliat a França el 2 de juliol de 1915.

Parlar amb ETA

12 Juliol 2006

Dilluns passat, el diari La Vanguardia una un article del professor González Faus intitulat “Hablar con ETA” que no hauria de passar desapercebut. En aquest passa revista tant a les posicions intransigents del PP com a les igualment intransigents de Batasuna. N’he recollit una sèrie de paràgrafs, els que m’han semblat més interessants sobre el fons de la qüestió:

Los hechos son tozudos y acaban por poner sobre la mesa sugerencias extrañas: todo apunta a que ni PP ni HB quieren de veras la paz en Euskadi. Sólo querrían una paz cuyos autores y protagonistas fuesen ellos. Cualquier otra paz ya no les interesa.

Por lo que se refiere al PP, Javier Arenas lo formuló nítidamente cuando era portavoz: “Nosotros queremos acabar con ETA, lo que ellos quieren es que ETA se acabe”. Pero acabar con el terrorismo sin que éste también se acabe por decisión propia sólo lleva a una solución interina: pasarán los años y el mal, como un cáncer sólo extirpado, reaparecerá en metástasis imprevistas. La frase de Arenas parecía decir: nosotros queremos la victoria; ellos sólo quieren la paz. Esta mentalidad da razón suficiente de lo que hemos presenciado, espantados, desde que ETA declaró la mayor de sus treguas.

Por lo que se refiere a HB, para decirles que, si quieren de veras la paz, renuncien a poner piedras en el zapato del proceso, con apariciones y declaraciones que bordean los límites de la legalidad y dan armas al PP. Que si quieren la parte de protagonismo que les corresponde como ciudadanos, tengan agallas y valentía para ser los primeros de la llamada izquierda abertzale que condenan públicamente la violencia.

Por ese afán de anteponer el propio protagonismo a la paz, ambos (PP y HB) se crean una realidad virtual en la que viven y desde la que hablan y definen. Los unos dicen que “ETA ha dado una gran prueba de generosidad al declarar la tregua” (así Joseba Permach). Pero no matar no refleja generosidad, sino sólo el mínimo nivel de humanidad. Y todo obliga a pensar que si ETA declaró la tregua no fue por generosidad, sino porque se veía sin otra salida, gracias (todo hay que decirlo) a la magnífica labor policial del PP en sus años de gobierno.

Los otros, en cambio, proclaman que hablar es ceder al chantaje (olvidando que ellos hicieron lo mismo cuando gobernaban); que “no en nuestro nombre” (¿quieren decir: ya que nosotros tenemos víctimas que llorar, no queremos evitar que las tengan otros?); que “es una vergüenza que ETA consiga ahora (que no están ellos) lo que no consiguió en 38 años de matar”: cuando también ETA puede aprender que sólo dejando de matar cabe conseguir algo; que se está tratando de “entregar Navarra” y “pagar un precio político”: como si además de precios políticos, no existiera una serie de precios “humanos” (como acercar los presos, como hizo el PP cuando la tregua anterior) o psicológicos o lingüísticos, que se pueden tantear a ver si resultan razonables y facilitan las cosas. Identifican hablar con colaborar, y así ni Rajoy podrá hablar con Zapatero: pues éste se ha convertido en terrorista sólo por hablar con ETA; y si Rajoy hablase con él incurriría en “colaboración con banda armada”. Kafkiano.

Una frase feliz de la liturgia católica reza que “Dios es todopoderoso sobre todo cuando perdona”. Esta concepción del poder, tan distinta a la habitual entre nosotros, permite atisbar que algunos partidos y colectivos son en realidad débiles, por mucho que vayan de fuertes por la vida. “La intolerancia es la angustia de no tener razón”, decía el Nobel Sajarov, que sabía algo de esto.


%d bloggers like this: